La història del PSC
segurament hauria estat una altra si l’històric dirigent Pallach, mort
prematurament el 1976, hagués tingut temps de fer-se amb les regnes del
socialisme català i imprimir-li el segell de la seva trajectòria personal i
política. Recordo encara, amb el candor absolut dels meus 12 anys, haver tret
la notícia del seu decés a classe de FEN (Formación del Espíritu Nacional). A
la professora, una pobra dona de nom Foz, que creia que sota les ales de
l’àguila imperial tots ens sentiríem aixoplugats i agermanats, no li va fer cap
gràcia, és clar.
Desaparegut en
Pallach, el socialisme català va quedar en mans dels fills de papà formats en
la mentalitat jacobina francesa (Raventós, Maragall, Nadal, Obiols, etc.) i la
cosa va derrapar de manera inevitable. Que en Maragall degués favors a un
falangista com en Juan Antonio Samaranch i parlés sempre d’ell des de la
gratitud, diu molt, massa, de la dependència del socialisme català respecte als
poders fàctics de la Barcelona franquista, en tot cas en els primers anys del
desplegament institucional del partit.
Quan penso que
l’Estadi Olímpic va estar a punt de portar el nom de Samaranch em venen
esgarrifances... les mateixes que tinc sabent que el Museu de l’Olimpisme sí
que el duu (!) o recordant els funerals d’emperador que se li van fer, amb unes
quantes primeres espases socialistes al capdavant... Però això ja són figues
d’un altre paner...
Així doncs, la constatació
de conjunt és que el PSC està, com sol succeir amb tot el que és un bluff, en hores baixes. Podria,
electoralment, haver-se enfonsat més, és cert, però la davallada és tanmateix
històrica i sembla definitiva. El seu futur és incert. El seu glamur, amb la
crisi, ha desaparegut, i es diria que només vulguin romandre, actives, les
seves misèries (amb els seus apparatchiks
al capdavant). La veritat és que costa molt creure que el PSC vulgui i pugui
fer cap contribució constructiva a la nova Catalunya que s’està forjant...
Ciutadans. Dins del bloc unionista, sens dubte el gran vencedor de les
eleccions. Triplicar el nombre d’escons no es fa fàcilment. Alguna cosa del seu
discurs, del seu líder convenç a un nombre considerable de catalans (gairebé
300.000). Per bé que no és fàcil copsar les motivacions dels altres quan són de
signe oposat a les teves, s’endevina tanmateix què és el que a tanta gent sedueix
d’aquest partit.
El primer que salta a la vista és que es tracta d’un espanyolisme modern, nascut
en democràcia, que no té filiació amb el règim franquista: ni la flaire, ni la
nostàlgia, ni noms propis que provoquin cap eco nacionalcatòlic. Es tracta, com
tothom sap, d’un partit d’obediència catalana, creat fa uns pocs anys aquí a
Catalunya, i per tant, constituït per gent d’aquí, sense, en principi,
ingerències de fora.
El poder presentar, a Catalunya, l’espanyolisme com una opció moderna i
democràtica no és una basa menor. El PP ho té difícil, i el PSC encara més, ja
que per a molta gent no és prou espanyolista, o no ho sembla prou, el que és el
mateix.
Hi ha també el fet de tractar-se d’un partit que, no havent manat mai, no
arrossega el descrèdit dels partits que sí que ho han fet. Tant el PP com el
PSOE-PSC han manat (sigui a l’Estat com a Catalunya) i per tant són percebuts
per molta gent com els responsables de la deplorable situació en la que ens
trobem. Ciutadans ha cobert i donat veu a tota una franja de la societat que
tot i ser espanyolista no passa per alt el desgavell econòmic i social al que
els grans partits d’àmbit estatal ens han dut, i segueixen duent-nos, a tots.
El ser un partit radicat a Catalunya afegeix l’atractiu d’estar
reivindicant una cosa que es vol i s’entén també com a pròpiament catalana,
formant part de la identitat i de la sensibilitat de Catalunya. Ciutadans és l’únic
partit unionista que pot dir que no reben lliçons, consignes i instruccions de
fora de Catalunya. Això, necessàriament, ha d’agradar, ja que reforça el seu
perfil de partit democràtic, amb personalitat pròpia.
Ciutadans té encara més atots. En relació però més enllà de la seva carta
de presentació democràtica i moderna, i per tant “fresca” i desimbolta, Ciutadans,
darrera de la dita aparença, té un discurs que beu d’una filosofia de la política
i de la història que segueix tenint els seus partidaris i cultivadors: ens
referim al que es coneix amb el nom de la Ilustració.
Ciutadans es vol i es presenta com a fidel defensor de les idees i de la
mentalitat que estan a l’origen i que han fet l’Europa moderna, si més no la
que es va fer impregnant-se de l’esperit francès, la mentalitat afrancesada. C’s
voldria recuperar aquesta bandera, la dels valors de la democràcia i de la
ciutadania, i per a tal cosa s’erigeix en baluard i garantia de vigència de les
conquestes polítiques, socials i culturals que s’han fet en el seu nom i des d’elles.
Si ens hi fixem, ens trobem en dos sentimentalismes que fins ara no s’havien
donat la mà, o no prou clarament. Per una banda tenim el sentimentalisme espanyolista,
i per l’altra el d’un europeisme més o menys socialdemòcrata d’arrel jacobina
(un Estat fort, grans abstraccions ideològiques, models conceptuals
ambiciosos).
Pel que fa al primer sentimentalisme, cal dir que es tracta d’una nostàlgia
circumstancial en el temps (el sentit compartit de la realitat social que es
podia tenir en el difús i transversal antifranquisme dels anys 70 i els primers
anys de la Transició) sobre la que es projecta el desideràtum de construir, a partir d’ella, un model de societat
permanent. Dit més senzillament: treure d’un accident allò que té de
permanentment vàlid per tal de bastir, a partir d’aquests seus elements perdurables,
un ordre social donat. Creure, voler creure que en un determinat accident hi ha
una legalitat, una regularitat: l’exemplificació i l’estructura d’una societat
desitjable.
En aquest sentit, en els fundadors de Ciutadans, sinó en els seus votants,
es respira, circula l’esperit aquell que la fórmula “contra Franco vivíamos
mejor” procurava, a posteriori, sintetitzar
tot entronitzant-lo. Sí, no es pot negar que per a molts l’antifranquisme va
ser un època de consens, d’unió, de generosa solidaritat. Voler trobar el
denominador comú d’aquells anys, d’aquella miríada de moviments, causes i metes
i fixar-lo en la Constitució i el patriotisme constitucional és una pirueta
molt discutible, però és la que Ciutadans fa i proposa de fer, i força gent
sembla estar-hi d’acord.
