[havent ampliat, detallant-la, la llista de greuge (ahir a la filmoteca
vaig assistir a la projecció del documental Cataluña-Espanya:
http://vimeo.com/19490982 o, més
succintament: http://www.youtube.com/watch?v=1X54HYc1A3o,
d’Isona Passola, molt recomanable, i vaig caçar o afinar algunes dades més) he
hagut de córrer el text per tal de no excedir la llargària de cada entrada, el
que fa que aquests primers paràgrafs apareixien ahir al final de l’entrada XIX;
demano disculpes a l’amable eventual lector]
Recapitulant i resumint, podem dir que per a Espanya, Catalunya ha esta i segueix essent:
-l’últim objecte de dominació que li queda (tret del País Basc,
un cas de tota manera potser no tant clar i en qualsevol cas menys important,
i, en molta menor mesura, Galícia). La darrera “colònia”, per dir-ho d’alguna
manera, en la que inclou, és clar, el que es veu com la seva àrea d’influència:
País Valencià i Illes Balears (dues comunitats autònomes igualment castigades
pel dèficit fiscal, ves per on). Espanya sempre ha estat molt més conscient que
no nosaltres (convertits en mesells i covards) de l’existència dels Països
Catalans; ells sí que hi han cregut, per això han fet i fan tot el necessari
per destruir el concepte i el sentiment afí, entre d’altres, al País Valencià,
amb la invenció -de la mà, entre d'altres, d'un infaust Abril Martorell- del blaverisme (un moviment reivindicador de
la identitat valencianista consistent en negar la llengua catalana, i per tant
també la valenciana, i preconitzar l’hegemonia de la llengua castellana i el
sentiment espanyolista...). A les Illes, avui que escric això, s’oficialitza la
sortida de les Illes Balears de l’Institut Ramon Llull. Divide et
impera...
-l’instrument, l’eina perfecte per assegurar el seu creixement i
funcionament com Estat. Sense Catalunya l’Estat espanyol no hauria pogut
constituir-se com a tal. Seria una altra cosa, bastant menys potent; o no,
potser s’hauria espavilat d’una altra manera, que es pot pensar hauria estat
millor per a ella i per a tots. El cas és que dissortadament, disposant, per
fer un símil, del burro de càrrega que ha estat Catalunya, ha pogut avançar sense
haver de fer gaire més esforç que donar cops de pal al burro (perquè corri més
o no es distregui) i a aquells que s’ha anat trobant pel camí i li barraven el
pas o el miraven amb mals ulls... Això, i barallar-se amb els altres ocupants,
viatgers del carro.
Tenim per una Catalunya que fa d’ase dels cops i d’ase de càrrega. Molt bé.
Aquesta tesi escandalitzarà més d’un, i és cert que és pujada de to, però
en essència em temo que s’ajusta bastant al doble paper que ha representat
Catalunya en aquesta comèdia, almenys fins ara.
Pel que fa al primer paper, el del rebre, és clar que la pressió no ha
estat sempre la mateixa, que hi hagut alguns períodes de calma relativa (la pau
subsegüent a cada etapa de pacificació), ni que tots els catalans hagin viscut
la cosa de la mateixa manera. El mateix es pot dir dels que han exercit el
paper d’”amo”.
La realitat es dóna amb molts matisos i amb gran diversitat d’intensitats;
és allò de que a la vinya del senyor hi ha de tot, tota la col.lecció, tota la cohort dels tipus humans: herois, covards, caragirats,
abnegats, indiferents, aprofitats, justos, fatus, àvids, esforçats, farsants, acaparadors, panxacontentes, liberals, viciosos, mesells, generosos, legalistes, egoistes, traïdors, arrogants, flegmàtics, discrets, raonables, misantrops, rectes, intrigants, espirituals, amables, manefles, savis, mesquins, genis, eficients, incompetents, lleials, histèrics, idealistes, falsaris,
superbs, bonhomiosos, honestos, sàdics... A ambdues bandes hi ha hagut de tot,
totes i cadascuna de les eternes figures humanes, amb la diferència, però que
uns tenien la paella pel mànec i els altres no.
En quant a la segona faceta de la relació, també es pot i s’ha de matisar.
Tot i la sagnia econòmica que representava haver de subvenir de manera
important al sosteniment d’un Estat amb fortes tendències parasitàries, el
mercat peninsular i l’iberoamericà van representar una oportunitat
d’enriquiment indubtable, almenys per a un segment de la població, la burgesia.
Amb els capitals acumulats van poder posar en marxar i desenvolupar la
industrialització del país, el que, d’una manera o una altra va redundar /? en
una millora generalitzada del nivell de vida de gran part de la població (o
això és el que es diu, i ara aquí no ho discutirem: possiblement els que es van
convertir en la mà d’obra d’aquest auge van viure menys i pitjor que els seus
pares, queda simplement consignat).
Ara bé, no sols de pa viu l’home. El preu que Catalunya ha pagat per haver
tingut durant segles retrinxada tota capacitat de decisió política dels seus
propis destins i negat el ple desenvolupament cultural, és difícilment
quantificable, calibrable, però segur que és important, i molt.
Però anem a pams. Quina és la participació de Catalunya en la formació d’Espanya.
Basant-me en el que sé i en el que la intuïció em diu (cal doncs agafar-s’ho
una mica amb pinces), diria que a partir al llarg del segle XVI es va produir
un desplaçament del centre de gravetat: del Mediterrani es va passar a l’Atlàntic.
El descobriment d’Amèrica per part de Colom (que molt sembla que era català), l'expansió de l'imperi turc (amb l'eclipsament o perillositat -pirateria- de les vies comercials tradicionals, terrestres o marítimes, amb Orient), i
potser també la dificultosa dominació de Portugal per part de la monarquia hispànica, desplacen el poder i l'atenció cap al
centre de la península. Carles I, quan ve a la península, resideix
preferentment en el centre, i Felip II fa construir El Escorial, del que a
penes surt.
Ara bé, durant la baixa l’Edat Mitjana els països riberencs de la
Mediterrània eren potser els més desenvolupats del continent (art, ciència, comerç,
navegació, finances, legislació, diplomàcia,
etc.). La corona catalano-aragonesa havia participat i contribuït a aquest
auge. Atresorava, doncs, un savoir faire
enormement valuós per a qui volgués dirigir un imperi. Cap ciutat de la
península (llevat potser de Lisboa) era comparable, en activitat i riquesa, a
les ciutats de Barcelona o València (i pensem en Salamanca o Toledo); Sevilla
trigaria encara a ser el que va acabar esdevenint (tal vegada gràcies al
monopoli). Només cal pensar en les drassanes del port de Barcelona, una de les
instal.lacions del gènere més importants d’Europa.
Sense aquest bagatge, aquesta experiència i coneixement en la gestió dels
afers públics, Carles I i els seus successors haurien tingut dificultats afegides, potser insuperables, per tirar endavant la colonització del Nou Món i la defensa dels
seus interessos a Europa. Aquesta cabdal aportació catalana als afers hispanocèntrics
i ultramarins és poc coneguda i encara menys reconeguda. Nogensmenys, recents
investigacions històriques estan projectant llum sobre aquesta dimensió (no en
poca mesura deliberadament ocultada).
