Powered By Blogger

dissabte, 31 de març del 2012

Montsalvatge a Palau (I)


L’altra dia vaig anar al Palau de la Generalitat per assistir a un homenatge institucional a Xavier Montsalvatge, de qui es compleix el centenari.

Aquest honor, immerescut i extemporani, em va venir dels amics L. Al ser la mare L. cosina germana del músic homenatjat, va ser degudament informada de l’acte (per la família i altres) a l’ensems que devia rebre, naturalment, una o més invitacions per poder ser-hi present. Per obligacions familiars i el lògic escepticisme amb el que es veuen aquesta mena de commemoracions a una certa edat (que a mesura que avança el segle va baixant en picat), la mare va decidir no anar-hi, i en contuberni amb la N., la filla, van tenir la gentilesa de proposar-me d’anar-hi al seu lloc, afegint-me així a la companyia de la N. i possiblement d’algú més. Ens veiem poc i era una ocasió ben escollida. Darrerament m’apunto força a tot. De fa un cert temps he descobert que el temps passa tan ràpid que no tens quasi ni temps d’adonar-te del que fas o deixes de fer, d’on ets i on no ets. Estàs en el lloc, en una situació donada, i de seguida ja no hi ets: o la cosa ja ha passat, o tu t’has desplaçat, amb celeritat sigil·losa, fora d’ella… Tant per tant, més val fer que no fer (un resta de voluntarisme humanista?); com diu la dita francesa, mieux vaut de regretter que d’avoir des regrets: més val lamentar quelcom que hem fet i que (ens) ha sortit malament, que lamentar-se de no haver-ho fer. Dit això, la qüestió és poder-se lamentar, esport internacional per excel.lència.

Feia anys que no anava al Palau. Hi vaig ser per primer cop l’any 88 en una mena de congrés juvenil internacional. En Jordi Pujol estava en plenitud de facultats i ens va hipnotitzar a tots amb els seus sil.logismes i sentències, amb els seus dots de poliglota i la seva aura de Messies... Era l’època en que ell mateix estava subjugat per la idea mig fantasiosa que s’havia fet d’ell mateix. Parlava de quan Catalunya era important per fer la guerra a França, de la seva amistat amb líders europeus, dels orígens carolingis de Catalunya, del seu primerenc europeisme, etc. Amb falsa modèstia, li abellia presentar-se vestit amb els grans atributs de l’estadista forjador de nacions, però ja sabem la continuació: va resultar que el personatge real no va acabar de créixer mai prou per ocupar tota l’amplada, tota la grandària de la condició heroica. Era més mortal del que es pensava (finalment tot pecat consisteix o passa per creure que som immortals). Per altra banda, es dóna la curiosa circumstància de que l’any 90 vaig estar a punt d’entrar a treballar en el servei de protocol del president Pujol; sort vaig tenir i va tenir el President i el seu equip de que sorgís en paral.lel la possibilitat d’escampar la boira a treballar a l’estranger. Passo pocs minuts al dia en la realitat compartida pels altres; diguem que el meu protocol s’acaba a la punta de la meva forquilla, per dir-ho gràficament i succinta.

Crec que era l’any 2000 quan vaig tornar “a Palau” un cop més, aquest cop entrant per un accés lateral, una porta de servei. Va ser de la mà d’un bon amic que hi treballava tot fent carrera política. Amb ma germana T. ens preocupava que l’allau immigratòria passés olímpicament del català i vam voler fer arribar la nostra preocupació a les instàncies pertinents. Se’ns va escoltar (fins i tot va acudir el secretari del Govern), però a última hora ens van tornar la pilota demanant-nos que els hi redactéssim una memòria de tot allò... En aquells moments, recordo, a la Generalitat li preocupava més les relacions amb el Vaticà que la tercera onada humana més gran després del desbocament de Genghis Khan i tota la seva gent per les planúries d’Europa.

Sigui com sigui feia molts anys que no posava els peus al Palau de la Generalitat, seu i símbol de l’autogovern català. Contra tot pronòstic vaig arribar una mica abans que la N. i estava ja justificant-me davant de la taula de control i filtre situada just passada la portalada cotxera, quan em vaig trobar la M. Pagès, una amiga que és crítica musical i és bona coneixedora del món cultural català. Amb la seva intercessió, i presentat i passant pel seu acompanyant vaig poder entrar, ja que el meu nom no semblava aparèixer enlloc (no sé si allò era la “taula d’incidències” que m’havia dit la N. i a la que m’havia d’adreçar, però no n’hi havia d’altra). Molt probablement s’hauria resolt el problema amb l’arribada imminent de la N., però era l’hora en punt i em va semblar prudent i divertit aprofitar la facilitat proporcionada per aquella coincidència amb la M. Les entrades i accessos a llocs restringits, escollits, privilegiats sempre m’han causat una certa aprensió; sempre m’he sentit com un intrús indocumentat a punt de ser descobert. Serà l’efecte de tantes pel.lícules vistes amb perseguits i proscrits o la memòria aquesta que diu que tenim de vides passades, el fet és que sempre he viscut el que podríem anomenar “síndrome de la il.legalitat”. Un cop superada la barrera, la sensació d’estar a punt de sentir al clatell, preferentment en alemany, un “Halt! Zeigen Sie ihren Papieren” (Alt! Ensenyi la seva documentació) m’acompanya uns quants metres, fins que em confonc i m’escapoleixo en la normalitat anònima.

Vam pujar les escales. A l’arribar a un lloc, i més si és en el moment precís en que comença l’esdeveniment en qüestió, previst, un no es fixa gaire en el que l’envolta. L’on situar-se, quin és l’ambient i el to imperant, en què consisteix el programa (un no sempre n’ha tingut coneixement previ o la paciència de prendre’n nota), etc. Tota aquest neguit i recerca fa que no es fixi prou en el marc físic en el que es troba. Tot i així, per aquella mirada segona, perifèrica, gairebé inconscient que tots tenim, m’adonava de la magnificència gòtic-renaixentista de l’espai (volums, formes, complements, ornamentació). Tot desprenia aquell subtil i solemne bon gust del luxe antic. Arribats al primer pis s’obria a la nostra esquerra, per una gran porta que donava a una mena de claustre, el Saló de Sant Jordi, que era on anava a tenir lloc l’acte d’homenatge. Tret d’uns quants que buscaven o dubtaven encara del lloc on seure, o que saludaven aquell o l’altre, la gran majoria d’invitats ja eren allí asseguts. Si hagués de donar un color a la petita massa humana congregada diria que era el blau marí, el color oficial, institucional per excel.lència. Les dones segurament trencaven més que no pas els homes aquesta tonalitat predominant, però tampoc massa. Jo m’hi havia sumat (quasi per eliminació: l’única americana de temporada disponible era blava fosca); sumant-t’hi uns pantalons grisos i uns sabates de pell girada marró fosc em va semblar que encarnaria prou el funcionari uniformat sinó ideal. Llàstima que portés barba de tres dies; quan s’havia presentat l’ocasió d’afaitar-me havia cregut, erròniament, no tenir maquineta a mà, i més tard el no pensar-hi i la mandra van fer la resta. Sospitava que me n’acabaria penedint, com altres cops, però hi ha una certa i inevitable ceguera en el tirar cap endavant, com els condemnats que segueixen la fila dels companys camí del suplici (cal una voluntat de ferro per sortir del flux del temps, del fluir marcat per la realitat).

Abans no fos massa tard, em va semblar oportú trucar a la N. per avisar que ja era dins. Em va contestar dient que ja era a l’entrada. No calia doncs donar més explicacions. Em trobava en una d’aquelles posicions una mica incòmodes, entre dues obligades i benvingudes galanteries: esperar l’amiga N. que estava al caure i no abandonar del tot la M. amb qui havia entrat com acompanyant (que per altra  banda donava mostres de sobrada desimbolta, val a dir). Com els llocs encara lliures quedaven concentrats en els laterals, va ser allí on, entre signes d’avís i connivència i breus presentacions, ens vam situar tots tres. La M., arribada primera, tenia un conegut a l’esquera i encara veia una part de l’espai frontal cap on totes les mirades i totes les cadires estaven encarades. Jo era a la seva dreta i tenia una massissa columna quadrada tapant-me gran part del “prosceni”, la N. era a l’extrem de la renglera de cadires i també tenia poc accés, i encara esbiaixat, a la taula, talment un altar allargat, des d’on havien d’oficiar l’acte les personalitats escollides. Davant nostre teníem una pantalla força gran en la que podíem seguir visualment la cosa. A Palau el protocol encara funciona.

Un altaveu (algú amb un micròfon en algun racó, però semblava una veu en off baixada de l’Olimp) va anunciar l’arribada del President de la Generalitat. Tothom es va aixecar. L’acompanyaven, entre d’altres, els que seurien amb ell a la taula esmentada des d’on es presidiria l’acte. La veu en off potser encara va dir alguna cosa sobre l’homenatge que s’anava a fer i, si recordo bé, acte seguit es va poder veure per les pantalles un breu vídeo, amb fotos i fragments d’entrevista, sobre la vida i l’activat creativa de Xavier Montsalvatge. Acabada la introducció audiovisual, la veu en off va anunciar la presa de paraula per part del primer dels oradors, dient-ne nom i condició. Un dels asseguts a la taula (com de la Santa Cena però reduïda a 5 comensals) es va aixecar i es va dirigir al faristol plantat a la banda esquerra. Era un musicòleg, amb bigoti, de marsopa, d’haver estudiat tota la vida i no haver fet mai mal a ningú. Em va sobtar que encara quedessin persones així. Em recordava vagament el meu pare, si aquest s’hagués passat la vida en una biblioteca. Tenia el rostre de l’aplicat i honest servidor de la cosa pública, era més un símbol que un ésser viu. Europa s’estava desfent pels quatre costats però encara quedaven persones serioses, preparades i de fiar. No tot estava perdut. Després de fer una salutació al president, a la presidenta del Parlament (la Núria Gispert: mai una dona s’havia assemblat tant al Boris Karloff de La mòmia), als familiars de l’homenatjat, als amics i assistents, va començar a desgranar, llegint d’un plec de papers, el seu docte estudi biogràfic sobre en Xavier Montsalvatge. Llegia prou bé i ràpid, i certament devia saber el que es deia, però es feia un pell llarg, sobretot per als que no n’enteníem ni fava de la música serial (o seriada), de Schöenberg o de l’avantguarda musical del primer terç del segle XX (que sempre som i serem majoria –potser l’única majoria de la que he format i formaré mai part-, també fins i tot en el cas que ens ocupa). Aplaudiments. 

El següent orador (o havia estat ell el primer? Sí, crec que va anar així, però estarem d’acord que l’ordre dels factors no alterarà gaire el producte) va ser el Conseller de Cultura, en Ferran Mascarell, que des de que ha abandonat els socialistes no acabo de detestar amb la mateixa franquesa que abans. Cal ser deslleial, caragirat per practicar un transfuguisme com el seu, però alhora  em produeix una íntima satisfacció el pam de nas que va fer als seus companys del PSC, ell que n’era un dels capitostos... Sé que tota la seva vida és oportunisme i habilitat, però li atribueixo una intel.ligència, que tal vegada no té, que me’l fa disculpable. Tanmateix, filant més prim, potser el que ocorre és que intueixo que es tracta d’algú temible, i ja se sap: hom sempre tendeix a veure les gràcies dels que són temibles, congraciant-s’hi ni que sigui mentalment, prevenint així possibles queixalades. Invisiblement, subreptíciament, la covardia fa hores extres i senyala, amb exagerada anticipació preventiva, l’existència de perills sense tenir en compte la distància que ens separa d’ells. En una certa dimensió de la realitat, l’instint no té temps ni espai, és simplement universal. 

dijous, 29 de març del 2012

Escapada a Andalusia (VIII i final)

(text en fase de revisió)

Escapada a Andalusia (VII)



Veient desfilar des del cotxe els habitatges dels afores (la majoria mentalment estrafets, disgraciosos a matar) em convencia cada cop més de la justesa de la meva tesi. La vaig completar afegint que els temps moderns sols són suportables des de l’instint més primari (el que no deixa de ser una paradoxa), i des de la sofisticació més autista (concepcions mentals alambinades, abstractes, de laboratori): l’animalitat i la robotització; la humanitat que media entre ambdós extrems no hi té lloc, no té marge de maniobra. En última instància, sigui per dalt o per baix, el sistema sols es manté per la fugida cap endavant en forma de guerra o de creacions insensates: arquitectòniques, com l’edifici de 1.000 m construït a Xina o Dubai, ara no recordo, l’hotel ja emblemàtic de Singapur, o el mateix Eurovegas; tecnològiques, com la central hidràulica de les 3 gorges de la Xina; biomèdiques, no tinc cap exemple precís però estic convençut que s’està investigant més enllà de tot límit, i per altra banda, segueix planant el dubte de si la SIDA no seria una invenció de laboratori esgarriada.

El fenomen aquest de “sortir de mare” es dóna en més camps, en tots els de l’activitat humana (lògic, no podria ser altrament), però m’he limitat, centrat en aquests, per ser potser els més rellevants. La conclusió a la que arribava en aquesta excursió mental era que estem encadenats a una roda de la que no podem escapar, perquè la fugida no fa més que reforçar la nostra subjecció a la roda: hem caigut a la condició de hàmsters. La Humanitat necessita permanentment grans dosis de dopatge per tal de pair la realitat que va generant. Contràriament al que es pensa, la supervivència es troba en la direcció exactament oposada a la de la consecució de la bona vita, que deien els humanistes italians del Renaixement; la primera no és un grau de la segona, sinó la seva negació!). Quant més aconseguim sobreviure més ens enfonsem... Per accedir a la vida plena caldria renunciar, morir i renéixer, fer un salt en el buit; però la supervivència creació addicció, heus aquí el problema. Tornant al dopatge, el que es constata és que aquest és doble: el literal i individual dels estimulants (tabac, alcohol, substàncies psicotròpiques, i tota la col·lecció de fílies i fòbies extravagants i més o menys patològiques), i el més social i “racional”, i a priori emancipador: la concepció o la participació en aventures tecnocientífiques que sols poden acabar malament. Resumint: per tal d’aguantar l’esclavatge del Progrés que tu mateix contribueixes a construir (i en el que creus i dóna sentit a la teva existència) t’has de fotre tanmateix una bona ratlla de coca o alguna cosa equivalent. En fi, si la meva teoria té algun fonament de veritat, el futur pinta molt negre.

Deixàvem Granada, una ciutat que ha crescut enormement, que sembla puixant, on injeccions de diners vingudes de qui sap on (tal vegada d’un nord llunyà o no tant) han permès mantenir el patrimoni històric amb un aspecte impecable, obrir no sé quantes avingudes, fer instal.lacions de tota mena i donar serveis abans impensables. Se li veu el  nervi de capital cosmopolita que deu fer d’ella un dels motors d’Andalusia. Jo em quedo, però, amb la Granada dels carrerons de l’Albaicín, de la Carrera del Darro, de l’Alhambra. Esperem que aquesta no desaparegui del tot. Pel que fa a la gent, la impressió que t’emportes és que són correctes, però més aviat eixuts, no particularment simpàtics ni “salerosos”. És sabut que per a la resta d’andalusos, els granadins passen per gent “malfollà”.


En David havia proposat de fer nit al Cabo de Gata. Em semblava perfecte. Això, de moment, suposava agafar direcció Guadix. Per la zona de Guadix (o era ja per Baza?), i el paisatge color bistre que sembla la tonalitat definitòria del camp andalusí, vam creuar tota una zona de coves i el seu reclam turístic, que vaig trobar genial: “Ciudad troglodita” (deliciós oxinorom...). No ens vam plantejar de parar, potser simplement per allò que té l’anar en cotxe: la productivitat quilomètrica. La que mana és la màquina, i la funció és fer quilòmetres; cal sotmetre’s aquesta lògica. Per Baza (o ja per Cúllar) ens vam adonar de que l’havíem cagada: Cabo de Gata queda una mica per sobre d’Almería i no, com creia en David (per haver-se-li quedat aquesta impressió geogràfica del periple automobilístic viscut uns mesos enrere), “a la dreta de Cartagena”. Reconec, per part meva, no sols la ignorància general, sinó la manca de perícia de copilot alhora de trobar el lloc en el mapa. Vaig recórrer repetidament de dalt a baix la costa (en un tram de potser 150 quilòmetres) buscant el nom i no veure res; refiant-me de l’afirmació d’en David potser no vaig arribar a mirar per sota d’un cert nivel, on no hauria trigat a trobar-lo. Rectificar era força complicat: implicava fer marxa enrere o embolicar-se en un trajecte més aviat tortuós de carreteres comarcals que travessàvem multitud de localitats. Hauria estat un itinerari maco, però ens va fer mandra i quasi tàcitament vam abandonar la idea de Cabo de Gata.


Chirivel, Vélez Rubio: ens apropàvem a Múrcia. Ens guiàvem per dues idees: arribar fins al mar i evitar a tot preu d’agafar l’autopista de la costa, mantenint-nos sempre en l’autovia. Un cop arribats a Puerto Lumbreras vam girar cap a la costa, a destinació d’Águilas. El paisatge cap al Mediterrani, més aviat pla, no era particularment bonic. Em queda la sensació d’una teranyina d’explotacions agrícoles modernes, urbanitzacions, polígons, i torres elèctriques. Em consta que Múrcia ciutat, “la vega” i el Mar Menor tenen racons macos. De Lorca i de Jumilla no en sé res, però potser també tenen gràcia; Lorca, amb el terratrèmol, potser ha perdut part de l’encant que pogués tenir, val a dir. Sense ànim, doncs, de generalitzar, sols m’atreveixo a afirmar que aquest part de Múrcia és bastant depriment.

Però el més decebedor estava per arribar. Águilas: una petita ciutat sense cap interès, quasi diria d’una vulgaritat ofensiva. Almenys el que vaig veure, és clar. No sé, se m’acut que és un lloc com de vacances per a legionaris. Vam recórrer en cotxe la façana marítima i l’únic edifici que se salvava era el pavelló d’exposicions, una construcció “rabiosament” moderna molt particular, realment original: gran, ampla, més aviat baixa, tota de color blanc, amb un parell o tres d’enormes obertures, de plans irregulars: per fer-se'n una idea, com una casa eivissenca situada a Brasília. Seguint per la costa amb la intenció de trobar un lloc on fer un bany ens vam trobar en una mena de descampat immens, on començaven a abundar els hivernacles. Tot allò era Cabo Cope, i teòricament era una zona natural protegida, però de moment la desolació ja la protegia prou bé. El mar, a tocar per moments, estava un xic massa arrissat per invitar al bany. Hi havia una lleu calitja i feia prou vent com perquè l’escalfor del sol no fos suficient per a compensar la fredor més que previsible de l’aigua. Amb tot això la carretera s’havia convertit en una pista polsegosa i vam preguntar per la direcció correcta (cap al nord, cap a l’autovia) a un ciclista que va tenir la deferència d’aturar-se. Era un jubilat d’una amabilitat que em va meravellar: gastava un to pausat, afable, contemplatiu, de concentrada i sorneguera delectança interior. Es va acomiadar amb un “¡Que se diviertan!” que ens va agradar i alhora sorprendre. Una petita lliçó: en el lloc més àridament antipàtic (l’estiu allà, sense l’ombra d’un arbre, deu ser delirant) de la terra et trobes un exemple d’humanitat superior, un poema fet home. El no-res també té vida. Aquesta no té lògica; és bo comprovar-ho de tant en tant.

Seguint les seves indicacions vam poder sortir de la plana aquella de lepra incurable i vam endinsar-nos per uns turons amb algun poble o cases més aviat miserables. Seguint prop de la costa, volgudament o per error, ja no recordo, ens vam trobar ascendint per un massís alt des del que es teníem una perspectiva de conjunt de tota la zona que acabàvem de travessar. Potser van ser 8 ó 10 quilòmetres de carretera per unes muntanyes pelades, de verd caqui pàl.lid. Hi havia quelcom lunar en el paratge, quasi feia basarda. Em fa pensar en la costa d’Albània, entrevista des d’un vaixell molts anys enrere. Mirant cap avall, cap a la línia de costa, no es veia cap vestigi humà, tot eren penya-segats més o menys impracticables. Sols una edificació baixa i rectangular, que s’endevinava abandonada i en un principi de ruïna, provava que no érem a Neptú, Júpiter o algun altre planeta de mal viure. Una nova localització ideal per una versió més del Comte de Montecristo i el seu presidi en un tros de terra pelat i perdut enmig del mar.

Sortits d’allà tot van ser extensions d’hivernacles i més hivernacles: només de mirar-los ja m’agafava calor i malestar. Per fugir de tot allò i anar fent via, ens vam decidir a agafar l’autopista (en aquell punt no veiem clar com enllaçar amb l’autovia, que potser sols començava més enllà). En un tres i no res vam superar les darreres poblacions murcianes, La Unión entre elles, i vam entrar a la “Comunitat Valenciana” (sense que cap rètol ho indiqués, o tal vegada ens va passar per alt). El paisatge s’anava endolcint per moments. Els camps de llimoners afegien una nota refrescant, còmplice a l’ambient. Algun que altra vell molí de vent desarborat semblava voler deixar constància que aquests no van ser exclusius de la Mancha. No va ser fins potser 20 quilòmetres de la línia divisòria entre Múrcia i País Valencià que va sortir el nom de Guardamar, d’allò de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un passat i un somni que la realitat sembla decidida a enterrar en la història i la fantasia. Apropant-nos ja a Elx, vaig convèncer a n’en David que féssim una passada pel palmerar. La manca d’indicacions va fer que ens costés de trobar (preguntant ens en vam acabar sortint). Hi vam estar passejant una estona; em va semblar un lloc encantador. La brisa bressolava suaument les palmes de les palmeres, que per milers, grans i petites, se succeeixen al llarg d’una extensió de més d’un quilòmetre. A peu ens vam atansar al Huerto del Cura, però feia una estona que ja havien tancat: per la tanca es veia tota una zona de palmeres més densament poblada, i el que semblaven feixes de terra plantada (amb flors o hortalisses); tot cuidat i disciplinat. Era diumenge, feia bo, era l’hora de la migdiada i el palmerar i els carrers estaven pràcticament deserts. Un sentiment de pau intemporal ho envaïa tot.

Ja marxant, com a l’arribar, em va semblar veure un esforç seriós per construir blocs de pisos en un estil “convencional”, anys 40, amb resultats més que acceptables. I és que en això de les formes no hi ha misteris: o es copien les que han funcionat o es reinventen les formes de tal manera que empalmint amb les estructures, els condicionants cerebrals arquetípics. Tot el que no sigui això és destrucció de la forma i per extensió de la consciència i potser també de la mateixa intel.ligència.

Vam fer encara una parada a San Vicenç del Raspeig, on una neboda meva, la N., està estudiant Ciències del Mar; és la primera promoció. El campus de la universitat d’Alacant sembla que és maco de veritat (i no para de créixer), està situat entre aquest poble i la ciutat, tot una mica tallat per l’autopista, em va semblar. No li havia dit res fins la trucada que li vaig fer des d’Elx, i per tant va ser una total sorpresa per a ella. Ens vam alegrar de veure’ns. Havíem quedat a la plaça de l’església, prou maca; una cafeteria amb pèrgola com colonial i amb un terrat amb plataners (dels que fan plàtans) feia de reserva d’indis enmig d’una aglomeració crescuda amb criteris dels anys 70, per dir-ho ràpid. Després de saludar en David, que es va quedar vigilant el cotxe i lligant un cigarreta, la N. em va voler dur allà a tocar a la gelateria millor d’Espanya, segons deia la inscripció fixada el 2011 en la llinda. El gelat i l’orxata eren certament bons. Va aparèixer en bici la companya de la N., ja coneguda d’altres trobades. Un cop comentada la jugada i copsat l’elevat grau de felicitat en el que navega la N., ens vam acomiadar per al tram final del viatge.

La resta del trajecte gairebé no mereix menció, llevat potser de la demència de Benidorm, on potser hi ha més gratacels que a Barcelona o fins i tot a Madrid, i encara se’n construeixen (com un que es veu des de l’autopista: dues torres unides per un cos central a la part superior, emulant l’estil imperant a Xangai, Dubai i arreu). Per cert: a partir de quants pisos es considera que un edifici és un gratacels; aventuro la xifra de 20, però no en tinc ni idea, i de tota manera potser és un tema relatiu, subjectiu.

De tant en tant es veien banderes espanyoles en alguna casa, o, més freqüent, en les tanques filades dels tarongerars. No es veia massa a qui anava dirigit el missatge. Era una simple autoafirmació innocent i inclusiva, o un advertiment de que érem a Espanya i només a Espanya? Em fa gràcia aquesta insistència a rematar l’adversari quan ja és mort de fa temps; hi ha un punt de necrofília. Afortunadament eren banderes sense escut, altrament encara n’hauríem vist alguna amb el “pollastre” negre. Hauria trobat més normal trobar-me banderes valencianes, però no estan per floritures. Sense enemic no es pot viure i cal ressuscitar-lo constantment, fins a l’obsessió. Venien ganes de dir-los: val, heu guanyat, és territori conquerit, i ara què? Què fareu amb la vostra grandesa? No veieu que la diferència és quelcom irreductible i que encara que tothom parli el mateix idioma, pensi igual, i compri el mateix, sempre sorgeix la diferència, i per tant, si es vol, el motiu d’enfrontament. Si els germans sovint es barallen entre ells, no us barallareu amb perfectes desconeguts que viuen a centenars de quilòmetres de distància? Seria perdre el temps: hi ha gent que necessita aferrar-se a un concepte, com més gran i abstracte millor, per arribar al final del dia. Les subtileses i els matisos no són el seu fort. Estan anys llum de l’small is beautiful. Quan en el món hi hagi un sol país, un sol govern, una sola llengua, i vegin, sorpresos, que el paper que tenen reservat per a ells és tanmateix el d’esclaus, se n’adonaran, tal vegada, de la seva ceguera.

Se’ns va fer de nit a l’alçada de Dènia; llàstima perquè no havia passat mai per aquella zona. Vaig finalment agafar el relleu de la conducció. 400 quilòmetres més i arribàvem, passades les 12 de la nit, a Altafulla, on passaríem la nit a casa d’en David. Érem a casa. L’escapada s’havia acabat. 

dimecres, 21 de març del 2012

Un dia al camp


Aquest diumenge vaig anar d’excursió per les muntanyes de Caldes de Montbuí. Més exactament, vaig participar a l’edició no sé quants de la Caminada Popular de Caldes. Hi anava amb en David i la idea era trobar-nos-hi amb un amic comú, la seva dona i la filla petita, però no hi van poder anar i sols ens vam trobar l’Alba, la filla gran, i més endavant l’àvia. L’any passat no vaig estar a temps de concórrer a l’esdeveniment, i aquest vaig decidir no deixar passar l’ocasió. Una sortida així reunia molts atractius: passar un dia amb amics (coneixedors del lloc), sortir de Barcelona, viure directament la cosa festiva de l’ambient comunitari. 17 quilòmetres i 600 m de desnivell era prou intens com per satisfer mínimament l’esperit “aventurer”. Amb els anys un redimensiona a la baixa l’èpica del forcejament amb la natura. Fer-se gran és fer-se conservador, començant pel propi cos.

M’agrada la natura i la muntanya, però sóc bastant incapaç d’anar-hi tot sol ni d’organitzar cp sortida amb més gent: no tinc la iniciativa, el reflex. És una constatació que més d’un cop m’ha fet pensar en lo tributaris que arribem a ser del que hem mamat de petits. El meu pare no era gens muntanyenc. Contava que durant la República els seus pares l’havien apuntat a un campament organitzat per la Generalitat i que no havia parat de ploure durant tota l’acampada; aquest record, i la seva percepció de que totes les muntanyes són iguals: vista una, vistes totes, van tenir aparcada de per vida l’afició muntanyenca (suposo que el caràcter gratuït de la cosa tampoc ajudava: jugant, com jugava, a tenis, almenys competies per la victòria). La meva mare sí que havia tingut afició a la muntanya; de jove havia estiuejat a Camprodon i s’havia fet un tip de caminar i d’anar en bicicleta per tota aquella zona (Beget, 7 cases, Vall de Bianya, Sant Pau de Segúries, Molló, Sant Joan de les Abadesses, etc.), però un cop casada tot això va quedar lluny, també geogràficament. Estiuejant a Sitges, la muntanya quedava com lluny i el protagonista era el mar. Tot i així ma mare ens va dur a mi i a algun dels meus germans d’excursió al Turó de l’home (en aquella època amb estació meteorològica encara habitada); en guardo un bon record: fullaraca (era tardor) acumulada en els marges dels camins, amb un tou de 30 ó 40 cm, suficient per capbussar-s’hi i mig amagar-s’hi; les vistes des de la caseta del guarda: sempre m’han fascinat aquests espais humans perduts enmig de la natura, tenen tot l’encant de la humanitat estimable (els habitacles de les estacions científiques a l’Antàrtida, els posts militars colonials del passat en plena jungla, els ponts de comandament dels vaixells, preferentment els petits...).

Resumint, he fet algunes coses, la més notable, sens dubte un intent d’ascensió al Mont Blanc, en que el fred intens em va tenir tancat, abans de fer marxa enrere, en el darrer refugi (un d’aquells encara de parets d’alumini i d’interior molt precari) a uns 4.500 m d’altitud. Sí, he fet uns quants 2,000 i alguns 3.000 (tots per aquí a la vora) i alguna travessa, però molt menys del que hauria estat desitjable. Com en tants altres àmbits de la vida (lectures, coneixences, estudis, viatges, etc.), em reca haver fet bastant menys  del que hauria pogut i hagut de fer. Per això, en general, m’agafo a les propostes que em cauen, tot i la mandra que tot sovint, d’entrada, em puguin fer. L’escapada a Caldes s’inscrivia dins d’aquestes oportunitats agafades al vol.
El David em va passar a buscar en cotxe i vam fer via. Quina delícia els inicis del dia: la buidor dels carrers, la promesa de la jornada, la decència de la voluntat esforçada...  Passat el nus de la Trinitat semblava que el dia seria nuvolós. Havia previst l’eventualitat i anava amb anorak amb caputxa; no hi ha res que la satisfacció d’haver previst una dificultat i haver pres les mesures adients per contrarestar la contrarietat; per a mi és un sentiment relativament nou i escàs (en general improviso i deixo que les situacions se’m mengin de viu en viu). Només que sigui per variar, darrerament miro de ser una mica més previsor i organitzat; és una qüestió de coherència, de ser conseqüent: si compres i tens, utilitza-ho; si saps, no et quedis en la teoria; si vols, posa les condicions. Elemental, però el perpetu sabotatge de la mandra no sempre permet l’evident correlació.

No ens veiem gaire amb David, però sempre que ens veiem ens embarquem en converses més o menys profundes (ciència, religió, futur de la Humanitat, la dificultat de ser feliç, etc.). És, sens dubte, un dels meus interlocutors privilegiats (el privilegi és meu). En dec tenir 4 ó 5 més, i ja està. Potser tampoc en calen més. De camí cap a Caldes crec que vam parlar d’una difícil situació personal per la que està passant en David. Un sol veure-hi més clar que aquell que ho pateix, però aquesta major lucidesa és sols un efecte òptic produït per la simplificació. Tot és molt fotut, i a molts, sinó la majoria, la vida ens desborda i supera per totes bandes.

Fent camí, i contemplant el paisatge vaig pensar allò de “Com el Vallès no hi ha res”, i la versió que n’havia fet en el seu dia: “Del Vallès no en queda res”. És un fet que a casa nostra ens ha passat alguna cosa a nivell col.lectiu: la manca d’amor per l’entorn ha arribat a cotes mai vistes. Sols així es pot explicar el desgavell urbanístic, viari, industrial, residencial que hem anat desenvolupant amb una inconsciència i una alegria dignes d’estudi clínic. Però les muntanyes, per la dificultat onerosa de construir-hi, encara se salven. Era cap a elles que fugíem.

Vam arribat a Caldes cap a les 8 si fa no fa. Vam seguir fins al final el carrer (Major?), el que està fet de llambordes (una cosa que sempre m’ha agradat, per bé que al circular-hi la vibració és francament antipàtica). Hi havia un bar i la idea era fer un esmorzar i preguntar on era el punt d’inscripció i sortida. Al final ens vam limitar a fer un cafè i a encarregar uns entrepans per a més endavant. Amb la teca al sarró (uns timbarros d’uns 40 cm) vam preguntar a uns xirucaires si sabien de la Caminada Popular. Si, per aquí, per allà, i fins al càmping Pasqualet. Començàvem a patir pel l’hora: tancaven la inscripció a dos quarts. Estaven acabant de muntar no sé quina fira (de la mel, el cargol o els espàrrecs, donaria el que fos per recordar-me’n) i vam patir alguna breu retenció. Afortunadament la vam encertar a la primera. Ja fora del poble, a tocar del càmping, hi havia tot un concentrat desplegament de taules i carpes. Era allí. Es podia aparcar en el marge mateix de la carretera. Hi havia força gent, fent encara cua o començant ja la caminada. Vam pagar, ens van donar una fotocòpia de l’itinerari en un mapa imprès en paper de color verd i tal vegada desitjar bona sort o quelcom semblant. Feia un temps inestable, indefinit, però tampoc semblava que hagués de ploure.

Era clar que sortíem dels darrers, amb els números 786 i 787 d’un total de 797. Sembla que mai havia vingut tanta gent; els organitzadors devien anar inflats de pit i alhora estressats de mala manera. L’ambient era el que es diu “popular”; gent sense presumpció, simple, de gustos i expectatives moderats. Hi havia de tot, famílies, parelles joves, avis. La majoria de Caldes i dels entorns. Un cop deixada la carretera la cosa pujava bastant abruptament. Era una pista polsegosa que s’enfilava bosc amunt. El típic bosc vallesà: pi pinassa, sotabosc de cirerer d’arboç i, si no m’erro, llentiscle, heura i poca cosa més. Aquesta època de l’any, en condicions normals, hauria estat un lloc humit, potser fresc i tot. No era el cas. Entre la pujada i el sol que havia sortit, no vaig trigar a posar-me l’anorak lligat a la cintura, fent faldilla (com els pijos, almenys abans, amb els jerseis). La terra era roja. Sempre m’ha agradat aquest color de terra: sembla que ha de donar camp fèrtils i una sobredosi de vida. A l’Àfrica és freqüent, i aquí prou, també. Vam avançar una parella en dificultats: el noi s’havia torçat el peu i no podia seguir. La cosa s’anava a resoldre amb un cop de mòbil i evacuació en 4 x 4. Fins i tot em degradat el risc... Els hi vaig recomanar que prengués Arnica, però no sé si van captar o donar importància al consell. 

dilluns, 19 de març del 2012

Una nit a l'òpera (III i final)


El segon entreacte el vam passar a la “sala dels miralls”. La recordava vagament de quan havia fet les meves escadusseres incursions en aquell món invitat per en M. Vila, company de classe i de família adinerada d’unes quantes generacions sinó totes. Recordo que les seves principals aficions eren muntar a cavall i anar al Liceu. Era un entès en les dues coses. Tenia bon gust i el cultivava. La seva família tenia una llotja, i quan la resta de la família no en feia ús, en M. ens proposava a mi i a un altre company del darrer curs de l’altre Liceu (el francès), en J. Forn, d’anar-hi. Recordo que un dels dies ens vam trobar la professora de matemàtiques, una dona jove grassa a qui ningú feia cas: fèiem el batxillerat de lletres i les matemàtiques comptaven poc. Jo era un desastre tan perfecte que de cara a l’examen del Bac havia de rebre classes particulars, cosa que no m’impedia passar de tot. Encara recordo que un dia la professora ens va demanar què volíem ser de grans: jo vaig tenir la impertinència desmesurada de dir que volia ser un dandy. Fins fa uns pocs anys encara m’avergonyia d’aquesta descarada resposta: com es pot ser tan poca-solta, tan ximple? Segueix essent un misteri, però la indulgència que un acaba necessitant amb un mateix fa que giri full i ho afegeixi a la infinita llista de calamitats de la condició humana.

Crec recordar haver anat sols 3 cops al Liceu (sempre amb aquest amic), però quan ets jove una anada a l’òpera t’impressiona i en alguns aspectes et marca per sempre més. El Palau de la Música estava molt bé, i hi havia ja anat alguna vegada, però l’òpera era una altra cosa, amb un aura més potent. Sabia que els meus avis materns sí que hi havien anat algunes vegades, però pel que sigui la meva mare ja no havia agafat el relleu. Cal dir que l’òpera t’ha agradar prou per estar disposat a pagar el que costa una entrada, que no és poc; sent família nombrosa hauria estat senzillament una ruïna.

La sala aquesta dels miralls és d’un cert aparat; abundància de marbre, pilastres, miralls, sostre alt i, suposo una o més aranyes (no m’hi vaig fixar). Sí que vaig parar compte, en canvi, en les frases lapidàries que hi ha en baix-relleu a la part alta de les quatre parets. Sentències més o menys afortunades sobre les arts, l’esperit, la bellesa, l’ànima (del tipus “La música es a los sentidos, lo que el espíritu al alma”). Hi havia també una taula on venien beguda i refrigeri: totes les ocasions són bones per sanejar les malmeses arques de la casa (serà ERO, serà ERE; ara suspenem la programació, ara no; nen o nena?). En un de les costats de la sala hi ha l’entrada al Cercle del Liceu. Recordo haver-hi entrat amb l'esmentat amic en una d'aquelles ocasions d'aquells anys remots. Tinc la borrosa imatge de trobar-me en una mena de club anglès amb una decoració totalment petrificada 70 ó 80 anys enrere: mobiliari de fusta antic, quadres de Ramon Casas i d’altres de la mateixa època, escultures i gerros estil pompier... Un antiquari de luxe.

Acabada la funció tocava marxar, sense perdre ni deixar-se res, de ser possible, gràcies. A tots dos ens havia agradat; no hi havia massa marge per al dubte i la sospita. Tot esperant poder sortir de la nostra filera, i mentre amb obnubilada parsimònia ens posàvem els nostres abrics, vaig comentar l’oportú que hauria estat tenir uns binocles: a una distància de 20 ó 25 metres, es feia difícil, per no dir impossible, apreciar les faccions i l’expressió del cantant. La S. va respondre que la seva mare en tenia uns a casa seva, però que no havia estat a temps de passar a buscar-los. Segons ella reduïa la distància visual a menys de la meitat. Un altre dia, en una altra vida.

També va ser llavors que vaig constatar que 4 dels medallons d’en Perejaume eren falsos sostres que, basculant, permetien l’aparició d’unes quantes bateries de focus. Sempre té un punt fascinant el cop amagat: l’aparença inofensiva que tapa una arma, un recurs, una sorpresa... Com les portes dels palaus que queden dissimulades pel paper pintat o la pintura, les biblioteques que es corren o obren com una porta i donen pas a un passatge secret, les urpes retràctils dels gats, invisibles fins que no s’activen, la màscara que passa per ser el rostre natural, quan no és més que una careta de goma que encobreix l'assassí...

Ja baixant per les escales, vam encara comentar lo fora de lloc que ens semblava aquesta tendència a fer decorats, escenificacions totalment modernes. Quin sentit té crear una decoració que no tingui cap relació, que estigui en total dissonància amb el text del llibret? A més, qui ha dit mai que la gent estigui cansada, farta dels decorats "clàssics", convencionals: els que tenen voluntat de representació de l’època mateixa on té lloc la història? Algú s’avorreix i necessita realment despullar i situar la cosa en una ambient Matrix (per dir-ho ràpid)? Jo sospito que de cap de les maneres. La S. va treure el cas d’en Calixto Bieito, que sembla és realment perillós en aquest sentit, fins a punt de fer cantar una diva o mig diva asseguda en un wàter. Era realment necessari?

Per no ser menys, el darrer pis el vam baixar per les escales nobles, que van de la saló dels miralls fins al vestíbul. Si els germans Marx havien tingut la seva nit a l’òpera jo, modèstia apart, també.

Una nit a l'òpera (II)


Casualment aquest primer intercanvi entre la Mimí i en Rodolfo el tenia molt sentit en una de les versions que n’havia fet la Maria Callas i algun prestigiós tenor (o baríton?) de la seva època. És un CD d’aquells que un va posar un dia i que t’acompanya durant mesos i mesos, fins que algú, o tu mateix, fa el simple gest de canviar de música; a vegades el més senzill és el més complicat. Sigui com sigui, és evident que la cantant que cantava i actuava davant meu no arribava al nivell de la Callas, però era convincent i el lirisme del que es diu i de l’acompanyament musical enamoraven a qualsevol. Abans d’acabar l’acte el públic, enfervorit, acabada una o una altra ària, va interrompre l’actuació amb frenètics aplaudiments i més d’un “bravo!” estentori. La S. em informar que això era una exclusivitat de la Ciutat Comtal. Sentiment de culpabilitat o ganes de fer la pilota, no ho sabrem mai.


Els actes s’anaven encadenant i el drama perfilant. Crec recordar que el teló va baixar un o dos cops, no més; no calia: hom assistia a un canvi de decorat d’una celeritat espectacular. Això es devia a un sistema de plataforma lliscadora sobre la qual anaven muntats els decorats. Això permetia anar substituint-los successivament sense demora. En un cas concret, l’efecte era realment reeixit, ja que a mesura que entrava el decorat d’una cafeteria, els cantants i figurants que donaven vida a l’escena en qüestió, una escena de vida al carrer, anaven entrant dins del decorat mentre aquest es desplaçava d’esquerra a dreta i se situava cada cop més cèntric. Era un efecte d’una gran força, d’una embadalidora plasticitat cinètica. Tot havia d’estar molt calculat, ja que el mínim error, la mínima ensopegada i la plataforma atropellava l’infortunat (difícilment afectant-li greument la vida, però tal vegada masegant-li seriosament un mà o un peu atrapats sota la plataforma en moviment). Això passava en el segon acte, que és una escena de carrer festiva, amb molts figurants (molts dels quals canten en cor), i amb els herois lliurats a la manifestació pública del seu enamorament. Entre tant batibull de personal no sempre identifiques el cantant; et passes l’estona intentant descobrir d’on, de qui surt la veu que sona i t’arriba. 

És en aquest acte quan coneixem la Musseta (interpretada per la reputada cantant basca Ainhoa Arteta), una cocotte que porta a tots els homes de cap, i en particular a n’en Marcello. Apareix a escena amb un caniche de veritat. Té el seu mèrit, perquè també pot passar que la bèstia bordi o es posi a fer les seves necessitat. Em pregunto fins on poden tenir-ho controlat. Aquella nit, l’animal es va comportar amb docilitat i timidesa. Potser li havien tallat la llengua i duia una bossa per a les inoportunes evacuacions (com les que es diu que portava en Franco els dies de grans desfilades).


El tercer acte és així mateix una escena de carrer, però aquest cop trista, sota la neu (representada per un plugim incessant de volves de paper o el que sigui), en el fred de l’hivern, amb algun borratxo, alguna prostituta i una parella de policies muntant guàrdia en un pas a nivell. Hi ha tres bidons d’on surten flames reals. Ja són ganes de temptar la sort. Una cosa eren les espelmes enceses a l’àtic que fa de cau a tota la camarilla, una altra són tres barbacoes en marxa. És palès que es tracta de la combustió de gas, i que el control d’aquest deu ser mil.limètric, però tot i així ja són ganes. En aquest acte se’ns fa avinent que la noia  està malalta i que la cosa pinta malament.


En el quart ens tornem a trobar a les golfes del primer acte. Assistim a la mort de la Mimí, acompanyada fins al final pel seu estimat Rodolfo: el poeta perd la seva poesia, en paraules seves (lleument modificades per a la circumstància). Els seus amics i la Musseta són igualment allí per al comiat. Patetisme del clàssic. En el moment crític un calfred et recórrer per la nuca i el cuir cabellut. Hi ha coses que no canvien, ni cal. Gran Puccini.


No cal dir que les sortides i salutacions es van succeir una bona estona, amb el teló abaixat, però formant una mena de cavitat-túnel per on anaven i sortien els cantants. Sortida en grup, sortida d'un en un... Gestos de gratitud marcats, guiats per la tradició, però segurament també per l'instint. Els homes, mà al cor, encreuament de braços sobre el pit, braços oberts adreçant al públic, mà i braç estesos senyalant l'orquestra, inclinació del tors més o menys pronunciada (en Ramón Vargas, el que feia de Rodolfo) va tenir el bon gust de donar la mà a l'apuntador, que també aplaudia). Les dones tiraven més cap al sacseig de la mà a mode de salutació i comiat. Van aparèixer rams de flors per aquells 8 ó 9 que portaven la veu cantant;  un parell de rams van sortir disparats cap a l'orquestra. Per altra banda, no va haver-hi pujada de teló per aplaudir al cor de figurants i altres extres; una menysvaloració, trobo. 


Entre uns actes i uns altres havien tingut lloc dos entreactes. En el primer vam baixar a el que anomenen “Amfiteatre”, situat a la planta baixa (o és la menys 1?). És un espai totalment modern. S’hi pot beure i menjar panets i pastisseria; ens vam limitar a la beguda. Recorda, per les proporcions i la disposició de les taules, la sala principal d’un casino. Sobre gran part de la superfície del sostre, hi havia tot de focus dirigits cap una mateixa direcció; es confirmava el que m’havia dit al S.: de tant en tant l’amfiteatre feia honor al seu nom i es convertia en petit auditori. Tot i predominar-hi la fusta, no em va resultar un lloc particularment acollidor. L’antic Liceu tenia el caliu de les coses viscudes, la pàtina de les coses usades, gastades per vàries generacions, el bon gust de les formes treballades i carregades de significació. Ara, ja sabem, tot és llis i sense forma que no sigui la dels polígons i poliedres varis. L’estalvi, el sintètic, la rapidesa tenen un nom: la tristesa.


Hi havia alguna dona vestida de llarg, però l’elegància era limitada. Potser la crisi està començant a aflacar els reflexos ostentadors de la burgesia barcelonina? Costa de creure; llevat d’alguna excepció, són vides blindades; només es despentinaran, i no del tot, el dia de la fi del món.


Jo devia donar la nota perquè anava sense americana. Ja m’havia passat feia 30 anys, i, fatalitats de la vida, em tornava a passar. No havia pensat em posar-me una americana sota l’abric i circular amb l’abric posat tampoc era lo idoni. Val a dir que sempre he tingut una certa dificultat amb el protocol o l’etiqueta. Anava correctament vestit, i la camisa era impecable, però sense americana... A aquestes alçades la cosa no em va gairebé amoïnar. Suposant que mai hagués existit el moment i les ganes d’incorporar-me a la pijeria regnant, una cosa i l'altra havia passat de llarg feia ja temps; l’eventual pretensió o oportunitat per integrar-m’hi havia anat naufragant per etapes feia igualment varis lustres. Em semblava veure quelcom de buit i de mort en la majoria de cares; es feia difícil envejar-los: tenien molt de comediants representant el seu propi paper. Però tot i així, és un fet innegable que molts d’ells viuen una vida bastant plaent i regalada i que potser caldria aprendre i imitar alguna cosa d’ells, malgrat tot. 

Una nit a l'òpera (I)



Després de 30 anys, que són anys, ahir a la nit vaig tornar anar al Liceu (i a l’òpera tout court). Siguem, però, exactes, hi havia estat feia uns mesos a un pre-estrena (gentilesa d’una amiga que hi treballa): una òpera de Wagner, crec recordar (Parsifal?); decorats interessants. També em sembla haver-hi estat fa 7 ó 8 anys en un acte en honor als represaliats del franquisme, però estic del tot segur de fos al Liceu… Sigui com sigui, la primera sessió d’òpera “de veritat” des d’aquell llunyà darrer curs del col.legi va ser anit. Una amiga tenia una entrada sobrera i va pensar en mi. Feien La Bohème, una de les obres clàssiques del repertori, sembla. Per més d’un motiu em va semblar que era absurd declinar la invitació.

Va arribar el dia. Tal vegada hauria preferit quedar-me a casa (i quedar un altre dia, per fer alguna altra cosa) però era tard per avisar i viure és també, o sobretot, una disciplina. El metro m’hi va portar. Sortir a la superfície de la Rambla, creuar el carrer de baixada (són dos carrils, però com si fos un, ja que el de la dreta sempre està mig paralitzat) i unir-se a una gernació expectant, mitjanament mudada, amb un deix de presumpció excitada, va ser tot una. En menys d’un minut, d’una revolada i sense tenir temps ni d’adonar-me’n, em trobava agregat a un determinat món humà, a un dels estrats i corrents que conformen la realitat social, la història d’Europa i també de Barcelona. Tenia la desconcertant sensació d’estar immers en un somni “intra-històric”: una barreja d’història, record, imaginació i ficció. On i quan havia vist aquella mateixa satisfacció dels melòmans, aquella porxada de grossos fanals, aquell cofoisme d’entesos, aquells cartells d’estètica vuitcentista? Quin percentatge de la memòria és subconscient? Podria ser que el nostre subconscient fos permeable a d’altres subconscients? L’efecte d’etern retorn en clau operística m’inclinava a dir que sí. Si bé l’ambient m’era una mica estrany, al mateix també em resultava com familiar. La sensació d’estar en un somni déjà vu em facilitava el confondre’m i fondre’m amb l’entorn. “Res del que és humà m’és indiferent” deia no sé quin filòsof. Doncs això.


L’amiga de seguida em va localitzar i vam penetrar al temple barceloní de la lírica. Pel que em diu, de seguida veig que la seva afició a l’òpera ve de lluny i sap quin terreny trepitja. Un cop passat el lector automatitzat d’entrades em fa saber que voldria comprar el llibret per a la seva mare (que en fa col.lecció o alguna cosa així). Em sembla una bona ocasió de mostrar la meva gratitud pagant-li ho jo. 9€. La cortesia no té preu, o sí, però noblesse oblige, que diu la dita. Seguint més o menys la riuada de la gent, pugem per unes escales modernes de marbre més aviat fredes i vulgars. Fins aquí no va arribar la grandiloqüència del pressupost de reconstrucció de l’edifici (o simplement no es va arribar a cremar?). Les nostres localitats eren al tercer pis i tot i poder-ho fer amb ascensor, vam anar pujant a peu. Per l’ample passadís de moqueta (d’un gust molt escàs), preguntant potser, no recordo, a alguna de les hostesses amb jaqueta granada, vam localitzar l’accés a la zona de butaques que ens corresponia. Entres i ja veus que t’estàs apropant i abocant a una mena d’immensa olla rococó flamboyant. Un espai més o menys en forma de ferradura de 5 pisos.

Els auditoris, teatres i similars provoquen aquesta curiosa sensació de veure persones que són relativament lluny, tancades amb tu en un mateix espai, però com inaccessibles, talment fossin a bord d’un altre vaixell. És una impressió com d’agradós i embriagador vertigen, poc recomanable, però, per aquells que alhora pateixin d’agorafòbia i de claustrofòbia, però potser no són fòbies acumulables; molt serà. Aquí, com en la majoria de teatres lírics històrics, l’espai venia a ser una enorme bombonera d’estètica kitsch. Un monument a l’estètica carregada, pomposa, afectada de la segona meitat del XIX. S’havia reproduït amb fidelitat llepada com havia estat abans de l’incendi de 1994: cada motllura, cada columna, cada frisa, cada pilastra... Tota la factura, com qui diu, “original”: la que se li havia donat després de l’incendi de 1861 i que havia aguantat fins llavors. Un incendi per segle és una mitjana molt acceptable, sempre que la distància sigui prudencial entre una data i l’altra, és clar.


Per al meu gust, tot plegat era bastant una de mona de Pasqua indigesta, però no es pot negar que la llum dels canelobres (imitació aproximada dels antics?) donava a tot el conjunt una tonalitat “romàntica” encisadora, tot casant entre ells el vermell del vellut (butaques, baranes, llotges, etc.), el blanc groguenc de les parets i el daurat dels estucats. Mereixia igualment la seva atenció el sostre: 8 medallons pintats per l’artista Perejaume amb la seva sèrie de paisatge ondulat de butaques, i al centre una enorme però senzilla làmpada de sostre. Amb la S. vam convenir que les butaques d’en Perejaume (una mena de boutade surrealista) desentonaven bastant. Presidint el gran teló, la L de “Liceu” emmarcada en un disc blavós, imitant les aïgues d’un mosaic gaudià. A sota de la L es veia un rectangle negre, que només podia ser una pantalla. En aquella mateixa direcció sobtava de veure un micròfon que penjava del sostre. El difícil equilibri entre artifici i art penjant d’un fil. 


Fent temps, la S. em va estar explicant la seva afició a l’òpera: com funcionava lo dels abonaments (tal lletra tal dia, i si no podies, fora), les funcions obertes al públic en general (com la d’aquell dia), l’alternança de prime donne i principals rols masculins d’un dia per l’altre, en funció de criteris de cachet i de prestigi, etc. Tenia nou anys quan va anar per primer cop a l’òpera. La van dur a veure Carmen. Per ella seguia sent la millor òpera de totes. Parlant de l’incendi, em va dir que no va quedar clar que no fos intencionat. Es va treballar sense baixar la pantalla de ferro (que va anomenar amb una paraula específica que ara no recordo), cosa que és incomprensible en aquests casos. Segons les males llengües, algú hauria propiciat l’accident, per tal de que en la reconstrucció la part de l’escenari guanyés en profunditat a fi de poder acollir les produccions modernes. Sona molt peregrí, però és igualment cert que coses més extravagants i insensates s’han fet i es faran, aquí i arreu (però sobretot aquí).


No havíem passat pel guarda-roba i vaig tenir el gest de deixar l’abric sobre l’ample passamà de la barana, però de seguida, tant la senyora que tenia de veïna com la mateixa S. em va dir que no era permès. Una mesura de seguretat de sentit comú: l’espectacle d’un abric com el meu precipitant-se com un fantasma sobtadament gràvid sobre el cap de dos o tres oients de platea hauria suposat una competència deslleial a qualsevol performance, inclosa la més excelsa ària, que estigués tenint lloc a l’escenari en aquell moment. A més, el públic del Liceu, des d’un dia de novembre de 1893, té mala idea del que li pugui caure del cel. Com és sabut, el 7 de novembre d’aquell any, en plena representació de Guillem Tell de Rossini, l’anarquista Santiago Salvador va deixar caure a la platea dues bombes Orsini (com Rossini, però invertint la posició de la “r” i la “o” i afegint una “s”), el tipus de bomba que ja era o es convertiria poc més tard en l’emblema, la icona de bomba: una esfera metàl.lica eriçada d’uns quants cargols fixats (lo de la metxa encesa seria l’afegit truculent d’una reminiscència de certs projectils de canó, no ho sabem del cert). Només n’esclatà una, que causà 20 morts i no sé quants ferits; la que no va arribar a esclatar s’exhibeix, si no m’erro, en el Museu d’història de la ciutat. Recentment s’ha fet una pel.lícula sobre aquest atemptat  històric: La bomba del Liceu; deu tenir el seu interès.


En un moment donat, la llum va anar apagant-se progressivament, com si morís en un deliciós sospir. Tot va quedar sumit en la penombra. La pantalla es va activar per demanar als assistents que apaguessin els mòbils. Un veu en off masculina, presidida  i seguida per un irritant timbre de mòbil, recordava i pregava al públic de fer lo propi. Van arribar els músics (o sols el director d’orquestra?) i es va aplaudir. Som-hi.


Pujada de teló. L’interior d’unes golfes amb galeria. Ambient més aviat sòrdid, miserable. Anem coneixen els personatges; es va endevinant que som al tombant del segle XIX al XX, i que som París.  Un pintor pintant una tela muntada sobre un cavallet, un company de pis estirat al llit amb indolència neguitosa... Marcello i Rodolfo. Més tard apareixen dos personatges més, també companys de pis, o com a mínim de tabola: el filòsof Colline i Schaunard, el músic. Som a França però es parla, canta en italià; llicència poètica o immigració intel.lectual. La pantalla va desgranant els diàlegs. S’agraeix, ja que sense ells i sense lot per al llibret (que de tota manera tampoc es podria masegar gaire sent, com és, un reservat per a la mare de la S.) no entendríem gairebé res: l’italià ens sona prou, però la dicció operística és una cosa d’un altre món. Malauradament bona part de l’escena es desenvolupava a l’extrem dret de l’escenari, per veure-ho tenies que inclinar-te molt cap endavant per tal de tenir prou angle de visió. Però tampoc té major importància: acabes centrant-te en la pantalla i en l’audició.


Després de l’escena en que els quatres amics joves es rifen el propietari que venia amb intenció de cobrar el lloguer (si no tenen ni per escalfar-se, poc podran  pagar aquest), ve potser, ja, la millor escena de tota l’obra. Rodolfo, lletraferit, es queda endarrerit per acabar l’article del dia per al diari pel que escriu. Apareix la veïna amb un trivial problema domèstic: s’ha quedat sense llum. És la Mimí. En Rodolfo cau de cul. Arrenca l’idi.li. Un crescendo ja sense fi... Jo venia preparat per a l’ensopiment mortal (penso en el capità Haddock a L’Assumpte Tornesol, en que s’adorm cap cot mentre escolta la Castafiore). Era l’experiència que m’havien deixat les òperes vistes d’adolescent: una cosa soporífera amb alguna espurna vibrant (recordo haver vist La Valkíria Madame Butterfly). Val a dir que a l’època no hi havia subtitulació... Aprensió inútil ja que això d’ara era diferent: no sols era francament amè, sinó que tenia moments sublims.

divendres, 16 de març del 2012

Reiki


Ahir vaig fer una primera sessió de reiki (en el passat havia fet alguna prova aïllada i d'emergència, mai res sistemàtic). Com fa una setmana tenia una crisi d’acúfens (crisi que ara ja m’ha passat), havia vençut la mandra i havia demanat hora en un centre d’aquests que proliferen a Gràcia. Tot i ara ja em torno a trobar  moderadament bé (que no és altra cosa que sentir-se, estar “més fort” que el tinnitus), no vaig voler anul.lar la sessió. Cortesia, superstició o inversió a mig i llarg termini. Una mica de tot: "give peace a chance"...

Vaig arribar uns quinze minuts abans, a veure si podíem començar anticipadament per tal de poder arribar a temps a la classe de ioga; no havia calculat bé la cosa, i em trobava amb un lleu encavallament d'horaris. Sí, després de quasi un any sense fer-ne, he reprès, amb gran satisfacció, el ioga. Va resultar, però, que el centre era tancat. Es diu Anandi, i està situat al carrer Mare de Déu dels Desemparats, entre Travessera i la Plaça de la Revolució de 1868; una molt bona situació, molt cèntric a Gràcia i per tant a Barcelona en general: epicentre perfecte d’un atac amb bomba atòmica.

Em vaig distreure veient els passants; s’aprèn molt de la condició humana: cada persona és un llibre; només que visquéssim 50 o 100 anys més de l’habitual ens podríem graduar tots en psicologia; per a mi, que arribaríem fins i tot a endevinar el nom de cadascú. El nombre de tipus humans és limitat (unes quantes dotzenes), tot obeeix a un gran disseny, a unes lleis que es repeteixen; llàstima que ens morim abans de poder completar l'estudi. Em distreia amb això, però com el pragmatisme no em deixa de petja, com em persegueix sempre el neguit de la utilitat, vaig aprofitar el temps mort per fer una breu escapada al mercat allà a tocar, a comprar pomes Royal Gala a la parada ecològica (si ho és realment, perquè tot té un aspecte tan exuberant que fa dubtar; però els preus sí que ho són d’ecològics: ens refiarem d'aquesta prova). La porten un parell de pakistanesos (o quelcom del gènere: de lluny tot sembla igual, i allà, com aquí antany, 100 km amunt o avall són una distància suficient per passar de ser festejat a que et treguin els ulls, o potser ja no), diligents: n'hi ha un cepat i un pèl seriós (a uns llum del “Què voldràs, reina?”), però correcte, i un altre més jovenet i rialler. Segurament els únics pakistanesos ecològics (de biològics n’hi ha més) de Barcelona; tot plegat simpàticament sospitós.

Passaven ja uns 7 minuts de l’hora quan ha arribat una noia vestida amb una rica suma d’estils no occidentals; no gaire alta, morena de cabells llargs recollits en un mocador. Es va excusar dient que havia perdut l’autobús i que pel que es veia la seva assistenta també arribava tard. Va ser dir-ho i veure aparèixer una noia que trotava cap a nosaltres amb un atabalat somrís.

Havia entrat potser un cop o dos al centre aquest Anandi. De fet és tenda i centre alhora. S’ho ha muntat bé la noia (que es fa dir igual que la tenda: el nom d’una deessa hindú, si ho vaig entendre bé). Després de fer-me esperar uns breus minuts a la part de la botiga (prou agradable: llibres, un quadre de l’Amma que es venia per 525€, bossetes d’encens virolades (o bigarrades: diria que l’estètica hindú – sigui de la Índia o de l’hinduisme, no sabríem discriminar una cosa de l’altre - tendeix a abusar de la diversitat de colors), roba, penjolls, amulets, etc.

Abans d’entrar a la sala on et canvien la vida (o s’intenta) m’ha fet descalçar-me. Aquests llocs solen tenir el terra de parquet i no volen que els hi ratllis; poder anar descalç sobre un terra de fusta és un plaer relativament democràtic; s’agraeix. S’ha de dir que en general aquesta mena de centres solen ser acollidors: l’altra cara de l’oficina, del despatx carregat de ions positius (que ja sabem que són els negatius), d’ofimàtica, informàtica, telemàtica i si et descuides també més matemàtica de la saludable. Et mous en un àmbit favorable, per això pagues. Estar malalt és una mica estar de vacances: no haver de fer res, poder descarregar el pes de la teva existència en un altre, alliberar-te momentàniament de tota responsabilitat... Meravellós; llàstima que és breu i imperfecte: has de voler sanar, has de seguir pautes i indicacions, has de posar, sempre i més, l’empipadora voluntat... Això dels deures no s’acaba mai. És llei de vida.

La noia, molt trempada, et fa passar en una sala que dóna a una mena de pati interior amb plantes (o és el que em va semblar). Hi ha una tauleta i dues cadires. Quan li dic que em dedico a la traducció, em diu que s’imaginava que el meu cas estava relacionat amb la comunicació (xacra de la gola). Abans ja de que conèixer-me personalment havia tingut com una intuïció... Em va fent preguntes i jo responc el millor que sé. Dades personals, qui problema, estat d’ànim... Anota en un full blanc les coses que considera cabdals. No em vaig amagar de dir-li que tinc la vida emotiva sota mínims, i que aquesta seria segurament l’explicació del que em passa. També vaig contar més coses. És un fet que quan estic amb energia sóc d’un extravertit arriscat; em pregunto si no he patit tota la vida d’una certa bipolaritat...

L’Anandi em va desplegant tot el seu saber per tal de que em situï. Ja de petita es va adonar que tenia uns poders especials, no li va donar importància fins que aquests se li van anar imposant, reclamant que es posés al seu servei. Era una guia d’ànimes. Va sortir que havia fet filosofia, em va dir que ella havia estudiat metafísica. Veia dues vessants en el meu problema, la negació a sentir certes coses (un bloqueig: d’acord, bastant evident) i l’atracció d’energies negatives (ostres, només falta això...).

Si el problema era a l’orella esquerra és que tenia la part femenina garratibada: d’acord (afortunadament no es va parlar de la masculina). Va treure el tema de les vides passades, de la memòria de l’ànima i aquestes coses. Em va dir que jo havia firmat un contracte en el que havia escollit tenir els pares, la família, les circumstàncies que eren les meves, per tal de superar certes coses. Que era en virtut d’aquest mateix contracte que havia aterrat al centre Anandi; ho va dir amb mitja rialla, tot i així semblava que no era només broma: i pensant-ho bé, perquè els contractes interplanetaris no haurien de ser més detallats que els nostres? On és dit que la lletra petita és una exclusivitat terrestre i mortal?  Tenia una missió que acomplir amb mi mateix. Deia que segurament m’aniria molt bé una teràpia anomenada regressiva, però que el reiki ja em podia ajudar molt. Havíem de treballar el xacra de l’ull (em va sobtar una mica perquè la vista és l’únic sentit que tinc realment desenvolupat, però ja potser que hi vegi borrós, un no sap mai), d’obrir-lo. Em va demanar la meva col.laboració: havia de posar intenció... Calia proposar-se de fer un mínim de 4 sessions.

Avui començaríem per netejar l’aura, “perquè el reiki pugui entrar”... Vam parlar un moment de religió: ella creia en Jesús, però sols com a ésser humà: algú que tenia els xacres oberts. No creia en la religió, que negava i encorsetava: la Bíblia havia omès ensenyances de Jesús, com la de buscar un mateix, sense intermediació, la comunió amb Déu. Vaig protestar una mica, però m’hi vaig acabar congraciant tan bon punt ho vaig veure i definir com a “anarquisme espiritual”, formula que no va despertar cap eco particularment favorable en la meva interlocutora... Ho vaig atribuir tant a la connotació  a cops negativa del mot “anarquia”: hauria hagut de parlar de llibertarisme, que no existeix o acratisme, que sembla que tampoc?, com al fet de que és un producte molt massa típicament català per ser assimilat fàcilment pels de fora (en aquell moment creia tenir al davant una noia sudamericana, tot i que la seva cara no particularment d’allà; ho pressuposava per automatisme, per idea preconcebuda). L’Anandi em veia amb molt per donar (esperem que no sigui de la butxaca), amb molt de cor (potser sí, però de moment sembla que hagi marxat  a buscar tabac al continent del costat). Tot el que em deia ja ho he sentit, escoltat, amb les seves variants, altres vegades; és com una lletania coneguda i agradosa, encara que sols sigui per lo estrambòtic que té. El maco és que ho deia tot amb uns ulls brillants i rodons, un gran somriure, amorosament. Semblava creure-s’ho i encomana el seu convenciment; respirava tota ella una mena de sinceritat joiosa i amable. Era catalana de pares andalusos (Sevilla i Córdoba) i parlava un català prou correcte. Em va semblar que venia a tomb dir-li que  marxava uns dies a Granada i a Ronda, i em va dir que no havia estat mai a Granada; em va semblar curiós.

Acabat l’interrogatori em va fer estirar en una llitera d’aquestes d’osteòpata. Va ser llavors que vaig veure la tela que presidia el pany de paret perpendicular a la llitera: el gran déu elefant. La grandària de la figura elefantina de l’estampat, i lo exòtic de la cosa, em fan fer somriure: m’anava a posar sota els auspicis d’un déu ja no antropomòrfic, sinó directament zoomòrfic... Déu n’hi do. Em va dir el nom, i que tothom es pensava que era un Déu masculí però que en realitat era femení. Ja m’estava bé: una elefanta m’entendrà com ningú. Em va demanar que tanqués els ulls, que respirés profundament, que m’imaginés que era dins una bombolla de color violeta... Va cremar unes herbes tot al voltant del cos, i després ho va rematar encara amb un esprai també d’essències d’herbes. No s’estava malament. Em va posar un ma sobre el cor una estona. Era agradable. Música còsmica de fons... Recordo també que em va com massejar molt lleument el cap o potser només els cabells. Però el que em va sobtar més va ser que posant-me una mà i una altra davant de sengles orelles, i vaig notar com una vibració, com el soroll d’un eco, d’una descàrrega elèctrica que es repetia. Vaig dubtar de que no fos l’aparell de música, però sonava molt a prop, i la l’orella dreta no notava res...

Per acabar em va demanar que m’imaginés un tub de llum de color violeta que entrés pel cap des de dalt (a través del xacra situat a la coroneta, doncs) i que visualitzés com aquest raig de llum em sortia per les dues orelles. Aquest seria l’exercici que hauria de repetir a casa diàriament. S’havia acabat. Hi havia algú esperant i em va pregar que marxés. Abans, però, vam tenir un petit debat sobre cromatisme: recordant-me lo de l’exercici, em va dir que el color “violeta” era el color de l’espiritualitat (o alguna cosa així), i tot dient-ho va assenyalar la paret, pintada d’un lila espaterrant. Li vaig dir que per a mi el violeta era més vermellós, com el color d’un dels coixins que tenia apilats en una cadira. Em va dir que allò era magenta... Em vaig quedar amb el dubte i el deure encara d’esbrinar un antic dubte de pròxim parentiu: com és el malva? Pot ser que sigui un rosa-carbassa com me l’imagino o és una altra cosa? Tot un tema els colors; sempre m’han fascinat: els noms, els matisos... Hi ha res més somiejador que una carta de colors? Passa, però, que els fabricants d'articles de consum, els molt putes, s'ho saben i et venen un mateix producte amb diferents colors: jerseis, salses, plats, tovalloles... Tota una declinació amb la que t'atrapen en la incapacitat d'escollir i acabes comprant més del que et cal: ni te n'adones però estàs comprant el color! Quelcom quasi immaterial i que hauria de ser de franc sent com és natural i per tant de tothom... La vida és un parany.

Ens vam acomiadar, la noia va voler que fos amb una abraçada. Molt bé. Servint-se per a ella o per a algú altre (la clienta: o s'ha de dir pacient?) encara va tenir el gest d'oferir-me un vas d'aigua d'una garrafa. Vaig acceptar; amortitzava així una mica més el cop. La secretària-assistenta-dependenta em va donar hora, vaig pagar i vaig veure que tenia encara temps d’arribar a classe de ioga (la sessió de reiki havia de ser d’una hora i mitja i en prou feines havia estat d’una hora, però això del lila m’havia agradat. Marxava content i més gracienc que mai.

Tsunami atòmic


Aquests dies, com tothom, he recordat la tragèdia ocorreguda fa un any al Japó: el terrible tsunami i el subsegüent accident nuclear a la central de Fukushima. Uns vint mil morts, crec recordar, i no sabrem mai quantes desenes de milers de persones contaminades per radioactivitat (ni tampoc en quina mesura l’accident i les seves conseqüències afectaran negativament a la salut dels organismes vius de la zona o de part o tot el planeta).


Sota el xoc de les espantoses imatges que ens arribaven, vaig escriure el que segueix.


“He volgut descriure les imatges esglaiadores que m’han arribat del tsunami al Japó, com per prendre consciència, enregistrar la impressió que m’han causat... Ve a ser una mena de síntesi, de breu poema en prosa de l’horror.


Aquella marabunda monstruosa engolint camps cultivats i arrossegant cases, vehicles, ferralla i fustam de tota mena!... Irrompent brutalment, salvatgement a tota velocitat (50, 60 km/h ?) en les aigües plàcides d’un riu, en la pista d’un aeroport o en les plantacions nítidament parcel.lades... Impressionant. Vaixells escampats panxa enlaire, talment joguines maltractades, varis quilòmetres terra endins, i fent costat a tota mena d’artefactes traginats per l’imparable torrent marítim: habitatges de fusta, cotxes, tanques publicitàries, pals elèctrics, restes inextricables de múltiples i variades destrosses... la vívida imatge del caos absolut.


Automòbils mirant de fugir, amb desesperació entre inconscient i precipitada, per carreteres encara transitables. Aquells camioners dalt d’un terraplè-pont que veuen (i senten!), terroritzats, com s’arremolina als seus peus “la bèstia”, i, rugint, puja impetuosament de nivell... sense que la filmació, que es talla, et permeti saber si el desnivell de que gaudeixen era, vas ser suficient per salvar-los... Per a mi la imatge perfecte, en termes apocalíptics, és aquella en la que es veuen cases de fusta en flames... i en moviment!, endutes per la marea enmig d’un agregat catastròfic d’altres cases que avancen, giravolten, s’encallen entre elles (talment uns autos de xoc impassiblement suïcides) o simplement són esbotzades i empassades per la força desfermada d’unes negrenques aigües fastigoses.


Ho portava a dins des d’ahir o abans d’ahir, i volia, necessitava compartir-ho. Gràcies per deixar-me abusar de la vostra atenció.”


Eren paraules de fa un any. Suposo que les tornaria a escriure gairebé igual. Davant de l’enormitat de la cosa em vaig refugiar en el llenguatge. La paraula com a pantalla, filtre: conjur, exorcisme... Humanitzar l’inhumà, l’inhumanitzable. Assimilar –tot mantenint una distància- el que és simplement inacceptable, intractable. Fer apressadament, com les aranyes amb les seves víctimes, un embolcall que permetés sinó entendre, sí mirar de front el que no té nom, l’immund; mirar-ho i memoritzar-ho. Donant forma no edulcora; fent comprensible no confereix bellesa al que no en té? En quina mesura no es tracta d’una traïció, d’una adulteració? Per altra banda, pot la paraula donar compte, transmetre sense operar una caricatura, una simplificació, una banalització del que descriu? No queda clar. La poesia, tal vegada.


I després, el camp de batalla, l’exposició als quatre vents de l’abjecta labor realitzada per la inundació, la invasió marina: empenta abraonada i escandalosa en el seu flux d’anada, arrossegament lent i insidiós en el seu reflux de tornada, en la ressaca. Prou irresistible, poderós, imperiós per crear, en minuts, poques hores o escassos dies, el panorama d’una devastadora guerra de mesos o anys.


Suposant que es pugui i es vulgui abstraure de l’espectacle de la destrucció tot el dolor humà que comporta aquesta, se m'acut (fent-me eco d’una idea que no és meva, però que faig meva aquí), que per la qualitat de la runa que deixa una destrossa d’aquesta magnitud, podem ponderar, avaluar el nivell estètic (i, per concomitància o correlació, ecològic) assolit per la civilització en qüestió. Veient la immensa lletjor dels enderrocs i vestigis de tot un univers d’objectes i d’edificis arrasats, podem calibrar la bellesa que tot aquell conjunt tenia quan estava sencer i coherentment distribuït. La bellesa, no és, no es pot basar sols en la superfície, en l’aparença: ha de ser constitutiva, orgànica, integral. Japó ens ha ensenyat com n'és de lleig el nostre món industrial, com n'és de lletja la “matèria”, els materials, amb la que construïm la nostra realitat.


Respecte a la catàstrofe nuclear (les desgràcies mai venen soles o tota situació tràgica és susceptible d’empitjorar), dubto molt de que haguem après res, de que la Humanitat, o si més no els seus dirigents, hagi après cap lliçó i estigui veritablement decidida a canviar les coses. S’ha parlat molt de deixar de construir centrals nuclears, de no allargar sota cap concepte el seu cicle de vida útil, d’accelerar el seu desmantellar-ne, etc., però tot fa pensar que són paraules, intencions que el vent s’endurà: la força de la inèrcia, com la de l’aigua, és molt gran. Hi ha molts diners en, i també molts interessos. Com, per alguns països, la qüestió de la independència energètica. 


Voldrà, per exemple França, que ha fet de les centrals nuclears el pilar de la seva autosuficiència energètica, renunciar a la quasi seixantena de centrals que té en el seu territori? Sembla que no. O el que és el mateix: en quin termini (de quantes dècades parlem)? A canvi de quin grau de control a l’exterior de fonts d’energia alternatives a la nuclear? Tot fa pensar que la lògica estatal comportarà i imposarà unes condicions que seran tot menys lleugeres per a la llibertat i la salut dels habitants del planeta. Quin preu haurem de pagar per la fusió nuclear o les energies alternatives (geotèrmica, mareomotriu, eòlica, solar...)? Es desenvoluparan i implantaran de forma (a una escala i amb uns objectius raonables) que ens puguem realment salvar, o ho farà de manera que ens, seguint la seva particularment modalitat, ens enfonsem un cop més en la històrica fatalitat de la destrucció natural, del negoci monopolístic, de l’excés per a uns i la penúria per a uns altres? Està per veure, però l’escepticisme és de rigor.


És palès que l’ésser humà té un “problema” amb l’energia. O és escassa, o és cara o és perillosa, o dues o les tres coses al mateix temps. Per obtenir-ne, des del principi dels temps, ha calgut l’esforç, l’ús de la força: treball i violència. I tanmateix, fa més d’un segle, el físic i inventor Nikola Tesla va descobrir l’energia lliure o del punt zero: energia produïda a través de la repulsió magnètica dels imams, cosa que produeix un moviment perpetu, és a dir, una font energètica abundant, neta i infinita (sempre que existeixin camps magnètics). Que no n’hagi explotat aquesta font d’energia és un misteri... o no: més aviat cap.  

dimecres, 14 de març del 2012

The Artist (II)


A The Artist no hi ha petons, encara menys grans i fogoses besades, i de fet, a penes abraçades, però el tema és certament l’amor, amb la seva màgia redemptora. I la funció, com dèiem, de conduir aquesta força recau en la Peppy, i el beneficiari és ell, és clar, a qui acompanyes tota l’estona, allà on estigui i allà on vagi. T’hi sents proper, tot i la seva tossuderia a fer-se mal. Té l’atractiu de l’animal bell, sa, impulsiu, candorós, vital, apassionat... i La seva humanitat et sedueix. El seu somriure quasi constant, massa fàcil, com de felicitat publicitària, fascina, contagia com ho fan els símbols vius. Li perdones la seva lleugeresa, la seva obstinació infantil, la seva inadaptació... En George Valentine et cau bé, com et cau bé la vida, a pesar de tot.

No queda clar fins a quin punt els personatges són creïbles: són massa coses al mateix temps, però diguem que no té major importància. Tampoc són greus les tres petites errades d’”escenarització” detectades: el cap inclinat massa cap amunt quan mira el rètol del cinema o hi ha escrit el nom de la noia (o és totalment a sota i davant, a la calçada amb els cotxes, o el veu de biaix i a una distància que no és la del grau d’inclinació del cap); el plec de l’americana quan està projectant per a ell sol una vella pel.lícula seva: s’aixeca de la butaca i en un primer pla l’americana té un plec, i en el segon pla, en perfecte continuïtat temporal, ja no el té; quan el gos entra en la cambra on la Peppy hi té emmagatzemades i tapades amb llençols blancs totes les pertinences d’en George que ha recuperat en subhasta, un primer pla el mostra arran d’un llençol, i en el següent, més general, els llençols no arriben al terra. Per cert, sembla una mica exagerada la seva reacció de rebuig quan descobreix la maniobra aquesta de la Peppy. Tampoc és massa creïble que es pretengui que pugui fer una carrera mitjanament viable com a ballarí sense parlar ni cantar... Però, és palès que no pretén ser una pel.lícula realista, tot i que una cosa és la fantasia i l’altra la inconsistència lògica.

És evident que estem de ple en el joc, en el foc creuat de A Star is born, sigui la versió de George Cukor de 1954 amb la Judy Garland i en James Mason, o la versió original de 1937 de William A. Wellman, amb l’adorable Janet Gaynor i en Fredric March. El record d’aquesta obra és com obligat de tan present que és (almenys en la trama general, sinó en el detall de les seqüències). Però aquí la història acaba bé. De la mà de la noia, el que havia estat una estrella de cine, i era ara un fracassat, es recicla com a ballarí de claqué amb un futur assegurat (en produccions de music-hall i sense obrir la boca?...). Tour de force no sabem si prou creïble (no balla malament, però no deixa de ser un imitador amb gràcia i amb excessiva corpulència, més pendent de l’aprovació de la noia o del seu reconeixement cap a ella, que d’altra cosa: mentre balla va girant el cap cada tres per quatre per mirar-la)...

I qui tenim apart d’ells dos? Doncs un gos, un fox-terrier, d’una lleialtat, d’una vivacitat i d’una intel.ligència fora del comú, quasi de circ: una espècie de Milú que reanima igualment el seu amo llepant-li l’orella, en l’escena de la pel.lícula del principi en que ell fa d’heroi, i dos vells i apreciats coneguts de la pantalla gran. El que fa alhora d’ajuda de cambra, majordom i xofer: James Cromwell (el policia corrupte de L.A. Confidential, 1997, i el rei consort a The Queen, 2006) i el que fa de productor tot-poderós, ventrut i fumador de puros: el trempat John Goodman (Burton Fink, 1991; The Flintstones, 1994; Oh Brother!, 2000...). El primer s’assembla molt al pare d’un bon amic (l’Emili B.), i el segon, trobo que amb els anys se li està posant una cara amb uns plecs que recorden vagament a n’en Josep Pla de gran, i també al meu cosí J. Valls.

També hi ha la dona, a qui li toca el paper ingrat d’esposa abandonada, ensopida, ociosa, humiliada per la indiferència del marit. En un moment donat, superant la seva reserva i vergonya, li diu allò tan típic i greu de “Hem de parlar” i tot seguit li engega un “No sóc feliç”, a lo que ell, amb mirada de fàstic i amb una certa animositat li respon: “Com la majoria de nosaltres”. Aquesta rèplica, un gerro d’aigua freda de proporcions planetàries, té la virtut de fer-te menys antipàtica la insensibilitat que gasta en tot moment envers la seva dona. D’alguna manera, amb la veritat es rehabilita i s’excusa.


Bé, ja hem dit gairebé tot el que se’ns ha acudit que es podia o s’havia de dir. The Artist és un film que reïx plenament en l’objectiu que sembla proposar-se: el de ser un homenatge a tota una època del cine, i indirectament a la fàbrica de somnis que fou Hollywood. Hi surt pràcticament tot: la música de jazz, els flamants cotxes, els pentinats de brillantina, el fastuós estil de vida de les estrelles, els xofers amb uniforme i gorra de plat, el modern erotisme femení, els platós de rodatge amb tot el seu desplegament humà i tècnic, els estudis de cine i la seva extensió de petites ciutats californianes... però bastant com a teló de fons, amb una certa discreció. És igualment subtil en les al.lusions a pel.lícules de l’època: tota la pel.lícula és una inspiració en el cine mut, però no ens sembla reconèixer cap escena concreta, per bé que el nostre coneixement i la nostra memòria són, és clar, limitats. El propòsit ha estat, sembla, el d’anar una mica més enllà de la imitació; el que es volia era captar l’aire, la tonalitat, la textura... la psicologia, la tècnica i l’estètica d’un món. S’ha aconseguit, creiem, amb escreix.  

El film es centra en un punt d’inflexió de la història del cinema que va ser realment dramàtic per a molts dels actors actius en aquell moment: el trànsit del mut al sonor. Moltes estrelles no es van poder adaptar, i de la nit al dia, com qui diu, es van apagar. Aquest final, tràgic en alguns casos, és únic en la història del cine. Les estrelles de cine ja no es van haver de confrontar mai més a un canvi tecnològic tan abrupte. Ni  l’aparició de la televisió, vint anys més tard, va comportar un daltabaix de la magnitud del que va representar el pas del silenci a la parla.


The Artist juga tota l’estona amb aquesta dicotomia, aquesta dualitat entre el mut i el sonor. És com un joc de miralls: les referències s’encreuen, es remeten les unes a les altres al llarg d’una pel.lícula que parla del cine mut sent muda ella mateixa fins a la darrera escena, en que passa a ser sonora. A aquesta mena de deliberada autoreferència en bucle s’afegeix encara el malson del protagonista en somia que les coses, els objectes fan soroll però ell és incapaç de produir, de proferir el mínim so amb la seves cordes bucals. L’efecte és tal que la meva mare, potser pensant-se que l’escassa gent de la sala era sorda, com la mateixa pel.lícula, em va fer algun comentari en veu alta, com si fóssim al carrer...

Finalment, han oscaritzat un film (francès) que fa una glamurosa lloança de tot un món eminentment nord-americà, que ret culte al cinema clàssic, que fa una respectuosa i sentimental reverència a l’etapa mítica, fundacional del 7è art imatgeria, a la mitologia de l’etapa muda del cinem  Quin homenatge més gran es pot fer que demostrar que s’ha assimilat tota una manera de fer, i reproduir amb els mateixos mecanismes narratius, els mateixos recursos fílmics, el mateix blanc i negre, uns resultats semblants, uns efectes comparables? Potser cap. Retre culte al cinema clàssic fent una pel.lícula que en recrea el tempo, la imatgeria, els tòpics, sense caure tanmateix en la caricatura. Heus aquí un exemple reeixit, força magistral d’una equilibrada dosificació d’ingredients al servei... d’ell mateix: la representació de la representació, la referència de la referència, etc. Un cercle -narcisista?- perfecte. Res a dir. Certament es tracta d’un molt bon exercici d’estil, però per això mateix, justament, The Artist resulta una mica insubstancial i per tant, per moments, insuls, buit (potser no més que aquest escrit, tot sigui dit). El “revival”, la nostàlgia són una temptació massa gran per prendre-s’ho tan seriosament. El director Hazanavicius, el productor Thomas Langmann i els actors Jean Dujardin (que tant per rostre com per complexió em fa pensar tant en el meu amic Adolf) i l’actriu Bérénice Bejo han fet certament una bona feina, però potser no n’hi havia per tant.