2. La crisi ha posat
de relleu, contrastant-ho amb estridència, el que ja abans era una evidència:
no, Espanya no ha estimat mai. S’ha mogut tota la vida entre la voluntat d’assimilar-nos
i la d’aprofitar-se de nosaltres. Catalunya ha cedit terreny, per càndida generositat
i esperança, por i esperit mesell, en els dos sentits, en les dues direccions:
ha acceptat incorporar, incorporar-se, fins un cert grau, en la cultura
castellana; ha acceptat contribuir, des de la solidaritat, a la modernització d’Espanya,
però quan la lògica íntima d’aquest doble moviment s’ha mostrat en tota la seva
perversa radicalitat, ha dit prou. La crisi no ha fet més que accelerar i
revelar la direcció i la intensitat de la intenció: submissió cultural i
lingüística total; abús econòmic fins al “xuclament” definitiu de la força
productiva en vistes a fer possible el sorgiment d’un nou pol industrial, d’una
nova locomotora, un nou motor econòmics a una altra banda (combinant asfíxia i deslocalització).
3. El “Progrés” no
resolt res, per ell mateix. El que fa és amplificar, perfeccionar les
contradiccions presents ja d’entrada i que no ha resolt (i ni ho ha intentat). És
una fugida cap endavant consistent en creure, i sobretot en fer creure, que l’evolució
de la Humanitat està determinada a fi de bé, i que el temps donarà els recursos
per bastir la gran convergència fraternal d’interessos de la gran majoria. Els “dolents”
quedaran retratats, aïllats i desbancats... Una volada de coloms de
materialisme messiànic que sols s’aguanta (amb mil esquerdes i indignitats) en
temps de bonança econòmica. En època de crisi, es fa palès que es tracta d’una
quimera grandiloqüent, d’una fal.làcia de cartó-pedra, d’un esnobisme
populista.
4. El federalisme és
el punt d’arribada ideal; no cal tenir pressa per arribar-hi, inexorablement ja
s’hi va fent camí. La independència és egoista, trencadora, insolidària, disgregadora,
perillosa. El federalisme és tot el contrari; és simbiosi, col.laboració, entesa,
igualtat, germanor... El PSOE, malgrat algunes resistències, ha entès que l’encaix
de Catalunya ha de ser més flexible, més còmode, més generós, més asimètric... Per
la banda catalana, cal ser pacients, no deixar de fer pedagogia, i apostar pel socialisme
espanyol, l’únic capaç de transformar en clau moderna i democràtica l’Estat
espanyol.
Foteses! El
federalisme “asimptòtic”, al que no s’arriba mai, és una agonia assegurada. La
independència és majoria d’edat, llibertat de decidir el propi destí, la
maduresa d’assumir la pròpia responsabilitat, la dignitat de voler sobreviure.
El federalisme del PSOE és de saló, o una pirueta mental més, un joc de miralls
o cortina de fum per desviar l’atenció i les energies: dilettantisme o parany. El PSOE no ha estat mai federalista; les
seves dues fonts d’inspiració, el marxisme i l’espanyolisme estan als antípodes
del federalisme.
És un partit amb
vocació de poder, i el poder, quan no es compta prou amb el capital, sols pot
ser, raure en la massa humana (en allò de més immediat i primari: el
ressentiment i l’anhel de benestar material) i en el control de l’Estat (Estat
que, a Espanya, es presenta com una cosa d’una peça, i que per tant cal agafar
i preservar tal com és... si no se’l vol perdre). Així doncs, hom arriba a la
conclusió de que el socialisme espanyol no és, ni per convicció ni per estratègia,
federalista: ni hi creu, ni hi pot, ni li convé creure-hi. Que aquestes alçades
es vulgui amagar i negar aquesta dada és simplement grotesc. Marejaran tot el
que vulguin la perdiu (federalisme sí, no, sí, no, sí, no... o bé, sí però no,
no però sí) i al final, a l’hora de la veritat, serà que no, un no rotund.
Abans de perdre’s a sí mateix, el PSOE acceptarà de perdre Catalunya. És
normal.
Gràcies a la
conjuntura i també a la prestidigitació retòrica, el PSC, amb les seves “dues
ànimes” (la catalana i l’espanyola) ha pogut viure de vendre fum i benestar de
disseny (més aviat barat). No ha tingut mai un projecte de país consistent, real, però tampoc cal
quan la gent està reduïda a la condició de públic infantilitzat àvid de novetat
i d’espectacle. El game over ha
deixat a tothom amb un pas de nas (amb els pixats al ventre, per dir-ho
cruament). Els llums s’han apagat de cop, la porta s’ha obert d’una revolada
deixant passar una freda ràfega de fullaraca i paperots, i al malabarista, en un
sòrdid silenci de mal averany, li ha caigut les boles a terra (i potser també
el pebrots).
El sector catalanista ha perdut el control del vaixell i l’ha anat
abandonant abans l’enfonsament. Els que han romàs a bord esperen, des d’una
suïcida fidelitat al PSOE, un miracle que no vindrà, que no pot venir. Els seus
acudits ja no fan riure; els seus eufemismes ja no enganyen; els seus circumloquis
per arribar al mateix punt de partida ja no convencen... El PSC ha despertat a
la realitat, i com l’havia negada, aquesta el condemna a ser un fantasma
residual, que, talment un vampir, sols en i de l’oposició al projecte d’un
Estat català podrà anar fent la viu viu fins a la defunció per inanició.
Mirat en perspectiva
històrica, el PSC haurà estat un factor més de retardament del que havia de
ser. Una falsa sortida, una falsa solució. L’únic bo que es pot dir d’ell és
que, almenys fins ara, sempre ha evitat la temptació lerrouxista: fer de la immigració espanyola una punta de llança per
conquerir, bandejant tot signe de catalanitat, el poder de la Generalitat. Prou
conscient del clima de divisió social, i tal vegada de violència, que això
comportaria (i també, més cínicament, de la dificultat d’aquesta estratègia),
sempre ha advocat per proclamar l’existència d’una sola i única societat
catalana (la famosa cohesió social), fent seu el consens i el compromís de
totes les forces polítiques catalanes democràtiques en relació a aquesta delicada
qüestió.
El PSC, això no se
li pot negar, ha contribuït a donar cos i sentit aquesta ficció. Ara bé, si bé
és cert que ha aconseguit en gran mesura desactivar l’anticatalanisme visceral
de molt sectors socials electoralment afins, també ho és que no ha anat gaire
més enllà. No s’ha oposat, és cert, ni a la immersió lingüística ni a l’ús del
català a nivell institucional, però en contrapartida no ha fet gran cosa per afavorir
i accelerar un procés de culturització catalana decidit i coherent. Durant tots
aquests anys (lustres, dècades), ja li ha semblat bé que pervisqués una
dualitat cultural en el conjunt de la societat, amb sectors importants d’aquesta
refractaris, impermeables a l’imaginari català.
La raó que se m’acut
del per què d’això és doble.
1. El PSC es devia
al PSOE (i la part més espanyolista del socialisme català així ho devia fer
entendre cada cop que les vel.leïtats de marcar perfil propi de l’ala
catalanista del partit es feien sentir massa desacomplexadament), i per tant no
s’hi valia a crear o alimentar cap mentalitat i estat d’opinió que fos diferent
del propi de l’”esquerra” espanyola.
