Vist així, com és que els catalans existim encara? Com és que
Castella-Espanya no va “acabar” amb nosaltres fa ja molt de temps?
L’explicació, diria, és doble: per una banda no ha pogut; per l’altra no ha
volgut perquè ens ha necessitat.
Així doncs, tenim que la història de Catalunya i Espanya són compartides,
sí (com agrada tant de dir a certs opinadors), però es comparteixen perquè s’enfronten, es comparteixen en termes
de rivalitat, no de confluència de parers i objectius. Hi ha hagut i segueix
havent-hi oposició, no pas concòrdia.
D’aquest condicionament històric, “fundacional”, se’n podria dir, se’n
deriva, inexorablement, tota una contraposició, una polarització de gairebé
tots els aspectes i àmbits de l’existència personal i social. Facis el que
facis, no podràs evitar veure’t arrenglerat en un bàndol o un altre, sense
possibilitat de neutralitat.
La competència (en sentit bel.ligerant), expressió del conflicte (o allò
mateix en el consisteix el conflicte, el conflicte mateix) entre ambdues
cosmovisions serà arreu. Pretendre, per tant, com fan algunes formacions
polítiques o el mateix govern espanyol que “no passa res” o, més exactament, que
el conflicte és una invenció d’uns eixelebrats i que no té base en la realitat,
és no haver entès res de la història dels darrers 1.000 anys, és no entendre
res de la realitat hispànica que tenen sota els peus. Cal llegir el present a la llum del passat. Molts
no saben ni volen fer-ho... perquè s’han cregut molt massa els seus
falsejaments edulcoradors i interessats.
Aquesta breu exposició, diguem-ne, “psico-històrica”, ens permet i obliga a
passar al seguent punt.
Greuges: sí que han existit i
segueixen existint. No faré aquí (reconec que em fa una certa mandra), almenys d’entrada, un
mostrari de greuges (en part ja desgranat al fil del dit fins ara). Abordaré la
qüestió més en el seu fonament.
Quan algú et diu que pateix un greuge, en pots dubtar. Quan t’ho diu de
forma repetida, durant setmanes, mesos i anys, tens dues opcions: pensar que
està boig o que juga la carta victimista (exagerar la pròpia dissort per treure'n algun rèdit) o bé, si tens una mica de bona voluntat i vols sortir de dubtes,
fixar-te amb els arguments que el suposat agreujat et presenta, no para
d'esgrimir-te com una lletania i per als que reclama la teva atenció.
A l’altra banda, quan algú nega haver estat el causant d’un greuge, i ho
nega repetidament (ja que n’és acusat reiteradament), també tens dues opcions:
fer-li cas i tancar l’assumpte, o demanar-li que exposi les seves raons i que
t’ensenyi les proves de la seva declarada innocència. Si, negant tota responsabilitat en el greuge de que se l'acusa, o minimitza aquest i aquella, es nega en rodó a mostrar-te cap prova de la seva innocència, o tarda més del justificable en mostrar-te-les, i encara ho fa només parcialment, és molt mala senyal, i dóna peu, amb tota pertinència, a dubtar de la seva sinceritat i honestedat.
El nombre i la qualitat de mesures legislatives i governatives lesives per
a Catalunya (tant per a la seva personalitat cultural com per als seus
interessos econòmics) que l’Estat espanyol ha posat en obra al llarg dels
darrers 300 ó 400 anys és impressionant.
Només pel que fa a la llengua catalana, la quantitat de lleis establint la
prohibició o la restricció del seu ús fa feredat. Aquesta tendència, en la
present democràcia, no s’ha estroncat, simplement s’ha fet més indirecta i
dissimulada (tampoc gaire més). La passada, no pas l’actual, voluntat
d’anorrear la llengua i la cultura catalanes, en el millor dels casos, ha estat
reconeguda amb la boca petita (i limitant-se sols al període franquista, sense
esmentar tota la persecució anterior: segles XVIII i XIX, Restauració,
dictadura de Primo de Rivera), i encara no per tothom (recordem les famoses
paraules del monarca espanyol dient no fa tants anys que el castellà no havia
estat mai llengua d’imposició).
Avui en dia, la condició purament cooficial del català suposa encara un
greuge comparatiu difícilment salvable en molts àmbits de la vida pública, com
per exemple el de l’administració de justícia, l’etiquetatge d’articles de
consum o doblatge de pel.lícules. Pel que fa a l’educació, s’està fent tot el necessari
per trencar aquest instrument de cohesió social.
Resulta que està demostrat que els alumnes catalans surten amb un
coneixement de la llengua castellana superior a la mitjana de la resta de
l’Estat (sense parlar dels beneficis cognitius de parlar dues llengües en lloc
d’una de sola), però no hi fa res: es vol crear –artificialment: no hi demanda
social!- un sistema escolar doble, amb la fractura social que això implicaria
(que no cal ser gaire llest per veure que en realitat és l’efecte buscat). Es
parla del dret de l’individu, que no existeixen els territoris, però això és un
ardit que es veu d’una hora lluny.
Igual que la globalització capitalista ha consistit en desregular el
sistemes legislatius de cada país per tal de que el capital internacional pugui
ensenyorir-se’n, els espanyolistes advoquen per l’eliminació de tots els
obstacles que els impedeixen exercir l’hegemonia cultural a través de la
superioritat demogràfica. Són més i tenen el poder d’un Estat al darrera: fan
pressió per tal d’acabar de dominar els espais que, parcialment, se’ls hi
escapen.
Es diu (i l’experiència així ho ha demostrat en nombrosos casos) que una
llengua, si no és necessària, desapareix. Si el català no és necessari a
Catalunya, perquè es fa tot el necessari i més perquè el castellà sigui present
en tots i cada un dels ordres de la vida pública, doncs és evident que tendirà
a desaparèixer en qüestió d’unes poques dècades.
Tenim, a tocar, l’exemple del País Valencià i de les Illes Balears. La suma
de la història (amb el progressiu arraconament de la llengua i la cultura
autòctones, majoritàriament en tot cas) i de la immigració dels darrers
quaranta o cinquanta anys (motivada pel boom turístic) ha debilitat enormement
la capacitat de resistència de la identitat valenciana i balear com quelcom
diferenciat i de matriu catalana. En aquests territoris germans, s’està
destruint, a marxes forçades, el llegat de gairebé 800 anys de cultura catalana
ininterrompuda. Paral.lelament, se segueix perseguint l’objectiu final de tota
aquesta política (perquè és un afer polític i no de drets individuals, que
ningú en dubti): acabar d’una vegada amb la mare dels ous; el Principat.
