Anatomia d'un moment històric (VII)

Als profetes, ja se sap, ningú els escolta, i cal que el vaixell estigui inclinat un cert nombre de graus (els suficients perquè un no s’aguanti i llisqui irresistiblement cap a baix) perquè el seu discurs comenci a suscitar credibilitat i guanyar adeptes.

En David Fernández, em consta, no ha parat durant tots aquests anys. És una d’aquelles persones al costat de la qual pots mesurar tota la teva petitesa. El seu exemple és d’aquells que serveixen de patró per calibrar l’extensió de la teva incoherència, la immensitat de la teva contradicció, la pobresa de la teva generositat, la grandiositat de la teva pusil.lanimitat.

Dir encara que és amb admiració gratificant que, malgrat el pas dels anys i el desgast de l’àrdua lluita que mena, segueix sent el mateix de sempre: la bona persona amable, abordable, a l’escolta, sempre amb un somriure de simpatia divertida. Reprodueixo aquí el que vaig llegir ahir en un article d’un tal Andreu Barnils: “I si aquest algú és un radical de veritat com en David Fernández i la resta de la CUP, doncs molt millor. I si, a més a més, el radical no és cap fanàtic, doncs excel.lent. Perquè n’hi ha prou de conèixer-lo una mica per saber que el David no és ni fanàtic ni sectari. Al revés, és lletrut, format, suau, educat, un encant de paio. Un perill real.”

Sí, sembla que en David pugui i vulgui entroncar amb la millor tradició revolucionària nostrada, amb un Francesc Layret i un Salvador Seguí, per dir-ho d’alguna manera. A veure si el deixen fer el seu camí sense posar-li massa pals a les rodes.

El que no acabo d’entendre (o no vull entendre) és que existint l’opció de la CUP ICV hagi pogut augmentar el seu suport. Per a la gent que dona prioritat absoluta a la defensa dels drets socials, em sembla que no hi hauria d’haver color. Per què no s’han inclinat per la CUP? Per què han preferit un partit, malgrat tot, de l’establishment? Com es pot votar pels revolucionaris “oficials” existint l’opció dels (més) autèntics, dels que acaben de deixar, momentàniament, les barricades?

Se’m dirà que ICV està més consolidada i que posats a votar, a jugar el joc democràtic, és millor, més efectiu fer-ho pels que ja tenen una posició sòlida en l’entramat polític. És una resposta plausible, però no m’acaba de convèncer. Sospito que hi ha una altra raó, una segona raó més poderosa que la primera: el sobiranisme sense complexos de la gent de la CUP xoca amb la mentalitat “ben pensant” de molts votants d’ICV, per no dir dels seus dirigents. ICV està instal.lada en el “sí, ma non troppo”. Tenen ja molt rodat el seu discurs i no volen haver de canviar-lo, no volen córrer el risc de veure aparèixer fissures en les seves files... i en les seves ments. La covardia inspira la mandra o aquesta la primera, i mouen fitxa amb la punta dels dits i la diuen amb la punta dels llavis. Es volen trobar còmodes, i per a això no hi ha res com brandar i sacsejar el ninot de l’etern culpable (encara que no sigui l’únic o només sigui capatàs), tot escandint veritats mig buides de tan gastades i noms massa suats de tan pronunciats.

Hi ha una cosa, això sí, que em desconcerta, i potser em molesta i tot, de la retòrica de la CUP: l’ús del gènere femení com a forma preferent (sinó exclusiva) en la parla. No sé ara si era una broma o era cert, però em va arribar que la CUP no tenia apoderats i apoderades, sinó apoderadEs (algunes d’elles amb barba, patilla o bigoti). Bé, potser sí que les dones ens salvaran, i per tant calia començar pel llenguatge, el pare, perdó! la mare de tantes coses, però diguem que em costa una mica seguir el ritme.

No hi ha cap dubte que la CUP és un dels partits que més deu haver impulsat i secundat el moviment del 15M a Catalunya. Aquest moviment, com gairebé tot en aquesta vida, té molts clars i obscurs. Deixant de banda l’error, un cop més de voler “totalitzar” el moviment, fent-ne un fenomen de masses a escala estatal, s’hi pot veure un cert nivell de contradicció; caricaturitzant-ho podria quedar en un “volem ser lliures i reclamem els nostres drets d’assistits”. Es dirà que aquesta és una manera esbiaixada de presentar-ho, que la gent, el que exigeix és una democratització de la política, o si es prefereix, una radicalització de la democràcia, quelcom que porti a una major transparència, justícia, participació decisòria. En consonància amb això, la gent estaria demanant, amb més raó que un sant, que els més responsables de la crisi, que en la majoria de casos també són els més beneficiats per ella (!), siguin el que paguin els plats trencats (o almenys, deu apuntar algun prudent "realista" conscient de la responsabilitat compartida per tots en el nyap, que siguin els que paguin la major part de la factura).

Estem d’acord, però hi ha punt de reformisme rupturista i de rupturisme reformista que no sé si acaba anant al fons del problema, o que queda en un entra dues aigües més o menys inoperant. Bé, potser m’equivoco i s’estan duent a terme moltes iniciatives eficaces i interessants. No treu que la solució apareix és allà, i és dura: tornar a la terra i aprendre a generar riquesa amb les pròpies mans (aliments, energia, matèries primeres). Això són molt pocs els que ho volen fer... potser també perquè no se’n senten capaços.

L’axioma és molt clar: tota la riquesa ve, prové de la terra i del treball d’aquesta, o a partir d'aquesta. Qui vulgui ser lliure i just no té més sortida que treballar el més directament possible la font de la riquesa i procurar-se amb aquest esforç el seu manteniment i dels seus que encara no poden o ja no poden fer el propi. Aquest discurs, malauradament, sona massa dur a moltes orelles. Ningú està per agafar un aixada... és anacrònic, diuen. No cal dir que m'incloc en el bloc dels incapaços.

Ara bé, mentre depenguem de la riquesa que genera el capitalisme, i contribuïm amb el nostre consum i treball a la generació d’aquesta riquesa, no sé si hi haurà res a fer. És cert que no cal començar primer, necessàriament i exclusiva, en el camp; a les ciutats es podrien també crear tallers i petites fàbriques autogestionades, posar en marxa cooperatives en tots els sectors productius i comercials, obrir caixes de microcrèdit i que sé jo més. Segurament ja s’estan fent coses, seguint l’esperit de la CUP, però el procés sembla que serà lent i laboriós. I és que l’individualisme ha fet molt de mal i segueix estan molt arrelat entre tots nosaltres. És de témer que el salvi qui pugui prevaldrà, almenys fins que la crisi no estrenyi més.  

Estem vivint, doncs, una nova edició del dilema, de la disjuntiva entre reformisme o rupturisme. Potser més que mai els dos semblen igualment impossibles. L’experiència del passat també ens diu que la reforma no sol passar d’un maquillatge per guanyar temps, un gat per llebre, i que la ruptura sol acabar reproduint monstres semblants als enderrocats.

Potser la solució, i aquí hauria de desmentir-me i rehabilitar als meus ulls el 15M, és una dialèctica entre reforma i ruptura: una mica d’un, una mica de l’altre, i anar fent, fins on es pugui. Pel camí se salvarien algunes coses, no poques vides. Aquesta forma de procedir tindria, a més, l’aval de la mateixa existència: no és la vida un equilibri entre conservar(-se) i renovar(-se)? Doncs això.