-un préstec de 5.000M€ de l’Estat a un interès del 10% (quan l’Estat rep diner d’Europa a un interès molt més baix). Contribuint a l'erari públic cada any amb uns 20.000M€ a fons perdut, se'n retreu aquest préstec dia sí i dia també...
-fer tot el possible perquè Catalunya no tingui representacions (“ambaixades”) a l’exterior, i no tingui, així, una veu pròpia i directa amb els agents internacionals.
-Catalunya és la Comunitat Autònoma amb, proporcionalment, menys funcionaris de l’Estat espanyol, i tot i així és ella la que pateix el major dèficit fiscal (si no en termes de percentatge, certament en el de durada).
-Traves administratives i legals perquè el port de Barcelona es pugui desenvolupar com un dels tot primers ports de mercaderies del Mediterrani (passant pel davant del de Marsella i el del Pireu), donant preferència al de València.
-Traves administratives i legals perquè el port de Barcelona es pugui desenvolupar com un dels tot primers ports de mercaderies del Mediterrani (passant pel davant del de Marsella i el del Pireu), donant preferència al de València.
-Catalunya concentra, en el seu territori, una cosa així com el 50% de les autopistes de peatge de l’Estat espanyol, i això des de fa dècades. L’Estat no sols no fa res per rescatar els peatges, sinó que encara premia la principal concessionària –Abertis- per les pèrdues que la crisi està ocasionant a la concessionària (conveni signat per l’anterior Ministre de Foment socialista), i tampoc fa res per millorar la viabilitat de la NII en els trams de major sinistralitat (Girona).
-Tenir, molt probablement, el servei públic de transport més car de l'Estat espanyol (tren, metro, autobús, taxi), amb un bitllet senzill d'autobús o metro de 2€ (!) i una baixada de bandera de taxi a 2,40€... Això per no parlar de l'abusiva tarifa dels parquímetres a la ciutat de Barcelona (més de 2€/hora), o la concentració de radars a les carreteres catalanes... Situació que diu molt de l'ofec en tresoreria en el que es troba l'administració catalana, obligada a tributar de mala manera la ciutadania sota la seva jurisdicció.
Bé, si això no són greuges ja m'explicarà algú què són... Hi ha més coses que no sé o que se m’escapen, però per les enumerades ja es veu per on van els trets: mordassa i asfíxia. Una permanent conculcació del principi d'igualtat (i encara, a sobre, molt massa sovint amb burla i escarni).
-Tenir, molt probablement, el servei públic de transport més car de l'Estat espanyol (tren, metro, autobús, taxi), amb un bitllet senzill d'autobús o metro de 2€ (!) i una baixada de bandera de taxi a 2,40€... Això per no parlar de l'abusiva tarifa dels parquímetres a la ciutat de Barcelona (més de 2€/hora), o la concentració de radars a les carreteres catalanes... Situació que diu molt de l'ofec en tresoreria en el que es troba l'administració catalana, obligada a tributar de mala manera la ciutadania sota la seva jurisdicció.
Bé, si això no són greuges ja m'explicarà algú què són... Hi ha més coses que no sé o que se m’escapen, però per les enumerades ja es veu per on van els trets: mordassa i asfíxia. Una permanent conculcació del principi d'igualtat (i encara, a sobre, molt massa sovint amb burla i escarni).
Aquest repàs dels greuges haguts i per haver ens va molt bé passar al
següent punt.
Què ha estat i és Catalunya per a
Espanya?
Aquesta és sense discussió la pregunta cabdal, aquella de la depenen totes
les altres que es puguin fer.
Els espanyolistes diuen que Catalunya no s’entén sense Espanya i Espanya
sense Catalunya. Queda molt bé dir això, però no vol dir res. O dit altrament,
no diu res de la naturalesa, de la
qualitat de la relació entre ambdues entitats.
En qualsevol cas, el primer que es detecta en la percepció que es té de
Catalunya des d’Espanya és una considerable confusió i contradicció. Tan bon
punt som vistos com els estimats germans, com som titllats d’aprofitats i
d’enemics de la pàtria. Se’ns vol dins d’Espanya, però de cap manera amb un
tracte d’igual. Hi ha qui ens admira, però sempre amb enveja o de recel
excessius. Són molts els que simplement ens detesten per la nostra resistència
a ser com ells... cosa que tampoc accepten fàcilment.
Estudiant tot aquesta varietat de sentiments i actituds de signe divers,
arribes a algunes conclusions, que es poden articular amb una certa lògica, que
dibuixen un determinat esquema de relació, encara que sigui polièdric.
Una primera constatació és que Espanya ha necessitat Catalunya per ser, i
que no li acaba de perdonar aquesta dependència històrica.
Una segona “dada” és que Catalunya és percebuda com a possessió. La possessió, en efecte, és aquella cosa que sentint com
a pròpia alhora no consideres que formi part de tu. La vols per a tu, però no
vols que sigui part integrant de la teva persona. Això explicaria la doble
reacció espanyola d’impedir a tota costa la secessió, i alhora una certa
repugnància a integrar-nos plenament en la seva cultura i mentalitat. Des
d’aquesta perspectiva, els esforços assimilacionistes serien purament negatius,
no positius: buscarien molt més trencar la identitat catalana que no incorporar
els catalans a llur idiosincràsia. Som, definitivament, vistos com un cos
estrany, que es pot i s’ha de desactivar, però que no és bo, i és inútil, mirar
d’assimilar: és massa perillós i també massa difícil i de resultat incert.
Una altra tret que ressalta de tota aquesta història de relacions és que la
identitat castellana es basa en la dominació.
Simplificant i exagerant una mica vindria a ser: “domino ergo sóc”. El passat
de guerres continues, de religió inquisitorial, d’imperis que invitaven a
l’abús de la força, de riquesa sobrevinguda... Tot això ha forjat un caràcter
propens a l’ús de la força i de les males arts (intriga, conspiració, etc.); no
ens referim, és clar, a la massa del poble, sinó a les classes dirigents, per
bé que malauradament, com sol passar, aquestes han destenyit una mica en el
conjunt del poble.
Una altra “vector” a tenir en compte és el de l’utilitat. Amb aquest es podria dir que tanquem el cercle. Catalunya
hauria la possessió-útil-que-hom-es-plau-en-dominar (i humiliar). Si ens fixem,
estem parlant d’una figura, d’un rol perfectament identificable: la del criat (majordom, masover o capatàs en el
millor dels casos, esclau en els pitjors).
La relació, doncs, en termes psicològics (o antropològics i filosòfics) no
és altra que de l’amo i l’esclau, la de l’aristòcrata i la del plebeu, amb la
particularitat, però, de que es tracta d’un esclau cultivat, espavilat i
treballador, el que fa, alhora, més valuós i imprescindible, però també més
odiós i temut.
Mirant en la història se m’acudeixen dos casos que podrien mantenir un cert
paral.lelisme amb el que ens ocupa. Un seria, en la Antiguitat, la relació i el
tracte que mantenien els romans vencedors amb els grecs dominats i ocupats. Una
altra comparació possible potser seria amb la relació existent entre els
otomans i els grecs que (després dels jueus de la diàspora hispànica, els expulsats el 1492 i els seus descendents) serien
una de les columnes intel.lectuals de l’imperi.
Un altre eco possible d'això seria el de la paràbola de l’amo i l’esclau de
Hegel, represa i “superada” per Marx, o la relació que es descriu entre un
aristòcrata i el seu servent a la pel.lícula The Servant, de Joseph Losey. Però són sols aproximacions; les
condicions no són necessàriament les mateixes, ni potser tampoc el desenllaç.
