El segon propòsit de l’associació ha estat la rehabilitació de la figura
del President Companys. La Comissió per la Dignitat ha estat una de les veus,
de les més insistents, en demanar l’anul.lació del consell de guerra que el va
condemnar a morir afusellat. Com és sabut, els diferents governs espanyols
(també els del PSOE) s’han negat reiteradament a anul.lar la dita sentència. Joli, que diuen els francesos.
Bé, tot això pot semblar menor o cosa del passat, i ho seria si fossin
capítols d’història tancats fa ja temps i ben tancats, però no és el cas. Ara
ens pot semblar estrany i fins i tot escandalitzar que les coses hagin anat
així, però fa cinc o deu anys eren pocs els que n’eren conscienst: la majoria
ometia el tema, passava per sobre d’ell jutjant-lo menor. Així estem.
Pel que fa a l’altre cap visible, l’Uriel Bertran. No dubto de les seves
conviccions per té un capteniment “mitinero”, amb veu estrident, que no és del
meu gust. Vol ser punyent però no sembla anar gaire més enllà d’un agitador
cridaner. Bé, és el meu parer, m’agradaria equivocar-me.
Això és tot el que puc, estic en condicions de dir sobre SI. Sembla que el
26 de gener faran una assemblea per
decidir si pleguen o segueixen. Esperem que se sentint en forces per seguir. El
país us necessita.
CUP. Ha estat sens dubte una bona notícia que la CUP hagi entrat en el
Parlament. Cal que els que estan contra el sistema es facin sentir. El
capitalisme està fent llufa en tots els sentits i nivells, o més exactament
està triomfant en el seu principi mateix (o en una desviació d’aquest, poc
importa): fer que els rics siguin més rics i els pobres més pobres. El monopoli
i l’acaparament per part dels més rics estan depauperant ja no el 3r món, sinó el
1r, i ja no els pobres, sinó les classes mitjanes. El capitalisme sempre, no
només, però en bona part, ha estat abús. El que potser és nou (dic potser
perquè segurament trobaríem paral.lelismes entre la situació actual i la dels
anys 30) és que l’abús recaigui sobre un segment de la població beneficiària (almenys
en termes materials) del sistema i, conseqüentment, defensor ideològic d’aquest.
Dit amb altres paraules: s'ha fet plena (?) llum sobre el modus
operandi del capitalisme, aquest s’ha mostrat (cada cop més desvergonyidament) en tota la seva
cruesa. Ja no és a la perifèria (la immediata o la llunyana) que colpeix, sinó
en el centre; ja no és només als “pobres” (una minoria, si parlem d’aquí, i una
massa borrosa, “irreal” si parlem de fora) sinó tothom, que afecta. És també la
progressiva millora de les condicions de vida d’uns i altres el que ha saltat
pels aires: la perspectiva d’un futur millor per un mateix o per als seus fills
(la roca sobre la que se suportava la duresa i dificultat del present) que se n’ha
anat en orris. El mite de l’ascensió social (amb el que pogués tenir de veritat,
com la loteria) també ha quedat fet miques.
Que el capitalisme s’hagi fet especulatiu no és, al meu parer, cap
casualitat. Tot tendeix a la seva perfecció. L’afany de guany també. Era normal
i previsible que el tempos s’acceleressin,
que la paciència s’escurcés. La consigna que no ha parat de treballar des del
primer dia ha estat sempre la mateixa: guanyar més, més ràpid, amb menys esforç
i menys risc (potser això darrer no és del tot cert: l’ésser humà, en tot el
que fa, li agrada incorporar un element que faci la funció de justícia, de moral,
d’honor... una dificultat que faci el paper de mèrit, i també d’al.licient, d’excitant).
Per tant, que les finances s’hagin convertit en un casino no ens hauria de
sorprendre ultra mesura. En aquest sentit pot ser interessant veure la darrera pel.lícula de Costa Gavras El capital, acabada d'estrenar, almenys aquí a Barcelona: "seguirem robant als pobres per donar-ho als rics", com es diu en el cartell, a mode d'exerg o subtítol... Tot un programa i panorama.
Cal entendre l’arrel mateixa del capitalisme per comprendre com hem arribat
fins aquí. Parlant d’ell es treu a relluir molt el terme de materialisme, però
sense veure prou el que hi ha més enllà d’aquest. El capitalisme no és
pròpiament o purament materialista: la possessió és sols un mitjà, un reflex o
la prova (sempre insuficient) de quelcom més enllà d’ella: el poder. El
capitalisme busca i vol el poder absolut, i aquest “transcendeix” la matèria,
és quelcom que rau per sobre d’ella. El capitalista busca, a través del domini
sobre allò material (incloent-hi persones) el sentiment de sentir-se
totpoderós, i en concomitància amb aquest, la il.lusió de ser immortal.
El capitalisme, no tinguem por de dir-ho, és una malaltia de l’ànima, és
una desviació cultural. Una desesperació d'ordre metafísic.
La CUP és aquí per recordar-nos-ho. Cal que algú ens recordi, diàriament el
cost, en sentit ascendent i descendent (punt de partida i final) de la nostra
manera de viure. És patent que si estiguéssim ben informats, realment informats
de com funciona l’”ordre” capitalista ens esquinçaríem els vestits, estiraríem
els cabells i abjuraríem de la nostra pertinença i col.laboració. El que passa
és que la informació ens arriba amb comptagotes i, més greu, no la volem
conèixer, no la cerquem, la posem en dubte. El que volem, per damunt de tot, és
poder seguir sent bressolats en les nostres còmodes covardies. Amb en David Fernández
i els seus aquesta migdiada dels “justos” serà una mica més difícil. Ens
confrontaran amb fets, dades i realitats que ignoràvem o fèiem veure que
ignoràvem. Les seves veritats fuetejaran les nostres consciències adormides en
abstraccions eufemístiques i edulcorades. No hi ha dubte que ens cal una veu
així: és una oportunitat més per deixar de ser còmplices consentents de la
barrabassada històrica a la que estem assistint i participant.
No puc dir que conegui el cap de llista, en David Fernández, però alguna
cosa en puc dir. Durant els meus anys d’activisme (dispers i anecdòtic), una
desena d’anys enrere, vaig coincidir amb ell unes quantes vegades. Era l’època
de les vaques grasses, l’època de l’España
va bien, els anys, és a dir, en que es posaven els fonaments de l’actual
col.lapse. Tothom estava molt content i cofoi, els socialistes amb les seves
joguines de disseny (equipaments emblemàtics, llampant urbanisme de barri,
Fòrums i altres “esponjaments”) i el seu discurs multicultural i cosmopolita; CiU
donant per bones les les barbaritats del PP a canvi d’unes engrunes i de que no
li toquessin massa la seva parada del mercat... El món estava en venda; el
cartell deia que n’hi hauria per a tots però que calia afanyar-se, que aviat els
Ferraris pujarien de preu... En aquesta
fira de vanitats, d’aquest frenesí de cobejança, de furibunds mercaders del
temple, en David Fernández, i altres com ell, eren allí, al peu del carrer,
senyalant amb el dit d’una mà el lladronici col.lectiu, l’orgia de cobdícia
sense fre, i amb el dit d’una altra mà les víctimes, en nombre creixent, d’aquella
bogeria cínica.
