L’actitud, tret d’honroses
excepcions, ha estat sempre la d’ignorar, la d’ocultar o, quan no es podia fer
una cosa o l’altra, l’apropiar-se de la cosa com un assoliment més de la
cultura espanyola (presentada com una cosa uniforme, sense matisos,
"asèpticament"). Un cas paradigmàtic seria el d’Antoni Gaudí,
catalanista fins al moll de l’os, presentat arreu del món com una figura
senyera de l’Espanya genial, universal de tots els temps...
Quines ganes d’ofrenar glòries a
Espanya si la catalanitat és sistemàticament amagada i dissimulada? Com podem
sentir-nos representats per un Estat al que, culturalment parlant, no li
interessem? El desinterès no és cap pecat, però llavors que ens deixin promocionar-nos
a nosaltres mateixos, i que no ens manllevin els noms exitosos per penjar-se’ls
com una medalla, com a mèrit propi (quan en la majoria de casos no han fet
absolutament res per facilitar llur eclosió creativa).
Hi ha res més irritant que ser
“usufructuat”? Que fer la feina sense cap suport i sovint encara amb
entrebancs, i després, si malgrat tot destaques, se’t presenti al món com
emblema, com a màxim exponent de la cultura espanyola (ometent tota menció a la
teva condició de català)? Així, per agafar un altre exemple, Pau Casals, per al
món no és català, sinó que és espanyol i es diu Pablo Casals. I tants altres
casos d’aquest estil. No se m’escapa que hi haurà casos en que al creador en
qüestió ja li semblarà bé, per sentiment espanyol o per estar ressentit amb la
societat en la que ha nascut i s’ha desenvolupat com a creador, però aplicar d’entrada
i per a tots els casos el principi de de posar el segell d’espanyol a tota
creació i a tot creador català, és una manera més de negar-nos la identitat, la
personalitat diferenciada, i per tant, en termes de justícia i de realitat
històrica, improcedent.
Al costat del greuge cultural i del polític (que dono ja per exposat, ni
que sigui de forma dispersa), val la pena, per acabar aquest apartat, dir
encara alguna cosa del greuge econòmic (tot i córrer el risc de repetir coses
ja prou sabudes, i algunes ja dites aquí per mi).
El primer que cal dir és que aquest greuge sempre ha quedat dissimulat per la relativa puixança econòmica de
Catalunya (fins al punt que molta gent l’ha cregut inexistent fins fa ben poc).
De sempre, però, ha existit un tracte discriminatori en matèria fiscal i d’inversions
estatals (un punt de partida seria el Decret de Nova Planta i la instauració de
l’impost cadastral). Catalunya s’ho ha hagut de fer i pagar gairebé tot de la
butxaca (el ferrocarril, els ports, les carreteres...) i ha hagut de pagar
tributs a l’Estat molt més elevats que a cap altre lloc. La resta de l’Estat ha
posat el mercat i, a partir d’un cert moment (a partir de finals del XIX) una
part cada cop més creixent de la força laboral. I poca cosa més, o sí, moltes
traves burocràtiques, molts acudits pejoratius, i una legislació més pensada
per defensar els interessos de les oligarquies de l’altiplà que no els
industrials i comerciants catalans. Aquesta és, a gran trets, els termes de la
relació econòmica de Catalunya amb Espanya.
Mentre hi ha hagut bonança econòmica l’abús crònic ha quedat tapat, fent-se
invisible, i d’altra banda ha estat considerat un mal menor. Ara que s’està
tancant el círcol, s’està fent palès en tota la seva gravetat.
Fa tot l’efecte que l’Estat espanyol segueix una doble lectura de la
situació, que en la pràctica porta a seguir una mateixa política.
1a hipòtesi. Catalunya s’acabarà independitzant. Ho podem intentar impedir
empobrint-la. Si no ho aconseguim, almenys n’haurem tret profit fins al darrer
moment.
2a hipòtesi. Aviat, quan acabem de treure profit de Catalunya, ja no la
necessitarem perquè ens haurem desenvolupat prou per valer-nos per nosaltres
mateixos, amb l’avantatge afegit que un cop empobrida la podrem sotmetre més i
millor. (la crisi sols hauria accentuat aquest plantejament: Catalunya serviria
de salvavides: enfonsant Catalunya l’Estat podria seguir surant).
L’Estat espanyol no s’ha caracteritzat mai per la capacitat de crear
riquesa, però sí, i molt, per saber treure aquesta d’allà on es produeix. Ha dominat
sempre l’art de la legislació recaptatòria, diguem-ho així. I segueix
excel.lint en aquest art.
L’ambigüitat de l’Estat respecte a Catalunya s’està doncs acabant. Si
fins ara Espanya necessitava Catalunya, i, tot i les restriccions, la deixava
fer, ara ha optat per la liquidació, tant per impedir la independència com
perquè és un dels pocs recursos, “actius”, que té per mirar de parar el cop de
la crisi: sacrificar Catalunya per sortir del mal pas.
Els exemples que il.lustren aquesta manera de fer doblement estratègica
abunden i tothom els coneix prou. Em limitaré a enumerar-ne alguns:
-persistent resistència al Corredor ferroviari mediterrani, donant prioritat al central (molt més costós i econòmicament absurd, en termes comparatius)
-manca crònica d’inversió pública, contravenint el fixat per l’Estatut o el que el PIB i el nivell de població marcarien com a mínim (NB: cal parar compte a la inversió pública liquidada i no només a la pressupostada). El greuge de la diferència de la despesa pública es fa particularment cruixent davant de casos com les obres de la T4 de Barajas, la M30 o el metro de Madrid, d'una magnitud mai vista a Catalunya.
-manteniment d’un dèficit fiscal monstruós durant dècades (cas únic a l’Estat
espanyol), xifrat en gairebé un 10% anual del PIB català. Es calcula que en els
darrers no arriba a 30 anys la diferència entre l’aportat a l’Estat i el
percebut d’ell ha estat de 300.000M€, equivalent a no sé quants plans
Marshall (sense comptar els 95.000M€ rebuts, quedant-ne Catalunya exclosa, dels fons de la UE també sense contrapartides). Dir, per mirar de relativitzar això, que la balança comercial és
favorable a Catalunya és com dir que el forner a qui li vas a comprar el pa t’ha
de pagar el cafè... ja que li vas a comprar el pa (!).
-una solidaritat imposada i indefinida,
és a dir, sense fi, permanent, saltant-se fins i tot el principi d’ordinalitat (que estableix que el contribuent no poc
acabar sent més pobre que receptor!). Solidaritat que no ha servit per generar teixit productiu, i sí una hipertròfia funcionarial, unes infraestructures faraòniques molt per sobre de les necessitats (l'esmentada T4 de Barajas, amb 50% de capacitat sobrera) o directament absurds (aeroport de Ciudad Real -venut a l'exèrcit dels EUA- i de Castelló -que porta més d'un any inoperatiu), i una xarxa d'AVE radial que obeeix més a criteris polítics anacrònics (vertebració centralista del territori) que a criteris d'eficiència. Tot això per no parlar de l'escàndol del PER (Plan de Empleo Rural), que no és altra cosa que una subvenció directa perquè la gent no marxi... i es pugui quedar a casa sense treballar (!).
-un aeroport sense vols intercontinentals (pels tractats que ha signat l’Estat
espanyol amb la majoria de països) i gestionat de forma centralitzada (AENA), cas únic a Europa, amb Portugal i Romania. L'impacte que això pugui tenir sobre les 1.500 multinacionals radicades a Catalunya i el flux de 15 milions de turistes l'any només pot ser dolent.
-la impugnació (amb fre o paràlisi) de tot de mesures posades en marxa pel
govern català, com l’euro per recepta, o l'establiment d'un impost sobre dipòsits bancaris)
-segurament el pitjor servei ferroviari de l’Estat espanyol i gran part d’Europa,
a l’haver heretat una RENFE cadàver, i encara sense poder fer-hi canvis perquè
la titularitat sols és parcial (el que es tradueix amb un nombre d'averies i de
retards espectacular). En el moment de renovar el material rodant la inversió va anar a Madrid...
-haver de cenyir-se, l’any 2013, amb les altres CCAA (la majoria menys
drenades que la catalana), a un 0,7% de dèficit, quan l’Estat, que no és el
primer dispensador de serveis de primera necessitat, se’l fixa en un 3,5% (!).
Tot un projecte de futura intervenció de la Generalitat... pas previ a la seva
suspensió?
