La veritat és que vaig
trobar una mica sorprenent que algú amb un coneixement forçosament superficial
de la realitat del país (per edat i per l'origen estranger que denotava el seu
accent) agafés el micro per dir una cosa així. Tinc la sensació que si jo anés
a l’Argentina (posant que fos el el país d'origen de la noia, un país d’on sol
sortir gent magnífica, sigui dit de passada) trigaria no menys de 10 anys a
gosar parlar davant d’una assemblea de centenars de persones, i ho faria des de
la més absoluta humilitat...
Atenció, no nego que el
món no sigui de tots, i per tant tothom tingui dret a opinar, però ha de
prevaler, en tot moment, el principi, tàcit, de que el coneixement i
l’arrelament locals són un “grau” (com a mínim de familiaritat amb la cosa), que
d'ells dimana una certa autoritat (tècnica i moral) mereixedora d’interès i de consideració.
Això no vol dir, és clar, que la gent del país no pugui estar en l’error, i que
s’hagi d’acceptar sense més; però tampoc vol dir que es pugui pretendre arribar
amb la “vareta màgica”, apartar-los a un racó i imposar-los, sentenciosament,
la solució que els hi convindria. No; s'ha de buscar un equilibri, difícil,
però que existeix i s'ha de voler trobar.
El fet de poder anar d’un
lloc a l’altre amb suma facilitat, i de tenir accés, gràcies a internet, una
ingent quantitat d’informació sobre qualsevol punt del globus, no ens hauria de
fer caure en la càndida il.lusió de que som capaços de comprendre i de conèixer
realment el que passa en un país que no és el nostre. Podem aproximar-nos a la
seva realitat més del que es podia fer en el passat, però mai, dic mai (llevat
de casos excepcionals), arribarem a tenir, interioritzada, la informació, el
saber que una persona té del seu lloc autòcton, del lloc on ha nascut i viscut
de forma permanent.
És allò de les sinapsis:
faci el que faci, el nombre de sinapsis que jo pugui arribar a tenir de Rússia,
per exemple, sempre serà molt inferior al d’una persona que ha nascut i viscut
allà tota la vida, encara que sigui més inculta que jo i més jove. Això,
insisteixo de nou, no vol dir que no tingui dret a opinar, i fins i tot a
involucrar-me en la política russa, arribat el cas, però sí que marca molt la
manera, l’”estil” en que ho hauria fer i també els límits fins als que podria
arribar, o que no hauria de traspassar; més enllà dels quals em caldria uns
valedors locals: gent del país que compartís la meva visió de les coses i el pensament
i l’actuació dels quals fos la prolongació, el reflex, la “declinació” local de
la meva concepció política (ja que hem agafat l’exemple de la política; seria
igualment vàlid amb qualsevol altre tipus d’influència).
Dit amb altres paraules:
les interaccions del món són benvingudes, i de tota manera inevitables, però
cal que es fa seguint el principi de la “traducció” a les formes i accents locals.
És important assenyalar
que això no sols assegura la pervivència de la diversitat (fins que no es
demostri el contrari, un bé, un valor protegit per i des de les altes
instàncies internacionals, almenys teòricament) sinó també de l’eficàcia de la resolució dels problemes
i conflictes (!). Si admetem, i ningú gosarà a desmentir-ho, que el món, que la
realitat és complexa, la solució ha de ser igualment complexa, no pot ser de
cap manera simple (!). La simplificació, per definició, és reduccionista, i
filla de la mandra o, cosa pitjor, d’un interès espuris: l’engany, l’abús, el
sotmetiment.
Dit així, o simplement
dit, tothom està d’acord. En la pràctica, però, el món, cada nou dia, és un
exemple flagrant i monstruós de la negació d’aquest esforç de maridar, de casar
en un discurs superior les diferents lògiques i influències humanes. L’actitud
que malauradament preval és la de la llei de la jungla: el més fort –numèricament,
econòmicament, militarment- imposa el seu punt de vista, necessàriament
favorable als seus interessos. El més feble perd immediatament, però el que
surt guanyant, i s’hauria de tenir en compte, també perd, encara que sols sigui
a mig o a llarg termini (o també a curt termini, per poc que sigui una persona
sensible a la justícia i a la riquesa de la diversitat de la vida).
Tot això, tornant a la
noia del 15M, per dir que la resolució dels problemes d’un lloc determinat ha
de passar, necessàriament i sempre, per recuperar el bo que tingui el model de
lluita seguit, utilitzat per la gent, pel teixit humà del territori en qüestió,
i potenciar-lo, millorar-lo a partir d’ell mateix, no bandejant-lo i
canviant-lo de cap a peus. Es dirà que els problemes són els mateixos arreu,
que l’ésser humà és el mateix pertot, i substancialment és veritat, però hi ha
el matís, que és fonamental i fa la diferència.
Tal vegada, insistim, la
gent d’un lloc determinat s’equivoqui en els seus intents de trobar solucions,
però si s’equivoca repetidament, secularment, aquest error és ja part
constitutiva de la seva personalitat i no serà eliminant-lo d’un dia per
l’altra que es podrà transformar una societat. Aquell error, aquella
“desviació” s’ha d’incorporar d’alguna manera (desactivant amb mà esquerra els
seus efectes perjudicials) en tot el procés. Com diu la dita, a la natura se la
de seduir, no violentar. Agradi o no, la cirurgia i la sociologia no van de
bracet.
En resum, la revolució
potser s’exporta, però no s’imposa sense adaptar-la als “usos i costums” de
l’indret en qüestió. En tot cas és l’única manera en la que pot funcionar.
Sense tenir en compte la idiosincràsia, l’imaginari col.lectiu, la feina ja
aconseguida per la gent del país, l’únic que s’aconsegueix és un dolorós
malentès, un nyap polític-històric.
Amb tot això vull dir
que veig molt més sensible a aquest corrent de resistència natural i històric a
la CUP que no pas a ICV, aparentment més ancorada en dirigismes de tall dogmàtic.
Els primers no temen l’Estat perquè no hi creuen; els segons, com en el fons el
veneren, el temen i claudiquen al seu davant.
Potser m’aventuro massa,
me’n vaig massa per les branques, però el moviment okupa, és un moviment que s’inscriu
molt més en la línia d’actuació de la CUP que no d’ICV. Es podrà desprestigiar
tot el que es vulgui el moviment okupa,
però la seva arrel, a mi m’ho sembla, és vàlida. Com qualsevol altre moviment
social, activitat humana també s’hi donen casos d’abús, és evident, però en el
seu conjunt és una resposta natural i sana. Hi ha cases i locals desocupats de
forma permanent i en estat d'abandó: és lògic que aquests espais acabin sent ocupats. És llei de vida. Que després,
alguns dels protagonistes, acabin abusant de l’aura romàntica de la cosa i en
facin una bandera tothora no treu que l’impuls que mana aquesta pràctica sembla
perfectament legítim, i en qualsevol cas no es pot assimilar senzillament a un
cas d’apropiació indeguda. Més que atemptar contra la propietat privada, que el
fa és corregir aquesta en allò que té d’abusiva i absurd.
Per acabar amb aquesta
mena d’anàlisi comparativa d’ICV i la CUP, afegir que posats a transformar radicalment
la societat, cosa en la que sempre he estat prou d’acord (la justícia és el
principal), millor l’anarquisme de la CUP que no el capitalisme... d’Estat (el
comunisme) professat per ICV.
