Acabo amb el que
voldria ser un resum súper sintètic del comportament del PP i del seu braç
català:
1. No els importa
enfonsar Catalunya i la seva gent (tampoc els seus nombrosos partidaris!) si
s’aconsegueix l’objectiu d’esgalabrar l’independentisme. Salvant les distàncies
metafòriques, faran (de fet ja ho estan fent) allò que va fer en Simó de
Montfort amb els refugiats a la catedral de Béziers (on es barrejaven càtars i
fidels cristians): “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus.”. Volen una
victòria total (per assegurar la cosa i per la beauté, la satisfacció de la gesta) i no estan per fer gaires
discriminacions, almenys d’entrada (en la fase de, diguem-ne, “pacificadora”).
És la mena de gent que per tal de tenir la certesa d’estar castigant al
“culpable”, de que aquest no se li esmuny entre les malles, ja li està bé
condemnar a més d’un “innocent”.
2. Han demostrat a
bastament no tenir cultura democràtica, gairebé ni per salvar les aparences.
Empren la democràcia fins on aquesta serveix els seus fins, i punt. Han comprès
que la democràcia, que fins ara havia servit per frenar i mantenir Catalunya
distreta i esperançada (en un ajornament indefinit de les plenes aspiracions
nacionals), ha exhaurit la seva capacitat de contenció i desactivació. El
miratge s’ha acabat. La inèrcia de la història (amb les pors del passat i la
confiança en la nova singladura encetada amb la Transició) s’ha esgotat. La
crisi i les contradiccions i punts foscos del sistema polític espanyol han
acabat per esquerdar l’edifici, moralment i tècnica. Estant perdent la batalla
de la legitimitat, que és la de la llibertat, i se n’adonen.
3. La seva
estratègia en el futur, de fet ja en marxa de fa temps, no serà altra que
escanyar financerament i econòmica Catalunya, i dividir la societat catalana
(que té certament un component dual, però en la que preval malgrat tot la
cohesió social). En un mot: saboteig i semblar zitzània, discòrdia. Això, ho bé, com semblen apuntar les darreres notícies, enjudiciar el President Mas i els seus col.laboradors i suspendre l'autonomia...
4. Una recomanació:
s’ho haurien de fer mirar... En la actitud predominant del PP hi ha una
dimensió que no es pot dubtar a qualificar de malaltissa (per no dir-ne
directament patològica) que haurien de corregir de forma dràstica i urgent. En
el cas de no fer-ho, les conseqüències poden ser dramàtiques, i s’acabarà
imposant la necessitat de que algú de fora (UE, ONU, OCDE, Tribunal Europeu de
Drets Humans, etc., abans no s'hagi de recórrer, passat un temps crític, als bons oficis del Tribunal Internacional de la Haia) s’ho vingui a mirar... de prop.
I què dir i pensar
del segon partit unionista per excel.lència, el PSOE (i la seva marca local, el
PSC)? Que pensa de tot això el partit degà de la política espanyola (d’una
antiguitat anterior fins i tot a la d’ERC i a la d’UDC)?
A grans trets, en
relació a Catalunya, es pot dir que ha fet sempre el paper de la Puta i la
Ramoneta. Des del principi del període democràtic actual viu instal.lat en una
mena d’ambivalència: per una banda de marcar perfil propi, i per l’altra, per
convicció pròpia i per càlcul electoralista, li interessa no distanciar-se gaire
de l’espanyolisme ofensiu i menyspreador del PP. Fa segles que anar contra
Catalunya, llevat d’algun moment excepcional, dóna vots a la resta de l’Estat.
Això no és cap misteri ni cap troballa d’última hora, i el PSOE, potser ja des
dels seus inicis, no tingut cap dificultat per adaptar-se i fer seu aquest
magne “principi” de la política espanyola.
Analitzant una mica
l’evolució del partit, es detecten almenys dues inflexions importants (que són
dues cares d’una mateixa moneda).
La primera és el
fracàs del PSOE per canviar l’estructura i la mentalitat social franquistes
heretada de l’antic règim. L’oligarquia centralista, amb totes les seves
ramificacions, nivells i tentacles, tot el seu suport popular, va resistir la
seva arribada al poder i tots els anys que hi va romandre (14, i encara els 7
d’en Zapatero). El “sistema” espanyol desenvolupat al llarg de 40 anys (i que
ja venia d’abans), ha aguantat i ha estat més fort que els aires de canvi.
Fem una mica
d’història. Amb la República i la subsegüent Guerra Civil es va voler trencar
l’espinada a l’oligarquia. Es va fer de manera matussera i brusca (durant els
breus anys de règim democràtic), i violenta durant la guerra (persecucions i
execucions). El PSOE, sense ser potser la punta de llança d’aquesta política
frontista i erradicadora (la veu cantant la tenia més el PCE i, a Catalunya,
l’anarcosindicalisme), s’hi va sumar com el primer i hi va participar. Es va
intentar trencar els dos pilars de la dreta espanyola: el capital i l’Església.
No es va aconseguir i es va perdre la guerra. Ja llavors el PSOE va cometre
l’error, per ceguesa “classista” de no veure en les nacions històriques uns
ferms aliats en la lluita contra l’Espanya negra. Cert que el nacionalisme basc
i català (i tal vegada el gallec) no es caracteritzaven per l’ anticlericalisme
(certament no el basc), i menys abrandat, però sí que representaven la
possibilitat d’un contrapoder a la dita oligarquia centralista, espanyolista.
Els recels producte
d’un, com a mínim, larvat anticatalanisme, antibasquisme i antigalleguisme, van
fer retardar, dificultar i en gran mesura impossibilitar, la unitat que les
forces democràtiques, republicanes necessitaven per guanyar la guerra. Com
exemple d’aquesta desconfiança, d’aquesta manca de generositat i d’escassa
comprensió de la problemàtica del país, tenim les resistències del PSOE a
acceptar els diferents estatuts d’autonomia, i llur ulterior posada en marxa.
La responsabilitat d’això no rau exclusivament en el PSOE, és i quedi clar,
però ens interessa fixar-nos en quin va ser el seu paper.
L’Estatut català va
haver d’esperar més d’un any de negociacions abans no va passar el tràmit
parlamentari del Congrés de diputats i va poder ser amplíssimament referendat
pels votants catalans. El basc va tenir una sort semblant, si no m’erro. El cas
més flagrant i lamentable d’obstrucció va ser el projecte d’estatut gallec.
Estava encara en fase de debat a Madrid, després de molts mesos, d’un any o més
de dilacions i entrebancs injustificables, quan va tenir lloc el cop d’estat...
Aquesta
circumstància, tal com explica el líder i intel.lectual galleguista en el seu
llibre Sempre en Galiza, va propiciar
(o en tot cas va facilitar enormement) que a Galícia el “alzamiento” fos un
èxit rotund. Amb un govern autonòmic (amb forces de seguretat a les seves
ordres) s’hauria pogut fer alguna cosa contra els militars i paramilitars
insurrectes. Per culpa de la curtesa de vista, entre d’altres, del PSOE, això
no va ser així, el moviment galleguista va ser desarticulat (amb molts dels
seus seguidors passats per les armes), i el poble gallec en el seu conjunt es
va veure enquadrat en un exèrcit que lluitava contra els seus interessos,
esclafant, per començar, els asturians lleials a la República...
