Anatomia d'un moment històric (XII)

Aquesta postura, amb els seus diferents eixos i elements constitutius, pot ser rebatuda, i és el que intentaré fer a continuació. No respondré necessàriament punt per punt, sinó que integraré la rèplica a alguns dels enfocaments en un mateix epígraf, o en dedicaré d’altres responent des d’una diferent perspectiva, de tal manera que el meu desplegament argumentador es farà en paral.lel, però no simètricament.

En bastants casos es tractarà de coses que ja he dit en altres moments d’aquest blog, però malauradament cal repetir-les; en uns mesos la situació política ha canviat, i molt, però no el fons de la cosa: els tarannàs, la mentalitat dels protagonistes és la mateixa, fent-se, si de cas, més patent, revelant-se en tot el seu abast i radical naturalesa.

Abans, però, cal fer un aclariment. Quan parlem d’Espanya i dels espanyols, ens referim, com a mínim a tres coses diferents: el govern espanyol i els aparells de l’Estat; la societat espanyola (i en particular la seva classe dirigent: classe política, patronal, mitjans de comunicació públics i privats, intel.lectualitat; els catalans que se senten també o sobretot espanyols (siguin nascuts aquí o a fora de Catalunya). En la mesura del possible miraré de mantenir aquesta distinció, si bé no sempre caldrà fer-la, perquè hi ha una considerable unitat de sentiment i d’intenció entre aquests diferents nivells (declinacions, diria algú) de la idea d’Espanya, i és previsible que així sigui, encara que no necessari: el poble espanyol podria tenir una idea d’Espanya diferent de la que té la seva classe dirigent; sols IU s’hi apropa una mica... i ni ella ni els seus votants pesen prou.

Aquesta mateixa derivació per “accepcions”, en sentit descendent i ascendent, es podria igualment dir de Catalunya, i, cal potser, per tant, expressar-la igualment explícitament. També aquí, i malgrat les diferències i els enfrontaments, hi ha un alineament entre el Govern català i l’administració catalana (Generalitat), i tota una sèrie d’estaments i agents de la vida pública catalana: la classe política dels partits polítics d’obediència estrictament catalana (més enllà, obvi, del que està en el govern), els mitjans de comunicació públics i privats radicats a Catalunya, les universitats catalanes (sense incloure necessàriament el professorat), les institucions culturals, gran part dels col.legis professionals i del món associatiu, una part de la patronal (en tot cas les PIMES), i tota la part de la població catalana, nascuda aquí o fora, que se sent exclusivament o preferent catalana.

Són dos mons, els que xoquen; per veure quin dels dos prevaldrà en un determinat territori, quin dels dos imprimirà el seu segell de forma perdurable. Dit això, és un fet i no es pot amagar, que la societat catalana està més dividida respecte al seu futur, que no pas la societat espanyola en quant a l’actitud i a la política que s’ha de tenir i seguir enfront de Catalunya. A Catalunya, s’ha vist en les passades eleccions, hi ha més d’un terç de la població que és contrària a anar més enllà de l’autonomisme (i entre ells hi trobaríem també els que voldrien desmantellar totalment o parcial aquest), sumant en aquest grup el PSC i els seus votants, el que potser és un xic exagerat i inexacte, sinó injust. 

A Espanya, en canvi, com s’ha pogut percebre manta vegada, són molt pocs els que veuen amb bons ulls la possibilitat de la independència de Catalunya. La majoria dels espanyols són totalment contraris a aquesta possibilitat, amb un nombre creixent de gent partidària de suprimir les autonomies per tornar a l’estat centralista de “tota la vida”, i fins i tot un 19%, segons una recent enquesta, desitjosa de tornar a un estat autoritari.

La relació de forces, doncs, és molt desigual, però els sobiranistes no podem, ni tenim res millor a fer que jugar la carta de la democràcia fins al final. És pràcticament la nostra única força... i esperança.

Catalunya sí és una nació. No entraré ara a defensar amb arguments històrics aquesta afirmació (qui vol conèixer-los ja els coneix prou), sinó que em limitaré a dir que si no ho fos, si no fos així, fa molt de temps que ja hauria desaparegut el sentiment de ser-ho. O dit altrament: si això no és una nació, què és? Què és una nació? Qui pot tenir interès a demanar, a reclamar el que mai s'ha estat? Cal concloure que si Catalunya no és una nació la veritat és que s’hi assembla molt, molt massa... per no ser-ho. 

Per damunt dels trets diferencials, de la història amb les seves dades i l’herència que ens n'ha pervingut, del patrimoni cultural (lingüístic, arquitectònic, folklòric), més enllà de tot això, hi ha el sentiment. Podria passar que haguéssim estat una nació i, faltant el sentiment, ho haguéssim deixat de ser. No sembla que sigui el cas.

El sentiment, doncs, és la pedra de toc i la clau de volta, la base i el per què de la reivindicació. Sense aquest sentiment no estaria escrivint això, ni estaríem immersos en l’embolic en el que estem embardissats. No podent-lo negar, el que fa, des de posicions espanyolistes, és desacreditar-lo.

Per una banda se’l titlla de patologia (col.lectiva). Una tal acusació és ridícula, no té  cap mena de fonament, però és una manera com una altra de negar legitimitat a la causa que es vol combatre. Suposant que algú s’ho cregui de bona fe, se li ha de dir que ningú es dedica a voler ser, amb aquesta insistència secular, si no és ja, efectivament, d’alguna manera,  tornar a ser. No hi ha cap poble en el món que, amb insistència secular, i vencent mil obstacles, s’entesti a voler a ser el que se li nega que és, el que se li impedeix de ser. Ningú es complica la vida gratuïtament. 

Es pot parlar de tenacitat i d’obstinació portades a l'extrem, no de malaltia. Un comportament així s’ha de voler entendre i explicar d’una altra manera. S’ha d’enfocar, per exemple, en termes de potència i acte: si hi ha potència hi ha acte, i si no hi ha potència, doncs no hi ha acte. Catalunya es creu nació perquè sent en ella mateixa la força, la entitat suficient per ser-ho. És així de senzill. Dir, per tant, que és una desviació psicològica és no voler encarar i acceptar la cosa, és fugir d’estudi amb una indigna i irresponsable boutade.

Tothom estarà d'acord: taxar algú o un grup humà de sonat no és cap argument, i encara menys de rebut. Només, en el cas, en darrera instància, de que tota la comunitat internacional convingués en que és així, o que es pogués provar que per assolir els seus objectius està atemptant contra els drets humans, aquesta acusació se la podria considerar vàlida. És patent que no és el cas. Per tant, mantenir i reiterar aquesta acusació (i d’altres de semblants) sols pot portar a la discòrdia, i per últim a la persecució del subjecte criminalitzat.