Anatomia d'un moment històric (XXI)

Veiem, doncs, que Catalunya aporta el valor afegit d’un grau superior de modernitat, sense el qual l’empresa que dirigir un imperi es feia gairebé impossible. Nogensmenys, l’empresa es vol castellana (d’aquí la prohibició de comerciar de 1518 esmentada anteriorment), i, sobretot, serà presentada de cara a la versió oficial de la història. Potser és aquí i llavors que neix aquesta ambivalència “espanyola” de requerir el concurs, l’ajuda catalana, i de no recompensar i reconèixer aquesta degudament, públicament...

Un altre factor que incideix igualment enormement, per aquella mateixa època (segles XVI i XVII) en la conformació d’aquest futur Estat espanyol que es vol i s’entén de forma unitarista i uniformista, és l’aparició dels primers Estats-Nació. Contràriament al que sol dir, Espanya no serà dels primers regnes a constituir-se com Estat-Nació. Sí, però, que de seguida s’inspirarà en aquest model, i el poder reial mirarà d’anar instaurant polítiques en aquesta direcció (com en el cas, paradigmàtic, de l’actuació del “valido” Conde Duque de Olivares).

Diria, però aquí ja faig volar bastant la meva imaginació, que la cosa va néixer a Anglaterra. Seria allí on es constitueix per primer cop, a la Baixa Edat Mitjana, un poder reial fort (superada la Guerra de les Dues Roses, tan universalment retratades per les tragèdies shakespearianes que toquen el tema: Ricard II, Ricard III, Enric IV, Enric V) . Això permet, entre d’altres coses, tenir mitja França sotmesa i en règim de vassallatge durant més de cent anys. Amb el final de la Guerra dels Cent Anys, el Regne de França s’eixampla i es fa fort, a costa de la pràctica desaparició del poderossíssim Ducat de Borgonya. A partir d’aquí França estarà en condicions de rivalitzar i de ser un problema, una amenaça per a la casa d’Àustria, i per tant també a la seva part ibèrica.

Ni l’imperi carolingi, ni el Sacre Imperi Romà (una continuació desplaçada a l’est d’aquell), ni l’imperi bizantí que, molt abans, en el seu intent de reconstituir l’Imperi romà (complet: també la part occidental. per tant) no va passar de Sícilia i alguns punts del sud d’Itàlia i d'Andalusia, si no m’erro) eren Estats-Nació. I en qualsevol cas llur impacte (en termes expansius) va tenir lloc sobretot a la península itàlica, no a la ibèrica. Per descomptat, tampoc l’imperi dels Habsburg era un Estat-Nació. 

No creiem anar errat si veien en Anglaterra i immediatament després França els primers, i durant molt de temps únics, Estats-Nació del continent Europeu. Es procés, és clar, no es va fer de la nit al dia, i es pot dir que no va ser fins al primer terç del segles XVIII, en el cas britànic, i, en el cas francès, fins a finals d’aquest mateix segle, que la cosa no acaba d’agafar forma.

Es pot veure el cas espanyol com un procés paral.lel (Reis catòlics, Guerra de Successió i decret d’unificació política; capital Madrid; constitució de les Corts de Cadis; bandera, etc.), però el resultat (tota la inestabilitat política i bèl.lica del segle XIX així ho prova) és molt més superficial, fràgil... artificial.

I així i aquí estem. Segurament no hem contestat a la pregunta: què és Catalunya per a Espanya, però potser sí que hem donat algun element per pensar-ho, per intentar endevinar-ho. Pel que es constata observant la història es diria que ve a ser un “sí pero no” (o un “no, pero sí”, si es prefereix), o encara un “ni contigo ni sin ti”.

Hi ha hagut necessitat (o ganes) de tenir Catalunya dins d’Espanya, formant-ne part, però alhora la incapacitat (i el rebuig) d’integrar-la plenament, de veritat. Catalunya era massa, massa important (en termes qualitatius, s’entén) per poder-se-la “empassar”, i al mateix temps, es va creure, massa potent per deixar-la fora (en una relació de competència). Calia, a tota cosa, incorporar-la (per tal de tenir-la desarmada, en tots els sentits del terme), emprar a benefici propi el seu potencial, i relegar-la a una posició perifèrica, subalterna en la direcció dels afers públics. Es podien (i era indispensable fer-ho) cooptar individus aïllats, però mai als catalans com a grup: donar el corresponent protagonisme a Catalunya (traduir la seva contribució –econòmica, tècnica, cultural, científica- en poder polític) era, des del punt de vista castellà, arriscar-se a perdre el control del Regne (i per tant tots els privilegis i tot el poder que es derivaven d’aquell).

M’atreviria a dir que aquesta relació i percepció, en l’actualitat, es manté intacta. D’aquí el sorprenent doble discurs que travessa la majoria de comentaris i reflexions de polítics, pensadors i opinadors de l’òrbita espanyolista.

Per una banda s’endevina un cert vertigen: com la d’algú que s’anés a quedar desemparat, orfe. Sense Catalunya què som i què podem fer? Semblen dir-se alguns, presa sinó del pànic sí d’un gran desconcert. Es detecta com una perplexitat, com un desassossec de tall gairebé “existencialista”...

Per l’altra hi ha la supèrbia, l’oriflama patriotera, l’inflament de pit imperial. Des d’aquesta postura (que té l’eficàcia i la força de l’autosuggestió) no conceben que Catalunya ni vulgui ni pugui marxar. Sense nosaltres no sou res, diuen. Fora de l’aixopluc de la gran nació espanyola no existiu, tronen. Per moments, per despit, per orgull ferit davant de tanta “desafecció” i “ingratitud”, estarien quasi disposats a deixar-nos marxar, però sempre hi ha una veu (interior o exterior) que els hi recorda que això podria ser vist com una claudicació, i també com un “mal” exemple per a d’altres territoris (verbi gratia Euskadi, potser Galícia, qui sap si algun dia País Valencià, les Illes Balears, Canàries o Andalusia...).

Aquest darrer argument fa de pont, per dir-ho d’alguna manera entre la ràbia i el càlcul interessat. No, no es pot deixar de cap manera que Catalunya faci la seva:

1. perquè pot crear un precedent

2. perquè ens debilita molt, tan políticament com econòmica, de cara a la UE i el món (una pèrdua d’un 20% del PIB i de la població, més la principal plataforma logístico-industrial de l’Estat)

Per tant, es diuen des de l’espanyolisme bel.ligerant, d’entrada direm que no tenen dret (constitució, sobirania nacional indivisible), que no han estat mai nació, que fa 500 anys que convivim agermanadament. Direm així mateix que ens ho deuen tot (tot el que l’Estat espanyol ha invertit a Catalunya i la seva empremta cultural ensems), que sense nosaltres no són res, que quedaran fora de la UE com un estat pària...  Després, si persisteixen, sabotejarem el procés dividint la societat catalana: “más vale rota que sola.”, podria ser la fórmula del moment...

La resposta a la pregunta apuntada potser ja va quedant més perfilada. Catalunya-España és la història d’una falsa, o en tot cas molt desigual, col.laboració. Catalunya ha ajudat a construir Espanya, i aquesta ha frenat un possible desenvolupament de Catalunya (diem “possible” perquè som en el terreny de la hipòtesi: no podem saber  què se n’hauria advingut del cert d’una Catalunya plenament mestressa dels seus destins; potser hauria caigut sota l’àrea d’influència francesa fins a la seva final i definitiva absorció...).

Dit altrament, Espanya ha necessitat més Catalunya per a ser (no en el pla polític, és clar, però sí en el cultural –en sentit ampli- i sobretot econòmic), més que no Catalunya a Espanya (semblaria que Catalunya ha tingut sempre prou energies per tenir un projecte propi, independent d’Espanya).

El que els espanyolistes s’haurien de preguntar és si a aquestes alçades de la història, a dia d’avui, aquesta dependència d’Espanya respecte de Catalunya (dependència mai confessada, i sempre negada, però que d’alguna manera aflora constantment en el discurs), no és una inèrcia, una rèmora del passat. Espanya s’ha modernitzat i hauria de tenir les eines, poder trobar en ella mateixa els recursos per fer el seu camí sense necessitat de la secular crossa que ha representat Catalunya.