Anatomia d'un moment històric (XIII)

Dir, per altra banda, que reivindiquem la nació per interès, és oblidar que l’interès personal, individual sempre ha aconsellat el contrari: abandonar els vincles emocionals amb la nació perduda (encara que sigui existent, si més no, emocionalment i en els seus vestigis) i adherir-se al nou poder, al nou ordre polític-social  dominant. Atès això, l’interès col.lectiu (entès com la suma dels interessos individuals: no existeix un interès col.lectiu pres com un tot) dels catalans ha estat en tot moment en sentit contrari al de la resistència: si haguéssim volgut viure bé i només, o per damunt de tot, enriquir-nos, fa temps que hauríem deixat de defensar la nostra identitat. Tampoc és vàlid l’argument de dir que la nostra ambició és tal, tan gran, que estem disposats a sacrificar-nos ara per allò que podrem guanyar en una Catalunya independent. Ningú, o molt pocs, sacrifiquen el segur per l’hipotètic, el present pel futur, i més quan hom no pot saber mai què en traurà del cert, per a si mateix, en benefici propi, amb el canvi de paradigma de la nova realitat política.

Els catalanistes només n’hem tret patiment i desgràcies d'entestar-nos en voler ser allò que sentim que som. Parlar d’interès egoista (individual o general) com a motor del sentiment independentista és, consegüentment, igualment inconsistent i ridícul.

Ni tampoc es pot considerar com a tal, com a motivació mesquinament interessada, el fet que la perspectiva de seguir empobrint-se dins d’Espanya (per efecte d’un tracte fiscal nefast), hagi esperonat, acabat de convèncer molts catalans de la inutilitat i la inconveniència de romandre a l’Estat espanyol. Una reacció així no és en cap cas imputable a l’interès egoista, sinó que és expressió, simplement, d’un rebuig al a rebre sistemàticament un tracte desigual i injust. Identificar la defensa del propi dret (al tracte igualitari) amb el vil i estret egoisme és una barbaritat. Són coses molt diferents i no s'hi val a confondre-les.

Resumint, si aquest sentiment de nació perviu és per alguna cosa. No és casualitat. No es pot atribuir a un accident mental (“malaltia”, moda o caprici...), ni tampoc a cap càlcul interessat (altament incert i àdhuc arriscat). Un poble que es limita a reclamar exclusivament el que creu éser seu, i ho fa acceptant el preu del sofriment (renunciant als avantatges, també en part econòmics, de la docilitat claudicant) no s’inventa res, ni s’ha tornat boig: senzillament porta fins a les darreres conseqüències la fidelitat a la seva identitat.

La pervivència d'aquest sentiment al llarg dels segles hauria d’invitar, gairebé obligar (moralment i intel.lectual) a prendre’l en consideració, a abordar-ho des d’una posició i en uns termes molt més seriosos i respectuosos. A fi de comptes és un fenomen que s’ha donat, i segueix donant-se a molts indrets del món. El cas català no és cap cas aïllat, i conseqüentment, no té res d’excepcional i estrany. És un exemple més d’una constant, d’una “categoria” de la ciència política: la nació sense estat propi que malda per aconseguir-lo ( en el cas que ens ocupa, per mitjans democràtics).

Es tracta d'un fet, d'una dada de la realitat humana, i per tant s’ha (o s'hauria) d’assumir, negociant amb ella el que hom cregui convenient, però reconeixent-la en el que té de realitat, de dada efectiva. Negar-la només pot dur a voler-la destruir, el que no és impossible, però té el seu preu... i no és la solució per a ningú, tampoc per als que farien de botxins, llevat que no es fes de forma ràpida i radical (mort subite per a tots els catalanistes) o lenta i suau (progressiva amnèsia i anestèsia identitària amb correlativa i simultània substitució de la vella identitat per una de nova); però això és endinsar-se molt massa ociosament en les pitjors planes de la història, perfeccionant-les, val a dir (i gràcies!), o en les de la ciència ficció més "eugenísticament" etnicida.

Voluntat de ser. Independentment de si la voluntat depèn o no del que has estat (sóc dels que creu que sí, encara que entenc que, en el sentit del que vaig a dir, això és operativament irrellevant), hi ha una cosa que ha de primar sobre totes les altres: la voluntat de decidir la pròpia existència. En un mot: la llibertat. Catalunya, hagi o no hagi estat una nació, té el dret a ser-ne una, si la majoria de la població així ho decideix. Aquest és el fonament mateix de la democràcia: sense el lliure albir (el degut reconeixement i respecte a aquest) no hi ha ni democràcia ni, per descomptat, llibertat.

Impugnar aquest dret dient que la voluntat del poble és voluble i que no se li pot preguntar sobre certes coses que ja estan definides (d'una vegada per totes), és tenir una idea molt pobre del poble, i alhora falsejar i adulterar el sentit de la democràcia. El poble pot i té dret a pronunciar-se sobre qualsevol cosa, sobre tot, sobre tot i cadascun dels temes que es puguin i vulguin plantejar, debatre. Aquest, i cap altra, és en tot cas l’esperit i l’objectiu últim de la democràcia.

Qui és capaç d'arrogar-se una autoritat moral superior a la de la democràcia per posar límits a aquesta? Qui es creu amb dret de protegir el poble... d'ell mateix? Qui tem que el poble s’equivoqui en això, i no en cap altre de les qüestions igualment importants que estan en joc cada cop que hi ha eleccions generals? Per què es pot fer un referèndum sobre l’OTAN i no un d'autodeterminació? És evident que o es pot preguntar sobre tot o no es pot preguntar sobre res. O som demòcrates o no ho som. La democràcia no pot fixar, a priori, cap límit al seu exercici. Sols aquells que propugnen la supressió de la democràcia queden fora (per lògica) del joc democràtic. No som, ni de bon tros, en aquest cas.

La confusió del transitori amb el definitiu (o també del particular amb la llei, de l’accident amb la llei, de l’aparent amb el real). Els espanyols (i aquí incloc els catalans que se senten primer o bàsicament espanyols) parteixen, en llur valoració de Catalunya, d’un error de judici cabdal.

Creuen que la visió que tenen de Catalunya correspon a una realitat constitutivament definida. Interpreten l’accident històric, forçosament transitori, com quelcom definitiu. Per a ells Catalunya va néixer o va tenir, a partir d’un cert moment (que solen situar amb la unió dinàstica dels reis catòlics), una vocació convergent amb el regne de Castella, per tal de constituir un sol regne, el Regne d’Espanya (que, sigui dit de passada, no va fins després de 1714 que es va instituir com a tal, així en singular, i sols a partir de 1785 amb la bandera que li coneixem, uns 500 anys després de la senyera...). 

La pervivència de la catalanitat és vista, per ells, com una inèrcia atàvica, arcaica, sense significació política major: el particularisme, el localisme residual que no vol ser incorporat a un “disseny” superior de la política, a un model més “elevat” de la convivència (que no és altre, per cert, que l’absolutisme reial, primer, i, seguidament, el centralisme jacobí, ambdós d'inspiració francesa).

Segons aquest punt de vista, el gruix del país, el bo i millor del poble català va veure de seguida l’avantatge que li suposava unir-se a un projecte polític i cultural de més envergadura (com si fos quelcom natural renunciar a allò propi per abraçar el que t’és estrany...): la modernitat trucava a la nostra porta i era un goig deixar-se endur per ella... encara que fos a costa de pagar deu vegades més impostos (introducció del cadastre), de no tenir representants ni institucions pròpies, i de tenir el país ocupat militarment. 

Totes les resistències (traduïdes sovint en guerres: no menys 7 guerres de caràcter general i no sé quantes revoltes populars en 300 anys... amb 60 anys de llei marcial entre 1814 i 1900) que aquest procés ha comportat, i que només es pot interpretar com l’oposició d’un segment important de la població (generalment, demogràficament majoritari) a canviar d’identitat, d’usos, de costums, de lleis, d'institucions, etc., són minimitzades, quan no olímpicament passades per alt. El sentiment predominant, volen creure, ha estat sempre el de voler estar units, en un sol regne, amb Castella. La realitat ha estat una altra, i si no, insisteixo, no estaríem on som.

No volen entrar ni a considerar la possibilitat de que Catalunya s’originés com una nació independent que per la força de les circumstàncies passés, de forma progressiva, amb nombrosos episodis de violència generalitzada, a dependre del regne de Castella-Espanya. Amb altres paraules, que la unió amb Castella no fos per voluntat, de forma pretesament “natural” o “racional”, sinó per la força de les armes i el sotmetiment de les lleis imposades, i que això, com tot el que no és vertaderament interioritzat, ha anat perdent força a mesura que la democràcia ha fet possible recuperar i tornar a cultivar la pròpia identitat.