Anatomia d'un moment històric (XXX)

2. La rivalitat amb CiU l’obligava –o així li semblava- a fer una política de signe oposat: si ells tendeixen a defensar els drets dels catalans d’origen, de soca rel, nosaltres farem el propi amb els catalans d’origen forà, venien a dir-se i a proposar.

Aquestes dues raons apuntaven (com a condició i possibilitat) a l’imperatiu, major en tot partit, de guanyar vots i mirar d’anar copant el major nombre d’instàncies i nivells de poder públic. Calia assegurar-se una reserva de vots, per barrar el pas a CiU i per donar ales al PSOE de cara a les eleccions generals. L’objectiu era, bàsicament, tenir una massa de votants fidels. A tal fi calia fer una política que garantís aquest suport, fer-ne un vot captiu. La política catalana, el futur de Catalunya, etc. quedaven supeditats a aquest objectiu; tot el que no fos això era secundari.

Cal dir aquí que molt probablement l’existència d’un partit com CiU ha incidit negativament en la singladura del PSC, portant-lo a recalcar el pitjor d’ell, a deixar a l’ombra el millor que tenia, a relegar a un segon pla allò vàlid i necessari que podia aportar. Probablement es pot dir el mateix en sentit oposat: l’existència d’un PSC potent, instal.lat en les alcaldies dels municipis més importants del país (començant per la capital) ha estat el taló d’Aquiles, el fre i l’entrebanc permanents de l’obra de govern de la Generalitat pujoliana (i no sempre per bé, s’entén).

El que podria i hauria d’haver estat un relació d’emulació al servei del país, de sana competència, en la pràctica ha estat un concurs de desgast entre les dues formacions, de veure qui aconseguia fer més cops la traveta a l'altra: una guerra d’usura i de posicions que no va fer més que sumir el país, durant lustres, en la paràlisi de la mediocritat. Una incommensurable pèrdua de temps i de diners... de la que tot just comencem a sortir, amb una mica de sort.

La majoria de les actuacions d’uns i d’altres estaven concebudes quasi només per perjudicar el contrincant. Nogensmenys, l’estira-i-arronsa de la lliça política anava acompanyada del progressiu fixament d’un status quo: cadascú tenia la seva esfera d’influència, la seva quota de poder, les seves respectives àrees de representació i decisió... i també la pròpia corrua de corrupteles. En paral.lel als intents de minar o conquerir les posicions contràries, s’anava teixint una mena de pacte del silenci sinó de respecte... L’anomenat ”oasi català”, amb el seu opac i hipòcrita equilibri de contrapoders, no ha estat altra cosa. És en les agitades circumstàncies actuals que, finalment, aquest “oasi” sembla encaminar-se a la seva desaparició o, si més no, radical transformació. Ja seria hora. Els catalanistes i demòcrates ens n’huaríem de congratular.

Això, es dirà, és el propi de la política i de la vida democràtica: els renovats intents de contrarestar l’actuació de l’oponent polític, i és cert; però en el cas que ens ocupa, la baralla entre els dos grans partits anava més enllà d’això. Divergien no sols sobre el que calia fer, sinó sobre el punt de partida mateix: què era el país, què era Catalunya.

És clar que en aquestes condicions, per tant, ha estat impossible fer bona part de l’esforç que hauria calgut fer per bastir un país sòlid i congruent: una ocasió, en gran part, perduda. Tot i així semblaria que l’essencial s’ha salvat: el sentiment de país i la seva consciència i voluntat democràtiques. No és poc per poder tirar endavant.

No, molt em sembla que la sociovergència (fos com a suma de contraris o com a  complicitat circumstancial o accidental) no ha estat gens bona per al país. Ha estat una mena de bipartidisme amb, salvant les distàncies, no poques analogies amb la Guerra Freda entre els dos blocs. Sóc del parer que l’enfrontament de CiU i PSC ha mantingut, retingut al país, durant una pila d’anys, presoner d’unes categories molt pobres, limitat a uns paràmetres molt estrets, i per moments embrutidors. Entre uns i altres semblava que volguessin maquillar el problema, “escórrer el bulto”, simular una normalitat que no era tal...

Tot, qualsevol cosa, per tal d’evitar que es generés un clima de conflicte civil dins de la societat catalana. En aquest propòsit compartit, el paper del PSC haurà consistit en posar aigua al vi, en rebaixar la catalanitat fins a quelcom assequible i superficial. Fent això tampoc haurà anat gaire al a saga de CiU, que s’ha passat la vida donant peixet i fent pedagogia per demanar perdó per existir... Entre una cosa i l’altra tenim, hem salvat una catalanitat bastant de parc temàtic, però més val això que res. La saba no és del tot morta.

Tot i així, i seria injust, i àdhuc absurd, no dir-ho, al llarg dels tots aquests anys d'autogovern autonòmic, el PSC ha acceptat de fer seves (i defensat quan ha calgut) les dues peces mestres de la recuperació nacional, és a dir: la immersió lingüística i TVC (o TV3, si es prefereix...). No escapa a ningú que amb aquestes dues eines s'han pogut mantenir les constants vitals del país. Ni CiU ni, encara menys, el PSC han volgut i sabut anar gaire més enllà (tal vegada aprofundint i estenent decididament la cosa cap al conjunt dels territoris de parla catalana), però sí que es va trobar el consens necessari per plantar i fer créixer una doble llavor cabdal que ha donat i segueix donant els seus fruits.  

I ara què, en quina tessitura es troba el PSC? Doncs en la perplexitat del no sap/no contesta. No per indiferència, és clar, sinó perquè simplement no sap què vol, no sap com resoldre la contradicció de ser un partit sucursalista, i alhora un partit que es deu a una societat, a un territori concrets. Tot fa pensar que la tensió entre aquestes dues vocacions o missions serà cada cop més forta.

Tot i la fuga o relegament dels caps visibles de l’històric sector catalanista, és evident que queden moltes veus, algunes prou ben situades, per tirar la corda de la banda nacional. Són veus conscients que no es pot obviar, com s’està fent des de la cúpula del PSC, el dret a decidir.

Per la banda “oficialista”, tenim gent disposada a cenyir-se fil per randa als manaments de Rubalcaba i la seva plana major. Creuen, potser amb raó malgrat tot, que el PSC ja no baixarà molt més, i que sempre serà una pedra a la sabata del nacionalisme català. Assumint que queden definitivament reduïts a un paper d’oposició, els hi sembla oportú i desitjable dotar al partit d’un perfil clarament “frontista”, jugant "a la contra" sense complexos (ni escrúpols). Fora caretes: "serem els portantveus dels catalans que, des del “progressisme”, rebutgen totalment l’opció sobiranista", venent a dir... (glups!)

Entre els dirigents d’aquesta línia es compta la Carme Chacón. Aquesta senyora, autèntica matrona d'indignació impostada quan es tracta de parlar de segons què, pensant en tornar a optar a la direcció del PSOE quan a n’en Rubalcaba li falli l’alè, no vol que se li esvaloti el galliner: un PSC díscol, rebel, a l’escaire de l’escissió és l’últim que li convé per presentar-se de generala a Ferraz...

Heus aquí, doncs, com veig el PSOE i el PSC. El primer convertit en una de les peces mestres de l’engranatge l’establishment polític espanyol (imitant i fent seus els tics i les maneres de fer de la dreta cañí, amb o sense beutiful people pel mig), i un PSC amb fuga de catalanistes (conscients que això de ser “ciutadà del món” et pot dur, segons com, a ser un apàtrida miserable, un pària “local” a una velocitat insospitada).