En quant al segon “sentimentalisme”, el de caire europeista, Ciutadans –
Partido de la Ciudadanía també mira amb una certa enyor (indignada, irritada)
una certa Europa (més real que imaginària o l’inrevés, poc importa) que s’està
morint, que està desapareixent a cop de globalització i de crisi: l’Europa del
benestar, l’Europa reconstruïda a partir de la Segona Guerra Mundial, l’Europa
culta en la que tots, poc o molt, ens hem emmirallat més d’una vegada. Un cop
més, no és tant l’Europa ideològica (esquerra-dretes) la que Ciutadans reivindica,
sinó l’Europa dels drets, l’Europa marc i model: el buc, l’ossamenta de la
cosa. Aquí també, com en l’antifranquisme, Ciutadans vol recuperar, de quelcom
que és transitori, uns valors que serien universals, i per tant útils de cara
al futur.
Tal vegada, cal situar en aquest context mental la reivindicació que fa C’s
d’una certa radicalitat democràtica (entesa molt esbiaixadament, val a dir) en
forma dels seus dos cavalls de batalla: la regeneració política i la confecció
d’una nova llei electoral.
Pel que fa al primer punt, no hi ha gaire a dir. S’hi ha d’estar d’acord, i
a priori hi està (tret dels polítics corruptes i els
seus amics i avaladors). Ciutadans, almenys de moment, seria un partit nét de
corrupteles i per això pot esgrimir aquesta carta. És legítim que ho faci,
encara que sols sigui com a arma de desgast i palanca electoral.
La segona de les seves reivindicacions, l’aprovació d’una llei electoral més
proporcional, és igualment pertinent. També es podria tractar, com en el primer
cas, d’una proposta més interessada i oportunista que sincera, però això no té
major importància: la política no és ni es pot pretendre que sigui una
activitat pura; gairebé tots els avenços, tots els progressos que s’hi fan (i
per tant que de retruc fa també la societat) tenen aquest caràcter doble
d’interessada bona voluntat. Fer el bé gratuïtament és tan rar a la política
com en la vida en general. No hi ha res a dir; és prudent no portar l’exigència
més enllà dels seus límits naturals...
El tema de la llei electoral, en efecte, és greu i té ja categoria
d’escàndol. El sistema polític català, en més de 30 anys de funcionament, ha
estat incapaç de dotar-se d’una llei electoral pròpia, que superi la que
subsidiàriament s’utilitza. Seguim sota l’imperi d’una sistema electoral
obsolet, o que en tot cas no s’ajusta a la maduresa de la democràcia catalana.
Les tares d’aquest sistema són conegudes.
Per començar hi ha la llei o principi d’Hondt que, per tal de garantir la
governabilitat, premia els partits majoritaris. Aquests poden arribar a
necessitar la meitat (!) dels vots per aconseguir un escó que els més
minoritaris... Em diran el que voldran però que SI, amb gairebé 50.000 vots no
entri en el parlament amb un representant, o que tampoc ho faci PxC amb 60.000 és
un dèficit democràtic. Es tracta de molts milers de persones, massa, que s’han
quedat sense veu, sense representació.
Si creiem i apostem per la democràcia, el seu joc, la seva diversitat,
aquests dos partits haurien de tenir els seus caps de llista formant part del
Parlament. Afegiria, per altra banda, que en el segon cas, és fins i tot, en
termes de salut democràtica, doblement desitjable que així sigui: un partit i
els seus 60.000 votants frustrats electoralment poden fer més mal, provocar més
maror que no un sol representant fent el seu paper de diputat (per tèrbol i
impresentable que sigui el personatge).
Si la societat és diversa en les seves opcions ideològiques, i la catalana
ho és bastant (més que la majoria de societats del nostre entorn, ja que a la
polarització dreta-esquerra cal sumar-hi la de Catalunya-Espanya), el Parlament
també ho ha de ser, tot el que pugui. Incorporar 3 ó 4 diputats de partits
minoritaris no pot representar, de cap manera, un destorb al funcionament
parlamentari, ni a la governabilitat del país que es deriva d’ella.
L’altra tara electoral són les llistes tancades. És una vergonya que siguem
encara amb aquest sistema que afavoreix la partitocràcia. En pura lògica, el
diputat, en tant que representant seu, es deu als seus electors; no té cap
sentit que sigui un militant del partit, en la majoria de casos, perfectament
desconegut del públic. Aquesta pràctica fa dels partits autèntics poders opacs
en els que prosperen els individus més mediocres, els que asseguren l’hegemonia
de la cúpula, no les personalitats intrèpides, fortes i dinàmiques.
Els partits es converteixen d’aquesta manera en una mena de petites o grans
empreses que on la militància vol i pot anar escalant posicions al marge de la
societat (!), sense interactuar amb ella, o a penes. Algú sap, per exemple, qui
és, què ha fet per merèixer ser elegit el número 10, 15 ó 20 de la llista de
CiU, ERC, PPC o PSC? Algú el coneix, fora de la gent del propi partit? No té
sentit.
Seguim doncs, per tàcit (o explícit) acord entre els partits majoritaris
amb un sistema consistent en donar un xec en blanc, en fer un vot de confiança
(cec) als partits. Després tenim el que tenim: mediocritat i corrupció. Per
què? Doncs perquè molts dels noms només són pions que es limiten a donar per
bona, votant religiosament el que toqui en cada cas, la línia decidida per la
direcció del partit (encara que sigui criticable o millorable), i que, arribat
el cas, no tenen cap altra incentiu, al.licient que el de dedicar-se a una
forma o una altra d’abús de la seva privilegiada posició, pagant el silenci de
tercers o fent pagar el seu...
Qui fiscalitza el seu comportament?, qui té coneixement de la seva
actuació, del seu rendiment? Doncs només el partit, començant pels seus
companys diputats, que el protegiran mentre no sigui un perill per a ells
(fent-lo dimitir i desaparèixer, en aquest cas, sota una cortina de fum), i els
membres de les altres formacions parlamentàries igualment presents en el
Parlament, que l’utilitzaran més com a moneda de canvi (“si calleu o no feu
això esbombarem allò altre”), que no com a motiu de denúncia de cara a l’opinió
pública.
Les llistes tancades, per tant, propicien, o almenys afavoreixen
descaradament, la creació i consolidació d’uns partits polítics entesos més com
a empresa que gestiona uns vots com qui si es tractés d’un capital, que no com
expressió organitzada dels diferents corrents d’opinió presents en la societat.
Allò que hauria de caracteritzar-se pel feed-back
crític i participatiu amb la societat, ho fa, contràriament per la manca de
transparència, per l’obscur mercadeig entre bastidors...
