El paper dels diferents partits:
el bloc unionista
El primer que s’ha de dir és que el bloc unionista ha aguantat prou bé, i
des d’un esperit de competitivitat esportiva se’l pot i se l’ha de felicitar.
No s’ha produït cap “esbandida”
clamorosa davant l’envestida de CiU. Tot just ha perdut un escó. El conjunt
unionista apareix per tant com un front bastant consolidat, prou compacte en la
seva voluntat d’oposar-se al sobiranisme. L’antisobiranisme ha quedat més
definit, s’ha fet més visible. La diferència de vots amb el bloc sobiranista és
de més de 800.000, un xifra important, però que, segons com vagin les coses,
pot ser insuficient o simplement no renovar-se en la votació del futurible
referèndum.
Que el dit bloc hagi tret un relatiu bon resultat (més pel mal resultat de
Mas que altra cosa) complica bastant el futur immediat de la política catalana
en clau sobiranista. Demostra també, una capacitat i una voluntat d’enrocar-se
molt considerable. Les apel.lacions, argumentades o sentimentals, del
sobiranisme no han fet gaire forat. Sectors importants de la societat han
provat ser-hi impermeables.
Abans de fer un repàs de cadascun dels partits que composen la sensibilitat
espanyolista, crec que seria interessant comentar una sèrie de trets que són
comuns a la mentalitat o al capteniment dels que formen part, d’una manera o
una altra, d’aquesta posició cultural i ideològica.
L’exposició que segueix no se cenyeix a cap principi de classificació
previ. Aniré enumerant i comentant cada un del punts de forma lliure, sense
buscar necessàriament la relació i la dependència entre ells.
1. El primer postulat, que certament subsumeix molts dels altres, dels
unionistes és que Catalunya no és una
nació. Segons ells som i sempre hem estat part d’Espanya. La història així
ho demostraria clarament. La reiterada, secular voluntat de pertinença de la
major part del poble català explicaria i corroboraria aquesta dada històrica.
2. Un segon punt seria l’afirmació de que el nacionalisme és un invent o una malaltia. Aquesta idea és fruit
de l’articulació del següent raonament: hi ha una classe dirigent frustrada en
el seu afany de poder i que utilitza pretesos drets històrics per tal d’enardir
un poble (que la crisi ha fet receptiu a la queixa i la reivindicació egoista)
i conduir-lo cap a aventures populistes i descabellades.
3. Un altre leit-motiv seria l’axioma
de que l’espanyolisme no és un
nacionalisme. Dins de la lògica unionista, reivindicar l’espanyolitat no és
fer prova de nacionalisme, ja que sols hi ha una nació, l’espanyola, i
reivindicar el que ens defineix a tots no pot ser, d’acord amb aquesta
perspectiva mental, cap nacionalisme. D’una banda hi hauria els que volen ser
el que són (definit d’una vegada per totes, com si es tractés d’una essència),
i de l’altre els que volen deixar de ser-ho.
4. Catalunya no pateix cap mena de
greuge. Hi ha una negació sistemàtica de tots i cadascun dels greuges que
des del bàndol sobiranista s’afirma (amb les dades que es creu oportú aportar
com a prova) que pateix Catalunya i els seus habitants. Segons els unionistes
no hi ha ni greuge cultural, ni polític, ni econòmic. Ni ara ni en el passat
(si exceptuem el fet de la persecució de la llengua catalana durant el règim
franquista).
5. Es pot ser perfectament espanyol
i català. No sols no hi hauria incompatibilitat, sinó que serien identitats
perfectament complementàries, cadascuna des del seu diferent nivell: una seria
la general, i l’altra la particular. Hi hauria una manera catalana de ser
espanyol, com es donaria igualment una manera asturiana, andalusa o castellana
de ser-ho. La llengua i la idiosincràsia catalanes formarien part del ric
mosaic cultural de la nació espanyola i ningú els hi nega aquesta condició
d’ingredient.
Pretendre atorgar-los un paper superior –troncal, vertebral- és negar la
història i la realitat. La societat catalana ha estat sempre bilingüe, és una
de les seves característiques diferenciadores, i el bilingüisme, entès més com
a dret (de parlar i ser atès per l’administració en la llengua materna), que
com a aptitud i pràctica (la capacitat i la disposició a emprar ambdues
llengües), s’ha d’estendre a tots els nivells institucionals i d’administració
pública de Catalunya, sobretot a l’ensenyament escolar.
6. No s’ha de fer cap referèndum.
El dret a decidir no és aplicable al cas de Catalunya. El dret a
l’autodeterminació sols té sentit per a aquells pobles que són nació, perquè
tothom els reconeix com a tal, i que els avatars de la història els ha dut a
dependre, a estar sotmès a un altre. No és ni ha estat mai el cas de Catalunya.
No té sentit que Catalunya es pregunti a ella mateixa si és, si se sent nació,
perquè és incórrer en una absurditat.
El que determina si s’és o no una nació no pot dependre de la voluntat
popular, del resultat d’un referèndum. És la història i el veritable sentiment
de la gent el que diuen què i com són les coses. En virtut d’això, cal
concloure que no es té dret a preguntar una cosa que no és, que d’entrada no
pot ser, i que en el pitjor del casos (si malgrat tot el poble es deixés
obnubilar per la propaganda) donaria peu a una monstruositat perillosa. Així
doncs, Catalunya, ni té dret a preguntar-se què és o vol ser, ni, en qualsevol
cas, li convé de cap manera fer-se aquesta pregunta.
Arribat el cas, seria tot el poble espanyol, depositari en el seu conjunt
de la sobirania de la nació espanyola, el que hauria de decidir si Catalunya és
o no una nació i si, en lògica conseqüència, té dret a decidir el seu estatus
polític en relació a Espanya. Una altra via, seria celebrar la dita consulta
prèvia la pertinent modificació de la Constitució. Tot el que no s’ajusti a
aquests paràmetres és il.legal, i per tant il.legítim.
Celebrar un referèndum, doncs, no sols és inútil (perquè està a bastament
provat que el poble català se sent, ara i sempre, majoritàriament espanyol),
sinó que és també antidemocràtic: hi ha un sol poble i una sola nació. La
Constitució espanyola, votada pels catalans amb més d’un 90% de vots a favor, així
ho estableix de forma concloent, i està fora de lloc, per improcedent,
discutir-ho.
7. Renovar, estrènyer la
col.laboració de Catalunya amb Espanya. El bloc unionista no proposa cap
altra programa, cap sortida a les dificultats que travessa Catalunya (que no
són altres que les de la crisi), que reforçar els lligams amb Espanya, mantenint
i reforçant la seva col.laboració per el bé comú. Catalunya, sense Espanya, no
s’entendria ni seria viable (confirmant-se també l’inrevés, diuen). Alguns
(PSC), tot i minimitzar-lo, no neguen (en bona part pel fet de que el govern
espanyol està en mans dels seus rivals polítics), un cert problema d’encaix, i
parlen de federalisme, prèvia reforma de la constitució.
Aquesta és, al meu entendre, desglossada en els seus diferents
plantejaments, la postura del que, per simplificar, s’anomena bloc unionista.
