La vida política, d’aquesta faiçó, s’ha anat convertint en un coto vedat de
tripijocs, en una llotja de misèries, hipocresies, silencis i escàndols calculats
o apanyats; en un circ de furiosa mesquinesa, d’abjecte xantatge.
Les llistes obertes seria una manera de fer entrar aire fresc en tot aquest
panorama d’aigües estancades i pútrides. De tornar a donar una oportunitat a la
democràcia amb d majúscula, de córrer el risc, aquest cop sí, de fer valer
d’una vegada el principi de la meritocràcia en el món de la política.
Segurament la cosa també aniria acompanyada dels seus abusos i dels seus perills
i deficiències (personalismes de tall populista, increment de la demagògia, augment
dels nivells i de les formes de retòrica sofística, etc.), però valdria la pena
de provar un sistema que, ni és nou (són uns quants els països on és vigent),
ni, amb tota probabilitat, seria tan nefast com l’actual, en que pots tenir de
diputat un perfecte inútil que no ha fet altra cosa que “vegetar” en el
respectiu partit, donant-li vida o parasitant-lo a parts més o menys iguales.
Un tercer factor a revisar del sistema electoral en vigor seria el de les
circumscripcions. Seria el moment d’adequar-lo, fent una llei d’ordenació
territorial pendent des dels temps de la República (!) a la divisió territorial
que correspon al país, la de les vegueries i comarques, superant d’una vegada
l’heretada (i imposada) del segle XIX (Floridablanca). És evident que el nou
sistema de circumscripcions (o districtes) hauria de trobar la manera –millor
del que ho fa l’actual- de conjuminar el relatiu pes poblacional de cada part
del país amb la realitat de la seva extensió i diversitat territorial. El país
és la gent, però també el territori (i viceversa).
Que l’àrea metropolitana concentri el 60% o més de la població de Catalunya
és una anomalia difícil de corregir (producte, en part, de la condició de Catalunya,
durant segles, com a regió espanyola amb la segona ciutat del regne en
importància), i ni pot ni correspon a cap llei electoral el fer-ho. Dit això,
s’ha trobar la fórmula que garanteixi
tant la representativitat del territori com la voluntat de la majoria.
La nova llei hauria de vetllar a que això sigui així, corregint en aquesta
direcció les mancances que hi pugui haver en l’actual.
Tradicionalment el PSC ha acusat a CiU de donar una rellevància excessiva a
la territorialitat en detriment de la població; pot ser, però caure en la
tendència contrària també seria un error. Barcelona i el seu cinturó són, per
dir-ho d’alguna manera, la punta de llança, l’avantguarda del país, però sense
la resta (i encara més si Catalunya esdevé mai independent) no són res.
A tot això, ja prou enrevessat i greu, s’afegeix encara la qüestió del
finançament dels partits, una dels majors factors de corrupció del nostra
sistema polític. O no està prou ben regulat o simplement no es compleix la
llei. El cas és que és una dimensió fosca i tèrbola que empastifa la majoria de
partits (i en tot cas als grans) i que per extensió degrada el conjunt de la vida política. La nova
llei hauria de corregir de manera dràstica, peti qui peti.
Però tornem a Ciudadanos, ja amb ànim de concloure. Mirant de comprimir en
poques paraules en el que sé i la impressió que em causen sintetitzar, diria
que és un producte eminentment barceloní (aquesta combinació d’espanyolisme amb
aires moderns és un segell, una característica que sols es podia donar a la
capital catalana), tremendament tocat pel sentimentalisme suara explicat, i, en
concomitància amb això, amb una considerable debilitat per l’esteticisme, pel
formalisme de tall “clàssic”.
En el fons, es diria que és un partit travessat per l’esperit reaccionari
de qui vol tornar a tot preu a la “joventut”, als “clàssics”, a les certeses
convencionals (augmentades, depurades, millorades, d’acord, però també i
sobretot, volgudament o no, buidades del seu sentit íntim, de la seva veritat
universal, essencial, quedant-se només amb la carcassa reconfortant,
consoladora del “revival” més o menys fantasmal...
Es tracta, per tant, d’un partit que té por del futur, i per tant de la
realitat (i viceversa). Un intent, inútil com tots, de parar el temps, el curs
de la vida, erigint uns dics aparentment vàlids però que no són més que
construccions eixorques, parcials, sense dinamisme intern, més estètiques que
reals.
El resultat de tot això no pot ser altre que el d’un miratge que no s’aguanta.
Pot tenir un cert èxit, perquè tota incertesa provoca reaccions infantils i de
pànic en bon nombre de persones, però és un projecte polític que no aporta cap
proposta de país viable o ni tan se vols creïble.
Caient en el mateix error que l’espanyolisme més ranci, confon la part amb
el tot, allò que és transitori amb el que es constant, la superfície amb el
fons... Rebutja l’essència catalana per afirmar, sense rubor, l’essència
espanyola. Gran novetat.
Reivindica la democràcia però nega que el dret a decidir sigui democràtic.
Parla de la llibertat, de no tenir por, però nega que existeixi cap poble català...
Es pot ser més retrògrad? Més previsible? Per a C’s hi ha una sola nació, i per
tant una sola i indivisible sobirania: la cançó de l’enfadós de sempre... No hi
fa res, per a ells, que una majoria social vulgui, com a mínim, que es faci una
consulta: cas de fer-se, serien tots els ciutadans espanyols els que haurien d’emetre
el seu parer, de manifestar la seva voluntat al respecte... I tota la resta: la
sobirania resideix en el Congrés dels Diputats (res de Parlaments “locals”) i,
en darrera instància, caldria passar per una reforma de la Constitució... Es
pot ser més encotillat, tenir una visió més rígida de les coses?
Per a Ciutadans el que compta és la volonté
générale, un constructe mental pensat per esclafar les minories, encara que
la voluntat majoritària sigui, en un territori determinat, contrària a la
general del conjunt de l’Estat. Si ens hi fixem bé, en bon demòcrata no caldria
ni creure en l’existència de cap nació catalana per acceptar la celebració d’una
consulta: en una regió determinada la gent vol una cosa, doncs via lliure.
Aquesta seria la resposta normal, sana, democràtica.
Neguen la major, i per tant neguen també la menor: les minories, tot i ser
minories, també tenen drets, entre ells el dret al respecte. La consulta
serviria per avaluar, visualitzant la cosa, com és d’important la minoria (dins
del conjunt de l’Estat) que voldria una estat propi, i per tant, en justa
correspondència democràtica, se li hauria de concedir, sinó el que demana (que
és “impossible”), almenys un reconeixement satisfactori, generós.
