Malauradament,
salvant les distàncies (de moment), l’actitud del PSOE davant les
aspiracions de la perifèria no ha canviat.
Aquest partit, sobretot
arran del cop d’Estat de 1981, va comprendre que si volia sobreviure
políticament, si volia tenir opció a guanyar algun dia les eleccions, havia
d’assumir, de fer seu el discurs de la dreta espanyola respecte a la
“perifèria”. La seva voluntat de transformar el país, per tant, va deixar de
banda aquest espinós, perillós (i enutjós) assumpte, i es va centrar en temes
com el divorci, la llibertat sexual, la limitació del paper de l’església,
l’avortament, etc.: temes que comptaven amb un amplíssim consens en els sectors
“progres” de la societat, com segueix sent el cas avui dia. Va aconseguir
introduir també alguna reforma important en l’altra “pilar”, “bloc”,
l’econòmic, amb la legislació tributària (ministres Ordóñez), i salvant
l’escull del seu inicial rebuig a l’OTAN (a base de de fer un patètic i
escandalós “donde dije digo digo Diego”) va aplanar el camí cap a l’ingrés a la
CE.
En relació amb tot
això cal fer ara esment de la segona inflexió crucial del partit: la seva
renúncia a la ideologia marxista. Felipe, en no sé quina ocasió (un congrés o
una festa del partit) ho va deixar molt clar: la militància havia d’escollir
entre ell o el marxisme. Ho deia en el cim de la seva popularitat dins i fora
del partit; era clar, estava cantat com es resoldria la disjuntiva. Amb aquest
canvi de rumb, les coses es van accelerar, i del socialisme es va passar a la
socialdemocràcia, i d’aquesta, amb l’enfonsament del bloc comunista, a un
centre esquerra totalment integrat en l’establishment.
De la voluntat de canvi s’havia passat al gatopardià
una mica de canvi perquè tot segueixi igual, per favor...
Els anys en el
poder, el control des de dins dels aparells de l’Estat, els suports (potser
també financers) de la internacional socialista, els fons al desenvolupament
que van començar a ploure de la Comunitat Europea, van assentar el PSOE com un
partit del “sistema”, que en formava part... i en vivia.
Aquesta evolució va
anar acompanyada i es va materialitzar en la creació i l’assentament d’una
oligarquia pròpia, una oligarquia “socialista”, encarnada sobretot en els
mitjans de comunicació, la magistratura i el funcionariat de base (una
autèntica casta corporativista addicta).
Finalment, i aquest
és el trist corol·lari d’aquesta història, d’aquest procés, el socialisme va
sobreviure deixant de ser socialista i convertint-se en l’alter ego de la dreta
espanyolista, reproduint els seus dos tics i mecanismes de poder: presentar,
fer servir els catalans com a cap de turc (tot aprofitant-se’n econòmicament:
com i de què sinó la política de subvencions a determinades CCAA, de PERs i
d’infraestructures purament populistes?) i quedar-se una part del pastís del
poder econòmic i dels ressorts institucionals de l’Estat.
Resumidament:
anticatalanisme (sincer i també per càlcul electoralista), clientelisme i
transformació en poder fàctic (amb el seu regueró de casos de corrupció
sistèmica).
La diferència amb el
PP s’ha acabat limitant a la cosmètica de les formes, al to, al gest i la
manera, i tampoc sempre. El PSOE està instal.lat en el bipartidisme, com ho
estava el partit liberal o progressista a l’època de la Restauració del regnat
d’Alfons XII, en que aquest i el partit conservador s’anaven alternant en el
poder... On abans hi havia caciquisme descarat, ara hi ha clientelisme; on
abans regnava Alfons XII i Alfons XIII ara hi ha el seu besnét i nét Juan
Carlos. Tot segueix més o menys igual. Han passat noranta, cent, cent deu anys,
dues dictadures, i la vida política espanyola segueix essent només un joc
d’interessos, i els nacionalismes perifèrics segueixen sent això, perifèrics, i
encara sospitosos.
Encara una dada a
tenir en compte, i que s’afegeix a tot aquesta “entronització” del PSOE com a
partit interessadament “institucional”, és el paper de Felipe González a l’hora
de convertir l’Estat espanyol en un dels més importants exportadors d’armes del
món (entre el cinc primers països, crec). Trec la dada de l’Arcadi Oliveras, a
qui li vaig sentir dir no fa gaire amb total i radical rotunditat. Jo, ja em
disculparan, la dono per bona, i més sabent tot el que hem sabut (vist i
llegit) del PSOE de l’any 82 ençà.
I el PSC? Quin paper
fa en tot això? Doncs el d’una ambigüitat de signe encara més accentuat, i
real, que el del PPC (ja que a diferència d’aquest sí té una mínima consciència
de país). La filial catalana del PSOE es troba, en l’actualitat, en el moment
més incòmode de la seva història. Per una banda ha perdut la centralitat
política (el que vol dir que el que proposa, a banda de no ser creïble, s’aparta
cada cop més del discurs dominant), i per l’altra, corre el risc d’aparèixer,
més que mai, com un partit sense personalitat pròpia, totalment supeditat al
partit mare. I és que la fórmula que durant més de trenta anys li ha donat
excel.lents resultats electorals ha quedat esgotada. Intentem escatir en què consistia
aquesta fórmula.
1. El nacionalisme (català)
és de dretes, és una pantalla per defensar uns interessos de classe.
2. Espanya estima
els catalans (només cal que nosaltres també els estimem i que el país no caigui
en mans de CiU i la seva visió mesquina, estreta de mires i victimista de la
realitat).
3. El “Progrés”
resoldrà i superarà els falsos problemes i les aparents contradiccions (no
mirem el passat, fixem-nos només en el futur)
4. El federalisme és
possible i és la manera sensata i moderna de plantejar el debat identitari.
1. Ha quedat
demostrat que no és així. El nacionalisme és transversal, és expressió d’un
sentiment popular. Existeix un poble català; s’ha desvetllat d’un llarg somni i
vol ser més que “ciutadà espanyol”. La tradició ha resultat ser... transmissió.
L’enginyeria política no havia contemplat aquest factor, aquesta “immanència”,
l’emergència d’aquest inèrcia històrica. El món no es reinventa a cop de
teories dissenyades des d’una capriciosa, superficial i arbitrària abstracció. No
es fa tàbula rasa del que ha estat, del que és, tan fàcilment.
