Per acabar amb ICV, les dues lliçons que té pendents d’aprendre són fàcils
de sintetitzar:
1. Entendre que la injustícia és una i indivisible (i encara podria afegir
allò de gran i lliure que es deia d’Espanya, però no abusem del llenguatge i
les seves similituds ;-). És una sola i mateixa situació (o condició si tenim
en compte la durada que sol tenir l’”estigma”)
que es declina, això sí, de diferent manera. Hi ha la injustícia de classe,
certament, però també hi ha la racial, la religiosa, l’ètnica, la cultural, i d’altres
com la sexual (la de gènere i la de la preferència sexual). Causa i circumstàncies
de discriminació, d’abús n’hi ha moltes, atemptats a la igualtat n’hi ha de
moltes menes. ICV sembla sols tenir sensibilitat per al primer i per a l’últim
dels casos assenyalats: la injustícia de classe i la d’origen sexual. Per què?
Doncs perquè és tributària d’una concepció moderna de la lluita per la
igualtat. És i vol seguir sent miop i cenyir-se estrictament a l’esquema
clàssic de la lluita revolucionària de matriu comunista. És cert que ICV, com
tota l’esquerra, per tal de no quedar del tot desfasats, ha anat incorporant el
“dret sexual” com un element més de la reivindicació, fins al punt de fer-ne un
element distintiu més, però no han anat més enllà: s’han quedat curts. Hi ha
unes quantes maneres de ser ciutadà de segona, diferents o combinables amb el
fet de ser obrer, dona o homosexual. No veure això és caure en una visió
simplificada i simplificadora de la realitat, és voler que la realitat
correspongui a l’estret i confortable marc conceptual que hem preparat per
entendre-la i fer-nos-hi un lloc... L’esquerra (o diguem millor aquesta esquerra: la clàssica), si vol
sobreviure, ha d’eixamplar i refinar enormement la seva base teòrica.
2. Entendre que l’eix nacional no és que sigui previ a l’eix social, és
que, almenys transitòriament (en l’objectiu ideal, definitivament), és
inseparable, és i ha de ser una i la mateixa cosa. Curiosament, durant la
guerra civil, els comunistes eren partidaris de guanyar primer la guerra per
fer després la revolució (en clar antagonisme amb l’actitud professada pels
adversaris anarquistes, que volien fer la revolució d’entrada i de totes
totes). ICV, ara, sembla adoptar el punt de vista anarquista, i em sembla bé
sempre que la revolució sigui integral, no “sectorial”, que inclogui, incorpori
totes les injustícies, no només les consagrades del discurs i per la cultura d’”esquerres”
aquests darrers 70 ó 80 anys. Que superin d’una vegada els tòpics
(interessats): el nacionalisme, l’independentisme no sempre (de fet dubto que
ho sigui mai en el seu motor i nucli principal) és burgès i de dretes
(arriscar-se no sol ser-ho), i si mirem la història, també la contemporània, veiem
que en general ha estat una lluita, natural, que ha aconseguit reconduir infinitat
de situacions d’opressió cap a realitats més justes.
En aquest sentit, és evident que queda encara molt per fer, que hi ha
encara moltes, massa, minories minoritzades i sotmeses. Aquest no és de cap
manera l’únic, però sí un dels problemes de la Humanitat, un dels factors que
enverina i desestabilitza la convivència en multitud de punts del planeta. I
salta a la vista que no es pot abordar, només, amb l’aparell mental de l’esquerra
que practica ICV...
Es podrà replicar que Catalunya, de tota manera, no es troba en aquest cas,
no és comparable amb els casos d’opressió descarnada que abunden en el món. No
cal dir que hi estem d’acord; estem, certament, a un altre nivell: el d’un
mateix fons, però amb unes formes diferents: més subtils, més sibil·lines, més a
mig o llarg termini. Aquestes formes més suaus i psicològiques, descansen i es
nodreixen, però, d’altres que no ho van ser tant en el passat, també el
recent...
Dit això, sóc dels que creuen, potser endut per un excés d’idealisme, que
la nació no és l’etapa final: l’etapa final és l’individu lliure. La nació, i
la seva plasmació en forma d’estat independent, és un moment el procés, la
parada que hom fa en un fita del camí. Cal anar més enllà. La nació ens fa més
ciutadans, és un oportunitat per tenir més a prop el poder, és una possibilitat
de fer-lo més transparent, però tot això, ja es veu, encara no és suficient. La
fragmentació del poder indicada anteriorment ha de seguir el seu camí fins a fer
de l’individu una persona lliure i responsable. Sols en arribats a aquesta meta,
utòpica però no per això menys exigible, podrem dir que s’ha assolit la
llibertat i la dignitat del gènere humà.
Cal superar, salvar les diferents etapes, sense negar-les tampoc
necessàriament de forma absoluta. Cal entendre-ho, imaginar-ho en terme de
cercles concèntrics: Món, Europa, Nació, Comunitat local, Família i Amics,
Persona. Som totes aquestes coses i en cada una d’elles ens reconeixem i agafem
forces ser millors i més nosaltres mateixos. No es tracta, és clar, de fer individus que
neguin res i que sols s’afirmin a sí mateixos, el que cal és donar, dotar a l’individu
de tot l’escalf i tot el sentit que el permetin construir-se de manera completa
i harmoniosa.
És justament des d’aquesta òptica que s’explica la paradoxa, tantes vegades
criticada (i desconcertant per als mateixos independentistes) de voler ser lliures
i alhora posar fronteres. Aquesta crítica (i aquest desconcert) no tenen prou
present que la frontera té dos usos, dues raons de ser: separa, d’acord, però
també protegeix. De la mateixa manera
que els individus tenen “fronteres”: el seu mínim espai físic, casa seva, la
seva habitació, el seu llit (i aquí podríem parlar dels límits i mínims de la propietat privada); les
comunitats humanes també en tenen, o les necessiten vaja, per ser, per seguir
sent.
És doncs des d’aquesta constatació (d’ordre, diríem, antropològic: és una
constant de tota la Humanitat) que tot i estar contra les fronteres en el que
tenen de separació, l’independentisme predica, lògicament, un ordre de coses en
que hi hagi fronteres, més fronteres (per poroses que siguin). Què busca amb
això? Doncs el que dèiem, prevaler-se d’ingerències externes, resguardar-se d’intervencionismes
extemporanis i asservidors, per tal de poder anar fent camí, via en l’esforç de
fer individus més bones persones. Per moments ho imagino una mica com el procés
de vinificació: el bon vi és el producte d’un procés en el que les influències
han estat filtrades, com qui diu seleccionades, i en el que els elements
intrínsecs, pròpiament constitutius del vi, han pogut operar la seva barreja,
síntesi, decantació, enriquiment, etc. És així com imagino i vull imaginar la
independència del meu país i la de totes les nacions de la terra: un
perfeccionament a partir del que ens ha estat donat, a partir d’una herència
que no és casual ni accidental.
Qui estigui pel bon vi, qui estigui per la natura i l’ecologia no hauria de
poder estar contra la independència de les nacions.
ICV sembla tenir tots els elements per sumar-se a aquest impuls alliberador
vers l’excel.lència, però sembla encara molt atrapada en velles categories
mentals (el nacionalisme és egoista, insolidari i de dretes)... Què hi farem.
El temps potser els hi obrirà els ulls (una mica més).
