Anatomia d'un moment històric (X)

Fins aquí el que s’anomena i es perfila com a conjunt de partits sobiranistes. Com no podia ser altrament (i no és dolent que sigui així), és un conjunt molt heterogeni, on gairebé totes les sensibilitats surten representades. Una radiografia, doncs, bastant completa de la part més majoritària del país, amb els seus defectes i virtuts. Hi ha qui considera que ICV no forma part d’aquesta, diguem-ne, centralitat nacional, i el situa fora d’ella, en un espai intermedi entre un bloc i l’altre; potser és així, no ho discutirem pas. 

En qualsevol cas les setmanes i mesos que venen, per la força de la cosa política, aniran definint cada cop més quina és la posició que ocupa o vol ocupar cada un dels partits en aquest pols amb l’Estat espanyol. La tensió i la polarització semblen inevitables i d’ella es derivarà una major claredat, definició de les respectives postures. Els temps confortables de les mitges tintes, de l’opacitat del sí però no i el no però sí, s’estan acabant de manera accelerada. Per dir-ho d'alguna manera, el camaleònic i ambigu "esperit La Vanguardia”, ha viscut: Les condicions per fer equilibris entre l'espanyolisme disfressat de barcelonisme (de la direcció i d'una  part de l'equip redactor i dels lectors, i l'acomplexat però inveterat catalanisme d'una part  substancial dels seus lectors i d'alguns dels seus columnistes, s'ha acabat, és història.

Abans d’abordar el bloc dit “unionista”, voldria fer una prèvia.

No és res més que explicitar quelcom que queda com sobreentès, que és una dada subjacent a la consciència que tenim del nostre parlar, però que potser convé d’explicar una mica per tal de veure tot el seu ventall d’implicacions.

L’acte de parlar (i de pensar) es faria des de tres posibles posicions: des del que podríem anomenar bona fe; des del racionalisme; des de la malícia. La nostra interpretació del que ens diuen també es podria fer en una o l’altra d’aquestes disposicions mentals i anímiques.

La bona fe és l’actitud del que busca a tot preu l’entesa, i parla i escolta des de la voluntat de trobar punts de conciliació, essent més autocrític que crític amb l’interlocutor.

La postura racional busca la precisió, la lògica, l'objectivitat (encara que només sigui amb cometes...), l’argument irrebatible: una descripció de la realitat que correspongui amb el sentit de la proporció, de l’equanimitat, etc.: la justícia entesa com a equilibri, com a igualtat.

La malícia busca fer mal, rebaixar l’interlocutor, per tal de que dubti d’ell mateix i quedi desacreditat davant de l’opinió pública. Tot serveix a aquesta fi: la mentida, la difamació, la provocació.

En molts casos (potser en la majoria), en el pensar, parlar o escriure (i en el viure en general), les tres actituds es donen simultàniament. Hi haurà un major o menor predomini d’una o l’altra, però trobaríem cada una d’elles.

El curiós del cas és que cada una d’elles té un anvers positiu i un de negatiu, és a dir, un moment i una funció oportuna i necessària, i un contrari, en que no ho és. Mirem-ho en cada cas.

L’actitud generosa, benintencionada, també pot arribar a ser, per sorprenent que sembli, contraproduent, contrària a la salvaguarda d’un mateix. El cas paradigmàtic d’això seria la política d’apeasement que va seguir el Regne-Unit amb l’Alemanya hitleriana. Hi ha moments en els que estendre ponts és no sols inútil, sinó perjudicial, allò que no s’ha de fer. El diàleg no sempre s’ha de salvar; no a costa de coses més importants, en tot cas. Segon com, la bona voluntat, la prudència també és un camí per a la perduració d’un problema o la claudicació indeguda.

El plantejament racional també té el seu taló d’Aquiles. La racionalitat serveix per a ser raonable, no per a cap altra cosa. Qui porti la raó fins al racionalisme estarà incorrent en una exageració que es traduirà en disfuncions d’un grau o un altre. Les xifres, les estadístiques, els balanços, les lleis i reglaments, són, respectivament, indicadors i ordenadors de la realitat: no són la realitat mateixa. La raó ha d’estar al servei de la vida, i no al revés. La raó canalitza la vida, li dóna una certa forma (insuficient però necessària), això és tot. Quan la raó es creu massa a ella mateixa esdevé fre, paràlisi, obstacle.

Pel que fa a la malícia, d’entrada dolenta, aquí hem de veure quan i com pot ser bona, necessària. És en els moments de màxima urgència, de supervivència crítica. En aquests moments i circumstàncies la irracionalitat aflora i pot ser convenient que s’apoderi de nosaltres.

Duent més enllà l’anàlisi, podríem aventurar que a aquesta tríada (de disposicions mentals i anímiques) li correspon, en perfecta correlació, una tríada de facultats (d’ordres diversos: teològic, psicològic i potser fisiològic), que no serien altres que l’ignot o misteriós esperit, el raciocini i l’instint. Cada un d’aquests nivells correspondria, a la vegada, a les tres natures que tradicionalment s’ha atribuït a l’ésser humà: la divinitat, la humanitat i l’animalitat.

Em moc, com es comprendrà, en un terreny molt relliscós, i no m’atreviria a dir quina mena d’equilibri pot o ha d’aconseguir l’ésser humà entre aquestes tres maneres de ser i fer. Podria llençar, com a molt, la hipòtesi de que el desitjable fos que hi hagués una creixent (diacrònica, sincrònica?) supeditació, subordinació de la potència inferior a la immediatament superior, però aquests parer no passaria de ser una vague consideració d’ordre general que no serviria gaire per a la pràctica, per als casos concrets. No respondria a la pregunta, angoixant, imperiosa, de com actuar, què fer, ara i aquí.

Posem el cas de la guerra civil a Síria: què ha de pensar i fer un sirià que vulgui, a priori des de la millor intenció del món, salvar-se ell, els seus i “el país”? Dependrà, se’m dirà, de les seves circumstàncies (edat, formació, recursos, responsabilitat, sexe, lloc de residència, etc.), sí, però per molt que quedi limitat, circumscrit per un gran nombre de circumstàncies, seguirà igualment podent escollir moltes coses, entre un nombre molt elevat d'opcions: la llibertat, amb el seu pes peremptori, li estarà constantment al damunt, esclafant-lo a la seva aclaparadora emergència. Si no fa res, ja està fent; si fa, està escollint i es pot equivocar, etc. A més, pensar, veure les coses d’una determinada manera encara que no s’actuï, ja té un efecte en el món: com a mínim en un mateix.

Amb això, més un recordatori que altra cosa, queda potser doncs una mica més clar, per si mai hagués calgut, que opinar és un exercici altament “perillós”. Actuar encara ho és més, és clar, però atès que l’opinió és l’antesala de l’actuació (llevat del cas de la irracionalitat, i inclús en aquest cas, podem tanmateix haver escollit posar-nos en aquella tessitura), ens trobem, en el reflexionar, amb els mateixos dilemes, les mateixes dificultats amb els que topem en l'acció.

I és que la ment és particular però aspira a una comprensió universal: aquesta és la tensió del pensar i l’expressar. La nostra pretensió és totalitzadora: volem dir als altres com creiem que és la realitat... igualment per a ells, per a tots; i no sols per a nosaltres (el que és irrellevant, es dóna per descomptat i sol no tenir cap interès, llevat que siguis un personatge mediàtic o un geni... i de tota manera, també en aquest cas, operarà l’extrapolació: si X veu el món així i que deu ser així i potser m’hauria d’esforçar a veure’l com ell ho fa, etc.). 

L'actuar, ja d'entrada, per la seva naturalesa mateixa, delimita enormement el nostre camp d'intervenció. El que no treu que la dificultat és la mateixa. En darrera instància s'hauria de pensar en i des del màxim del que és possible, i actuar sempre més enllà del nostre interès i del curt termini. Aquests serien, potser, els criteris a tenir en compte i seguir. No és fàcil. L'autoexigència no ho és mai.  

Acabo aquí aquesta consideració prèvia, deixant, com no podria fer altrament, en mans de l’amable i eventual lector, el jutjar si, fins ara, he usat ponderadament el llenguatge o no, i si ho he seguit fent fins al final d'aquest escrit. En justa correspondència, demanaria també a aquest possible lector que es preguntés si ell també és igualment equànime a l'hora d'interpretar allò que escric. La responsabilitat, des del moment en que el lector està lligat, com ho estic jo, a la triple tensió dels tres vectors descrits anteriorment, diria que és simètrica, mútua. Cap dels dos no ho hauria d'oblidar, no hauria d'oblidar la seva part de responsabilitat, en tot cas.