El projecte del govern del PP no és cap altre: assolir, completar finalment
el vell projecte de l’Espanya unitària acabant amb la diferència de Catalunya,
que tant desentona, per llur gust. La idea és anar posant en marxa a Catalunya un
procés semblant al que tan bons resultats ha donat al País Valencià i a les
Illes Balears. Com es tracta de realitats socials diferents, s’haurà de bastir
l’estratègia per a Catalunya amb les seves particulars especificitats, dissenyant
un model d’actuació ad hoc; amb el
mateix objectiu, quedi clar: arraconament de la cultura autòctona i encastament
en les instàncies del poder polític i econòmic d’una casta d’obediència “pepera”.
Saben que no és un objectiu fàcil, però no tenen res a perdre per
intentar-ho i van sobrats de mitjans de tota mena. El que potser ja no tenen
tant és temps, el que podria donar peu a que s’anessin posant una mica
nerviosos...
No cal dir que el PPC, la marca local del partit, ha de fer autèntics
malabarismes i contorsionismes per conjugar la política d’anorreament de la
identitat de Catalunya (el seu sentiment de nació i la cultura que suporta i fa
possible aquest sentiment) amb l’aparent defensa i salvaguarda dels interessos
de Catalunya, entesa com a societat composta per uns quants milions de persones...
És allò de la quadratura del cercle: carregar-se Catalunya tot fent veure que
es lluita per protegir els interessos dels seus habitants. És en efecte un
paper ben difícil el que té l’Alícia Camacho i el seu equip: aplanar el terreny
per una banda (contribuint des de dins a l’afebliment identitari), i per l’altra
erigir-se en campions del ciutadà que veu els seus drets conculcats... per la
Generalitat en exclusiva, s’entén. Aquesta pirueta no és fàcil, ja que la gent
sap perfectament que les polítiques antisocials que aplica la Generalitat venen, si més no en bona part, imposades per la conjuntura i per les draconianes mesures dictades per Madrid.
Aquesta circumstància fa que els dards del PPC es concentrin en el tema de
la llengua, l’únic que difícilment se’ls hi pot girar en contra, o així ho
creuen. Manant el PP en el govern central, saben que no tenen més remei que passar
de puntetes sobre tot el que tingui a veure amb la situació econòmica. Tiraran
pilotes fora donant la culpa als governs de Zapatero, és clar, i també al de
Mas, però no aniran gaire més enllà, ja que són perfectament conscients que per
a ells aquest és un terreny d'arenes movedisses; més d’un els hi pot recordar
les cagades de l’era Aznar. El seu cinisme no té límits, però no fins al punt d’anar
contra els seus propis interessos econòmics. El Mas econòmic els hi deu estar
prou bé; el que volen és enfonsar l’altre, el Mas polític catalanista (ni que sols
sigui moderadament)
Tendiran, per tant, a centrar les escomeses sobre el suposat conflicte lingüístic,
i en totes aquelles despeses que es puguin considerar relacionades amb la
promoció de la cultura i la personalitat nacional de Catalunya (tot el referent
a la projecció catalana a l’exterior, per exemple).
Així doncs tenim un PPC que fa de pont, sí, però no de pont per travar
diàleg i entesa, i àdhuc fer “pedagogia” a la resta de l’Estat a fi que s’entenguin
millor les queixes que tenen molts catalans així com le seves reivindicacions,
sinó, cosa molt diferent, de pont per facilitar l’assalt al castell, o, si es
prefereix, el que s’anomena cap de pont.
Sota la bandera de ser garants de l’espanyolitat a i de Catalunya, són uns
deconstructors nacionals de primer ordre, una corretja de transmissió de les
polítiques aculturitzadores procedents de la seu del PP al carrer Génova de
Madrid. Són poc més que uns “corre ve y dile” amb funcions afegides de
dinamiters. No tenen projecte, s’entén, un projecte català per a Catalunya. El
seu programa és un farciment d’incoherències, un brindis a la incongruència. Em
refereixo al programa a la vista pública, perquè el de portes en dins, l’agenda
oculta, sí que té lògica, una lògica terrible, per descomptat.
Si se’m permet un símil cinematogràfic, no són més, a grans trets, que el
8è passatger... amorosament disposats a rebaixar
Catalunya a una total dependència (amb l’empobriment generalitzat que això comportaria)
sempre que els seus trets diferencials quedessin finalment, irreversiblement,
en vies d’esvaïment.
Unes paraules en
relació al joc brut de què ha fet gala el PP d’ençà que el President Mas va
parlar de la conveniència de celebrar un referèndum. Penso que ha estat
revelador. Mai com ara s’havien tret la careta d’aquesta manera. Hom es defensa
mostrant-se tal com és, i el que s’ha vist és tot menys maco.
Ha quedat fefaentment
demostrat, si tal vegada encara calia, que la majoria dels dirigents d’aquest
partit no tenen res de demòcrates, que només creuen en la democràcia mentre
aquesta els hi és favorable, però que se la passegen pel folre tan bon punt el
joc democràtic posa en perill (siguem exactes: insinua tot just aquesta
possibilitat) la seva estimada hegemonia. Per a ells la democràcia és poc més
que una coartada, un parament per a donar una capa de legitimitat als seus enormes
i variats atropellaments. Una disfressa, vaja.
Perdent l’oremus hem vist què s’amaga darrera de
la democràcia de cartó pedra que tant invoquen tothora i a tort i dret. Pur
fel, ràbia efervescent, odi desbocat. No h hagut contenció ni aturador: s’han
dit uns disbarats, s’han proferit uns insults, unes acusacions d’un nivell mai
vist, descomunal, més enllà de tota decència i passant ja la ratlla de l’admissible
i de la salut mental.
Segons aquests
senyors de brillantina, els catalans (no sempre especifiquen els nacionalistes o
independentistes) som, en pla econòmic: lladres, insolidaris, acaparadors,
aprofitats i saquejadors (i em dec deixar alguna galindaina del gènere); en el
pla polític i ideològic: nazis, racistes, xenòfobs, perseguidors de llengües i individus; en el pla caracterològic o
idiosincràtic: mentiders, farsants, entabanadors, ploramiques, mesquins i més coses per l'estil.
Es dirà el que es
voldrà, que si es deia en broma, que si era una manera de parlar, que si s’han
tret de context les paraules. No importa; es vegi com es vegi o vulgui veure,
la cosa és molt greu. Greu perquè indica el grau d’animositat (gairebé màxima),
que suscita el simple plantejament, en termes de debat i negociació democràtica,
d’una determinada reivindicació política que és expressió de la voluntat popular
d’un segment prou important del poble català.
