En aquest context, cal tenir
present que la tan escatainada unió matrimonial de Ferran d'Aragó i Isabel la
Catòlica instaurava només l’equivalent a una confederació (o potser ni això, ja que cada regne va seguir tenint
la seva moneda, institucions pròpies, tarifes duanes, sistema legal, impostos,
estructura parlamentària diferenciada, etc.) no un estat unitari. Es va acabar
arribant a aquest, com tots sabem, pel desequilibri de forces i per la
conquesta armada, més de dos segles més tard (1714-1716: fi de la Guerra de
Successió i fi de la Corona d’Aragó per incorporació –annexió- d’aquesta al
Regne de Castella), després d'un primer intent no prou reeixit mig segle abans
(Guerra dels Segadors: 1640-1652).
És a dir: l’espanyolitat a (o ‘de’, si es prefereix) Catalunya mai ha
quallat del tot, al consistir en quelcom sobre imposat, al tractar-se d’una
projecció artificial, en gran mesura importada, forçada i coercitiva (en el seu
origen i, en bona mesura també, en el seu manteniment), fruit d’una sèrie de
polítiques assimilacionistes dels diferents reis i règims espanyols. I hi ha un
fet irrebatible que permet posar en dubte la pretesa voluntat històrica
d’adhesió de Catalunya a Espanya: mai s’ha donat als catalans la possibilitat
d’expressar lliurement el que pensen del tema. La unió amb la resta de l’Estat
no ha estat mai referendada; s’ha donat i s’ha mantingut sempre per decrets i
lleis d’ordre autocràtic o autoritari.
S’ha de dir, en descàrrec dels que han cregut en l’autenticitat d’aquesta
espanyolitat, en l’arrel espanyola de Catalunya, que l’extraordinària durada
d’aquesta situació (entre 500 i 300 anys) feia lògic i natural creure que es
tractava de quelcom genuí, que era quelcom qui
coulait de source, de matriu catalana, per dir-ho d’alguna manera. Sense
voler-ho del tot, han estat víctimes d’un llarg i dens miratge. La
responsabilitat, però, no és en cap cas dels catalans que han mantingut viu
l’esperit del país, sinó la de tots aquells que, al llarg dels segles, han
negat o relegat l’existència d’aquest esperit.
Afegir també, que no tot en l’error ha estat dolent. El mal no és mai
perfecte. Catalunya ha perdut però també ha après coses en aquesta marrada
històrica. Els catalans-espanyols són lliures de (re)descobrir la catalanitat o
bé de seguir abraçant l’espanyolitat, sense negar, però, la catalanitat en el
seu conjunt. Pel que fa a Espanya, faria bé d’acceptar l’existència en el seu
si de quelcom irreductiblement diferent d’ella, reconeixent-ho, o bé, deixant
que faci el seu curs lliurament.
La catalanitat no és una modalitat
(més). Els
espanyols, d’aquí i d’allà, creuen (o diuen creure) que la catalanitat, com ja
hem dit en el seu moment, és una manera de ser espanyol. Hi hauria, segons
ells, diverses maneres de ser espanyol, i una d’elles seria la catalana.
Fent servir un símil, es podria dir que per als espanyols (inclosos els
catalans espanyolistes), Espanya és l’arròs, i les diferents sensibilitats
regionals (o autonòmiques) serien les diferents salses amb les que s’assaona
l’arròs. La catalanitat seria una salsa més entre les moltes possibles. D’arròs
n’hi hauria un de sol.
Els que creiem que la catalanitat és quelcom més que una “modalitat” més,
que no és una “salsa”, que és, posem per
cas i per seguir amb el símil, uns espaguetis, no creiem que la “barreja”,
almenys tal com es fa, afavoreixi a ningú, en tot cas no als “assaboridors
d’espaguettis”...
Si Catalunya no fos una nació no hi hauria problema (o poc): s’entendria i
s’acceptaria que la cultura i la llengua castellanes tinguessin una posició
hegemònica, ja que amb els anys, com a tota l’Espanya castellana, s’hauria
establert una tàcita jerarquia: el
general per sobre del particular. També a Catalunya, la cultura i la llengua
castellanes predominarien per damunt d’allò vernacle, que, com arreu de la Pell
de Brau seria entès com a ingredient, versió embrionària o variació localista
d’allò mateix que ulteriorment es va acabar conformant i desenvolupant com a
cultura i llengua per a tot el territori (operació que, com se sap, neix i s’estén
a partir de la cort reial).
En aquesta situació de jerarquia cultural, de verticalitat, doncs, no hi ha
contradicció, ja que les diferències que pugui haver-hi no se situen en un
mateix nivell. La relació entre elles és més de suma (per incorporació o subsumpció)
que d’exclusió recíproca. Es dirà, amb raó, que aquest procés que presento com
a natural i indolor també hauria comportat, a la mateixa Espanya castellana,
conflictes i relegaments, i és cert.
Passa, però, que l’estira-i-arronsa i el subseqüent substitució i arraconament
de la particularitat cultural i lingüística d’una contrada determinada per la
cultura i la llengua que va acabar sent dominant, ja són història i per tant són irreversibles: voler canviar una antiga
injustícia quan aquesta ja ha donat el seu fruit i determinat i condicionat
tota la realitat, és, diria, perfectament inútil. Ressuscitar l’arturlleonès o
el bable, per exemple, són empreses d’una dificultat pràcticament insuperable.
La situació a Catalunya no té res a veure. El seu origen com a nació
diferenciada (i amb prou temps per a conformar-se com a tal) la doten d’una
cultura i d’una llengua que arriba a un grau de sofisticació que difícilment té
marxa enrere. Aquest desenvolupament s’estronca, és cert, a partir del segle
XVII, però la inèrcia dels 500 ó 600 anys anteriors ja té una força difícilment
parable, i la prova és que a partir del darrer terç del segle XIX, malgrat
prohibicions de tota mena, torna a posar-se en marxa i aconsegueix recuperar
bona part del temps perdut.
A Catalunya, per tant, la cultura i la llengua vernacles són una cosa viva, no un vestigi vegetatiu. Aquí no
parlem d’un conflicte i d’una suplantació del passat, sinó d’un actual. No
parlem d’història, parlem d’actualitat. És molt diferent.
Ara diré una cosa important: el conflicte que estem vivint no era
inevitable. La rivalitat i competència cultural i lingüística, que tant de mal
fa, no era necessari. Ens el podríem haver estalviat.
A tal fi, s’haurien hagut de donar, però, unes condicions que no s’han
donat mai: que l’Espanya castellana hagués vist la catalanitat no com un perill
sinó un alter ego; no com un
competidor sinó com un col.laborador. Hi ha moltíssims motius per pensar que
Catalunya hauria acceptat de bon grat, i potser fins i tot amb entusiasme, una
relació entesa en aquests termes, els de la igualtat.
