Anatomia d'un moment històric (XXII)

Bé, vist, per tant, que no té perquè acabar-se Espanya perquè marxi Catalunya, ni Catalunya esdevenir cap inhòspit descampat, podem passar a abordar un altre, el següent aspecte de la qüestió. 

Democràcia?

La meva tesi és molt simple: la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat (o hem de dir intensitat). A aquestes alçades diria que no és revelar cap misteri, dir això.

D’entrada s’ha de dir que el seu naixement va ser molt adulterat (espuri, diria més d’un). La famosa Transició va tenir molt, massa, de revestiment i posada al dia (una mena d’ aggiornamento) de l’antic règim o, si es prefereix, un salvar les seves peces i línies mestres (un bon amic l’anomena, amb raó, la Transacció). Com és sabut la Monarquia, en la figura de Joan-Carles, va ser la clau de volta, la xarnera d’aquest procés de reconversió. Per un joc de mans legal, el que havia estat nomenat successor de Franco va esdevenir Cap de l’Estat. Es pot dir que només això ja invalida tota la instauració de la democràcia que va seguir.

La cosa no es va limitar a això, però. Acompanyant aquesta imposició des de dalt (com una mena d’axioma indiscutible), des de les Corts encara franquistes, es van fixar com a mínim dos límits infranquejables: el que podríem anomenar “enterrament” de la memòria històrica, i la indivisibilitat de la pàtria espanyola (ara encarnada en una única sobirania popular).

El greu de veritat, però, és que aquest tres pilars: monarquia, llei del silenci i nació espanyola entesa unitàriament i uniforme, no s’han revisat mai (!) des de llavors. Vull dir amb això que potser (i només potser) era inevitable passar per allò en aquell moment (el franquisme era socialment molt viu, i els poders fàctics estaven intactes), però revisar cap d’aquests principis al cap de 10 ó 15 anys ha estat una vergonya, un frau, un escàndol... una covardia.

Passats uns anys la monarquia havia de poder sotmesa a sufragi popular. Molt probablement hauria sortit avalada i hauria guanyat una legitimitat que ara, sentint-ho molt, no té. No es va voler fer, per pors i resistències de qui fos, del nucli dur de l’antic règim recol.locat en el nou (la casa reial, una part de l’exèrcit, la cúpula de l’Església, sectors de la patronal) i segurament bona part de la classe política...). Cap partit polític, llevat potser del PCE (però ho dubto), va qüestionar com es devia la institució de la monarquia. Es va celebrar un referèndum sobre l’OTAN i cap sobre la monarquia...

Aquesta va néixer com un assumpte intocable, i així segueix sent, malgrat les relliscades i pífies del Rei... Se’ns va vendre el seu paper el 23F com el seu compromís amb la democràcia. Ja llavors es va poder sospitar (i després s’ha anat comprovant) que el seu cop de timó a favor de l’ordre constitucional, de la “democràcia”, era més fruit d’un càlcul inspirat en la seva supervivència política que altra cosa. Poc hi feia: es va muntar una operació de màrqueting i la cosa va quallar durant una bona temporada.

En quant a la “memòria històrica” és cert que es va decretar una amnistia política. També és cert que s’havia d’evitar entrar en una dinàmica de passar comptes (prou violència hi havia amb els assassinats de l’ultra dreta (Batallón Vasco-Español, Falange, Guerreros de Cristo Rey, carlistes de l’ala feixista, etc.), i els d’ETA, GRAPO i FRAP. Però una cosa és la revenja i l’altra poder explicar la història i tancar les ferides. Això, estem un cop més d’acord, potser no es podia començar a fer immediatament després d’assolides les llibertats polítiques i civils, però sí al cap d’uns pocs anys, en la primera o segona legislatura socialista.

Només fa uns pocs anys que la cosa ha començat a moure’s una mica, que s’ha començat a escriure la veritable cara del franquisme. Ha calgut esperar més de 20 ó 25 anys (!) des de la mort del dictador... I per increïble que sembli el procés encara topa amb enormes resistències i retards. Com sabem, el jutge Baltasar Garzón, que volia investigar el tema dels morts de la repressió massiva franquista, al ser inhabilitat com a jutge, va haver d’abandonar aquesta intenció. Els papers de Salamanca han trigat gairebé 30 anys a ser retornats, i encara no tots. Existeixen encara associacions que promouen la figura, l’”obra” i “el pensament” del dictador Franco, com la Fundación Francisco Franco Bahamonde, repetidament i generosament subvencionada fins a l’actualitat. 

Queden encara milers de monuments (monòlits, conjunts escultòrics, creus, etc.), plaques, inscripcions, noms de carrer dedicats exclusivament als morts nacionals de la Guerra Civil (morts per a Déu i per a Espanya) o a institucions i personalitats destacades del règim; l'eliminació (allà on s'ha fet...) ha estat molt tardana. El Valle de los Caídos segueix sent un santuari, un lloc de peregrinació feixista; el projecte socialista de reconvertir-lo en un joc de memòria històrica compartida ha quedat en lletra morta, i tot fa pensar que els milers de presoners republicans que van treballar per a construir-lo (d'entre els quals en van  morir centenars) no tenen ni un trista i modesta placa recordatòria...

Tot això per no parlar de la quantitat ingent d'associacions, partits polítics (les dues Falanges, España 2000, que potser sols és una associació, ara no estic segur, les restes ultres del carlisme, etc.), centres culturals o sindicats (com "Manos limpias") que no amaguen, o a penes, la seva nostàlgia franquista i el seu esperit volgudament i marcada feixista. 

Pel que fa a la definició i a l’estructura de l’Estat, ja sabem en què en diu la Constitución Española... D’entrada s’ha de dir que aquesta va ser votada en un ambient del que es pot dir, com a mínim, que era enrarit. La por dels poders fàctics (començant per l’exèrcit) era omnipresent, es podria dir que palpable. És coneguda la circumstància de la redacció del títol octau, crec, aquell que fa referència al paper de les forces armades. Es dóna per cert que l’advocat Herrero G. De Miñón, un dels ponents constitucionals, va rebre un sobre gran adreçat al seu nom amb el text del redactat del dit títol i amb instruccions comminatòries de que fos incorporat tal qual, sense canviar-ne una coma. Al cap d’un temps, quan la cosa va acabar transcendint, es va saber qui era el remitent: no era altre que les altes instàncies de l’exèrcit espanyol.

En aquest clima d’amenaça, i amb molts dels protagonistes de l’antic règim participant com el primer i el que més (com per exemple Manuel Fraga Iribarne) en la construcció del nou marc polític, la concepció del nou Estat democràtic es va fer des de premisses marcadament espanyolistes, tal com quedà reflectit en el text que recull i consagra aquest esperit i designi: la Constitució de 1978.

És un fet que la norma bàsica va ser àmpliament referendada per una majoria de votants i pel conjunt de l’Estat (llevat del País Basc, on va ser rebutjada). La gent va votar amb la il.lusió de girar full, de mirar cap endavant, i temen el que podria advenir-se en cas de no prosperar... El seu redactat incloïa una sèrie de cotilles difícils d’acceptar per uns quants, entre ells molts catalans, però es volia creure en que prevaldria l’esperit sobre la lletra; i l’esperit, en aquell moment, era d’apostar per el consens, per a la reconciliació, per a la generositat...

Pocs eren conscients del perill que suposava deixar plasmada, de forma indefinida, una definició tan “carpetovetònica” (alguns afegirien encara carrinclona i casposa) de la nació espanyola; pocs veien que allò era una llosa, unes manilles, una camisa de força, una coartada doblada d’un xantatge potencials...