SI. Solidaritat ha patit la conseqüència del vot útil i no ha sortit. Uns
quants li han estat fidels, però no prou. El nom, és sabut, ve de la Solidaritat Catalana de l’any 1907.
Aquest partit, nascut no fa encara tres anys, va aparèixer amb la intenció d’aglutinar,
com antany el partit predecessor, si més no nominalment, un màxim de forces polítiques
i socials en defensa de la personalitat i els interessos de Catalunya. En
consonància amb els aires del moment, SI interpretava que aquesta defensa s’articulava
en el projecte d’impulsar i accelerar el procés cap la independència. Entenen
que les defenses de caire regionalista primer, i autonomista, després, no
portaven en lloc, com tampoc els intents de transformar Espanya des del centre
mateix, des del govern i l’Estat (els fracassos de Cambó, Roca i el mateix
Pujol així ho avalarien). SI, per tant, més que cap altre partit semblava
treure les lliçons pertinents de la història. Aquí, però, abans de seguir, s’ha
de trencar una llança en favor d’ERC.
El primer partit que va normalitzar, que va donar carta de ciutadania al
debat independentista (traient-lo de l’armari o es tanquen amb clau els tabús)
va ser ERC, i no pas SI, encara inexistent. ERC, tan bescantada per uns i
altres, va fer això i més molt més: va fer president un català d’origen no
català. Amb això va quedar demostrat, per si encara calgués, que el
nacionalisme català no era d’arrel ètnica. Qui, després d’això, hagi volgut
seguir acusant els catalanistes de racistes i xenòfobs (per no dir nazis) és
que prefereix deformar la realitat a veure les coses tal com són. El
nacionalisme català és cultural, i res més que cultural, i esdevé polític
purament i exclusiva per defensar la identitat cultural que, entén, està en
perill. Si no se la percebés en perill, el nacionalisme català no faria de la
reivindicació de la nació cap finalitat política, i menys encara s’hauria mudat
en independentisme.
SI, així doncs, és potser el partit catalanista que més ha fet seu aquest
plantejament de la situació, aquesta necessitat de constituir-se en Estat per
salvaguardar la identitat. En paral.lel a aquest eix, i en estreta
correspondència amb ell, l’altra cavall de batalla de SI ha estat la denúncia
sistemàtica de la partitocràcia: de la corrupció i els tripijocs dels partits
entre ells i en el seu interior (favoritismes, nepotismes, amiguismes, etc.), i
de l’obstrucció de totes les mesures que per llei o per iniciativa popular
haurien de tirar-se endavant (com el rescat dels peatges). SI ha estat, ha
representat un corcó contra l’opacitat, l’apoltronament, l’omertà en la que
està instal.lada la classe política en el nostre país. Més d’un ha respirat
alleugerit al veure que no seran presents en el Parlament.
Per a uns quants, els amics de la radicalitat democràtica, és una llàstima.
SI és ha estat el primer en aplicar-se allò mateix que predicava. Primàries per
escollir els seus candidats, dependre exclusivament dels propis recursos
(quotes i donatius dels afiliats), màxima activitat parlamentària. En resum, la
vocació i l’entrega dels diputats de SI al seu programa i ideari ha estat
total. Ells sols, han fet més feina, han somogut més les aigües estancades de
la política catalana que cap altre partit. Una altra cosa és que els seus
esforços hagin estat prou secundats per tirar endavant fins al final. Aquí ha
imperat la tebior, el recel, la contemporització de la majoria, i moltes i
bones iniciatives no han pogut prosperar. Però queda l’exemple, les línies d’actuació
encetades. Esperem que algú altre reprengui la tasca. Confiem, per altra banda,
en que SI no es dissolgui, malgrat el mal resultat, i que des de fora de l’hemicicle,
com un agent més de la societat civil, faci pressió, exerceixi influència en la
direcció suara esmentada.
És en aquestes coses, en aquest perfil en el que he volgut fixar-me, perquè
em sembla cabdal, i no en el cas Laporta, a qui tampoc vull denigrar en excés:
ha estat el primer president del Futbol Club Barcelona d’aquests darrers 35
anys, que ha recatalanitzat realment el club. Amb ell, allò de que el Barça
era, és més que un club, ha agafat cos, gruix. Se li ha d’agrair. Dit això, que
se li deu, és un personatge amb moltes fissures i potser no prou centrat, i més
enllà de si és o no un gestor seriós i fiable, com a polític és molt fluix,
algú sense un discurs ideològic mínimament estructurat.
Pel que fa al cap visible de SI, l’Alfons López Tena, tothom estarà d’acord
que és una fura. El seu estil brusc és millorable (haig de dir que a mi no em
desagrada del tot), però cal atribuir-lo a la indignitat acomodatícia que veu
al seu voltant i que coneix prou bé, des de dins. Podrà agradar més o menys,
però no se li pot negar una intel.ligència, una perspicàcia i una capacitat de
treball enormes. És un animal polític, com pocs n’hi ha a casa nostra. Ja va
donar proves de ser un polític complet (algú amb dots d’organitzador,
carismàtic, bon coneixedors de les estructures i mecanismes jurídics administratius del sistema legal vigent amb la
consulta per la independència que es va organitzar a Osona. És més que probable
que l’haver fet carrera en el CGPJ, amb la “tara” de ser valencianista, acabés
de fer d’ell, del lletrat que era, una persona bregada, tenaç, exigent i
inflexible davant de la mentida, la confusió intencionada, la dilació
interessada, la covardia davant dels poders fàctics. No comptar amb ell és, per
tant, una gran pèrdua per a la democràcia catalana i, sens cap mena de dubte,
per als partidaris de l’Estat propi; ell sol feia més feina que dues o tres
fileres de diputats convergents, i que, tal vegada, la filera i mitja que deu
haver tingut fins ara ERC.
Una paraula de gratitud també per en Toni Strubell, que, votant a Girona,
ha estat el meu receptor del meu sufragi. Tinc el goig d’haver-lo tractat
algunes vegades. És nét del Doctor Trueta però s’estima més, per discreció, no
treure mai a relluir el seu segon cognom. Recordem, si cal, que el Dr. Trueta
es va haver d’exiliar pel seu excessiu compromís amb la Generalitat
Republicana; un cop allà, en plena guerra mundial, va seguir aplicant el mètode
de cirurgia, que havia inventat i posat en pràctica amb èxit durant la Guerra
Civil, i això li va valer reconeixement per part de l’estament mèdic i el
mateix govern britànic. A principis de la dècada dels 50 va escriure un llibre,
Esperit de Catalunya, que en l’essencial
segueix sent perfectament vigent.
Heus aquí que amb la mort de’n Franco el Toni va venir cap aquí. Durant
anys, segurament encara ho és (amb la deguda excedència), ha estat professor de
filologia anglesa a Deusto, sense que això l’hagi impedit conèixer i seguir de
prop la realitat política catalana. Fa més d’una dècada, amb altres voluntaris
de fatigues, va crear la Comissió de la Dignitat, una de les associacions que
més ha fet en favor de la recuperació de la memòria històrica.
Fins on sé, els seus principals objectius han estat dos. Per un costat, el
retorn dels papers de Salamanca espoliats als seus propietaris a l’acabar la
guerra (i fets servir per incoar nombrosíssims processos de depuració política
contra civils del bàndol republicà); com és sabut, no és fins fa pocs anys,
després de lustres (per no dir dècades) de reclamar el degut, de falses
promeses i de retards injustificables, que la majoria -tampoc encara tots- els “papers”
(és a dir documentació de tota mena: cartes personals, agendes, llibres,
articles, revistes i àdhuc obres d’art, com els originals dels cartells de
propaganda d’en Carles Fontseré, que va morir abans de poder recuperar-los) han
anat tornant, finalment, als seus legítims propietaris. Han calgut més de
trenta anys des de la mort del dictador. Significatiu.
