Encara que es pensi i es digui que les ideologies han mort, no és potser tan cert com sembla. En darrera instància la diferència entre ICV i la CUP també és d’ordre ideològic (que acaba determinant les formes i els objectius). ICV, com és sabut, és la versió actualitzada del comunisme; la CUP beu de les fonts de l’anarquisme.
Això explicaria
l’estatisme d’ICV, en contraposició a la malfiança de la CUP envers tota forma
d’autoritat (el punt de partida, per a ells, de l'autoritarisme en qualsevol de
les seves formes i avatars).
ICV estaria encara
abonada al model que podríem resumir en la idea de "com a poble que som,
som els creadors de la riquesa i exigim una justa redistribució d'aquesta per
part del poder econòmic, i per a tal cosa volem un Estat fort que posi en cintura
el capital i faci de garant de l'equitatiu repartiment del que hem creat tots
amb el nostre esforç". Passa, però, que aquest model, suposant que hagi
funcionat mai, està en crisi, en l'actualitat, per la senzilla raó de que està
deixant de funcionar. La realitat és una altra: o bé l'Estat tendeix a
desaparèixer, a fondre’s (a privatitzar-se!), o bé es posa del costat dels
poders fàctics, constituint-se ell mateix en un poder fàctic.
Contra això el discurs
“clàssic” de l’esquerra, o l’esquerra “clàssica”, no té res a pelar, o per
dir-ho més suaument, té un marge ínfim d’actuació: pot suavitzar la cosa, no
canviar-ne el seu sentit.
Per aquesta raó més
amunt parlava, potser amb exageració sarcàstica, ho reconec, d’”assistits” per
a referir-me a l’esperit predominant en el moviment 15M. En tot cas és el que
em va semblar copsar llegint els seus al.legats i agafant el pols a l’ambient
els dos o tres cops que vaig anar a Plaça Catalunya. La impressió que me’n vaig
endur era que volien i reclamaven poder tornar a un punt de partida idíl.lic:
la del bon Estat que s’ocupa amorosament del seu ramat. No és que no els
dubtes, els recels i el sentit crític fossin absents; no, eren ben presents,
però inconscientment la idea, el sentiment dominant era aquest: exigir a l’Estat
que fes d’Estat, que tornés a ser Estat, de “veritat”.
Potser sóc mal pensat i
porto la perspicàcia massa lluny, però sempre he sospitat que l’Estat del
benestar no es basa tant en els èxits de la lluita obrera, en les victòries de
la democràcia, com en les concessions que al “sistema” li ha semblat oportú, hàbil
de fer des del moment i en la mesura en que podia rescabalar-se fora de les
nostres fronteres del marge de guany que perdia a “casa”. El 3r món, colonitzat
primer i descolonitzat després, hauria estat la gran font de dividends, de
beneficis del capital, no les diferents metròpolis.
És allí on s’ha creat,
des de fa més d’un segle, la part principal de la plusvàlua, que com és sabut
és la diferència entre el benefici del treball i el cost d’aquest mateix
treball. És allí on s’ha desplaçat, talment una externalitat més, l’explotació
que antany es practicava a Europa, a Occident. El procés ha tingut les seves
etapes, les seves resistències: és cert que ha calgut l’amenaça o el conat
revolucionari perquè el capital cedís, però si ha cedit és perquè podia, com
deia més amunt, compensar les pèrdues d’aquí amb els guanys d’allà.
La conquesta dels drets
socials i econòmics s’ha fet, doncs, gràcies i mentre arreu del món aquests
mateixos drets eren trepitjats, follats immisericordiosament. Com la injustícia
flagrant va deixar de ser visible entre nosaltres vam creure que havia deixat
d’existir. Va passar una mica com amb l’extermini dels jueus: com passava
lluny semblava que fos una llegenda urbana...
Ara tenim més
coneixement d'aquest estat de coses, sabem el que passa al 3r món (o al 2n:
Rússia, repúbliques ex-soviètiques, Xina, etc.) però seguim pensant i
actuant com si no ho sabéssim. Amb això es demostra: 1. que sols ens mobilitzem
de veritat pels nostres interessos particulars, personals (que som uns egoistes,
vaja); 2. que sols creiem el que veiem amb els nostres ulls o ens diuen des
d'instàncies "oficials" (l'Estat i els seus corifeus).
Però la novetat, ara, és
que el gran Manitú, bé perquè no en té prou o perquè ho té més difícil que
abans (sigui per la competència, perquè el 3r món s’ha espavilat una mica o
perquè els recursos naturals comencen a escassejar) torna a estrènyer la seva
“pròpia” gent. Potser no tornarem a l’Edat Mitjana, com auguren alguns, però de
moment ja quasi som al segle XIX, i en tot cas als anys 30 del segle passat.
És possible, fins i tot
probable, que tanta prevenció envers l’Estat em vingui de la meva condició de
català: majoritàriament, el poble català sempre ha estat un “cos estrany” en
l’Estat espanyol. Queda el dubte de saber si estic contra el concepte i la
realitat de l’Estat simplement perquè no m’identifico amb l’Estat particular en
el que visc (al no considerar que els meus drets siguin degudament respectats),
o si el meu rebuig va més enllà, és més radical i general. Tot fa pensar que
amb un Estat propi aquesta reticència, aquesta desconfiança cap a la forma
Estat s’esvairà, però potser sols en part: és versemblant que els segles
viscuts posant en dubte i mirant de canviar un estat de coses imposat des de
dalt i des del centre, tinguin una inèrcia en mi i en molts altres.
Del 15M recordo
igualment la discussió un xic agra que vaig tenir una discussió un xic agra amb
un parell de nanos de l’organització sobre el tema nacional: per a ells era
menor, secundari, quasi un fals problema (aquells dies estava en joc una
votació assembleària sobre el dret a l’autodeterminació, també del poble
català). Ni els vaig convèncer, ni ells tampoc a mi.
També em va xocar una
mica que en una de les assemblees parlés una noia que tenia poc més de 20 anys
per llançar, amb veu d'espinguet una arenga revolucionària reclamant la
solidaritat amb els obrers. Res a dir, però ho havia fet relegant prèviament a
cosa de simple acompanyament, a afegit merament simpàtic, la implantació veïnal
del moviment. Un cop més s’imposava l’esquema de classe a l’esquema comunitari,
els apriorismes i postulats de regust doctrinari, a la naturalitat humana que
tot moviment, tota protesta, tota proposta ha de tenir...
