Powered By Blogger

dimarts, 28 de febrer del 2012

Ciris per Síria (VIII)


L'evolució actual de la situació

Respecte a Líbia, no podem dir gran cosa. Ha deixat de ser un tema mediàtic i arriba molt poca informació (buscant segur que se’n troba, però, i generalment més profunda i fiable que la que ens arriba sense que la demanem). No obstant, és ara que s’ha de veure i ha de quedar demostrat que la guerra compensarà amb escreix el seu cost en vides, en destrucció i en dràstica reducció del benestar per a la majoria. A la justificació que es va voler donar inicialment a la intervenció, ha de seguir la prova de que el respecte als drets humans és realment una prioritat i de que les injustícies, les persecucions, i la inseguretat aviat seran menors que abans. 

De tota manera, som conscients de que és molt d’hora per jutjar, ja que el país tot just surt de la guerra civil, i és normal que hi hagi caos, confusió, casos de revenja, serveis bàsics que no es presten. Hi ha prioritats inajornables: donar sostre i aliment a tots els desplaçats, atendre els ferits i la gent que ha quedat desvalguda (com els nens orfes i la gent gran que ha quedat sola i sense recursos), acollir els refugiats que tornen, prevenir i perseguir els saquejos, reprimir els actes violents (sent exigible que es faci sense distincions de bàndol), desarmar les milícies... Després vindrà l'hora de fer justícia, de jutjar els crims contra la humanitat que s'hagin comès (amb imparcialitat - investigant també els començos pels vencedors -, amb al grau d'indulgència que es cregui oportú de cara a la reconciliació i ateses les circumstàncies atenuants que s'escaiguin). L'hora d'organitzar unes eleccions lliures i posar les bases, les estructures d'un Estat democràtic.  

Des del primer moment, però, caldrà fer prevaler el dret sobre la rapinya, de totes i cadascuna de les faccions (tal vegada també de partidaris de l'antiga dinastia sanusita en la persona dels seus descendents) sobre el màxim de d'aparells i prebendes del nou Estat, tots buscant la màxima representativitat i fer-se amb el major nombre de "palanques" de poder, uns aferrats a Trípoli, els altres estirant cap a Bengasi, la capital de la revolta. Edificar un nou Estat passa indefectiblement per repartir novament el poder que tot  Estat concentra i, d'alguna manera, encarna en ell. Aquest repartiment no pot ser un festí de hienes. És la  prova de foc de la força democràtica del CNT, la seva gran (i potser l'única) de demostrar que a la nova Líbia la democràcia pesa més que l'interès sectari. Per altra banda, les primeres passes del nou règim han de mostrar què s'ha decidit fer amb el llegat de Gaddafi: se'n salva una part o s'opta, per venjança i per esborrar el seu perillós record, per esborrar-lo fins on es pugui? És l'hora dels gestos amb càrrega simbòlica, amb projecció en l'esdevenidor: en l'inici sol estar tot el que serà o podrà ser; la línia, direcció que es prengui ara serà probablement determinant en la conformació i l'evolució de la vida del país al llarg de molts anys. 

Com podem veure, la feina i la responsabilitat que pesen sobre el nous dirigents, i sobre el conjunt de la població líbia, són enormes. Refer una societat enfrontada a mort és una tasca d’una dificultat enorme. Cal una energia, un tacte, una generositat, un sentit comú molt poc freqüents. Els ànims encara estan encesos i encara deuen ser majoria els que pensen més en el passat que en el futur. L'odi, la discòrdia, el ressentiment duraran anys, probablement lustres o dècades.

És desitjable que el país pugui superar els reptes que li cauen al damunt.

1. No convertir-se en un país tutelat i neocolonitzat. Els països que han ajudat als rebels a guanyar la guerra, es voldran cobrar, amb interessos, l’ajut prestat. És de témer que el país quedi pràcticament en mans estrangeres; en mans de les multinacionals que en vida seva no va permetre que s’establissin en el país.

2. Encara que potser menys que d’altres, Líbia també és un país artificial, composat  per diferents tribus (la majoria àrabs, però també berbers), on es parlen 9 llengües diferents (amb l’àrab estàndard com a llengua oficial, i l’àrab libi com la més parlada) i amb un territori immens (1,7 milions de km2) per una població que voreja els 7 milions d’habitants... A banda de l’àrab, la llengua majoritària, i de la religió (islam sunnita) no queda massa clar que més els pot unir. Fent una ràpida ullada a la història hom aprèn que Líbia sorgeix de l’addició de 3 regions més o menys històriques: Tripolitània, Fezzan i Cirenaica. Deixant de banda el període del colonialisme italià, no s’arriba a l’estat unitari fins l’any 1963, quan el rei Idris I aboleix el govern federal i la constitució (que de tota manera mai s’havia aplicat) i instaura el Regne de Líbia. El subsegüent pan-arabisme i socialisme de Gaddafi manté i reforça l’Estat unitari. Ara, la suposada arribada de la democràcia (que esperem tingui més fortuna i durada de les que va tenir quan es va constituir l’Estat libi independent, el 1951) podria donar peu a una cert moviment centrífug en el trencaclosques territorial, tribal i ideològic que és la realitat Líbia.

3. El radicalisme religiós. L’islamisme fonamentalista farà tots els possibles per aprofitar la situació d’incertesa i de buit de poder per guanyar adeptes i espai de poder. Diria que es corre el perill de que succeeixi el que sembla està passant a Tunísia i a Egipte: una polarització entre un govern dominat pels militars, i una població sota una creixent (sobretot a Egipte, amb els Germans Musulmans) influència de l’islamisme integrista.

En quant a Síria, com era de témer, la situació segueix empitjorant cada dia. Els resultats de la votació aquest diumenge de la nova constitució, suposant que siguin fiables, verídics (el que no és gaire probable), donaria malgrat tot un baló d’oxigen al govern libi i al cap de l’Estat. La meitat de la població siriana amb dret a vot (el 89,4% del 57,4% del cens, amb un 9% que ha votat en contra) ha recolzat la proposta governamental, que, atès el clima de guerra civil virtual, ve a ser un plebiscit a favor o en contra del règim. Mentre, la violència segueix fent la seva macabra tasca. La sanguinària repressió del règim no afluixa, tractant a la població civil de moltes localitats com enemics de facto: assetjament i bombardeig de ciutats, profusió d’assassinats de gent indefensa, la pràctica segur que intensiva de la tortura, etc. (terror protagonitzat en molts casos per les milícies pro-governamentals Al-Shabiha). Per altra banda, és d’imaginar que les activitats de resistència i d’hostilització per part dels insurrectes armats també es multipliquen i s’estenen pel territori.

Sense ajuda externa, sembla ja gairebé impossible que es pugui fer marxa enrere. Com apuntàvem més amunt, tenim alguna idea de en què podria consistir aquesta ajuda. Però no ens fem il.lusions de cap mena. O bé no es farà res i els revoltats seran esclafats per milers, o bé, i és el que ens sembla més probable que ocorri, es reproduirà l’escenari libi i les potències occidentals prendran cartes en l’assumpte, i aleshores assistirem a l’espectacle d’una nova guerra atroç.

Com dic, estic gairebé convençut que la cosa acabarà amb intervenció armada internacional. L’experiència que hi hagut fins ara d’aquesta mena de situacions, diu que quan les potències occidentals comencen una cosa, l’acaben. No són gent a qui els agradi perdre el temps; per a ells sols compten els facts i els resultats: buscaran, provocaran els primers, aconseguiran els segons. Més que vèncer el rebuig de Rússia i de Xina (cosa que potser no assoleixen, o no del tot: en el cas de Líbia sí que al final van aconseguir suavitzar l’oposició xinesa), tot fa pensar que estan fent temps perquè la crisi agafi unes proporcions d’escàndol mundial. Estan preparant, "treballant" l’opinió pública, a base d’indignar-la amb l’horror diari i in crescendo, de cara a la seva entrada en escena: quan la tinguin prou "estovada" podran actuar sense a penes veus crítiques. Tot és una qüestió de sentit del temps, del moment oportú: no poden precipitar-se (i exposar-se a ser taxats d’invasors); tampoc poden retardar el passar a l'acció indefinidament, però en això tenen més latitud, tanmateix. 

Efectivament, amb el domini sobre els mitjans de comunicació, i amb les files de la resistència siriana cada dia més nodrides de personal (per efecte natural de la repressió) i més armades (per ells), tenen un marge de maniobra, disposen d'un temps, prou ampli. Deixaran que la situació s’enverini, es podreixi i llavors donaran el cop. A Líbia va anar així; no veiem perquè no hauria d’anar així també a Síria. Enlloc d’ajudar ara, avui, aturar la massacre posant TOT l’esforç diplomàtic i econòmic de que són capaços (pressionant, però també tractant el govern libi com un interlocutor vàlid: se li ha donat alguna vertadera oportunitat, s'ha entrevistat a Baixar al-Assad perquè s'expliqui?), esperaran que la situació s’hagi degradat de tal manera que l’opinió pública clami, demani a crits la intervenció. Tot fa pensar que és qüestió de setmanes o d’escassos mesos. 

Podria també passar que Rússia no cedís de cap manera en el seu refús categòric de qualsevol pla d'intervenció que es plantegi (Síria no és Líbia: és un aliat seu i encara més de l'Iran, amb qui Rússia manté bones relacions; és una peça clau en la relació de forces en l'Orient Mitjà; un país que acull la seva única base militar en la Mediterrània; i per, acabar-ho d'adobar, un bon client seu en armes). En aquest cas, no podent intervenir (sense exposar-se a alguna represàlia russa), la tàctica a seguir consistiria en armar de veritat l'oposició i esperar que ella sola faci la feina d'enderrocar el règim. Aquesta modalitat indirecta és potser incerta i més lenta, però la preferiran a no fer res ja que sol donar alguns resultats; és qüestió de posar-hi els mitjans (i d'aquests no en falten). Sigui per activa o per passiva, el règim sirià està perdut; o bé desapareixerà o bé quedarà tan tocat que ja no serà el mateix. L'únic que podem fer és esperar que el preu d'una cosa o l'altra no sigui excessiu. 

És terrible i repugnant haver d'escollir entre lo dolent i el menys dolent, entre mals de diferent intensitat. Haver d'optar pel mal menor és un consol molt amarg. El greu, però, és que tampoc ens deixaran fer això. Segons la nostra opinió, sota cap concepte permetran que la resistència siriana sigui anihilada: se’ls hi hauria acabat la coartada per intervenir, s’haurien quedat sense aliat interior. La mantindran viva, costi el que costi, sigui quin sigui el nombre de víctimes. Si no ens deixen altra opció, si no volen raonar el règim siri, si no volen parar-lo amb els mitjans pacífics que tenen, si no volen facilitar realment la fugida, l’exili de la població en situació de risc, doncs llavors, que actuïn quant abans millor, i de la manera més ràpida i incruenta que puguin (suposant que ho vulguin i en sàpiguen, cosa que no està gens clara); demanar-los que intervinguin per simplement protegir la població creant “santuaris” on aquesta es pugui refugiar, és inútil, ja que el que figura en l’agenda és una altra cosa, molt més ambiciosa i “geoestratègica” (calen molts milions de persones perquè l’individu comenci a tenir algun valor d’aquesta mena; unes desenes de milers de sirians no fan prou el pes). 



Ciris per Síria (VII)


Ens limitarem a enumerar breument les raons, que serien 5, que diferents fonts (tan fiables com els seus contradictors, i de fet més, ja que les motivacions humanes per a l’acció solen ser vils i es tendeixen a amagar i dissimular) assenyalen com els detonants de l’agressió occidental.

1. Dotar a la Unió Africana d’una moneda única per a tot el continent. Gaddafi estava impulsant el projecte d’instaurar una moneda comuna a tot el continent africà, el dinar libi recolzat en l’or; moneda que substituiria el dòlar, la lliure esterlina i el franc francès com a monedes principals a l’Àfrica. Aital iniciativa, de dur-se a efecte, suposaria un cop dur per als interessos bancaris percebuts pels països que controlen, a través dels respectius bancs centrals, les dites monedes.

Sembla que Gaddafi era un ardorós defensor de la idea de transformar Àfrica en un sol Estat capaç de jugar un paper destacat en l’escenari dels afers internacionals, sobretot per defensar els seus legítims interessos. Volia girar full de l’arbitrària fragmentació post-colonial en 53 Estats (54, comptant el Marroc, l’únic país del continent no membre, per negar-se a reconèixer la RASD: la República Àrab Sahrauí Democràtica) que té sumit el continent en la impotència. Una Àfrica unida acabaria amb segles d’explotació i dependència dels països occidentals i d’altres. El seu pla proposava, junt amb l’establiment d’una sola moneda, l’existència d’un sol passaport i d’un sol exèrcit.

Sembla que uns pocs líders compartien aquest objectiu, però per a la majoria no passava de ser un somni irrealitzable o molt a llarg termini, i tal vegada tenien raó,  però el que indubtable és que el líder libi volia jugar aquesta carta i que tenia els mitjans per fer-ho: finançament, gent preparada, petroli. El país amb la renda per càpita més elevada d’Àfrica (i més que Rússia i el Brasil) es podia permetre el luxe d’intentar-ho de veritat, i no limitar-se a fer-ne un farol, a quedar-se en un bluff. Possibilitat que certament no devia agradar gens a les cancelleries occidentals.

Com a suport a aquesta tesi d’un Gaddafi pan-africanista, llegim també amb interès que el seu país era el major contribuent financer a les 3 institucions financeres més importants de la Unió Africana: el Banc Central Africà, el Banc Inversor i els Fons Monetari Africà. La combinació d’aquestes instàncies financeres hauria acabat representant un important desafiament a la hegemonia del FMI en el continent negre. Finalment, una amenaça a la subordinació d’Àfrica en el context de l’economia global. Bastir una alternativa al control sobre el sistema monetari mundial exercit per la plutocràcia pot costar molt car...

2. Acabar amb el Banc Central de Líbia. S’ha fet passar molt desapercebudament una dada rellevant: el Banc Central de Líbia pertanyia en un 100% a l’Estat libi. Això assegurava una independència de Líbia (potser l’únic país d’Àfrica lliure de deute extern) no era en absolut del gust dels financers internacionals ni dels manipuladors i especuladors del Mercat financer. L’Estat libi, creant i sostenint la seva pròpia moneda, possibilitava i reafirmava la seva pròpia sobirania econòmica. Amb el banc central sota el seu control, l’Estat libi tenia l’instrument per mantenir l’estabilitat monetària i per impulsar el creixement de la pròpia economia. Tot això, és obvi, desagradava profundament als agents de la banca i la finança globals, ja que a l’hora de fer negocis amb Líbia, havien de passar pel Banc Central libi i la seva moneda nacional, perdent així tot marge de maniobra per imposar les seves condicions (sovint draconianes, clarament usureres).

No debades, una de les primeres mesures preses pel CNT va ser fundar un nou Banc Central totalment supeditat a les condicions i interessos estipulades pels seus valedors occidentals. No cal ser un visionari per endevinar que el sistema monetari libi canviarà radicalment, i ho farà en un sentit que els hi serà plenament favorable, incorporant-lo de nou a la moneda nord-americana, per devaluada que estigui i encara que condemni el país a caòtics cicles inflacionaris.  De regular la quantitat, la qualitat i el cost del crèdit per ajustar-se a les exigències del creixement econòmic i a l’estabilitat monetària, es passaria al sistema imperant en el nostre món, en la que els bancs, periòdicament i expressa, creen bombolles inflacionàries per després rebentar-les per tal d’arrabassar a les classes socials baixes i mitges grans sumes de diners i posar-les en mans de les elits financeres... El Nou Ordre Mundial s’acaba imposant arreu, si cal, amb la força de les armes.

3. El control sobre 150 tones d’or. Segons el FMI, Gaddafi tenia dipositats en el Banc Central de Líbia aquesta quantitat en or (equivalent a uns 4.230M€). La majoria de bancs centrals tenen les seves reserves a Londres, nova York o Suïssa, però el líder libi va insistir sempre en tenir l’or del país al seu abast immediat. Els EUA, el Regne Unit i altres països europeus van congelar milers de milions d’actius libis en el moment en que les sancions van paralitzar el Banc Central libi, els seus fons sobirans i la companyia estatal de petroli. En el seu dia es va especular amb la possibilitat de que l’or fos transferit a la frontera amb el Txad i Níger, on podia ser bescanviat per divises.

Hores d’ara, seria interessant saber què se n’ha fet d’aquest or: segueix a Líbia i s’hi quedarà a Líbia?, s’ha perdut?, serà intercanviat per palets i palets de paper d’estrassa d’US dòlars?


4. La indústria del petroli a Líbia. Gaddafi hauria contemplat la possibilitat de nacionalitzar les companyies petrolieres estrangeres operant en territori libi. Tenint present que hi havia 35 companyies estrangeres operant en el territori libi, l’impacte hauria estat important a tots els efectes. Gaddafi ja havia nacionalitzat els recursos petroliers als inicis del seu mandat, cosa que li havia comportat tenir problemes amb Occident (Saddam va fer el mateix i li va costar una guerra i la seva pròpia mort). A partir de l’any 2000 havia permès que companyies petrolieres estrangeres tornessin a instal.lar-se en territori libi. Darrerament, però, tornava a estar en joc l’opció de la nacionalització i de la redistribució entre la població dels quantiosos ingressos generats pel petroli.


Amb 3,3% de la producció mundial de petroli, i una producció (abans de la guerra) de 1,8 milions de barrils al dia, el petroli libi, d’alta qualitat (el preferit pels europeus), tanmateix no representava, agafat aïlladament, un motiu suficient per a la invasió, però s’afegia a d’altres, la suma total dels quals va inclinar la balança del costat de la intervenció.

Encara no s’havia conclòs la guerra que es va fer públic, sense cap pudor, que França i el Regne Unit havien ja pactat amb el nou poder libi la disponibilitat d’un percentatge important de la producció de cru libi.

5. Reserves d’aigua (l’anomenat or blau). El que es coneix amb el nom d’”aqüífer de Núbia”, seria l’única font d’aigua fresca important del Nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà. Té una extensió enorme (centenars de quilòmetres). 2 empreses franceses, les més grans del món, Veolia i Suez S.A. voldrien fer-se amb l’aqüífer, pels guanys incalculables que se’n pot treure amb conreus per irrigació. Estaríem davant d’un nou episodi més de les “guerres de l’aigua” cada vegada més freqüents i que en el futur seran el pa de cada dia. Sense anar més lluny, la importància de la possessió de l’aigua  és fa palesa en el fet que els préstecs del Banc Mundial van acompanyats de clàusules  en virtut de les quals la nació receptora del préstec està obligada a cedir la propietat de les companyies estatals subministradores d’aigua als inversors estrangers.


Per altra banda, sense tenir potser un pes suficient com per esdevenir un motiu per a l’agressió internacional, és clar que el discurs que va fer Gaddafi a l’Assemblea General de l’ONU el 23 de setembre de 2009 no devia agradar gens als poderosos d’aquest món: http://www.youtube.com/watch?v=zM7sJMMf8qk i, amb al transcripció escrita del discurs: http://www.webislam.com/articulos/37882-discurso_del_lider_libio_moammar_algadafi_en_la_64_asamblea_general_de_naciones_.html


Resumint: Gaddafi era un destorb i un “mal exemple”. Un obstacle a la política monetària del Nou Ordre Mundial. Un líder amb prou empenta, recursos i influència per desvetllar la consciència del continent negre. La prova de que amb els diners del petroli es pot realment aixecar un país (pensem que el 1951 Líbia era el país més pobre... del món) i proporcionar un benestar extraordinària a la seva població: accés lliure a l’educació, assistència mèdica gratuïta, accés de franc a l’habitatge (i no caure necessàriament en el malbaratament fastuós i ostentós de les oligarquies del Golf, ni en el seu extremadament  injust i desigual repartiment de la riquesa). Una crida potent a canviar el sistema de representació i funcionament de les Nacions Unides. Un al.legat (ni que fos sols teòric) a favor de la democràcia participativa directa, l’única capaç de donar un sentit i un contingut a la llibertat. Un desafiament al control francès sobre les seves 11 antigues colònies. El projecte de crear una xarxa africana de comunicacions via satèl.lit... Algú massa independent, massa valent i agosarat, amb massa idees pròpies... amb massa solidaritat i dignitat? Es tractava, per una banda, d’apropiar-se de les riqueses d’un país, i per l’altra de desempallegar-se del principal obstacle per poder-ho fer: l’individu que ostentava el rol de cap de l’Estat. Decapitar el país i apropiar-se d’ell, jugada mestra.

Per acabar, queda el dubte de si la guerra no és també un excel.lent negoci. D’entrada pot semblar que no, perquè el cost de fer-la és elevadíssim, però si ens ho mirem de més a prop, ens adonem que uns quants individus, unes quantes corporacions industrials en treuen uns beneficis fabulosos. Tota la gent vinculada a la indústria de guerra i al transport i manteniment de les tropes en treu uns guanys multimilionaris. Per no parlar de la reconstrucció: empreses amb prou influència per aconseguir contractes en exclusiva (sense licitació i de forma directa) per a la reconstrucció, tenen un brillant futur assegurat (un cas paradigmàtic d’això seria la relació privilegiada de l’empresa Halliburton i l’Administració Bush, amb un Dick Cheney –ex-conseller delegat de la primera i vicepresident en la segona- fent de pont entre ambdues).

I qui ho paga tot això? Doncs el contribuent. Resumint: les guerres serveixen, també, perquè el contribuent s’empobreixi a canvi de l’enriquiment d’una oligarquia estretament vinculada al poder polític i militar que fa la guerra... en benefici d’ella. Més perillós i pervers impossible.

Pel que fa a Síria, es donen alguns paral.lelismes amb Líbia, però hi ha també, és lògic,  circumstàncies específiques.   

1. Síria, com Líbia, no participa en el sistema bancari mundial (i en aquest “joc”, a diferència d’altres, no està permès no participar, anar per lliure). O jugues o et maten.
2. Es vol eliminar la base naval russa de Tartus
3. Es vol destruir l’aliança entre Síria, Hezbolà, Hamas i Iran.
4. Contribueix, sent-ne un primer pas, a l’aïllament de l’Iran.
5. Accedir al petroli sirià (que amb una producció de 400.000 barrils al dia se situa en la 32a posició mundial); les reserves estimades són de 3,16 bilions de barrils.

Sembla doncs que a Síria hi ha tants o més “bons” motius que a Líbia per intervenir militarment. En qüestió de poques setmanes es podrà comprovar si era així o no. Que el seny ens acompanyi i Déu ens agafi confessats...

dilluns, 27 de febrer del 2012

Ciris per Síria (VI)


En termes generals, sembla que el que s’imposa en aquests casos és una mena de paralització total de la situació: la crida a la calma i al diàleg ha d’anar necessàriament acompanyada d’una “congelació” de tota activitat potencialment encaminada a la violència. Això passa, és clar, per posar en marxa un rigorós embargament d’armes i deixar de subministrar qualsevol mitjà (energia, peces de recanvi, coneixements, assistència) que l’ús de l’armament, ja disponible en el país, requereixi. Aquesta mesura sol aplicar-se molt massa tard i el seu compliment sol ser molt massa imperfecte. Ara bé, encara que es dugués a terme de manera eficaç, seria una mesura per si sola, molt insuficient (entre d’altres coses perquè en la majoria de casos el govern compta amb la prèvia existència d’uns mitjans suficients per sufocar de forma expeditiva la sublevació, o en tot cas prou per animar-se a intentar-ho.

Què més es pot fer, per tant? Doncs si les paraules de bona voluntat i l’embargament més o menys preventiu d’armament no tenen cap efecte en l’actitud bel.ligerant dels contendents, en particular en el bàndol a priori més fort (aquell que, sigui des del govern o, arribat el cas, des de l’oposició, controla els ressorts més determinants de l’Estat), fer el necessari per socórrer la població més afectada pel conflicte, més exposada al perill, i més enllà de l’assistència mèdica que des del primer moment organismes internacionals com la Creu o la Mitja Lluna Roja o altres hagin pogut aportar. Les opcions només són dues, i quina sigui la viable i la millor dependrà de cada cas i de la situació concreta en el terreny.

1. Divisió del territori. Si la part de territori estatal ja dominada per la revolta és prou important per ser viable com a Estat, si compta amb trets identitaris (culturals, ètnics, religiosos) propis, i compta amb la voluntat segregacionista de la majoria de la població que hi viu, doncs la comunitat internacional no té més remei que plantejar-se, en un primer moment, la seva protecció (amb l’ús de la força, si fos necessari, cosa que és probable), i en un segon moment, prèvia organització (sota supervisió internacional), d’un referèndum d’autodeterminació, el seu reconeixement com a nou Estat.

Un cop més, es tracta de quelcom extraordinàriament complex, difícil, però no intentar-ho sol ser pitjor, sol comportar injustícies majors, ja que la victòria total d’un dels dos bàndols suposa en un primer moment la persecució, sinó l’extermini, del bàndol perdedor, i la subseqüent opressió dels sectors de la població considerats desafectes.

2. Evacuar la població amenaçada. La comunitat internacional té el dret i també sobretot el deure d’acollir el màxim de gent en perill. És cert que és complicat, perquè es pot tractar de desenes de milers de persones, però no pot de cap de les maneres negar-se a salvar gent que corre el risc de ser massacrada. Hi ha precedents i hi ha mitjans. L’evacuació no té perquè donar peu necessàriament a un exili definitiu. El 1 i 2, segons les circumstàncies, es poden haver de combinar.
Després. Un cop s’ha apaivagat la fase bèl.lica del conflicte, hi ha tota la tasca a fer per assegurar-se que aquest no s’ha tancat en fals, i per contribuir, fins on es pugui, a la reconciliació entre les faccions enfrontades, impedint actes de revenja i la perpetuació d’un estat latent de guerra. Tot i les noves condicions imperants, es pot reprendre, en el grau pertinent, el diàleg que s’havia intentat moderar en l’Abans: en la fase inicial del drama. És segur que segueixen havent-hi drets desatesos i reivindicacions justes desdenyades o rebutjades. És el moment també de col.laborar en la reconstrucció, en la represa dels serveis bàsics, de vetllar pel bon tracte als presoners de guerra i altres detinguts (tot pressionant pel prompte alliberament de tots aquells que no hagin comès greus actes de violència gratuïta), d’organitzar amb garanties el retorn dels refugiats que ho desitgin. Etcètera.

En síntesi, el que la comunitat internacional ha de fer és abordar tota situació de conflicte en el si d’un Estat amb prudència, sense prejudicis, guiant-se per la generositat i no l’interès, evitant, per tant, el fàcil recurs a la propaganda mediàtica i, fins on es pugui, el recurs a la força. Som conscients, però de la dificultat de procedir d’aquesta manera, i els exemples de solucions pacífiques quedades a mig fer i propenses a enquistar els problemes han abundat al llarg de la història contemporània. Ens ve al cap la jugada de Mitterrand desembarcant quasi d’incògnit a Sarajevo l’any 1992 per impulsar un pont aeri d’ajut humanitari: va ajudar realment la població que passaria encara 3 anys assetjada (el setge més llarg da la història a Europa, més, fins i tot, que el de Leningrad)? Pensem també en els refugiats palestins que fa més de 60 anys que demanen poder tornar a Israel i que aquest Estat no vol acollir, adduint motius de seguretat, incomplint les diverses resolucions de l’ONU que l’insten a fer-ho.

Sigui com sigui, les coses s’han d’intentar, i tenim més que la sensació de que en el cas de Líbia, els protocols que aquest vade-mecum improvisat recull, no s’han complert (gairebé gens); i que en el cas de Síria, s’està igualment en camí de no complir-los.

En el cas de Líbia, durant anys es van vendre armes al règim de Moammar al-Gaddafi. Si ja aleshores no inspirava confiança i se’l coneixia prou per creure’l capaç de reprimir sense restriccions de cap mena el seu propi poble, per què tothom li venia armes i li feia la gara-gara? Si algú regala a un nen o a un sonat una arma de foc, i aquest mata un tercer amb ella, qui serà el principal responsable? Qui li va vendre gas mostassa, gas sarin i el napalm a Saddam? I si se’ls va fabricar ell, qui li va vendre la tecnologia, els mitjans per fer-ho? El mateix amb Gaddafi i amb tots els règims violents que els occidentals (com els russos o xinesos) ajudem a consolidar-se i perpetuar-se gràcies entre d’altres al subministrament d’armament. En justícia, s’ha de dir que en el cas de Síria la responsabilitat de la venda d’armes és de Rússia, principal proveïdor, i no dels països occidentals (per a qui Síria ha estat al límit de l’exclusió del concert de les nacions). Rússia té a la costa Síria la seva única base naval en el Mediterrani: el règim és per tant  percebut com un amic, com un aliat. D’això se’n diu geoestratègica, i no té cap preu...

Seguint amb el cas libi, creiem que no es va considerar en cap moment la possibilitat d’utilitzar la protecció aèria per salvaguardar exclusivament la part del territori controlada pel CNT, bàsicament l’est del país. Una missió amb aquest objectiu (anunciat públicament) hauria assentat les bases per a la constitució d’un nou Estat que hauria pogut acollir tots els libis contraris a Gaddafi. Una terra, dos Estats. Som del parer que l’esforç internacional s’hauria hagut de concentrar en fer viable aquest nou Estat i en permetre l’intercanvi de poblacions en un sentit i l’altre. En un segon moment s’haurien pogut organitzar eleccions democràtiques en aquest nou territori sota tutela internacional, donant d’aquesta manera una sortida a l’anhel democratitzador d’una part del poble. La Índia i el Pakistan van néixer d’una separació; va ser cruenta i dolorosa (el que probablement s’hauria pogut evitar en bona mesura), però segurament era la millor o l’única solució.

Pel que fa a l’assistència als refugiats, ja hem dit més amunt, que es va notar una inhumana reticència a acollir-los en sòl europeu, i que molts, centenars, potser milers de fugitius van morir per aquesta manca d’assistència. Les pateres i petits vaixells que miraven d’arribar en condicions molt precàries fins al continent europeu eren en molt casos abandonats a la seva sort: els vaixells de l’OTAN, discrecionalment o, més probablement, seguint instruccions estrictes, no se’n feien càrrec i com a molt es limitaven a senyalar la seva posició a les autoritats portuàries italianes. Una vergonya.

Siguem, però sincers: ens estem limitant a desmuntar les falses justificacions dels països occidentals que van voler i van abocar-se a la intervenció com si es tractés d’un mer error de judici i d’actuació sols imputable a les circumstàncies (no van saber o poder fer-ho millor, etc.), no a la intenció de fons. Tenim, però, motius per pensar que tot era i ha estat pura hipocresia. Tot fa pensar que la caiguda del règim libi era un ferm desig dels EUA i dels seus immediats aliats amb anterioritat a l’esclat del conflicte, i que les protestes, espontànies o no, van ser la gran oportunitat i coartada per dur a terme aquest propòsit.

Per tant, no es van seguir els protocols de contenció i d’intermediació perquè no es va voler: en cap moment no es va tenir la intenció de seguir-los. La solució política (propugnada entre d'altres per la mateixa l’Unió Africana) no interessava: hauria calgut fer concessions a Gaddafi, i això, pel que sembla, era el que es volia evitar.

Els autèntics motius de la intervenció?

Centrant-nos en el cas libi, del que es pot parlar ja amb una mínima perspectiva, i en el que la intervenció va ser un fet i no, com a Síria, sols encara una (forta) probabilitat, cal mirar d’esbrinar els vertaders motius de la intervenció. Procurem no ser ingenus i tenim prou recorregut vital per saber, per comprendre que no es munta una operació d’aquesta envergadura només per salvar uns quants milers de vides. Pensa malament i l’encertaràs, diu la dita. 

Ciris per Síria (V)


És clar que ja no se li retreia el seu passat terrorista: implicació en els atemptats dels aeroports de Viena i de Roma el 1985, a la discoteca La Belle de Berlín el 1986 –que va provocar la resposta de Ronald Reagan en forma de raid aeri contra el seu palau a Trípoli i altres objectius-, i als avions de la Pan Am (estavellat a Lockerbie, Escòcia, el 1988) i el d’UTA (caigut al Niger el 1989); trajectòria en relació a la qual havia fet gestos de desgreuge: com ara lliurar dos dels responsables –per bé que al cap d’uns anys a un d’ells, alliberat per problemes de salut, se li dispensés una acollida entusiasta, talment es tractés d’un heroi-, o la indemnització als familiars de les víctimes dels atemptats aeris. Va renunciar al seu programa nuclear i d’armes de destrucció massiva, tot moderant el seu tradicional antisionisme i desenvolupant un política exterior pacifista i d’apropament a Occident. Amb aquest nou rumb emprès pel règim libi, la comunitat internacional va quedar aparentment prou satisfeta, i les sancions del Consell de Seguretat van cedir el pas a la represa de les relacions comercial: de ser un país pària, Líbia tornava al concert de les nacions... amb qui es poden fer sucosos negocis. 

M’he esplaiat en el cas libi perquè, tal com he dit, ha estat el cas que se m’ha presentat de manera més flagrant, aquell en que he vist l’engany, el frau de manera més evident. Ja abans d’aquest cas el dubte, el recel, l’escepticisme planaven sobre la resta d’intervencions armades dels darrers temps, però amb l’episodi libi, l’escepticisme anterior s’haurà mutat en rebuig frontal. Mirant en perspectiva no tinc gens clara cap de les guerres que s’han fet en nom de la llibertat i la democràcia aquests darrers lustres, potser ni la de Bòsnia, en la que tant em vaig implicar. Ni Kosovo, ni l’Iraq (certament no la invasió del 2003, i probablement tampoc la del 1991) ni l’Afganistan. Del cas de Kosovo recordo encara el portant-veu de l’OTAN, Jamie Shea: gastava un insolència frívola, una complaença provocadora, un menyspreu sarcàstic que ultrapassava tots els límits de la decència; la seva perversa absència de pudor, la seva desvergonyida manca de respecte eren un odiós, un insofrible insult ja no sols a les víctimes, sinó a la mateixa condició humana.


De l’Iraq quedaran per a la història les inexistents armes de destrucció massiva, els centenars de milers de morts, la destrucció generalitzada d’infraestructures, les tortures a la presó d’Abu Grhaib, els incomptables atemptats amb cotxes o camions bomba, els terroristes suïcides, i la fragilitat d’un Estat corrupte sumit en una larvada guerra de faccions ètniques i confessionals. De l’Afganistan quedarà bàsicament la derrota (reconeguda pels mateixos nord-americans), la crema d’exemplars de l’Alcorà, els milers de civils morts per error (entre d’altres, per drons, avions no tripulats, llençats sobre invitats a una boda o qualsevol altra concurrència pacífica), els atemptats suïcides, la relativa complicitat del Pakistan amb els talibans, l’assassinat del líder d’Al Qaida, Ossama Bin Laden (quan se’l podia haver detingut), la imatge d’uns quants marines pixant sobre els cadàvers de talibans abatuts (el salvatgisme ultratjant el primitivisme), la insalvable dificultat d’instaurar un règim democràtic (porten ja 8 anys amb el mateix president, Hamid Karzai, i no sembla que hagi de marxar aviat) i la progressiva tornada al punt de partida un cop retirats els soldats estrangers. Els talibans recuperaran bona part del territori perdut, i les dones hauran de tornar a dur burka encara que no vulguin, l'opi tornarà a ser un conreu floreixen (suposant que ho hagués deixat d'estar en algun moment), i els senyors de la guerra, més o menys aliats dels talibans, seguiran controlant regions senceres. Bé, en tot cas és la sensació que dóna la cosa...


Els llegats principals d’aquestes dues guerres hauran estat l’increment notable del radicalisme islàmic, i les seqüeles de la toxicitat extrema (i la radiació, encara que no tant) dels projectils amb urani empobrit o desgastat (una manera de “col.locar” abroad, d’exportar els residus de la fabricació de combustible per a les centrals nuclears?) amb els seus horrorosos efectes sobre la població en forma de malformacions monstruoses en els nadons (molts afortunadament ja neixen morts) i de càncers (sobretot leucèmies). Aquesta mena de munició es va utilitzar per primera vegada a la Guerra del Golf, en la que se’n van emprar 370 tones (afectant també els mateixos de la coalició internacional: Síndrome del Golf). Un informe del Parlament Europeu estimava que a la guerra de Bòsnia se’n utilitzar 3 tones, i a la de Kosovo 10 més. L’urani empobrit contamina no sols el sòl, en els que ja no es pot conrear res, sinó també les aigües subterrànies. No he buscat de la quantitat d’urani empobrit que es va disparar en la guerra d’Iraq (la segona) ni en la recent de Líbia, però atès que no es respecta la prohibició que pesa sobre aquesta munició, el més probable és que s’hagi seguit utilitzant de forma més o menys massiva.

Heus aquí, bàsicament el que quedarà d’aquestes guerres per a la posteritat. Ni democràcia, ni pau, ni prosperitat, ni llibertat, o poca, o en tot cas no suficient per compensar tot el sofriment pel que s'ha hagut de passar per arribar. De la inseguretat "política", "ideològica" que regnava sota el règim de Saddam, s'ha passat a la inseguretat per motius ètnics, religiosos; tot plegat, molt semblant. Amb tot i així no es pot ni negar ni ometre de mencionar que per als kurds d’Iraq la desaparició de Gaddafi i del seu clan sí que va suposar un canvi cabdal. De ser perseguits i massacrats, han passat a tenir, pel que sembla, una autonomia, un marge de maniobra molt considerable. Res fa pensar que en la situació actual tornint a viure el que van viure el 1988 amb l’Operació Anfal, en que s’estima que 182.000 kurds van ser assassinats amb napalm, gas mostassa i gas sarin, i durant la qual 4.000 poblacions van ser destruïdes. La localitat de Halabja ha quedat com la ciutat-símbol d’aquell atac, perquè en un sol dia van morir 5.000 persones... L’executor del pla, Ali Hassan al-Mayid, més conegut com “Ali el Químic” o “el Carnicer del Kurdistan” va pagar aquest crim el 2010 amb la forca. Pel que fa als xiïtes, majoritàries a Iraq, han deixat de ser una majoria oprimida (i a voltes perseguida) i sembla que s’han fet amb el control de l’Estat en detriment de la minoria tradicionalment dominant, els sunnites. Que la majoria xiïta sàpiga aprofitar l’avinentesa per reconstruir la societat en termes de democràcia, de reconciliació inter-ètnica i de tolerància religiosa és encara, ara per ara, una incertesa. Que al mateix temps sàpiguen evitar caure sota una excessiva i indesitjada tutela iraní, que els transformi en un mer un apèndix, en una mena de satèl.lit, també s’haurà de veure. Esperem que se’n sortint.

En tot cas, al nostre parer, el preu pagat per aquests fràgils, precaris avenços és altíssim. No he buscat saber el nombre de morts (i ferits) que es calcula han costat aquestes intervencions. Sobre la base d’alguna xifra llegida fa temps, em permeto pensar que són varis centenars de milers les persones que haurien perdut la vida (sobretot a l’Iraq), i un nombre 3 ó 4 vegades superior les que haurien quedat amb algun tipus de mutilació o invalidesa. Si a la guerra de Corea vam morir uns dos milions d’éssers humans en tres anys de conflagració, en l’actualitat s’ha aconseguit limitar la mortaldat a xifres més raonables, que segueixen sent elevadíssimes, tanmateix. Cal fer-se a la idea, que en la majoria de casos, la intervenció en una guerra civil a favor del bàndol més feble, i amb la determinació d’acabar enderrocant el règim establert, pot suposar multiplicar per 4 ó 5 el nombre de víctimes. Atès això, diria que s’ha d’estar molt segur de la motivació d’una intervenció i del resultat que es creu poder assolir amb ella: la causa i la conseqüència de la ingerència armada han de ser capaces de justificar tot el que implica una guerra, que és molt...


Pel que fa a la situació a Líbia, sembla que és força confusa, amb milícies d’un bàndol i l’altre cometent tota mena d’excessos. No fa gaire un dels fills de Gaddafi refugiat al Níger afirmava estar disposat a tornar al país, en el que, afirmava, la majoria de la població encara seria fidel a Gaddafi. És molt massa d’hora per jutjar la situació, tot i que de moment no pinta gaire bé. El temps dirà.


Què es pot, s'ha d'intentat fer?


Amb tot, és evident que un no pot quedar-se amb els braços creuats, que davant del sofriment aliè hom ha de sentir-se interpel.lat i intentar contribuir a aturar-lo o almenys a pal.liar-lo.


Cal distingir, és clar, entre el que poden fer els Estats, la dita comunitat internacional, i el que està a l’abast dels simples individus que som tots o la immensa majoria.


Hi ha també una segona consideració en relació al temps: el que es pot abans del conflicte, durant el conflicte i un cop acabat el conflicte (armat).

Centrant-nos primer en la comunitat internacional, diríem que aquesta sempre pot i hauria de fer el següent.


Abans (de que la cosa esclati i degeneri). Limitar enormement la venda d’armes tot donant garanties a l’Estat en qüestió de que se’l protegirà d’una agressió estrangera, i que no es permetrà cap canvi polític intern que sigui per la via de la violència. Sembla fàcil, però hi ha molts matisos i zones d’ombra. L’important, com amb tot, és la mesura, el sentit comú i la bona fe.

Mentre (el conflicte està ja en marxa). Sembla d’extrema, de crítica importància el moment en que la cosa s’està encenent. Com en un foc, hi ha uns instants (segons o molt pocs minuts en un foc; dies o poques setmanes en una societat agressivament polaritzada). S’ha de reaccionar amb rapidesa fulgurant, fent tots els esforços possibles i imaginables per restablir el diàleg entre les dues parts enfrontades, no estalviant cap recurs per frenar l’espiral. Un actuació així sol exigir un tacte, un mestratge, una autoritat moral que molt pocs polítics i diplomàtics tenen, malauradament. La dificultat és doble: ni es pot caure en el menysteniment, i encara menys la provocació, del govern que fa front a la revolta, ni es pot obviar, desatendre d’entrada les reivindicacions dels sectors de la població que s’han aixecat en armes o ho estan a punt de fer. 

dissabte, 25 de febrer del 2012

Ciris per Síria (IV)

Sóc dels que des del primer moment va seguir l’escalada de la repressió gaddafista amb un sentiment de ràbia i compassió, odi i solidaritat. Em semblava tenir molt clar llavors qui eren els botxins i qui eren les víctimes. Sempre he sentit simpatia per poble oprimit que s’aixeca en armes contra l’opressor, sigui aquest un dèspota o un exèrcit invasor. El cas de Líbia semblava correspondre perfectament a aquest esquema romàntic, clàssic, històric... Passats els primers dies, en que el líder trigava a aparèixer en públic, i es respirava una sensació d’incertesa, de flotació, com una nebulosa de deserció i de dissolució, es va fer palès que el règim no estava disposat a fer cap concessió i que la repressió i l’enfrontament anaven camí de la guerra civil: de les manifestacions de protesta s’havia passat a la sublevació d'una part de la població (sobretot a Bengasi i en general a l'est del país). Va ser llavors que vaig rebre, enviada per un amic, una invitació a signar una petició adreçada a l’ONU perquè aprovés l’aplicació d’una zona d’exclusió aèria sobre el cel libi. Feia dies, setmanes que sospirava per una intervenció estrangera i vaig firmar; ho lamento sincerament.


El que va acabar passant ho sabem tots. L’ONU, malgrat les resistències de Rússia, d’Alemanya, i de la Xina i els titubejos d’Itàlia, va acabar donant un mandat a l’OTAN perquè apliqués la dita zona d’exclusió aèria. A partir d’aquell moment es va posar en marxa la ingent maquinària de guerra occidental. Recordo que França i Anglaterra es comportaven com si anessin a les croades: a penes dissimulaven la seva bel.licositat. Algunes dictadures àrabs, com la de Qatar, també s’hi van sumar (era bo que el món àrab participés en l’ofensiva a fi d’evitar la imatge d’una confrontació entre Occident i el món musulmà). La cosa va arribar in extremis, ja que Bengasi era a punt de caure en mans de l’exèrcit libi.


A partir d’aleshores vam assistir a una guerra dispar: predomini terrestre de les forces del dictador, i total hegemonia aèria de l’Aliança Atlàntica. Els recursos i la tenacitat de l’encara Estat libi van resultar més importants del que el s’esperava, i per tant la guerra es va anar prolongant amb alts i baixos. El bloqueig marítim que s’exercia sobre els ports libis i les seves aigües territorials semblava més destinat a impedir, a filtrar l’èxode de refugiats (mai sabrem els centenars i milers de libis i immigrants que van morir ofegats per deixadesa i abandó) que no a impedir els moviments de la marina de guerra líbia o el tràfic de la seva marina mercant, que semblava desenvolupar la seva activitat amb relativa normalitat: el règim libi seguia exportant petroli i tenint una certa activitat comercial amb l’exterior, inclosa la importació d’armament. Seguia tenint aliats i valedors. A l’inici, fos potser per manca d’efectius, per descoordinació o per donar una oportunitat al Coronel Gaddafi de rectificar, el suport aeri a l’oposició resultava més aviat erràtic i lent de reflexos, com de tempteig i de contemporització. De mica en mica, però, la seva pressió va anar esdevenint cada vegada més eficaç i determinant.


Va ser en aquell moment que es veure, amb tota la seva cruesa, que no es tractava només, ni de bon tros, de protegir la població civil perseguida per les forces del règim, sinó que del que es tractava era d’enderrocar el règim costés el que costés, i bombardejant a qui fos. Els atacs a Trípoli van succeir-se amb creixent freqüència i intensitat. Teòricament, centrats només en les instal.lacions militars, en les infraestructures i en el complex presidencial, en la pràctica, però no van voler o no van poder evitar d’arrasar també zones habitades. Estàvem presenciant a distància la destrucció sistemàtica d’un Estat...


Si bé oficialment es negava, els bombardejos a Trípoli buscaven eliminar físicament el dictador (que sempre va sortir indemne, però no així alguns membres de la seva família). Fins feia quatre dies Moammar al-Gaddafi rebia i era rebut per molts dels dignataris dels països occidentals. Com a mínim recordem els cas de Zapatero i de Berlusconi i Sarkozy en un passat molt recent (també l’Aznar, però bastants més anys enrere). Havia compartit taula com a convidat a la cimera del G-8 amb Barack Obama, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Silvio Berlusconi i el llavors primer ministre britànic, Gordon Brown. Havia anat a la seu de l’ONU i s’havia escoltat el seu discurs.


Ara, de cop i volta, li tocava fer el paper de dolent. D’aliat (contra el terrorisme islamista o contra la immigració il.legal) passava a ser un empestat. Se’l comminava a rendir-se, a marxar; sospitem que no se li va mai oferir una oportunitat seriosa, veritable de negociar. Tot van ser ultimàtums inacceptables per excessius i humiliants.


Era un dèspota, d’acord: quants dèspotes hi ha en el món que reprimeixen el seu poble? Dotzenes. Estàvem sent espectadors de l’esquarterament d’una societat, amb les seves terribles injustícies, els seus presos polítics, però també amb el seu ordre i dinàmica propis, els seus èxits, els seus benfets, entre ells un nivell de vida dels més elevats d’Àfrica, amb un accés bastant universal a l’educació (almenys per a les parelles joves), a la sanitat i l’habitatge. Finalment, un Estat que apostava per una certa modernitat i per el benestar de la majoria, no de tothom, és cert i és clar: però que potser ho volen i aconsegueixen gaires estats, això? Fora dels estats escandinaus i d’algun altre, m’atreveixo a afirmar que no.


La intervenció aèria va anar ensenyant les dents i vam ser testimonis d’una guerra llarga i amb un nivell de mortaldat i de destrucció difícil d’avaluar, però certament altíssim. Els gaddafistes van patir el més exasperant i desesperant dels desavantatges: el total domini de l’aire per part de l’enemic. El desequilibri tecnològic els hi era, aquest cop, abassegadorament desfavorable. Res va poder contra la força de la tecnologia: ni el suport d’una innegable part de la població, ni els nombrosos mercenaris estrangers, majoritàriament sub-saharians, ni el carisma del líder que des de feia 42 anys dirigia el país amb mà de ferro paternalista. Els francesos i anglesos no dissimulaven els seus apetits saquejadors, i ja es repartien el pastís del petroli abans de que la contesa acabés en victòria. Tot plegat, un espectacle ben poc edificant, i sí enormement denigrant, depriment, vomitiu.


El punt final del drama va ser el linxament de Gaddafi a mans dels rebels. Aquí Occident es va acabar de cobrir de glòria... L’enze de la Hillary Clinton sembla que va exclamar “Vini, vidi and he died, ha, ha, ha!” I un es pregunta: com es pot ser tan grollerament innoble, tan fastigosament vulgar, tan indignament insensible? La baixesa perfecta feta dona... Amb el seu ignominiós assassinat es posava fi a la vida d’un personatge molt controvertit: algú amb personalitat pròpia, enèrgic, inquiet, lluitador, idealista, temible, egocèntric... i per tant necessàriament excèntric (tret reforçat encara per la seva addició al Botox, l’ús intens de maquillatge, la seva guàrdia de corps femenina, el viatjar sempre amb la seva “jaima” fent-la muntar arreu on anava, o el seu costum de vestir a l'estil tradicional àrab, enlloc d'imitar servilment l'estètica occidental de pingüí). Algú, un coronel llicenciat en dret, que amb 27 anys va encapçalar una revolució que va derrocar un rei (Idris I) per fundar una república socialitzant, que va desafiar Occident (nacionalització d’empreses petrolieres i tancament de les bases nord-americanes i britàniques), algú que va voler, amb el panarabisme del seu mentor Gamal Abdel Nasser, donar al poble àrab una nova identitat i reviscolar el seu orgull somort, la seva dignitat encongida, algú que va tenir la gosadia i la sang freda de plantar cara a l’imperi més poderós de la terra, algú que va creure prou en Àfrica com per ser l’artífex de l’Unió Africana, algú que va apostar amb força pel Moviment de no alienats, algú capaç de desenvolupar teories originals sobre la problemàtica de la relació entre Estat i poble, economia i justícia ( El llibre verd i les seves tres parts: La solució del problema de la democràciael poder del pobleLa solució del problema econòmic: el socialisme i El fonament social de la Tercera Teoria Universal: que volia ser una combinació de democràcia directa, d’islamisme i de panarabisme. Un parell d’anys més tard proclamava la Jamahiriya (que podria traduir-se per Estat de les Masses) Àrab Líbia Popular i Socialista. 

Tot plegat potser són textos infumables, tesis purament autolegitimadores, propostes populistes, però tal vegada hi batega un autèntic esforç, una sincera inspiració per resoldre el difícil entrellat del que ha de ser el destí d’un poble àrab confrontat de ple a la la turbulència canviant del món modern, a una època prenyada d’exaltació i d’enfrontament ideològics.

Era algú que es va equivocar, com tothom, més d’una vegada, que es va embarcar en guerres (Txad, Uganda), que va patrocinar el terrorisme (entre cometes segons com es miri: eren realment terroristes, per exemple, els membres de l’IRA?). Gent innocent, dins i fora de Líbia, va morir per culpa seva, però qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... En tot cas no era algú  mediocre i sembla que va assumir amb prou encert, com dèiem, el dificilíssim paper de bastir, quasi del no res, un estat sòlid enmig dels tumultuosos corrents i contradictòries tensions de la història moderna. Va ser algú amb prou caràcter, idees pròpies i iniciativa per merèixer el sobrenom de "Che Guevara àrab"; finalment, algú massa díscol, incòmode perquè els amos del món no li ho acabessin fent pagar.

Ningú, i ell tampoc, mereixia tenir una mort com la que va tenir. No treu, és clar, que arribats a un cert punt, es feia difícil o fins i tot impossible evitar un final així. És igualment cert, però, que es van permetre i crear les condicions perquè ocorregués tal com va ocórrer. Evidentment, en Gaddafi va ser també, i el primer, responsable del seu final. La seva trajectòria de repressor li va impedir gestionar la crisi inicial (manifestacions pacífiques, o almenys això és el que sembla van ser i se’ns va dir que eren) amb mà esquerra, indulgència, generositat. Ara bé, tot fa pensar que els països occidentals van aprofitar l’ocasió per desfer-se d’algú que ja no els servia i que més aviat els feia nosa.


Directament o indirecta, tot fa pensar que van amplificar, explotar el descontentament per  aparèixer més tard, i no seria la primera vegada, com a salvadors: el piròman reconvertit en bomber, Dr. Jekyll i Mister Hyde,  Superman amb bi-polaritat aguda... La història de sempre. Si coneixien i tractaven Gaddafi com un amic a qui li havien estat venent armes (i també, detall curiós, material antidisturbis) en el curs dels darrers 10 anys, com podien de sobte tractar-lo d’enemic? No té sentit. Amb un tal canvi d’actitud, quina credibilitat, quina seriositat estaven  demostrant tenir els dirigents occidentals? Doncs la veritat, i ja em perdonaran, la d’uns mafiosos, la d’uns traïdors, la d’uns pocavergonyes consumats. De la nit al dia se li van regirar en contra i van començar a orquestrar la seva liquidació, com a líder, i si calia, com a ésser humà. Si hem de ser francs, tant de cinisme, de lleugeresa i d’improvisació ens semblen preocupants, inquietants... i alhora increïbles: de cap de les maneres podia tractar-se d’un simple canvi d’humor, arbitrari i passatger. Què diantre podia haver motivat realment el gir copernicà en la percepció del règim libi per part dels països occidentals? 

divendres, 24 de febrer del 2012

Ciris per Síria (III)

2. Desviació de l’atenció. Tot indica i fa pensar que la principal funció dels mitjans de comunicació, sobretot quan informen de guerres, catàstrofes, conflictes que tenen lloc en d’altres països i regions del món, no és altra que desviar l’atenció dels problemes i tensions que tenen lloc en el nostre entorn i dels se’ns vol mantenir en la ignorància o en una percepció molt incompleta, molt “epidèrmica”. Altrament, no s’entén que tinguem tanta o més informació sobre el que succeeix a 3.000 ó 15.000 km que sobre el que està ocorrent tres carrers més enllà de casa nostra. És una incongruència que sols pot tenir una explicació: informar d’una cosa llunyana sols suposa avantatges per als poders públics i estaments dirigents en conjunts. Quins serien aquests avantatges? 

Doncs molt senzill: A. A diferència del que passa amb els conflictes locals, aquesta informació resulta inofensiva, ja que el públic queda neutralitzat per la incapacitat de fer res (vide supra), per a major tranquil.litat del Poder (que no tem res tant com l’activisme de la gent) B. El públic es “distreu” amb les desgràcies alienes i distants, s’oblida de les pròpies tot vivint, en diferit i en succedani, una sèrie de reaccions passionals que el fan creure viu i actiu; experimenta una mena de catarsi de pacotilla que el redueix a la més mansa de les passivitats... Bé, sobre tot això ja s’ha escrit i dit tot, no sembla necessari allargar-se i repetir-se més.

3. Intervencions interessades. Parteixo d’un punt de vista (molt apreuat, ponderat al llarg dels anys) bastant radical: les crides a l’acció que llencen els estats davant de la violació dels drets de l’home en algun o altre indret del món són gairebé sempre interessades, sobretot quan l’estat que s’escandalitza no té vincles culturals o ètnics amb la població del país on es cometen els greus abusos contra la integritat física i moral de la gent. Trobo que aquest principi de malfiança està prou justificat i és un a priori, un punt de partida insalvable a l’hora d’abordar, de jutjar qualsevol conflicte intern dramàtic, qualsevol situació de pre-guerra civil o de guerra civil ja obertament declarada.

Per altra banda, s’ha d’estar molt segur de que la intervenció militar ha de comportar menys patiment a curt termini, el que és difícil, o, com a mínim, a mig i llarg termini. Si partim de la idea que les motivacions per intervenir militarment no són ni de bon tros prou honestes, que no són vertaderament altruistes, és lícit pensar que els mitjans i la manera de fer-ho no asseguraran prou: ni minimitzar els efectes sobre la població en general de l’impacte de la intervenció armada, ni consolidar els avantatges de la nova situació política creada arran de la intervenció (més enllà dels beneficis que el país o grup de països que han liderat la intervenció compten treure’n).

Els exemples dels darrers vint anys (que són els que conec una mica, o que recordo m’han colpit més) poden servir per contrastar i convalidar, almenys parcialment, aquest enfocament que he mirat d’exposar.   Aprofito doncs l'avinentesa d'aquest epígraf per contar la història del meu desengany: com he passat de creure en la justícia internacional i en l'eficàcia i la legitimitat en l'ús de la força per fer complir el dret, a l'escepticisme i el rebuig de la violència. Cronològicament, el primer de la llista és la guerra a l’antiga Iugoslàvia, sobretot a partir del setge de Sarajevo i la neteja ètnica perpetrada pels Chetniks i l’exèrcit iugoslau.

La meva indignació –alimentada incessantment per les esgarrifoses notícies que arribaven d’allà i hom llegia i veia arreu- va fer que em “mobilitzés” i fes una sèrie de gestos en favor dels bosnians massacrats. No content amb aportar queviures i assistir al passi d’algun documental de denúncia, em vaig decidir a fer alguna cosa més impactant i, segons el meu parer del moment, més efectiva: una sèrie de pintades en el barri de les Comunitats Europees de la ciutat on vivia llavors, Luxemburg.

Van ser un parell de sortides nocturnes, sol (si exceptuem la tasca de guaita d'un bon amic en un dels punts més exposats), amb el meu cotxe, a les tantes de la nit. No sabia molt bé a què m’exposava, però hi havia un cert risc: ser detingut per un vigilant (o pitjor: que em disparés creient-me un lladre perillós o directament un terrorista) o tenir una topada amb la policia igualment compromesa. Més enllà d’una multa per faltes o alguna cosa així, la meva condició d’agent del BEI podia quedar també ressentida (cas de que no es produís una expulsió immediata, de la feina i qui sap, potser fins i tot del país, en funció de com hagués anat tot). Sigui com sigui, vaig tenir sort i vaig poder fer gran part del que m’havia proposat: una dotzena de pintades més o menys clares i tirant a contundents, repartides per les parets exteriors de la majoria d’edificis comunitaris (Tribunal de Justícia, Parlament Europeu, Comissió Europea, Tribunal de Comptes, aquest no estic segur, crec recordar que estava força vigilat i era un edifici petit, a diferència dels altres, i per tant de més fàcil control). Crec que Eurostat ho vaig deixar tranquil, com també el BEI, on era particularment difícil fer-hi res, entre d'altres coses perquè hi havia càmeres de vigilància, cosa que no existia encara en els altres edificis, i màximament delicat al ser-ne membre: enxampar un empleat fent una cosa així era acabar amb la possibilitat, ja molt tocada, de fer-hi mai carrera).

Diria que vaig aconseguir un cert efecte sorpresa, però tampoc res espectacular. El més probable, però, era que ho atribuïssin a algun membre exaltat de la colònia de refugiats bosnians. Satisfet només a mitges (tal pintada l’hauria hagut de fer més a la dreta, tal altra no va quedar prou llegible, per la precipitació o la manca d’espai, quina llàstima no haver-me atrevit a fer aquella altra, l’eslògan bo era aquest i no aquell... ). Fos com fos, vaig seguir militant d’una manera o d’una altra: assistint a reunions de solidaritat, freqüentant alguns dels refugiats, signant peticions de tota mena, etc. Uns anys tard, quan tenia lloc el setge de Srebrenica, jo i la companya luxemburguesa del moment (que compartia tant o més la meva indignació) ens vam prestar a muntar una tenda de campanya (d’aquelles iglú) a la plaça del petit districte governamental de Luxemburg. Érem nosaltres sols, sobre un terra d’empedrat. Temíem una forçada evacuació de matinada per part de la policia, i també, encara que era una possibilitat remota, una agressió per part de refugiats serbis, que també n’hi havia. No va passar res.

L’endemà vàrem participar, amb altres voluntaris, en un estand informatiu i de protesta. Era cap de setmana i força vianants s’hi van apropar. Encara recordo el que em va dir un col.lega (d’origen espanyol però educat als EUA): que l’orografia era molt complicada, que era ficar-se en un Vietnam... Pocs dies o setmanes més tard l’OTAN desencadenava finalment l’atac que portaria, uns mesos més tard, als acords de Dayton. Qui sap, potser sí que vàrem contribuir a crear un estat d’opinió que influís en provocar el desenllaç tal com va tenir lloc. És difícil de dir. De tot allò, a Luxemburg l’únic rastre tangible que en queda és una escultura, en forma de pistola amb el canó fet un nus, en un dels accessos escalonats a la Comissió Europea, lloc on vaig fer una de les meves pintades. Crec que encara hi és (l’escultura! no la pintada...). 

Devia ser també per aquells anys que vaig fer alguna pintada a l’Ambaixada xinesa (una mansió estil Moulinsart als afores de la ciutat) per allò del Tibet, que encara dura, a l’Ambaixada mexicana (quan va tenir lloc la sublevació zapatista del Comandant Marcos: Déu s’apiadi dels indígenes) i a l’Institut Francès (l’ambaixada era molt massa vigilada), quan al President francès Jacques Chirac se li va ocórrer allò de fer explotar una bomba atòmica (que s’afegia a les 2 detonades amb anterioritat) a l’atoló de Mururoa, a la Polinèsia Francesa. Tret del cas de l'ambaixada mexicana, en els altres casos vaig comptar, un cop més, amb l'assistència del bon amic i de l'amiga luxemburguesa esmentats: apart de ser més segur, és molt més divertit actuar en equip; un home sol sempre acaba dubtant d'ell mateix, en canvi, el grup dóna la seguretat de la veritat... Ja no és ell contra un Tot; és un conjunt contra un conjunt; més equilibrat, per tant. Dit això, l'actuació en solitari té una solemnitat, una gravetat, molt monjo-guerrer, que no té l'activisme a varis, en grup, més festiu. 

Crec que no m'oblido res: el meu historial luxemburguès s’acaba aquí. El català, amb anterioritat i posterioritat a aquests anys, ha comptat també amb algunes gestes concretes, com les pintades que clamaven un No a l’obscurantisme soviètic (quan l’accident de Txernòbil), les que urgien dir Prou tonteria, prou de la publicitat, les que suggerien Més Plató i menys platoon, les que lamentaven una Barcelona menys que mai o protestaven davant d'una Barcelona, capital de la fredor... També en vaig fer algunes, aquestes amb algun company, contra aquell polític madrileny de nom lleig que va comparar la senyera amb un banderí; val a dir que si les coses no canvien aviat, se li haurà de donar, retroactivament, la raó.   

Era una època, una edat, en que vivia amb passió qualsevol lluita per la llibertat. Anteriorment ja havia seguit bastant de prop la guerra d’alliberament dels Mujaidins afganesos contra l’ocupant soviètic.  Ho seguia tot bastant de prop. La Caiguda del Mur de Berlín, la revolució romanesa... Recordo que també em vaig sumar a la causa txetxena amb autèntic fervor des del primer dia: David desafiant a Goliat... El cas de Kosovo el vaig viure també amb intensitat, i em vaig alegrar del seu final, però ja no em vaig significar de cap manera; la complicació del meu dia a dia m’ho devia fer ja totalment impracticable. 

Ara mateix tot això em queda ja força lluny, i ja començo a veure-ho veig com un record juvenil, romàntic: de matèria quasi de somni. I més després del cas de Líbia.

Aquest cas ha suposat sens dubte un punt d’inflexió decisiu i potser definitiu en la meva actitud davant dels conflictes violents en un país qualsevol. Al principi, em vaig deixar arrossegar, un cop més, pel patetisme de la imatge del sofriment, per l’esglai esquinçador dels perseguits, pel seu clam d’auxili desesperat. A mesura que l’ajut internacional “es concretava” anava emmudint, fins que vaig callar del tot. M’explico breument tot seguit.

dijous, 23 de febrer del 2012

Ciris per Síria (II)


6. Rússia i Xina. Antic aliat de Síria, el primer, i, circumstancial, si no anem errats, el segon. Rússia és el primer proveïdor d’armes a Síria. Aquest mes de gener encara hi ha enviar un vaixell militar carregat d’armament. Rússia hi té l’única base naval en el Mediterrani. Les ganes de marcar perfil propi i la conveniència o necessitat de tenir bones relacions amb Iran fan la resta, diríem. Pel que fa a la Xina, desconeixem els seus motius concrets, però és força probable que utilitzi aquest i qualsevol altra conflicte per tal de construir-se una imatge de potència mundial, a qui es deu respecte i compensacions. Tant Rússia com Xina defensen la integritat territorial de Síria, recolzen els suposats plans d’apertura política (amnistia, nova constitució) que el règim diu voler tirar endavant (però amb escassa convicció i amb total rebuig per part de l’oposició, que entre d’altres afirma que la nova constitució proposada atorga prerrogatives absolutes al president) i han donat un explícit recolzament al règim amb sengles visites: del ministre d’Afers Exteriors rús, Sergei Lavrov i del viceministre d’Afers Exteriors xinès, Zhai Jun. Exigeixen que la crida a la fi de la violència s’adreci, inclogui també a l’oposició i no sols al règim. Valent-se d’aquest argument i d’altres han votat sistemàtica contra les resolucions de l’Assemblea General de l’ONU i, més greu determinant, la del seu Consell de Seguretat.

7. L’ONU. Fa, com sol fer, de caixa de ressonància de la veu dels EUA. Aquests darrers mesos ha desplegat una gran activitat per tal de convèncer Rússia i Xina de canviar llur actitud. De moment no ho ha assolit. En general, però, es pot dir que ha aconseguit la victòria propagandística d’aïllar Síria i d’assenyalar-la amb el dit. Dels 193 països membres de l’ONU, en la darrera votació sols 12 han fet costat a Síria, entre ells els ja  esmentats de Rússia i Xina (el líders, els capdavanters d’aquesta oposició), L’Iran, Corea del Nord, Cuba, Veneçuela, l’Equador o Bolívia... i presumiblement també el Líban. Per a qualsevol observador, països tots ells ex-comunistes o filo-comunistes. La UE i grans països com França i Alemanya no fan més que afegir-se al clam de l’ONU.

8. Organismes humanitaris. Fa molt poc la Creu Roja explorava diverses possibilitats per enviar urgentment ajuda humanitària. Això implicaria un alto el foc a les zones més afectades per la violència per tal de facilitar a la Mitja Lluna Roja siriana l’accés a la gent necessitada. L’alto el foc seria d’almenys dues hores. És de suposar que aquests iniciativa, en el cas de prosperar, es repetiria i tal vegada s’ampliaria. Esperem-ho. Amnistia Internacional també deu estar molt activa. Els casos de tortura, de violació, execució extrajudicial i desaparició estan a l’ordre del dia. Es calcula que hi ha més de 18.000 persones detingudes. El nombre de morts, segons les dades proporcionades per l’ONU en la persona de l’alta comissionada pels Drets Huamns, Navy –flota, armada, curiós nom – Pillay, seria, fa uns dies, de 5.400 morts; l’oposició eleva la xifra a 7.000. 

9. Corifeu i cor. Mitjans de comunicació i opinió pública, respectivament. Com escric a Occident, la cantarella que sento, que m’arriba és una i no una altra (com deu ser a Rússia o Xina... o a la mateixa Síria de la mà de l’agència de notícies oficial: Sana). El corifeu és igualment responsable de tota la tramoia i de la tasca de l’apuntador. El cor no apareix a escena però des del galliner arriba la seva cridòria.

Aquests són, poc o molt, els actors i la trama que hem estat capaços d’identificar. No La tragèdia sembla que no ha arribat al seu clímax, i encara menys al seu desenllaç.

Potser serà l’edat (i la quantitat de situacions anàlogues ja “viscudes”), un cert esgotament de la capacitat d’indignació, o el fet de no mirar ja mai la tele (amb aquesta dosi d’adrenalina de la urgència histèrica), sigui com sigui, haig de confessar que segueixo el drama des d’una certa distància i més aviat distret. Algú em podria acusar d’indiferent. No crec que sigui el cas, que fos exacte. M’explico. El que veig en tot això són, almenys, 3 coses.

1. Desproporció impotent. La relació entre el doll d’informació que rebem i la nostra capacitat de fer quelcom, d’incidir, d’intervenir no és equilibrada. Se’ns inunda amb la realitat (imatges crítiques: de patiment, d’acció violenta, de desesperació) que nosaltres, teòricament, hem de pair i canalitzar, però cap a què? Vivim en un món globalitzat, se’ns diu, i per tant hem d’estar al corrent de tot el que passa en el món. Passa, però, que la globalització és sols de la informació i dels fluxos econòmics, no de la capacitat d’actuar. El saber i el poder haurien d’anar mínimament equilibrats. Val, estar informat és un dret (i gairebé un deure): hom ha de poder-se representar el món en el que viu per tal de saber a què atenir-se i adoptar i modular les seves preferències. D’acord, però quan rebem aquests “flashos”, aquests apunts informatius estem realment davant d’informació verídica i consistent? La gent que els escriu o filma sap realment tot el que hi ha al darrera? Quin coneixement tenen del país, de la seva història, de la seva cultura? Sospitem que en la majoria de casos nul.la o molt escassa. Que les imatges parlen per elles mateixes, que no cal interpretar l’horror? Sí i no. No n’estic segur, francament.

Deixant de banda la qüestió de si el poble pot influir veritablement en les decisions que pren el govern d’un país (tema pelut), l’únic que pot fer un simple ciutadà és manifestar-se, preferentment davant de les ambaixades i consolats del país on s’estan cometen les atrocitats que es volen aturar. Qui tingui clar que vol fer alguna cosa ja pot posar-se a fer una pancarta i plantar-se davant dels representants diplomàtics de l’Estat on té lloc la massacre de la pròpia població. Qui vulgui anar més enllà i assaltar l’ambaixada, doncs endavant. No sé si s’ha mai s’ha fet una acció així de manera sistemàtica i generalitzada: hostilitzar, de forma més o menys simultània, dotzenes o centenars de seus diplomàtiques. Qui sap, potser tindria el seu efecte.
Segons el moment i en funció dels diferents casos, sol haver-hi també l’opció de l’ajut humanitari: deixar de banda la qüestió política i limitar-se a aportar el seu gra de sorra perquè el patiment sigui menor. És una opció molt lloable, que en principi, tanmateix, no necessitaria ni grans desplegaments ni excitacions mediàtiques especials. Resumint, hi ha la informació seriosa, fidedigna, que va al fons, i enfront d’aquesta hi han els scoops sensacionalistes, el sacseig d’espantalls, el bram dels escarafalls, l’estirabot hipòcrita, el sentimentalisme instantani... Atenció: corresponen en molts casos a una vivència real i dramàtica, però que no participen necessàriament de la solució, de l’anàlisi equànime, de l’avaluació responsable de la situació i de la millor manera de sortir d’ella. Són impressions, la majoria vàlides, no ho neguem, i que com a tals impressionen. Tenen el seu lloc, no es poden negar ni ocultar, però si ens limitem a elles, si es construeix l’opinió només o preferentment a partir d’elles,  l’únic que fem és crear i alimentar un estat d’ànim impressionable, i per tant volàtil, voluble, inconsistent, irresponsable... No s’hi val a ser superficial, simplista, reduccionista: infantil.

Si volem ajudar de veritat (o com a mínim informar-nos de veritat) no podem quedar-nos enganxats en aquest segon nivell. Siguem adults, siguem profunds, siguem íntegres i competents. Esbravant-nos amb el morbo del moment o bé ens condemnem a la inoperància o bé simplement avalem, com una claca, la línia d’actuació que els Estats dels que formem part ja decidida amb molta anticipació a la nostra indignació. Els hi fem el joc fent l’únic paper que volen i esperen de nosaltres: aplaudir les seves decisions.

Es podria fins i tot arribar a concebre l’existència d’una relació inversament proporcional entre informació i capacitat d’acció. Mutatis mutandis, com allò dels mitjans tècnics per fotografiar, filmar, estudiar, conèixer la vida animal: a mesura que aquesta capacitat s’acreix, l’objecte d’estudi s’empobreix, disminueix en nombre, freqüència, envergadura, salut... Fa 100 anys et trobaves lleons, tigres o llops passejant per la natura (i no els podies filmar o fotografiar, o molt excepcionalment i imperfectament); ara pots filmar el color de l’iris però necessites muntar un dispositiu sofisticadíssim i costosíssim i estar varis dies esperant, a l’aguait, en un lloc recòndit. Què és preferible? La tecnologia que permet el segon ha passat, necessàriament, sincrònicament, amb la desaparició de l’animal, d’allò diferent de l’ésser humà. La màquina substitueix la natura i nosaltres al mig, sense saber massa què, aclaparats, astorats, horroritzats pel nostre propi poder... La hipòtesi consistiria en imaginar que en la relació informació-acció passa el mateix. A major informació major passivitat, ja que la informació ja satisfaria la nostra necessitat d’involucrar-nos. El creure que sabem actuaria com una mena de succedani de l’acció. La representació de la realitat substituiria, suplantaria, desbancaria la realitat.