Anatomia d'un moment històric (XXIV)

Ras i curt, en l’obstrucció sistemàtica de tota política amb perfil propi que posés en perill el monopoli de l’Estat i les instàncies afins (caldria tal vegada parlar d’amics, o encara millor de clients). La generalitat i el parlament català han estat poca cosa més que una joguina que es dóna al nen perquè es distregui i ens deixi tranquils. El sistema polític català mai ha estat pres seriosament, com tampoc ha estat considerat realment Estat, prat integrant de l’Estat. Sempre ha estat vist com una cosa aliena, que calia, això sí, vigilar. Catalunya sols ha interessat com a font de calés i de vots, res més. L’atenció i els interessos del “centre” sempre han estat, han anat per una altra.

És amb aquest bagatge de fugida cap endavant i de tripijocs més o menys megalòmans de la política espanyola que arribem on som. És des d’aquesta nefasta perspectiva històrica, des d’aquest fracàs històric, que es té la encara la barra (“desfachatez”, diríem en castellà) d’esgrimir l’espantall putrefacte de la Constitució per cridar a l’ordre... de l’harmoniosa i exitosa convivència en comú de tots aquests anys. Com es pot dur el cinisme fins a aquest grau. Com es pot pretendre fer valer un text votat ja sols per poc més d’un terç de l’electorat (tots els que tenen 52 anys cap amunt) per barrar el pas al sentir i a l’expressió democràtica majoritària d’un poble.

Com poden pretendre que la sobirania és una de sola i que és tot el “poble espanyol” el que ha de votar. Com es pot pretendre que gent de Melilla, Huelva o Zamora decideixi el que és o vol Catalunya? Quin dret poden tenir? Quin lligam poden adduir amb Catalunya per arrogar-se aquest dret? Els diners que l’Estat espanyol ha invertit a Catalunya? La història compartida? Va, home, va: què saben de Catalunya i en què els interessa, quin interès hi tenen? Els importa realment alguna cosa o simplement els hi agrada tocar la pera, per dir-ho col.loquialment? Bé, és evident que tot plegat és grotesc.

Com si no fos prou sabut i patent que la unió amb Espanya mai es va fer de bon i ple grat, i que tota unió, en democràcia, s’ha de basar i sustentar en la sobirana voluntat , el lliure acord; quan aquests falten, doncs falla el vincle i la unió es desfà. Els homes són lliures o no ho són. No deixar marxar algú que no vol ser més en un lloc o formar part d’un determinat grup és d’una manca d’ètica i fair play que fa vergonya. És com si per deixar de ser membre d’un club esportiu calgués l’acord dels altres socis... Delirant.

No dic amb això que hom pugui marxar de qualsevol manera, és clar. Cal que la majoria del poble concernit ho vulgui, donar garanties als que no han volgut marxar de que els seus drets i la seva sensibilitat serà tinguda en compte, i passar comptes, amb esperit d’equanimitat, amb l’antic estat, l’estat del que s’ha format part fins aleshores.

Tot això, tan simple que cau pel seu propi pes, sembla que a l’Estat espanyol és una extravagància, una raresa, un afront... anticonstitucional. Se’ns demana, als catalans, que en el cas que vulguem tirar endavant aquesta “bogeria” ho fem dins el marc de la legalitat (que en nega tota possibilitat) o que canviem prèviament la Constitució en aquest sentit (una possibilitat impossible). Pura hipocresia.

La conclusió a la que s’arriba, és que el punt d’arribada ja venia donat en el punt de partida: el poble català no existeix com a tal, i per tant el que voti, el que decideixin els seus representants, el que legisli el seu Parlament i el apliqui el seu govern no té, quan topa amb l’Espanya “troncal”,  cap importància ni cap valor. 

Hi ha una conclusió encara més profunda, una lliçó amarga a extraure d’aquestes dècades de frustrant estira-i-arronsa i maldecap permanent. La democràcia espanyola està llastada d’espanyolisme i l’espanyolisme de franquisme. Com en les nines russes, la primera entra i cap dins de la segona i la segona dins de la tercera: la democràcia contindria l'espanyolisme, i a la vegada aquest el franquisme (que és la versió màxima,  "moderna", perfeccionada, paradigmàtica de l'espanyolisme). 

M’ho represento també amb un dels termes del símbol matemàtic de més petit/més gran (malauradament la grafia surt distorsionada en el text del blog: em refereixo a una punta de fletxa): democràcia / espanyolisme / franquisme; o encara un altre, l'implica (signe d'= amb punta de fletxa; mateix problema de transcripció gràfica): franquisme =/ espanyolisme =/ simulacre de democràcia. 

La prova d’això és que a l’Estat espanyol, tot, absolutament tot el que no és espanyolisme és considerat, per definició i d’entrada, antidemocràtic, i per tant tractat com il.legal (o com a mínim il.legítim). Està tot dit.

Els catalans hem estat il.lusos i hem col.laborat. Hem volgut creure que vivíem en un país normal, que érem ciutadans de ple dret, que tot era possible... Durant massa temps hem defugit la lluita i el seu patiment, i ara ens adonem que ens hem enganyat i que hem perdut el temps. Potser no hem fet tard però se’ns està fent tard...

Paper dels diferents partits unionistes

Passem ara, ja ànim d’anar acabant, revista, ni que sigui breument, als partits del “front” unionista.

Partit popular. El primer que es pot dir i s’ha de dir és que el PP mai ha condemnat el règim franquista. Això ja diu bastant del seu tarannà democràtic i de la concepció d’Espanya que professen. No debades molts dels seus dirigents són fills i nets dels capitostos del règim dictatorial (ministres, membres de la Falange, responsables del Movimiento i del sindicalisme vertical, etc.). Encarnen i representen amb fidelitat exemplar la herència i inèrcia de la sociologia franquista.

En termes generals la política del PP en relació a Catalunya ha estat sempre la de “acoso y derribo”. Les concessions, en general minses (llevat potser de la cessió del 15% de l’IRPF, que després es va convertir en el 30%) que ha fet als interessos de Catalunya sempre han estat a canvi d’obtenir suport per poder barrar el pas al PSOE, i s’han fet en tot moment amb la idea de guanyar temps.

Aquest tema del temps és justament una de les coses que ha pesat més en la relació de Catalunya amb Espanya, també en democràcia. Els catalans hem viscut amb el sentiment permanent de tenir l’espasa de Dàmocles sobre el cap. La sensació d’inseguretat jurídica ha estat sempre omnipresent durant tots aquests anys, i no para d’augmentar. La percepció de que l’Estat pot erosionar, intervenir, buidar de contingut i acabar suspenent l’autonomia, l’”autogovern” català és molt viva i, vista la sentència del tribunal constitucional contra l'Estatut (que ha obert la veda de la via impugnativa), no sembla ser producte de cap paranoia...