Anatomia d'un moment històric (XV)

De fet, a llarg de la història, Catalunya no ha fet res més que estendre la mà, crear ponts en aquest sentit. Ha volgut i ha intentat, amb proverbial paciència i pedagògica perseverança exportar a Castella l’esperit pactista (en virtut de qual el que mana –en el seu origen el rei- necessita el vistiplau dels manats, i per tant els ha de convèncer, per tal de poder aplicar una mesura governativa determinada).

Totes les revoltes catalanes contra el poder central o el seu representant a Catalunya (primer en forma de virreis –figura d’origen català, per cert-, i més tard de Governador militar i civil, del que derivarà l’actual Delegat del govern) sempre s’han fet davant del rebuig, per part del Centre (per dir-ho ràpid) d’acceptar la relació entesa i fixada en aquests termes.

Catalunya mai ha fet la guerra a Castella per annexionar-la o per independitzar-se del regne comú. En tot cas, cap d’aquests dos objectius han estat mai en l’origen de les seus nombrosos alçament en armes. El motiu era un altre, igualment més ajustat, més proporcionat a les seves possibilitats hipotètiques d’èxit: transformar Espanya en un conjunt federal o confederal (tenint per model, en cada època, els casos més avançats i exitosos: Províncies Unides, Suïssa, EEUU, etc.).

Sols la desesperació extrema en el destret de la guerra ha portat Catalunya, transitòriament i puntual, a la fita de la secessió (el cas considerat paradigmàtic és el projecte de República catalana sota tutela francesa de Pau Claris durant al quarta dècada del segle XVII. Pel que fa a la Guerra de Successió, la intenció propòsit era coronar un rei més favorable a aquesta concepció de l’Estat, pel fet d’estar-hi avesat en tant que membre de la dinastia regnant a l’imperi austríac (de tall més descentralitzat). Els vaivens de la guerra van fer possible que efectivament, en dues ocasions, aquest pretendent al tron, futurible monarca, fos coronat a Madrid i s’hi establís breument amb la seva cort. 

La sort de les seves armes i les circumstàncies geopolítiques, com sabem, van fer desestimar per part de tothom (menys dels catalans) aquest projecte de reformulació del regne de les Espanyes, consistent, amb tota probabilitat, en preservar la continuïtat de la Corona d’Aragó, revocar el decret de 1518 que prohibia als comerciants catalans el tràfic amb el Amèrica (i que va ser vigent fins al 1778), i en altres mesures de caire liberalitzador.

En contraposició flagrant a això, el tracte que Castella sempre ha dispensat a Catalunya s’ha caracteritzat per tres eixos convergents i complementaris:

-impedir tota influència de fons provinent d’ella

-evitar a tot preu que s’independitzi

-fer tot el necessari per assimilar-la: esforç ininterromput de castellanització

Els catalans (en conjunt, i en tot cas la majoria poc permeable a la castellanització), hem acabat essent vistos com un enemic (interior) potencial. En aquestes condicions, no cal dir que la convivència entre ambdues cultures sempre ha estat tensa, difícil i, almenys en el costat català, altament frustrant.

Aquest breu repàs històric que acabem de fer no pretén demostrar que la diferència cultural impliqui necessàriament l’enfrontament i la incompatibilitat; pretén sols posar en evidència que, en el cas que ens ocupa, la cosa ha anat efectivament així. Podria haver anat d’una altra manera, però no ha estat el cas.

És la no acceptació, la por de l’altre, de la seva diferència, el que fa impossible la col.laboració. És cert que un origen diferent, no com a part, sinó com a entitat política i cultural diferenciada, augurava, naturalment un recorregut, un desenvolupament independent, però això no tenia perquè desembocar en conflicte. És l'actitud la que crea l'enfrontament, no la diferència en si (amb la respectiva potència) la que el crea... És bo tenir-ho present. 

Castella sempre ha temut la competència i la influència de Catalunya i la ha combatuda. Amb més mà esquerra hauria pogut aliar-s’hi (de veritat, en termes d’igualtat), rebent, certament, la seva influència, sense perdre, necessàriament, les seves pròpies identitat i sobirania.

La incompatibilitat no està escrita a la base de la relació, doncs; és fruit d’una sèrie d’actituds i decisions, majorment originades en una de les parts, Castella. No són les guerres les que ens han fet incompatibles (encara que al final la cosa també a destenyit, és clar), com el fet de que Castella no hagi acceptat mai que la relació amb Catalunya no es movia dins dels paràmetres d’inferior-superior, anterior-posterior, més petit-més gran, passat-futur. Catalunya no era una part en, de la gènesi de Castella: era quelcom perfectament diferent, simultani, i per tant amb el seu propi desenvolupament paral.lel.

Amb la unió dinàstica dels dos regnes aquesta capacitat i vocació catalanes de tenir el seu propi desplegament, la seva pròpia trajectòria en el món i la història no s’acaba en absolut (com és natural: tot el que és, busca el seu màxim perfeccionament, la materialització de la seva màxima potència). Si Castella hagués vist en Catalunya un soci, un  partner, que es diria avui, la història hauria estat una altra, millor per a tots. En un marc (polític i mental) ample, Catalunya, tot i el seu potencial, no hauria tingut mai la temptació, i a última hora necessitat, de trencar els llaços amb Castella-Espanya, no hauria volgut mai la separació i el divorci. La vocació de Catalunya, com la de qualsevol entitat humana, era i ha estat sempre la de créixer, però, insistim, aquest creixement no coartava necessàriament el creixement de Castella (ans al contrari: podia ser perfectament un revulsiu, un estímul). Cal veure en els recels, en la prevenció de la cort castellana (on sembla que hi havia força catalans -“renegats”?-, tot sigui dit) el naufragi d’aquesta possibilitat.

Si recapitulem, tenim doncs, dos factors (analíticament destriables, però que es donen de manera confosa):

-un rebuig “instintiu”, caracterològic de la diferència per part de Castella. Els castellans tindrien un tarannà poc donat a acceptar allò diferent. El paisatge opressiu, la guerra continua el cristianisme guerrer de l’Edat Mitjana hauria fet d’ells un poble poc avesat al pacte i a la negociació, i amb un concepte de la supervivència estretament lligat a la idea de la negació de l’altre (per sotmetiment i assimilació, o per aniquilament). Imposar o morir: aquesta hauria estat la seva divisa secular

-afegint-se a l’anterior (portant-ho fins al paroxisme), tenim la incapacitat castellana d’acceptar la cooperació, ja que aquesta es vista –des dels seus ulls- com una competència comportant el risc de ser superat i desbordat. Els castellans no conceben una relació d’igualtat, una relació en termes d’emulació i de confiança recíproques. Al projectar ja d’entrada en l’altre els seus propis tics autoritaris, el veuen com un perill, com un rival: com un enemic. La desconfiança, la suspicàcia (per no parlar de l’urc) són molt massa forts en ells.