Anatomia d'un moment històric (XVII)

He dit abans que no hi havia una demanda social per a canviar el sistema educatiu català, però això no vol dir que no se la pugui crear (a base d’intoxicar i atiar certa opinió pública). És un fet que hi ha una part important de la població de Catalunya que té una relació sinó de rebuig frontal (seria una minoria) sí de freda distància. Els partits polítics que propugnen una major integració (per no dir dissolució) de Catalunya dins d’Espanya, seguiran fent tot el possible per mal disposar la gent menys catalanocèntrica envers la llengua i la identitat catalanes.

Els inflaran el cap amb el seus suposats drets (que ben entesos ningú nega) i en faran el cap de pont, el cavall de Troia del progressiu laminatge i ulterior enderroc de l’autogovern català. La idea és senzilla: o buidar de contingut (com en el País Valencià i a les Illes Balears) o, més dramàticament, xoc i desmantellament accelerat. La diferència radicant només en la velocitat del procés, no en la finalitat: minorització i suplantació culturals. Assimilació.

Malauradament el terreny està abonat, perquè, tal com dèiem, una part important de la població, encara avui en dia, veu i viu la llengua i la cultura catalanes com una cosa aliena. Deixant de banda el contingent de persones que han vingut a viure a Catalunya només de forma temporal (funcionaris estatals i altres), és patent que hi ha molts catalans que professen un clar espanyolisme. A mi això em sembla perfectament legítim (les adhesions culturals i sentimentals són lliures), sempre, però, que es respectin uns mínims. Aquests mínims venen fixats pel respecte (i valgui el joc de paraules). 

Dit altrament, està molt bé que centrin el seu interès en la seva llengua i cultura materna o d'adopció (prou rica i vasta per ocupar tota una vida i més), però que no caiguin –com els ocells de mal averany volen propiciar- en l’error de fer de la ignorància i del menyspreu olímpic de tot allò català un motiu de satisfacció, sinó una bandera. Ni tampoc en el voler sentir-se a casa (tothom hi té dret) a base de voler imposar arreu i tothora la seva llengua i la seva sensibilitat cultural, practicant, per exemple, el bilingüisme unidireccional.

És cert que el català, a nivell institucional, sinó social, es perfila com a llengua dominant, però tampoc poden pretendre que se suïcidi, no? Haurien de comprendre que els seus drets són importants i que ningú els vol negar, però que la llengua pròpia de Catalunya és el català (sinó segurament el nom del país seria un altre) i que l’existència (i supervivència) d’una llengua qualsevol implica una certa preeminència, en el territori en qüestió, de la llengua originària. No és tan difícil d’entendre.

Si volen prendre’s aquest fet, bastant indiscutible, com un atemptat als seus drets, estaran incorrent en una tergiversació de la realitat, consistent en fer passar el menys important pel més important, en sobreposar l’interès general al particular... Que no s’enganyin: estaran caient en la temptació de la mandra i del mínim esforç. En nom de la facilitat (per a ells), estaran acceptant contribuir a carregar-se una cultura i una llengua mil.lenàries. Almenys que en siguin conscients.

Són catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya, deia en Jordi Pujol. A mi sempre m'ha semblat una definició molt insuficient. Per a mi és català aquell que se'n sent i ho vol ser-ho, i punt. Ara bé, voler ser-ho implica alguna cosa, res de l'altre món, exigent i difícil, però sí un mínim interès i coneixement de la llengua i la cultura que han fet i que defineixen a Catalunya com el que és. Qui giri l'esquena això, al meu entendre, no serà pròpiament català- La identitat catalana, recordem, no és ètnico-racial ni religiosa; és cultural. Qui no vulgui saber-ne res està en el seu dret, és clar, però que deixi en tot moment ser-ho a aquells que sí volen. No és admissible negar o devaluar tota una cultura pel reduccionisme i la comoditat mentals d'una minoria, per important que sigui.  

I si volen agafar aquest camí, doncs que se’l guanyin (que s’ho “currin”): que es manifestin massivament (no 12 ó 15.000 persones, i encara no poques vingudes de fora dels PPCC) i guanyin les eleccions: ningú els hi ho impedeix. Que demostrin clarament que són majoria, que, tal com ha succeït al País Valencià i a les Illes Balears, també aquí al Principat hi ha una majoria per liquidar la història i la cultura local, particular.

El món és gran i complex, i la curiositat, l’interès per conèixer-lo i entendre’l hauria d’animar-los a tenir una actitud més receptiva. Si prefereixen escoltar els cants de sirena, és clar que el vaixell –Catalunya- s’estimbarà. Potser sortiran guanyant, però ja no viuran en un país; el país en el que vivien s’haurà convertit en una província, i com a provincians seran tractats.

Insistim: com hem dit a bastament, no és la diferència la que crea la disfunció, el "curtcircuit", sinó la bel.ligerància ja d’entrada. És cert que sempre és difícil sumar el diferent (la capacitat de comprendre i d’interessar-se per allò diferent del que ens és propi, és limitada), però quan l'addició es vol fer per la força, és a dir quan una de les parts (o les dues a la vegada) vol absorbir l’altra, llavors creem un contrari, un antagonisme... Em temo que és el que ha passat, i caldran molts esforços per desfer la tendència (malentesos, ressentiments, suspicàcies).  

Però tornem als greuges, i ja que parlàvem d’educació, ningú diu perquè la CCAA de Madrid, que representa un 15% de la població de l’Estat, es queda més del 50% de les beques de l’Estat... Això sí que és una discriminació flagrant, però ni es coneix ni es considera necessari de justificar.

Seguint amb els aspectes culturals, cal preguntar-se què ha fet l’Estat espanyol per a promocionar la cultura catalana dins i fora de l’Estat. Ja veiem que la llengua, històricament, enlloc de protegir-la (com un bé part integrant de la cultura espanyola, la ha perseguit, i sols fa relativament poc, en democràcia, ha acceptat de tolerar-la (com qui accepta, de mala gana, un mal menor o quelcom inevitable) circumscrivint-la curosament exclusiva al territori català (i als altres territoris de parla catalana, on els espanyolistes locals li fan la feina de llevar-li la carta de ciutadania després de canviar-li, encara, el nom).

Passa tres quarts del mateix amb la cultura catalana en el seu conjunt. Ha fet mai res l’Estat espanyol perquè un escriptor de llengua catalana pogués optar al premi Nobel? Ni en broma (sembla fins i tot que va boicotejar la candidatura d'Àngel Guimerà). Ha fet mai res l’Estat espanyol perquè fora de les fronteres de l’Estat (o dins d’aquestes!) es conegués l’existència de la cultura catalana, amb una llengua i una història pròpies? Res de res, ans al contrari. Es pot veure TVC fora de Catalunya? Sospito que no (una de les notícies del dia és que el tribunal suprem ha anul.lat la prohibició del govern català de retransmetre el senyal de TV3 al territori de la “Comunidad Autónoma de Valencia”. Ha enviat mai Espanya a Eurovisió un grup que cantés en català? No. 

Cal dir que sí que va fer una excepció amb la pel.lícula Pa negre, que va optar a l’Oscar a la millor pel.lícula estrangera de parla no anglesa: un flor no fa primavera, però. 

Ha fet mai res l’Estat espanyol per la cultura popular catalana (els castells, per exemple)? Molt probablement no. Les diferents seus de l'Instituto Cervantes escampades pels 5 continents (i sufragades també amb diners catalans), han mia res significatiu per donar a conèixer la cultura catalana, com a tal? Organitzen cursos de català? Permeteu que en dubti molt. Etcètera, etcètera.

En un altre ordre de coses, en un sentit concomitant, però, algú s'estranya de que l'art que compra l'Estat espanyol amb els diners de tots vagi a parar bàsicament al Museu del Prado i al del Reina Sofía, tots dos a Madrid? Sí, és de tots i tothom hi pot anar de visita... fent 600 km.