Com s’ha vist
repetidament, l’insult sols ha estat la part més visible de la cosa, però no
necessàriament més abjecta. Amb o sense l’”amaniment” dels improperis, també
hem assistit a tot un devessall de pretesos arguments que no tenien altra
finalitat que sembrar la por i la confusió. Que si Catalunya quedaria
automàticament exclosa de la UE durant dècades, que si s’obligaria a castellanitzar
els cognoms castellans, que si cauríem en un pauperisme galopant, que si la
llengua castellana seria perseguida (més del que, segons ells, ja ho seria
ara), que si no es cobrarien les pensions, etcètera, etcètera.
Comentaris, molts
d’ells, en boca de gent preparada i amb importants responsabilitats públiques.
Tot plegat, indigne d’un país que es diu i vol democràtic, i motiu més que
suficient per albirar el futur amb preocupació, o fins i tot inquietud... no
pels suposats mals que la independència comportaria per a Catalunya, sinó per
les resistència irracionals que s’endevinen i prefiguren en molts ciutadans
espanyols, no pocs d’ells situats en posicions influents.
Tota aquesta
panòplia d’atacs (no sols als independentistes, sinó a les bases mateixes de la
convivència pacífica) no han estat pas privatius del PP o del govern del PP.
També dirigents i ex-dirigents del PSOE s’hi ha afegit. Es pot dir que és la
immensa majoria (amb l’honrosa excepció de IU) de la classe dirigent espanyola
(incloent aquí, amb els seus manifestos, el món de la cultura i la
intel·lectualitat) la que s’ha abraonat gairebé fora de sí sobre una pretensió
que, plantejada com es fa, democràticament, és, només pot ser perfectament
legítima. Si em centrat particularment en el PP era per estar parlant d’ell, i
per ser el partit que més furibundament ha cridat aquesta mena de consignes
criminalitzadores, difamatòries i catastrofistes. Es prou palès que els seus
escarafalls no tenen parió en l’Europa dels nostres dies.
Algú dirà que sols
han estat escarafalls de cara a la galeria; sí, també, però sóc del parer que
ha estat més que això. Hem assistits, impàvids i atònits, a una escenificació
més pròpia d’una caça de bruixes i un linxament que no pas a una confrontació
política circumscrita a unes normes d’actuació, explícites i implícites, de
respecte democràtic per a l’adversari.
En connivència o no amb
els aparells de l’Estat, El Mundo, la
capçalera més exaltada de la premsa de dretes de la capital de l’Estat, va
llençar, en plena campanya electoral la gravíssima acusació que tots sabem contra
el President de la Generalitat, Artur Mas, i un dels seus més estrets
col.laboradors (Oriol Pujol).
No dic que l’acusació
hagi d’estar necessàriament infundada (que sigui doncs una simple calumnia),
però sí que el moment escollit per fer la filtració, o, més concretament, l’esbombament,
és totalment ignominiós, i diu molt, massa, quina és la vertadera intenció i
preocupació que hi ha al darrera. No es busca posar en dificultats,
desacreditar un polític, cosa lícita, per important que sigui el polític, si es
tenen proves. No, l’objectiu, salta a la vista, no era altre que carregar-se un
candidat i la proposta política que estava impulsant i que, per moments (per
excés de protagonisme i per efecte de màrqueting), gairebé encarnava. Era això,
l’aposta independentista el que es volia desbaratar incriminant el president.
No és permès tenir cap dubte al respecte.
Fent això, s’estafa,
de fet, atemptant contra l’esperit i el sentit del joc democràtic. La gent
votava un persona, un candidat, d’acord, però per damunt de tot una idea, un
programa, un objectiu polític. És execrablement roí atacar la cara visible de
tota una opció democràtica legítima per tal de carregar-te, justament això, que
és l’únic que realment t’importa i et fa nosa. Per què siguem honestos,
sincers? Algú creu realment que el cas de la possible corrupció de l’Artur Mas
destaca de forma excepcional en el panorama de corrupció generalitzada,
endèmica de l’Estat espanyol?
El correcte, al meu
entendre, era respectar els electors catalans i esperar a disparar l’scoop a que passés la jornada electoral.
Això hauria estat l’elegant, el vertaderament democràtic. No; es va voler fer
mal (i segurament se’n va fer). Actuant d’aquesta manera, com dic, es va fer
palès que no és la democràcia el que interessa i preocupa, sinó que certs
plantejaments puguin o no prosperar, entre d’altres el de l’autodeterminació
del poble de Catalunya.
És en aquest mateix
clima d’histèrica intoxicació informativa (atiat i alimentat pels mitjans de
comunicació madrilenys: prems, ràdios, televisió, internet, i comptant amb la descordada complicitat dels poders fàctics de l'Estat) que desenes de milers
de catalans residents a l’estranger van veure com el seu dret a votar, degut a
mil i un entrebancs i retards administratius, era dificultat i en molts casos
impossible d’exercir. Es parla de 95.000 potencials votants, dels quals, aplicant
en projecció a aquest contingent del percentatge de participació general, uns
60.000 haurien efectivament volgut fer ús del seu dret a sufragi. Estem parlant
d’un o dos escons que haurien estat assignats diferentment, molt probablement a
favor de les opcions sobiranistes majoritàries.
És ja de domini
públic que aquestes complicacions i dilacions a l’hora de poder votar, eren
fruit d’uns instruccions deliberades, amb probable origen en el Ministeri d’Afers
Exteriors espanyol. Tot apunta a que les ambaixades, els consulats i altres organismes
i serveis dependents de l’Estat van rebre (res per escrit,
amb tota probabilitat) van rebre consignes en la direcció obstructiva assenyalada,
i en termes generals sembla que es van seguir amb zel escrupolós, per no dir
entusiasta. Va transcendir, igualment, que en les eleccions basques havia
passat una cosa semblant, en canvi, curiosament, en les gallegues sembla que
no... Les coses parlen per elles mateixes.
Per acabar amb el PP
(amb l’apartat que li estic dedicant, no altra cosa, infinitament més
laboriosa!), mencionar també el paperot que un miler d’apoderats d’aquest
partit vinguts d’arreu de l’Estat van fer el dia de les eleccions. La seva
missió no era tan la de vetllar per irregularitats que perjudiquessin el seu
partit, sinó, pel que es va demostrar en nombrosos casos, les d'afavorir
descaradament que els indecisos optessin per llur candidatura o, més fàcil,
provocar vots nuls posant llistes del PP en els sobres a disposició dels
votants.
Abusant criminalment
de la confiança de la gent, per inadvertència potser es van perdre centenars de
vots, potser algun miler, al ser declarats nuls. No sé ara si la presència de
dues llistes invalida també el vot, si és així, que sembla versemblant, també
es devien perdre no pocs vots del PP, però la idea no era tant treure un bon
resultat com perjudicar els altres partits i, de forma genèrica contribuir a
deslluir, rebaixar l’èxit participatiu, democràtic de les eleccions.
