Powered By Blogger

dilluns, 30 de juliol del 2012

L'incendi (XVIII)


Entre ambdues categories hi ha l’antic propietari de ca ma germana (cosí del que em van vendre la meva). M’el vaig trobar per la pista, amb dona, filles i un amic molt eixerit de la zona, el dissabte, el dia abans de l’incendi. Ahir va tornar a aparèixer, acompanyat pels mateixos familiars. Jo era a punt de marxar al CAP però encara vam comentar la cosa; l’amic aquest, vagament veí meu, havia rebut més o menys com jo.

Hauria estat una bona ocasió per dir-li a n’en, ja no recordo el seu nom de pila, però si el cognom: Calderón Calderón (dos cops, sí senyor) que ell i la seva família són bona gent, però que el que han arribat a llençar pel camp prop de les cases, com qui diu per la finestra, és de jutjat de guàrdia, fins i tot per l’època en la que es va practicar l’esport aquest del “happening” de la deixalleria universal.

Durant anys, a la que feies una passa o un sot per plantar alguna cosa et trobaves tresillos sencers, bateries, de cotxe, piles, ampolles de totes mides i condició (des de xampany De La Pierre fins a cervesa passant pel vi), llaunes, restes de motors, somiers, runa, bosses de plàstic de deixalles (devien ser aficionats a les paelles: les closques de musclo així ho indiquen), etc.


El foc, òbviament, havia posat al descobert brossa insospitada que romania amagada sota la vegetació (amb l’agreujant de que el vidre ha petat i recollir-lo s’ha convertit en una tasca de policia científica). Val que part d’això és imputable als obrers que van fer la casa o fins i tot als que venien a veremar, però  els tresillos, portes i finestres suposo que no… En fi, venim d’on venim i anem on anem.


Per internet i pels comentaris de mes germanes he sabut que entre la nebulosa d’amics d’en P. i l’U. ha circulat la brama que “el cercle màgic” de protecció que ella hauria invocat hauria funcionat i casa seva, Mas Aniol, s’hauria salvat gràcies a la intervenció d’aquestes forces magnètiques i angelicals benefactores. Pot ser. El cert és si bé és cert que el foc ha arribat a prop per una banda, sembla, és el conjunt de tota aquella banda de Cantallops la que s’ha salvat. O el cercle era més generós i va treballar a gran escala o simplement ha agafat la forma de vent favorable…


Parlant aprens també petits detalls, com que els bombers van tapats no tant per protegir-se del foc com de la calor que crema i fa impossible d'apropar-te del foc. Val a dir que el foc no és més que calor: a partir d’un cert grau tot, el que sigui, s’incendia (o deforma).


Qui més qui menys tothom estava d’acord que abans no hi havia incendis d’aquestes proporcions (tot i els migrats mitjans d’extinció del passat); els boscs eren nets i vius: la presència humana i les múltiples activitats que s’hi desenvolupaven el mantenien practicables i vigilats. Els conreus, actualment abandonats, feien barrera i delimitaven les zones incendiables.

Queda pendent d’anar a saludar el veí de Mas Baleta (allà on hi ha l’”Stonehenge” local). Serà l’ocasió de conèixer de prop casa seva. Jo també sóc curiós…


També haig de fer encara aquella trucada al veí que diu que els bombers van passar per casa…


En quant a visites, vaig rebre la de ma germana C. i la seva filla N. Va ser breu però em van donar un bon cop de mà amb la cendra esmunyida dins de casa i lligant les glicines (menys enfiladisses del que sembla). La C. em va ensenyar la gravació que tenien de l’estona viscuda en el poble amenaçat per les flames mentre jo havia marxat a avisar els alemanys. Se la veu a ella i a l’A. dalt del pick-up de l’ajuntament omplint el dipòsit-cisterna d'aigua (l’agutzil, esverat, els hi havia demanat un cop de mà). El color i la proximitat del mur de fum és realment impressionant.


L’endemà va ser el torn de la T. i en J., amb en Ph i un amic seu del mateix nom. Aquest darrer, tot just 40 anys, és tot un erudit, tota una eminència filosófica i teológica. Està llençant tesis molt polèmiques (subvencionades per la mateixa Església!, a qui ja ha avisat de la direcció de la seva recerca) en el sentit que Sant Agustí i Sant Tomàs, els pilars fonamentals del corpus teòric catòlic, són herètics (perquè neguen tota intervenció de l’home en l’obtenció de la gràcia…). Els musulmans, en una altra de les seves controvertides tesis, també surten mal parats: segons ell, el que passa per ser el potser més gran pensador de l’islam en realitat no seria musulmà… Divertit.

També posa en guàrdia davant les tesis anomenades "autoemergents": el materialisme ja no es limitaria a dir el com, sinó que s'atreviria a abordar el perquè, hauria esdevingut finalista. El sentit de la matèira i el seu desenvolupament estarien inclosos en la matèria mateixa. La visió immanentista s'hauria perfeccionat. Els defensors d'aquests plantejaments es coneixerien amb el nom de "transhumanistes". Interessant i curiós; a tenir en compte..

Entre els nombrosos interessos d’aquest encara jove estudiós (que viu a Granada i era camí de París en cotxe) també hi ha l’astronomia: de nit, enfocant el seu ipad cap a la bóveda celeste, sortia la part del cel enfocada passada pel cedàs d’un programa que et donava el nom de tot l’identificat (planetes, estrelles, constel.lacions), amb la possibilitat d’ampliar cadascun d’aquests elements. Tot plegat d’una gran bellesa i d’unes magnituds (noves, supernoves, sol, galàxies, etc.) que feien rodar el cap. La cosa es completava amb tot de fotos que té baixades des llocs d’internet de la NASA de la superficies dels planetes, com la de Mart.
Tot això ens va distreure una mica de l’incendi i les seves conseqüències.

L'incendi (XVII)


Em vaig trobar tots els amics, coneguts i saludats que tinc a Capmany (poc més d’una mitja dotzena). En R. era un dels organitzadors i estava content de la resposta. Davant de l’escenari hi havia una gran urna on la gent anava fent donatius. M’havia quedat sense calés (per treuren s’ha d’anar a La Jonquera, Vilabertran, Perelada, Figueres…), tot eren bitllets i sols duia la xavalla del moneder.


El Fritz ingressat a la Vall d’Hebron no és el conegut alemany que creia en un principi  (que es diria Lothar: costa retenir certs noms germànics). El pobre és a l’UCI amb 80% de la pell cremada, amb el cap, les mans i els peus molt afectats. Li han hagut de fer una traquitomia…  Va aconseguir arribar al poble en tractor i es va desplomar. Ja és gran, està per veure si se’n sortirà.


Sobre la investigación a partir de l’ADN de les burilles, tots estàvem d’acord que era ridícul, una cortina de fum com una altra. Fins i tot en R., tot i haver perdut molt, apuntava més aviat –la seva moderació és exquisida- als poders públics com a vertaders responsables del desastre.


Un conegut (un dels fills de l’exjutge de pau que va dir allò de Rèeeee, jo me’n vaig a fer la migdiada) em va parlar de l’error que suposa evacuar la gent. En la majoria de casos els bombers no coneixen els camins ni les vies alternatives. Vaig llegir alguna cosa en aquest sentit en bonca d’algun dels alcaldes de la zona sinistrada. Mala coordinació,  pla infocat paper mullat, etc.

En quant a l'UME, a n'en C. molt li semblava que sobretot havien vingut a protegir la base militar. És cert que el terreny militar pràcticament no ha patit, però quedava ja molt excèntric respecte al centre i la marxa del foc. Per altra banda, és un fet que he vist efectius de l'UME per la banda de Capmany. En tot cas, no sembla que als militars de la base de Sant Climent els tingués gaire preocupats l'incendi; aquests darrers anys, amb les seves pràctiques de tir, ja han provocat uns quants incendis; cal dir que és una zona bàsicament de matoll.

En Q., un altre advocat que ha anat a petar a Capmany, em deia, amb el seu somriure irònic, que ja fa temps que els hi va engegant als de l'ajuntament la necessitat de fer un tallafocs. Que potser ara li faran més de cas.
Corria per allà l’alcaldessa de La Jonquera, una noia molt decent tot i ser de CiU, i el batlle de Capmany, algú ja més profundament discutible, opac, espès (més canònicament convergent que no la col.lega de La Jonquera, per dir-ho elegantment); porta ja 24 anys en el càrrec… Em pregunto com no tenen vergonya les autoritats, com s’atreveixen a aparèixer en públic. En 30 anys de focs repetits no han estat capaços de fer tallafocs com deu mana, ni tampoc de tenir nets els boscos, sobretot després de la destrossa de brancam que va fer la nevada del 2010. El foc, l’incontrolable, sempre ve del nord, perquè és d’on bufa la tramuntana. L’escenari s’ha repetit unes quantes vegades. Tampoc sembla tan complicat fer alguna cosa eficaç per minimitzar, sinó conjurar, el perill. Però no, la incompetencia criminal és la moda a seguir, la regla a respectar.


Va aparèixer igualment per allà el que havia estat breument alcalde de Cantallops, en M., una nano molt maco (fill de guardia civil i independentista) que les obscures forces caciquils havien aconseguit, en un tripijocs de trànsfugues i mocions de censura fora norma, foragitar de l’alcaldia. Em va assenyalar que la zona cremada es correspon amb una notable aproximació a la zona on es volen obrir parcs eòlics, fins i tot això seria vàlid pel que fa al petit foc de Port Bou, on també es vol instal.lar un parc d’aquests. Interessant.
Molt agents rurals disposats a denunciar-te, molta ACA ficant-se amb el molí o amb que no hagis tocat l’aiguamoll que tens a casa, però a l’hora de fer alguna cosa eficaç contra els focs forestals, rien de rien.

Aviat vaig plegar veles. Fora de joc per edat, escassos contactes i fesomia complicada (ediguem que el meu rostre "anglopolonès" no és apte per a gent poc curiosa, escassament avesada a la diferència) en aquesta eterna partida (debat, comerç) amb la meitat femenina de la humanitat, romandre a la festa més temps era perdre el temps. Potser tampoc acabava de tenir el dia.


L’endemà, el carnisser al que vaig a La jonquera (hi vaig pels gossos però com és simpàtic hi acabo comprant per als humans que siguem) em va finalment desfer un malentès que tenia ja la qualitat de l’enigma. Si El Portús és França perquè es diu que el foc va començar a La Jonquera. Molt senzill, es diu El Portús perquè un barri de La Jonquera, Els límits (separat del nucli per 2 ó 3 quilòmetres), en forma part, però ja no és territori francès. Dissabte, anant a comprar a El Boló/Le Boulou, vaig passar pel punt zero de l’incendi: el pàrquing de cotxes que ja just abans de les garites de la frontera; en el marge esquerra (en sentit nord) es veu la línia divisòria entre el cremat i el no cremat.

No cal dir que bé per internet o per mòbil (en aquest cas sense èxit perquè la cobertura que hi havia, justeta, ha saltat pels aires) he rebut moltes mostres de suport. Moltes gràcies.


A l’interès benintencionat de les coneixences se n’afegeix un altre molt humà però ja no tant interessant: el dels curiosos. Els que ronden per la zona mirant si casa teva segueix en peu són uns quants.

L'incendi (XVI)


Amb ànim d’anar acabant aquesta crònica del foc (que reconec s'està allargant més del compte), consignaré en 3 apartats diferents dades, fets, circumstàncies que em semblen dignes de menció o de record. Els titularé 'aspectes humans', 'paisatge i incendi', 'temes animals' i 'casa'. Un breu epíleg clourà tot el conjunt.

Aspectes humans

Evidentment, ja he tingut ocasió de parlar amb amics i coneguts de Capmany. Una primera trobada a peu de carrer em va posar al corrent del més rellevant. 4 ó 5 cases cremades i el càmping. En el cas d’un tal José (no el coneixia però el veia i saludava sovint en el bar-colmado, del que era un assidu client) i la seva dona, ho han perdut pràcticament tot. Es van anar repassant hores, moments, circumstàncies, reaccions, critiques, anècdotes.

Va aparèixer la senyora alemanya dels dòlmens. Es volia disculpar per haver-me fet perdre el temps i si casa meva no havia patit gaire l’efecte del foc. Molt amable. Per part meva li vaig dir que m’havia sentit culpable d’animar-los a fer turismo megalític i que havia anat a veure si havien marxat a temps.

Em vaig trobar amb en R., el de la casa de bales de palla. Serenor total. Es responsabilitzava una mica del desastre. Havia llaurat i pres mesures contra el foc, però s’havia oblidat una furgoneta amb un generador prop de la casa: la primera s’havia incendiat i havia explosionat tot: la bola de foc havia afectat de ple la casa. Deia que ni a l’Àfrica, on hi havia estat unes quantes vegades, havia sentit una calor igual. El consolava dient que afortunadament no havia pres mal ni ell ni cap dels seus. No com la pobra serp, gran, deia, que havia vist morta a l’entrada de la finca, i al dir-ho va mimar, convincentment, la boca i el cap del rèptil mort en l’horror de la calor i les brases insuportables de dolor.


És un tio tan correcte que aquella mateixa tarda (o l’endemà) va passar per casa amb la seva dona (jo no hi era) per demanar-nos si sabíem on vivia un matrimoni ja gran francès a qui se’ls hi havia cremat la casa i vivien en el cotxe... Els volien ajudar. La dona sembla que no està gaire bé del cap (segurament ja d’abans, però el foc ho deu haver empitjorat). A l’ajuntament els van dir que no podien fer res per ells…


Mai he sentit un argentí parlar tan bé el català (fins i tot diu assegurança enlloc de “seguro” referint-se a algú que havia perdut el tractor). El seu fill m’ensenyava en el seu mini-ipad a què havia quedat reduïda la casa. Uns montículs de runa, que inclou totes les eines que tenia en R.. Aquest parla de llogar un “bulldozer” (mot que deu ser més habitual en argentí que no pas excavadora) per fer un gran forat i enterrar-ho tot, també els dos anys d’il.lusió i de feina, contra el vent, la pluja i ara el foc.


Dimarts matí va aparèixer l’E., una cosina seva, crec, i un nebot. Havien viscut el foc des de Taravaus i venien a oferir-se per donar un cop de mà. Molt gentil. Els hi vaig oferir un refresc i vam parlar del foc. No es van allargar gaire. L’E. semblava voler anar per feina i visitar altra gent i fer-se útil. Jo a penes havia passat de la fase de l’avaluació i de la reaclimatació i no vaig saber, poder encarregar-los-hi cap tasca o favor. Ja al marxar li vaig demanar per l’experiència del seu viatge a l’Àfrica de fa un parell de mesos. Molt bé, però el pas de les fronteres és un calvari. Sí, és així.


Dijous van venir en J. i la L. Han perdut bona part de l’horta i una caravana (amb llibres, roba i fotos familiars), però la casa està intacta. En J. no va abandonar la casa fins ja molt avançada la tarda. Viuen en un turó des del que es domina visualment un radi de 20 quilòmetres o més. La L. m’explicà que les fotos que va fer es corresponen exactament a les que li va passar l’antic propietari del foc del 1986, originat en el mateix pàrquing del Portús. La L., molt amiga de parlar, em va explicar que els que vivim apartats som criticats per la gent del poble. Es diu que els bombers perden temps venint a avisar-nos o a evacuar-nos.  La L. desmuntava la crítica dient que a ella no havia vingut ningú a avisar-la i que la gent que vivim aïllats, amb la cura del nostre espai i els conreus que puguem tenir, fem de tallafocs.


Em van informar que al vespre s’havia organitzat una festa en pro dels damnificats en el “Casino” de Capmany.


Hi vaig anar, és clar. 3€ l’entrada. Molta gent (familiars i amics vinguts de lluny o dels pobles del voltant) de totes les edats. Actuacions variades (música, dansa, malabarisme) acceptables (i fetes altruísticament). Vaig fer un parell de birres però tot i la gana vaig prescindir dels entrepans: el contingut (llonganissa, xoriço, pernil serrà i formatge) ja devia ser discutible, però el pa era l’habitual i previsible: un engany que està acabant amb el país. Ja no sabem fer ni pa. Penso en l’Stalin que eliminava professions i oficis sencers per allò de la paranoia de la contrarevolució (finalment el necessari terror totalitari de la revolució permanent): un dia eren els dentistes, un altre els guardagulles, el següent els taxistes, etc. A casa nostra són els forners (o més exactament els elaboradors de farina) els que, en clau metafòrica, mereixerien el càstig de la reprovació oficial i col.lectiva.

L' incendi (XV)


El silenci, la calma eren més intensos que mai. Els gossos van ensumar i detectar un conill. El van escometre i mossegar. L’animal, més desprotegit que mai, va xisclar. Vaig cridar els cans i van deixar la presa tranquil.la, que amb uns saltirons va allunyar-se aparentment indemne. Tots de caminois eren visibles com mai abans. Allà on abans la vista s’aturava, per la capa vegetal, a 10, 15 o 20 passes, ara atenyia extrems llunyans, despullats com un esquelet. Els gossos quedaven perfectament retallats en el paisatge, com uns éssers estranys i fora de lloc. El verd, el color verd, havia pràcticament desaparegut. El volum de les coses, també.
No anava amb roba de batalla (és un dels eterns maldecaps de l’Albera: constantment has de canviar-te de roba en funció de si vas al poble o et quedes feinejant a casa; en general opto per anar fet un pagès-llenyataire tot el dia, de matí al vespre) procurava no sortir de les zones d’herba no cremada per tal d’evitar la guixades de carbonet del terra i de les restes de mates a les Victòria i ala camisa i els pantalons pirata, i de seguir estrictament els camins traçats. A l’arribar a casa, un dels gossos em va saltar al damunt i la precaució presa, fins un cert punt, va resultar en va.


L’olor de cremat era intensa, indefugible. Em vaig preguntar si no era malsà respirar un aire així, si no faria bé de marxar uns dies o un parell de setmanes esperant que la cosa es normalitzés amb el pas del temps i alguna ploguda… poc probable en aquest període de l’estiu, sigui dit. Aquella nit va ser la meva primera nit passada, dormida en la nova albera, en la nova realitat que impera aquí dalt... La lluna, creixent (mora?) era, per l’aire encara carregat de fum i cendra, de color carbassa.


Som diumenge al vespre. M’he quedat sol (per moments un descans, s’ha de dir). Ha passat una setmana. La vida no s’atura. L’endemà d’Hiroshima també va haver-hi algun ratolí que va treure el nas. He dedicat gran part del dia a començar a fer desaparèixer els rastres del foc: fent llenya de les mimoses cremades, tallant les branques baixes i assecades per l’escalfor d’uns pins petits que tinc, talant les canyes mortes (de quatre i cinc metres) de la part seca de la bassa (ja hi ha nous brots de fins a 30 cm, val a dir que he regat força) i ficant dins els cotxes, prèviament seccionats, els metres i metres de tub de rec inservible i la massa informe de mànegues cremades. Quan penso que només jo, a penes afectat, ja omplo un cotxe de coses fetes malbé i inservibles, els rastre de destrossa, de destrucció d’aquest incendi és inimaginable, digne d’una guerra.
Ocupat amb les mimoses m’he fet un trau-tall a l’avant-braç esquerra (he ensopegat i he caigut amb el braç sobre una branca seca). La sang brollava amb ganes, però de seguida he vist que era superficial. M’ho he rentat i he aplicat un tovalló de paper per tallar l’hemoràgia (o almenys no tacar-ho tot); la T. m’ha fet una primera cura d’emergència (una mena de betadine i tintura de caléndula –no tenia  tap dosificador i n’ha caigut per parar un tren) i unes boletes d’arnica (l’estafisàgria –per cicatritzar- s'ha quedat estúpidament a Barcelona).


En Ph. m’ha acompanyat al CAP de La Jonquera. Era el segon que hi anava per aquest motiu. Fa cinc anys em faig “obrir el cap”, per emprar l’expressió consagrada; en realitat va ser un tall superficial fet amb la part de destral del magall. M’havia entretingut (bé, m’hi havien entretingut, però ve a ser el mateix) a Barcelona i vaig arribar que ja era fosc a Capmany. Volia de totes totes acabar de plantar una cosa i vaig cavar amb poca llum i sense recordar que hi havia una corda penjada allà mateix on tenia pensat fer el forat. Lògicament el magall va rebotar en la corda i em va anar a parar al cap. En aquell moment no duia cofat el salakot (un regal de Singapur de feia molt anys d’una nòvia alemanya: hauria esmortit totalment el cop). El cop va ser considerable però no vaig perdre el coneixement en cap moment. M’ho vaig curar com vaig poder i no vaig anar fins al CAP fins a l’endemà, on em va renyar per no haver vingut abans; no tenien clar que la cosa pogués cicatritzar, etc. Tot va acabar en no res. Fins que no sigui calb no es veurà la nafra.


Un infermer i una metgessa relativament jove s’han ocupat de mi. He rebutjat l’anestèsia (els dolors coneguts perden la seva capacitat de fer mal, i per altra banda la punxada de l’anestèsia sembla que és tant o més dolorosa, ha informat la metgessa). Ha utilitzat una agulla que és corva, com una mena de garfi. Fa poc més d’un any en vaig utilitzar una d’igual per suturar el coll del gos d’uns amics, que li penjava d’una enganxada que havia tingut amb un altre gos o amb un senglar; la metgessa m’ha confirmat que és la mateixa agulla, però amb un fill menys gruixut que en el cas dels animals. Al cap de 5 minuts érem fora. És el tercer o quart cop que baixo a La Jonquera des del dia de l’incendi. Els mateixos turistes francesos de sempre (comprant tabac i pastís a dojo), les mateixes putes prenent un descans o enviant diners. No ha canviat absolutament res, des del moment de que l’asfalt ha seguit sent el mateix i ha preservat l’illa estirada de humanitat, tan previsible com privada d’imaginació. 

dissabte, 28 de juliol del 2012

L'incendi (XIV)


Una altra novetat del dia va ser l’anada a La Jonquera. Els dos quilòmetres de carretera muntanyosa i boscosa que baixa de l’altiplanície fins a la vall i coll d’aquesta població oferien un espectacle d’una quasi perfecta i rabiosa recent combustió. Més del 97 o 98% dels arbres estaven absolutament carbonitzats. La violència de la cosa havia estat total. La visibilitat havia canviat de manera espectacular: tot el que amagava la vegetació ara era ben visible: grans rocs, camins, murs de pedra seca. Els marges mostraven ja, amb alguna ampolla, paper o bossa de plàstic llençats després de l’incendi, el carácter desaprensiu de tanta gent que circula per aquí i per arreu. El contrast amb la negror del terra ressaltava encara més l’incivisme d’aquesta gentalla que hauria de tornar a l’escola després de ser severament multada.
El foc, com sol passar, havia respectat el nucli urbà (socarrimant greument sols una casa) de La Jonquera, però l’havia deixat, a banda i banda, sense capa, vida vegetal. Si ja era un lloc malmès per les infraestructures i els equipaments de servei desproporcionats (AVE, NII, autopista AP7, MAT, pàrquings de camions, puticlubs, grans superficies comercials, benzineres, l’antigua duana, etc.), ara esdevindrà ja un lloc irrespirable, maleït, repetidament maltractat i condemnat. Planyo els seus habitants. Llegint els diaris a La Societat vaig, com tothom, prendre consciència de la magnitud del drama: les granjes cremades, els ramats morts, el nombre d’hectàries afectades, els detalls de les morts, els mitjans emprats en el combat del foc, les reaccions i crítiques dels alcaldes de les poblacions tocades, el cas del càmping de Capmany, Les pedres, totalment devastat (75 bungalous de fusta perduts, caravanes, cotxes, equipaments), etc.
Al caure el dia em va semblar indicat, necessari, fer una passejada per acabar de veure com havien quedat els encontorns de la casa. Els gossos esperaven aquest moment amb la mateixa alegria de sempre, com si res no hagués canviat. El bosquet d’eucaliptus que es veu des de casa (i que un dia en Ph. va dir que donava un aire txejovià al paisatge, cosa que sorprenentment jo també havia pensat en el seu dia: maca aquesta coincidencia més enllà del temps i de la diversitat mental) s’aguantava més mort que viu: aquella tramuntanada de foc havia estat una prova d’una extrema duresa per a ell; ja veurem quants dels seus arbres tornaran mai a brotar. Seguir el camí que travessa la pineda de l’entrada de casa procurava una sensació estranya. La capa de pinassa era una catifa negra; els, pins poc més que pals negres; la desolació i mort eren les úniques companyies. J’ai marché sur la lune… 
Els aiguamolls, secs en aquestà época de l’any, mostraven les taques, les nafres (talment l'avanç de la gangrena, la lepra o el càncer) del foc, en major o menor intensitat. Els boscos oferien l’aparença de tot el que s’ha fet, cuinat “a la brasa”: descarnats, desvitalitzats, de fullam pàl.lid o troncs negres. Els equips de Fecsa havien treballat a contrarellotge; es veien aquí i allà grans equips electrògens subministrant l’electricitat que havia fallat durant llargues hores tant a Capmany com a Cantallops. Les línies semblaven tenir tots els seus pals en perfecte erecció i aliniació; les restes carbonitzades i les bigues de ferro amb argolles de filferro que havien servit per asegurar els antics pals evaporats formarien part, amb altres mils detalls, del record del que havia passat allí un 22 de juliol de 2012.

L'incendi (XIII)


La connexió wifi del lloc no va funcionar malgrat els repetits intents i, sent l’últim en fer-ho, vaig abandonar el lloc. Se sentien encara volar els avions (segurament les darreres sortides) que durant tot el dia havien estat anant i venint. S’havien vist sense parar grups de tres hidroavions, els famosos Canadair, i també, menys sovint, uns avions amb silueta de bombarder de la Segona Guerra Mundial, tal vegada quatrimotors, volant en parella. Havia sentit dir com algú deia que el foc de la muntanya no presentava cap perill per a Cantallops (ni tampoc Can Xiquet) ja que el vent, de marinada (i prou suau per permetre l’actuació aèria), l’empenyia muntanya amunt. Es tractava, això sí, que no desbordés de l’altra banda. Segueix sent, per a mi, encara ara, una incógnita si l’incendi de Cantallops, el de la carena, tenia continuïtat amb el de La Jonquera, formant-ne doncs part, o si era independent.
Em vaig instal.lar en la casa que ja coneixia per haver-hi viscut un any i mig. La missió de cuidar de la casa d’un eventual atac del foc (la casa era en un dels límits del poble i tenia tot un bosquet de lledoners grans a fregar) semblava més que improbable. Una nit sense historia ni ensurts em va dur a un matí asollellat. L’activitat aèria ja era en marxa. La Concòrdia estava tancada per “dia de descans”; Can Tomàs també era tancat. Vaig aplegar el meu i marxar sense més dilacions, agafant un cop més la carretera nova, amb la intenció, aquesta vegada d’arribar a Capmany per darrera. La carretera aquesta creuava una zona gens o molt poc afectada per les flames. Enfilant-se pel turó des del que es domina Bell Lloc vaig veure com aquell era justament el perímetre màxim d’extensió del foc. A partir d’aquell punt, amb la carretera tornant a enfilar la dirección sud, l’esquerra de la carretera –zona militar- havia quedat preservada, i la banda dreta afectada.
Desembocant a la carretera comarcal (deixant davant meu la casa de colònies on vaig dormir el primer cop que vaig posar els peus en aquests paratges, l’any 2000 ó 2001), vaig girar cap a la dreta per arribar-me fins a Capmany. El dia anterior hi havia anat des de la N-II, no per on hi accedia ara. En els 3 ó 4 quilòmetres que vaig recórrer vaig anar constatant el diferent grau d’impacte de la cosa. Les vinyes i olivars havien aguantat (amb alguna baixa en la banda més exposada, exterior), les pinedes no gaire, però tampoc molt menys que els alzinars. Les cases i construccions semblaven haver-se salvat totes. El promontori del cementiri que havia servit de talaia per veure la marxa del foc el dia en que aquest s’havia declarat, estava molt socarrimat. L’hort solar una mica a la dreta del poble i les naus industrials i cellers de tota aquesta banda havien quedat intactes.
Va ser un dia dedicat a regar, respondre missatges de suport (per mail: la telefonía mòbil havia deixat de funcionar), de llegir els diaris (del dia o del dia anterior), de descriure l’experiència i de veure passar hidroavions i helicòpters. L’endemà vaig tenir l’alegria de veure aparèixer en Boix i poc després en Saüc (un rebrot de la lismaniosi que pateix de fa temps l’està tornant a deixar-lo amb un aspecte llastimós: pelatge com sarnós, coixera, i posat afligit). S’havia que s’havien salvat, refugiant-se en la seva segona llar d’adopció (Mas Aniol), però no imaginava que tinguessin la intrepidesa d’emprendre el desplaçament entre el dit mas i casa meva (uns bons dos quilòmetres de territori castigat).

L'incendi (XII)




Arribant al poble encara vaig fer marrada per anar a veure, per la carretera “nova” (ja té tres anys, però una obra –polémica en el seu traçat i realització-  que ha trencat el tradicional aïllament en cul de sac de Cantallops) com treballaven els bombers que s’hi havien desplaçat per combatre un conat actiu. Vaig aparcar a una distancia prudencial i m’hi vaig apropar per la carretera. Dissimulant la càmera dels ulls d’altres efectius de bombers o d’ADF que passaven en un sentit o un altre. Per una banda em repugnava fer el paper de curiós morbós, passiu i simple espectador; per l’altra no volia que em fessin marxar. Vestit com anava podia passar per un pagès preocupat pel seu camp o la seva barraca arran d’horta.

L’aproximació dels professionals del foc semblava seguir la táctica guerrera. La infanteria, els bombers a peu, s’avançava a peu per un camp, des de dos o més  angles, en direcció al foc. El tanc, el camió, s’apropava pel camp fins a una certa distància i prestava, amb les llums giratòries i el seu motor en marxa, l’assistència necessària. Es desplegaven mànegues i s’atacava a cop de doll d’aigua (administrat, semblava, de manera puntual, “quirúrgica”, segons el principi d’economia i máxima eficàcia). El fer dels bombers era bastant calmós, de seguretat i d’hàbit professionals. En concret aquests que veia actuar eren els de l’UME (Unidad Militar de Emergencias); eren o tenien l’aspecte de bombers (com llurs camions vermells), però anaven acomboiats per Land Rovers declaradament militars (de color kaki, com el personal que els feia servir). La boirina del fum, l’olor de cremat i els fragments de cendra baixant voleiant des del cel formaven part indestriable de l’ambient, del moment.
Arribant a la Concòrdia vaig veure moviment de nens i nenes. Poc després vaig saber que era un grup escolta que havia quedat confinat des del dia anterior a Cantallops i que finalment rebia l’autorització per marxar cap a La Jonquera. Per als nanos adolescents devia ser una situació encara més nova i carregada d’emocions que per als adults.
La terrassa era encara més plena que al migdia. Vaig saludar tres o quatre coneguts. Amb un, vingut de Girona, vaig convenir que tot i no poder fer res, era com de mal gust marxar i deixar sols els bombers amb la feina de lluitar contra el foc. En P. i l’U. eren allí amb la F. i el seu company, la parella que porta aquest restaurant-bar mig cooperativa i mig centre neuràlgic de Cantallops. Prenien cava, potser per oblidar el destí encara incert de Cantallops i per fer passar els nervis. En P. derrapava per moments cap a la facècia cabaretera.

Un 4 x 4 d'un equip d'AGIF (cal suposar que un cos auxiliar més) va fer la seva aparició. Un parell de nois i una o dues noies, en la força de l'edat. Joc de mànegues i dipòsit a la part posterior del vehicle. En P., ja una mica alegre pel cava, va dir que aquests "poca cosa", que eren més aviat ineficients, que un parell o més cops al dia tornaven a casa seva o a la seva base i, va deixar entendre, cardaven pels descosits. Em va semblar que algú dels presents confirmava parcialment, o en tota la seva extensió, la maledicència. Ja pot ser, però sobretot eren ganes de dir bajenades i treure's la tensió del damunt.
La taula del costat, d’aquestes, com la nostra, de pícnic de parc nacional ianqui (allò de taula i bancs formant un sol conjunt de El oso Yogui), era plena de joves ja crescudets (les forces vives, diguem), comentant la situació i emetent judicis i crítiques. Un d’ells es queixava del sensacionalismes dels titulars de La Vanguardia del dia i lloava, tot i admetre la seva prevenció envers els militars, la tasca que estaven fent els de l’UME.
Al cap d’una estona vaig encendre l’ordinador i em vaig anar oblidant de l’entorn. Havia sentit dir que Cantallops era sense llum, però jo tenia bateria per unes hores i per a la resta ja m’espabilaria: no havia vingut de festa ni amb la intenció de quedar-me desvetllat fins les tantes. Amb tot, el tall de subministrament elèctric va resultar ser una falsedat o bé una vella veritat ja superada i desmentida pel present (potser, això sí, hi havia restriccions i el corrent era d’una potència limitada, però poc o molt, n’hi havia). Ja era fosc quan va venir un càmera de TV3 va entrevistar una o dues persones i va fer una breu passada filmant el petit grup encara present. Sembla que aparec escrivint, amb aire més aviat absent i concentrat; era immers en la primera crònica d’aquestes que he anat desgranant sobre l’incendi.

L'incendi (XI)



Des d’aquest punt lleugerament elevat es domina tota una planura que constitueix, d’alguna manera, el meu espai de passeig i d’evasió. És una  combinació de prats, aiguamolls, boscos d’alzina i afloracions de grans penyes granítiques. Semblava un camp de batalla: zones carbonitzades, d’altres superficialment rostides (com si un vendaval de brutícia les hagués fuetejat sense pietat), prats amb l’avanç estriat de grans llapissades o marees irregulars de negror (interromput pel caprici del vent o per la presencia d’una humitat excesiva)… Tot plegat feia l’efecte d’un bombardeig de napalm, amb les clapes que havien escapat a la destrucció, no del tot perfecte per aquesta banda. A mitja muntanya es veia com el Santuari de Santa Llúcia, on en un moment d’inconsciència infantil havia sospesat la possibilitat de situar-me per veure la marxa del foc en els seus primers compassos, s’havia salvat, però havia quedat encerclat per les flames, que havien consumit els boscos i matolls de la carena bastant més enllà en direcció a Cantallops.

Vaig sortir a la carretera cap a Cantallops i vaig comprovar el que li havia sentit dir a n’en P.: tota un renglera de pals elèctrics jeia de costat, segats per el foc. Hi ha poques visions que transmetin més la sensació de caos i violencia que la dels pals elèctrics abatuts. És una imatge que remet directament al sabotatge, a la guerra, als grans accidents o a les gran calamitats naturals. Els hi vaig fer algunes fotos. Se’m van apropar sense por i un d’ells em va voler caixalar la goma de la finestra, i això que per aquell marge de pista encara quedava herba més o menys fresca.
Vaig passar pel davant de Can Ferrutx i em va semblar intacte tot i el rastre del foc arran d’un cobert. A mesura que m’apropava de Cantallops anava veient, des de la carretera, el mapa de la situación de la plana. La llengua de foc havia passat, en el seu extrem oriental, per entre Cantallops i Capmany. En aquest límit, i més enllà d’aquest, cap a l’esquerra, hi havia alguns indrets fumejant, en particular un turó en el que es veia, de tant en tant, el despuntar d’alguna flama. La gent del restaurant Can Pau mirava de l’altra banda, cap a la carena. Les mandroses fumeres del migdia s’havien convertit en un front continu, de biaix, a l’alçada de mitja muntanya. Se’m va acudir pujar a Can Xiquet, des d’on la vista de totes les amenaces seria objectiva i clara. Passant per damunt d’un desplegament de mànegues petites i grans vaig estacionar en el pàrquing. Un colla de joves, empleats i potser voluntaris, eren asseguts per terra i en els graons de l’escalinata de l’entrada. Estaven silenciosos, expectants, talment com els soldats que esperen l’ordre i el moment d’entrar en combat. Els vaig saludar. Estaven pendents, em va dir un d’ells, de l’evolució del foc de la plana o del de la muntanya. Vaig respondre que el de la muntanya em semblava molt més greu.
Agafant un pista encimentada, a peu, vaig anar a donar un cop d’ull a aquest darrer. Vaig passar arran de piscina de l’hotel: una mànega (amb la invisible però més que previsible bomba) i un generador asseguraven el subministrament d’aigua. Un aspersor per allà la vora no parava d’escopir aigua en un semicercle de cinc o sis metres sobre la pinassa d’una pineda. Una caminadeta de deu minuts em va apropar una mica més del foc. No era d’una gran virulència; gairebé no es veien flames ja que quedaven tapades per la vegetació: sense vent fort la cosa era una anar rosegant, no devorant.

L'incendi (X)


Pel costat de la muntanya hi havia el que més tard s’uniformaria en un sol front. El P. em va abraçar amb els ulls humitejats; l’U. estava asseguda en un racó, inexpressiva, abatuda. Li vaig fer un petó. No recordo haver menjat res, i potser tampoc begut. Vam veure passar en un sentit i un altre uns quants camions de bombers de la Catalunya Nord (l’emblema del Conseil Général des Pyrennés Orientales, amb les quatre barres en diagonal, ho deixava clar; parlar de Pirineus Orientals enlloc de Rosselló ja són ganes... d'esborrar la història). No vam trigar a marxar. La N. i l’A., que va dubtar fins al darrer moment de si es quedava o no, em van oferir casa seva allí a Cantallops, malgrat tot més segur que casa meva, i vam marxar cap a Barcelona.

Els que quedàvem, ja només quatre, van decidir de reunir-nos de nou a casa meva per acabar de protegir i tancar les cases. Aquest cop, mirant d’anar agrupats per si hi havia algun ensurt, vam passar per la carretera (de fet la pista per la que havia vingut era tancada: el foc devia haver-se revifat). Per la carretera veies columnes de fum a mitja muntanya. Em preguntava si no acabaría arribant a la carretera i si més tard podría encara tornar a passar per allà en sentit contrari.
A l’alçada del primer estany ens vam trobar en sentit contrari en P. que venia amb la seva furgoneta. Havia passat per casa. La seva expressió era la de sempre: la de gos bastonejat que de la tristesa extrau un somriure i uns ulls grans oberts. Ens va dir que la casa d’en R. s’havia cremada, i també alguna més; el càmping també havia quedat arrasat. En R. feia dos anys que treballava en aquella casa: tots els dies lliures, totes les vacances, gran part sinó tots els estalvis. Ho vam lamentar, clar.
Un cop enllestides les tasques de prevenció i de seguretat descrites més amunt, ens vam dispersar. En la meva tornada cap a Cantallops vaig finalment començar a fer un ús sistemàtic de la càmera de fotos. A l’alçada de la lleu elevació del terreny ja esmentada més d’un cop anteriorment em vaig trobar quatre superbs cavalls negres. No eren cap dels que coneixia de per allí (els dos de l’estany gran eren al seu lloc, i els de la masia gran, molt propera, eren diferents i sols eren tres; no fa gaire es van escapar i van arribar a casa, tranquils i majestuosos, sense la més mínima por dels humans ni dels gossos). Vaig imaginar que eren els del mas Ferrutx (!), una altra masia reformada (en P. m’havia dit que s’havia cremat però l’havia vist sencera, però) dóna a la carretera anant cap Cantallops. Els propietaris, una parella francesa, havien sortit als diaris (entre d’altres a la portada de La Vanguardia de l’edició de dilluns) perquè havien perdut bona part dels animals que criaven, entre ells un ramat de llames.
L’aparició aquella dels cavalls, vist ara en retrospectiva, tenia molt d’apocalíptica. Faltaven els genets, però la Fam, la Pesta, la Guerra, la Mort, semblaven presents a tot l’entorn d’una manera o una altra. Això ja era bastant així per als humans, però per a la fauna era un fet palmari, i encara més per a la vegetació, en que la cosa esdevenia una veritat d’una radicalitat implacable, sense pal.liatius de cap mena.
Hi havia les salvatgines i bestioles que no havien mort perquè havien pogut fugir, i ara vagaven esmaperdudes ves a saber on, per terrenys desconeguts d’elles, potser més pobres i amb menys recursos per repartir. Hi havia, però, tota la fauna que no hauria pogut escapar del foc: tota allò que repta o que es mou amb lentitud: serps, tortugues (les famoses tortugues de l’Albera…), gripaus, granotes, llimacs, cargols, insectes no prou veloces en el seu salt o corredissa. Les closques de cargol es veuen a centenars, a milers emblanquinades per l’escalfor del foc (la reacció del calcari?) a peu d’arbres i en els marges dels camins. Les formigues, sempre previsores i organitzades, han sobreviscut i s’activen com sempre a l’entrada dels seus nius: el món subterrani de galeries les havia salvades.



dijous, 26 de juliol del 2012

L'incendi (IX)



Fent balanç, doncs, res. Un dany mínim. Fins i tot podria dir que el foc, en certs aspectes, m’ha fet un favor, ja que m’ha desempellagat de coses i feina inútils. Molta mànega (almenys la prima, la de 15’’) que no em servia per a res, un hort abandonat, un femer de mal veure, molts arbrets que, pobrets, no feien res i m’obligaven a una assistència de Creu Roja sense futur… Per a ser complets podem encara afegir un parell de mànecs d’eines, un rasclet i una aixada) que corrien per fora (el de l’aixada semblava que no hagués existit mai).

Alguns arbres, que estaven ufanosos, ja em sap més greu. Uns quants han quedat en un estat entre la vida i la mort (fullam ressec) que no augura res de bo (com és el cas d’un parell de freixes petits, un plantat recentment, o de la pomera, mitjaneta, existent ja d’abans de la meva arribada aquí). Els xipressos, els macos, crec que s’han salvat, també els que feien tanca en un dels angles de la casa i que m’han donat molta feina (el terra, passat els primers vint centímetres, és de roca viva en aquell indret), i diria que igualment una palmera que amb el seu creixement lent ja feia el seu metre i mig d’alçada (i era, una mica, la joia de la corona); sino fos el cas em doldria. En fi, puc donar gràcies a Déu i, si es confirma, als bombers. La pèrdua més gran, per a mi, haurà estat la del paisatge: entre el 60 i el 70% del que envolta casa meva està cremat o molt tocat.

Pel que fa a la T., es pot dir que ha sortit totalment indemne. La seva casa a penes té elements exteriors i poca cosa plantada (tot, llevat d’una jove noguera, salvada). Fa menys anys que hi és i no té tanta fal.lera per la jardineria com jo. Els grans pins i mimoses que té han quedat fora de l’abast de les flames (altrament casa seva seria ara una ruïna), i sols unes quantes mimoses velles i castigades pel vent del davant de la casa han vist com el vent els hi segava els peus forçant-les a ajeure’s. Dos dies més tard comprovaria que se li havia cremat el cable –posat arran de terra- del pou a la caseta del generador: normal. Poca cosa.

Mentre feia l’inventari de l’impacte, mon germà s’afanava i ruixava un punt que encara fumejava i reclamava que m’ocupés del generador (el cable que connectava aquest a la bomba de la bassa s’havia cremat, és clar). Em va dir de males maneres, que perdia el temps i això em va posar de mal humor, però em vaig contenir; a fi de comptes m’estava ajudant i el que feia era útil. Calia, deia, assegurar-se de tenir aigua i electricitat (que en aquell moment semblava fallar, al final va resultar que el que no semblava pitar correctament era el motor del dipòsit, no l’electricitat). Era cert que encara hi havia fumeres en diferents punts de l’horitzó, però al meu entendre el perill ja havia passat: no hi havia cap front de foc que pogués arribar de nou, ja que tot era ja cremat. En quant a la possibilitat que revifés algun punt del que s’havia ja cremat a casa, em semblava improbable. El segon intent d’empalmament del cable de la bomba va funcionar i vam tenir aigua a pressió. Millor, perquè el motor del dipòsit, com deia, no semblava tirar (més tard comprovaria que s’havia espatllat: l’aigua baixa per gravetat i més enllà d’un cert nivell ja no hi haurà pressió per a res, ni per a dutxar-se ni per a regar…).

Vam estar treballant un parell o més d’hores. Apartant de la casa coses cremades, apilant les mànegues cremades, tallant un parell de branques baixes del pi pròxim a l’entrada del garatge, segant a ras del terra una ginesta ja grandeta que havia crescut arran de paret entre dues finestres (en circumstàncies així s’acaba la paciència i la tolerància), buidant la pèrgola de cadires i taules, col.locant totes les bombones en el prat-aiguamoll, separades les unes de les altres, ruixant la terrassa a base de bé. El meu germà s’ho va prendre amb professionalitat i no va parar.

Feta la feina vam convenir de trobar-nos a Cantallops per prendre alguna cosa. El foc estava actiu per allí i la N. i l’A., amb casa en el poble, volien saber com estava la situación. Estàvem preocupats per la sort, encara incerta, de Mas Aniol, la masia dels amics P. i U. Tothom es va avançar i em vaig quedar sol amb l’espectacle de la desolació. Vaig acabar de tancar i vaig guillar.

No gaire lluny vaig passar arran de punts que fumejaven i treien alguna flama; poc més enllà vaig haver d’accelerar perquè el que quedava d’un pal elèctric cremava. Tot i passar ràpid amb les finestres tancades (tret de l’esquerra del darrera, un cop més encallada, en els seus quatre d’obertura) la bafarada de calor es va fer sentir amb intensitat. Vaig arribar al petit altiplà on havia estat amb els alemanys els matí anterior. Una furgoneta d’EMTE era estacionada allí a la vora. Un parell d’operaris amb màscara evaluaven la situación (vaig sentir enveja de llurs protecció contra l’olor de cremat); els vaig felicitar per allò i em van dir que havent d’estar tot el dia exposats a aquell aire era convenient).

Els pals de baixa tensió, la majoria de fusta, oferien un espectacle que parlava per ell sol: uns havien desaparegut i sols romania íntegre el capçal d’argolles de vidre, aguantant-se penjat del cablejat; d’altres estaven sencers però sense base, sospesos també del cablejat; alguns havien caigut; d’altres estaven només socarrimats o intactes per trobar-se en un tram de bosc romàs preservat. El vol dels magnífics hidroavions era constant, circular. Desapareixien rere la serralada, camí del mar o de l’estany d’Argelés (?) i tornaven sobrevolant els cims sobre Cantallops o directament cap a Darnius, on s’havia desplaçat el gruix de l’incendi.

Vaig decidir agafar la pista que fa drecera enlloc d’anar per la carretera. Des del cotxe, havent d’estar pendent de la conducció amb els seus revolts, no podia veure gaire el paisatge, però sí els marges del camí, prou eloqüents. Paratges apreciats per llur bellesa estaven malmesos, violats i bruts de negre en el meu eix de marxa. M’hi vaig apropar, vaig jutjar que, accelerant de nou, no prendria mal. Així va ser, però la calorada va ser superior aquesta vegada: el marge en combustió era més extens. L’horitzó, poc abans de passar vora la masia del P., s’eixampla i deixa veure tota la carena d’aquest tram dels Pirineus. Un front de fum semblava baixar de la muntanya direcció a la carretera i per tant al mas dels amics i d’altres. L’hotel de quatre estrelles Can Xiquet semblava també ser en perill.

Vaig entrar en el poble per aparcar poc després davant de la Concòrdia, fent una aparició injustificadament , falsament heroica (amb els pantalons i camisa com lacerats per la llapissades de carbó). Hi vaig retrobar els familiars, els amics i altres cares familiars o no. L’ambient estava força electritzat. La sort de Cantallops encara era incerta. A la banda de la plana, direcció al mar, hi havia focus actius. Un conegut (un que trobo s’assembla prou a n’en Sean Penn) amb cara de circumstàncies esperava notícies amb la seva companya. Per aquella zona hi tenia una xalet de fusta, talment fossim a Suïssa o a Suècia…

L'incendi (VIII)


Seguim repassant la situació. La terrassa de fusta, l’altra gran perill de la casa, aquest inamovible, no havia patit l’assalt de les flames, ni tampoc les glicines enfilades en els muntants de la seva estructura de ferro (ni encara menys l’estret canyís de bruc que fa de sostre), ni els baladres als seus peus, ni els seus voltants més immediats. Es pot dir que la part sud, sud-oest del terreny immediat a la casa va quedar totalment preservada de l’acció del foc. El conjunt de mimoses, moreres i til.lers de tot el davant i cap a la dreta de la casa no havia patit el més mínim, o quasi. Tot i que el foc no va afectar aquest costat, em felicito d’haver tallat tota la part central del bosquet de mimoses del davant de la casa. És cert, com es planyia sovint ma germana C., que feien maco (des de l’interior de la casa, els dies de vent, semblava talment fossim dalt d’un vaixell amb les onades agitant-se fora borda). Si aquells 100 m2 de densa mimosa s’haguessin encès, la pérgola, a menys de quatre metres, també ho hauria fet, i amb ella molt probablement la casa. El fet d'haver desbrossat unes poques setmanes abans i d'haver utilitzat força pinassa per a l'hortet que en J. va insistir de fer i ajudar a muntar en zona lliure de mimoses (una tècnica que té apresa per preservar l'humitat i l'esponjositat del terra on plantes el plançó), la cosa potser hauria anat altrament.

Ara bé, exceptuant el nucli de la casa i el seu espai davanter, el foc, passant a banda i banda, havia estat bastant inmisericorde. Desbordant el bosc d’alzina surera s’havia saltat el perímetre del mur de pedra seca i s’havia desbocat cap a la brolla (estepa, espígol, argelaga, bruc, vinya borda, esbarzer...) del costat esquerra del terreny, i l’aiguamoll sec del davant (respectant, però, el molí –de tota manera incombustible- i la seva anella de baladres a la base).

Els arbres fruiters (pomeres, perers, cirerers, codonyers, presseguers, abarcoquers, atmellers…) que per la banda del darrera tenia plantats de feia anys –la majoria tot just sobrevivint, s’ha de dir- estan morts o ressecats fins a l’agonia. El nesprer grandet (recuperat fa anys de casa els pares de la M.A. i transportat en baca), més proper de la casa, s’havia salvat. En canvi, un cirerer d’arbós plantat i regat durant anys semblava formar part del contingent d’arbres condemnats a una mort anunciada, diferida de pocs dies. Les alzines normals semblaven haver resistit més que les sureres: moltes conservaven, torrat, gran part de les fulles.

La tanca de xipressos (Lailandis: aquesta espècie que es desplega enlloc de créixer tubularment, i que, diuen, és de creixement ràpid…) per protegir l’hort, completament cremada (entre aquests i altres plantats a llarg del mur que dóna al nord hauré perdut una quarantena de xipressos d’aquests). De l’hort –abandonat fa un any- no en quedava ni rastre. Els palets desapareguts (claus i el terra color “carn” esmentat anteriorment) i la xarxa de tubs del rec gota a gota amb cremades de primer, segon o tercer grau; en bastants casos fins a fusió.

El foc, en el seu camí cap al sud, havia respectat la petita pomera i, fins un cert punt, el modest lledoner (prou alt i prim per no cridar l’atenció?) que tinc per aquella banda, com també els pins, joves i vells (els primers color gris-coure, nogensmenys). Del que feia la funció de compostador (un podrimer a l’aire lliure delimitat per quatre palets d’ensemblament desllorigat pel temps, sols en quedava un petit montícul; del petit i llastimós castanyer bord que era tot proper, ni els vestigis. Les altes canyes del marge “nord” de la bassa eren enla seva majoria totalment vinclades i socarrimades. El papirus molt tocat; les dàlies amb molt fulla rebregades i resseques per l’escalfor. Els nenúfars s’havien salvat, potser perquè el nivell de l’aigua era baix.
Les flames havien segat la soca d’una gran mimosa (sense tocar res més) que s’havia desplomat sobre l’interior de la bassa; encara està per veure si una de les seves branques, que entra en angle quasi perpendicular a la superficie de l’aigua, no m’ha foradat la lona del fons; sí és el cas, ja l’hem vist prou, la bassa… (cal dir que de moment el nivell de l’aigua no sembla haver baixat: potser convindria deixar la branca on és: si ha fet el forat potser també l’està taponant?). Recorrent la ribera un parell de granotes han saltat a l’aigua: felicitats, amigues!

En aquest recorregut des del límit de la casa amb el bosc de “suros”, que diuen aquí, fins a la bassa els metres de mànega consumida eren molts (potser he perdut 150 metres de mànega amb una colla de connectors). Un altre pèrdua, o desperfecte, a consignar, són les tapadores de la fossa séptica: estan mig cremades i deformades. Allò ja no hi ha qui ho obri. Una pèrdua, la que donarà més feina, és la del recinte dels gossos. 4 ó 5 pals “desapareguts” (amb lo qual hi ha 7 ó 8 metres de reixa caiguda, i la caseta, de la que estava tan content (era com una petita granja del Far West, amb els seus coberts, racons, sortints, etc.) i en la construcció i millora de la qual tantes hores havia dedicat, totalment volatitzada. Els sacs de pinso reduïts a unes boletes beige pàl.lid i les menjadores de metall totes contortes.

L'incendi (VII)

Arribava doncs el gran moment, el de la veritat: el revolt que em diria si sí o si no. La pineda calcinada de la que sortíem i el tros de prat que ja veiem al davant, totalment arrasat de negre no feien esperar res de bo. Un cop de volant i vaig tenir una visió de conjunt de casa meva: aparentment estava intacta…! Tot el vert, la petita massa vegetal a tocar de la casa també… Un miracle? A mesura que ens apropàvem anàvem veient, però, el prop que havia estat el foc i el mal que havia fet allí on havia arribat. Calia encara veure el darrere de la casa i també la casa de la T. Vam aparcar. Les moreres que havia plantat feia quinze diez s’havien salvat, pagant un petit tribut d’unes quantes fulles seques. De sobte va aparèixer mon germà que havia vingut pel seu compte i se’ns havia avançat (amagat entre la vegetació del davant de la casa no havíem vist el seu cotxe). Ens va dir que tot estava OK, que havíem tingut molta sort. Quin descans…

En Ph. va anar cap a ca ma germana per veure-hi el rastre del foc. Jo vaig fer el tomb de la casa. Em preocupava molt el dipòsit d’aigua ben bé arran de bosc. Era allí, sencer; m’havia imaginat trobar-me’l fet una argamassa immunda de plàstic fos. No s’entenia: el bosc d’alzina surera (petita) que s’estenia fins al mur de pedra seca (baix) que marcava el límit de la proprietat havia cremat amb intensitat (tot era negre, el sotabosc aplanat, ni una fulla en cap arbre, ni un arbusts ni bri d’herba sobreviscut). El dipòsit pràcticament tocava el dit mur… Una petita alzina normal (no surera), l’arbre més pròxim a la grossa columna de fibra de vidre, no havia cremat ben bé: era grisa, no negra, i conservava la majoria de les fulles. La gran alzina surera just davant del dipòsit s’havia salvat tot just amb el fullam de les branques baixes o les encarades al foc virat a marró clar. Tot això a menys de 10 metres de la paret posterior de la casa (val a dir que amb una sola finestra petita per aquesta banda, la nord).

Una altra font de preocupació eren les plaques solars de dalt el terrat. Se les veia senceres. Temia la seva deformació per acció del calor. El generador, el cotxe i les bombones de butà completaven el registre de les meves angoixes. El generador no era al seu lloc. El meu germà l’havia desplaçat per mirar de bombejar aigua de la bassa; no sols no havia petat, sinó que conservava la netedat i la brillantor de les coses noves. La taca negra del terra havia arribat a pocs centímetres d’on havia quedat. Els baixos del pi grandet que era a poc més d’un metre eren socarrimats. El combinat de generador i pi hauria estat devastador. El poc més de tres metres de distància respecte a l’entrada del garagte no sé si haurien estat suficients per evitar l’ignició a l’interior d’aquest, amb les seves bigues de fusta, o el malmetre les plaques de la teulada. Un alre cop de sort incomprensible.

Les bombones de butà també eren totes al seu lloc: una mitja plena i connectada i dues o tres de buides, aliniades arran de paret. Un entarimat de fusta a menys d’un metre d’elles havia desaperagut per l’acció del foc. Al fer-ho havia creat el buit de l’espai que ocupava anteriorment. Llevat dels claus i d’alguna resta mínima no en quedava absolutament res. El terra era com d’un rosat marronós: aquella qualitat del terra se’m faria familiar l’estona que seguiria. Només l’extrem de les toves que feien escaire, amb el seu llepat negre, parlaven clarament de l’existència del foc, allí, el dia anterior. Havia estat una combustió lenta, de digestió parsimoniosa, altrament no s’entenia que les bombones haguessin sobreviscut (l’A. em deia que les buides també peten: té sentit; encara ho facin menys fort també deuen fer mal...). A la col.lecció de falladles calia afegir el fet d’haver deixat la finestra del bany oberta, amb el porticó igualment obert (sort que era en un angle mort de la casa), una fulla de porticó de la finestra de la meva habitació tot just tancat apuntalant-hi una canya (ja no m’havia donat el temps de tancar-lo de l’interior), i la finestra igualment oberta, aquesta amb el porticó tancat, de l’estudi. La conseqüència d’això ha estat, ahir ens en vam adonar, una invasió de cendra, subtil però insidiosa, posada en una fina capa una mica a tot arreu.

El meu germà va sostenir en tot moment que els bombers havien enretirat l’entarimat, i per prova adduïa que no en quedés res; al llarg del matí tindria ocasió de constatar, com jo, que el foc, quan té temps i temperatura, no deixa rastre del combustible: sols el metall, si n’hi ha (i tot sovint fos si no és ferro) i el terra aquest rosa “carn”.

El tema de si van o no venir els bombers segueix sent hores d’ara que escric això un misteri. Una tanca de fusta que tenia estesa al terra, també vora les bombones, preparada per ser fixada verticalment en els seus sengles forats ja cavats, no era al lloc on l’havia deixada, sinó uns metres més enllà. Qui l’havia mogut, i per què no havia cremat com l’entarimat (una i l’altre eren fets amb els mateixos materials). L’altre incògnitat era el cotxe petit: l’havia o no deixat allí on creia, en aquella banda de la casa de la que estic parlant? A última hora no m’ho havia repensat i l’havia desplaçat fins al “pàrquing” de l’entrada? El meu germà no l’havia tocat, em va dir.

Tanmateix, si els bombers havien vingut, per on ho havien fet? L’únic accés per a vehicles, era per la banda del foc. On eren les marques de l’aigua a pressió? On les roderes del camió? Per què no havien mogut de lloc el generador i les bombones? En aquell moment, però, em vaig quedar amb el convenciment que sí havien vingut; sobretot per la posición, que creia diferent, del cotxe. Ahir vaig saber que a ma germana C.  un veí de Capmany li havia dit que els bombers havien vingut. Té el seu móvil: aviat sortiré de dubtes. 

dimecres, 25 de juliol del 2012

L'incendi (VI)


Personalment vaig dormir bé, com sol ser el cas, i em vaig llevar d’hora, cosa habitual de fa uns quants anys. Calia esperar més d’una hora per al servei d’esmorzar, no vaig pensar en la tele, els diaris del dia no havien arribat. Vaig sortir fins a la platja, a escassa distancia. La fumarada havia canviat de dirección, com el vent. Bufava vent de llevant, i la banda de fum s’allargava al llarg de la serralada pirinenca. El servei d’internet, amb dos ordinadors, era fora de servei (tot i així el romanès em va dir que sinó el primer l’altre sí havia de funcionar, i vaig perdre un euro en l’intent). Em vaig entretenir llegint un diari que no sabia res del present incendiari. Va arribar l’hora de la teca. Travessant salons i menjadors d’èpoques de vaques grasses, accedies a la terrassa on podies, sucant, bevent i caixelant abastraure’t de les obligacions i agafar forces de cara a elles. Els croissants eren bons.

La intenció era tornar, apropar-se el més possible de Capmany. Per la tele vam saber que les carreteres que ens interessaven eren transitables. Algú, crec, encara ho va confirmar trucant al 012. Ens vam posar en marxa. Per errors d’uns o l’altres ens vam acabar perdent de vista, però tampoc tenia importància, tothom coneixia prou el camí per acabar arribant-hi pel seu propi peu. Allà on el foc no havia arribat la natura seguia el seu curs, el ocells volaven i piulaven. En Ph. va comentar que aquesta indiferència de la natura pels drames en curs prop d’ella sempre li havia cridat l’atenció. Vaig convenir amb ell que era un fenomen digne d’interès, i vaig afegir que a la peli The Thin Red Line, de Terence Malick (1999), aquest aspect està magistralment retratat. Ni en Ph. ni jo no compreníem que un cinèfil com l’A. no apreciés aquest realitzador. Ho vam acabar atribuïnt a l’intel.lectualisme.

A l’alçada de l’encreuament de la base militar una patrulla de mossos ens va dir que l’únic accés a Capmany era per la NII. Hi havia l’opció d’anar-hi per Vilartolí i enllaçar, agafant la pista que creua el terreny militar, amb la carretera de Cantallops (el tram nou). Era complicat i poc recomanable per al cotxe. Ja no vam esperar el cotxe d’en J. i la seva filla (pel nostre gust s’entretenia massa parlant amb el mateix mosso amb el que havíem parlat). La seva casa era dins del poble, i per tant era poc probable que hagués patit cap pèrdua; a més ho tenia tot assegurat…

A l’açada de Masarac vam travessar el perímetre de la zona afectada pel foc. Com ja havia vist en alguna altra ocasió, el foc actua de forma molt irregular, i més si és mogut per un fort vent. S’havia acarnissat en alguns indrets: marges, arbres, prats, boscos, i en canvi n’havia deixat d’intactes d’altres. En molts casos es veia que s’havia limitat a cremar la superficie, l’herba, sense tenir temps o força d’enfilar-se i abrandar-se en els arbres. La vegetació intermèdia (arbusts i canyes) apareixia, en general, carbonitzada. Les construccions no semblaven haver patit l’efecte de les flames… Amb tot, l’impacte del foc era important, i el seu pas, encara que “imperfecte” era evident arreu. Les vinyes, olivars i altres plantacions havien resistit. El foc demostrava ser capriciós, anar per el més fàcil o pel camí que li marcava en cada instant el vent.

A l’entrada a la N-II (allà on hi ha una mena de monument d’aquests amb llicència surrealista) una mossa amb bikini s’apropava d’un possible client. En Ph., qui em feia de copilot aquest cop, va dir que s’havia comprovat que en moments de perill la líbido puja. Té la seva lógica: vols salvar la vida, i la vida són els gens.

Tot el paisatge mostraba l’impacte, desigual però important, del foc. Agafant la carretera que surt de la N-II cap a Capmany vaig veure com el bosc d’alzines que s’havia recuperat en bona mesura de l’incendi de fa cinc anys, tornava a estar calcinat de mala manera. Aquest cop potser no es recuperarà…

El moment decisiu va arribar quan vam enfilar la pista cap a casa. El marge dret, que esperava, irracionalment, estigués intacte, era igual d’afectat que l’esquerra. Tot presagiava un desenllaç catastròfic. Vam girar per la pineda que mena cap al prat-aiguamoll de davant de casa: totalment calcinada. De lluny es veia el blanc de les parets de casa la T.: almenys ella semblava que s’havia Salvat. L’instant crític, crucial era en el gir que feia el camí obrint-se cap a l’esquerra. Des d’allí, i només a partir d’aquell punt, es podia veure casa meva i jutjar-ne l’estat, si més no pel que fa a la part davantera i un dels costats. No havia volgut ni sabut imaginar-me res fins a aquell moment. L’A. m’havia suggerit d’esperar el pitjor per allò de no patir tant el cop en el cas de que la cosa fos greu, negativa. En Ph. tenia com una intuïció, una “corazonada” que diríem en castellà, de que ambdues cases s’havien salvat. Jo m’aferrava també a aquesta idea, però per pur interès.

L'incendi (V)


Jo no tenia gaire gana i m’ho mirava tot com incrèdul, amb l’anim apàtic, molt apagat. Havia trobat una bossa meva amb banyador i tovallola en el cotxe, i per tant tenia el necessari per a fer un bany en condicions. Vaig anar cap a la platja, molt propera. Era ja el final de la tarda; els paratges s’estaven buidant de banyistes i de cotxes. Pel camí de ronda passaven en un sentit i l’altre turistes aliens a tot el que m’afectava. Turistes o gent més propera: la M., la nòvia del meu nebot semblava viure tot allò amb la frivolitat divertida (encara que en el seu cas discreta) de les vacances.

Vaig rondar una estona llarga per la platja sense decidir-me a fer res. Mirava el cel. El braç de fum color gris-marró-granat cobria tot l’horitzó sud. S’endinsava cap al mar, seguint la línea de la costa, fins a l’infinit visual. El sol era un bola més vermella que groga. S’olorava la cendra. Cendra que era, podia ser, també la de tot el meu i el de la T. que cremava i s’esfumava cap a l’atmòsfera. Em sentia una mica sol, incomprès, abandonat per la gent que era per allí, simples turistes encuriosits i distrets per l’esdeveniment. Vencent la melanconia, l’angoixa feta d’incertesa i impotencia, vaig tanmateix canviar-me i penetrar en les fresques aigües de la petita cala.

Quan vaig tornar, amb el cap una mica més clar, vora el grup, el temps, que tot ho disgrega, havia fet la seva obra. El dia emprenia la seva recta final. Uns pensaven ja en tornar; uns altres dubtaven. Jo tenia clar que em quedaba allí o en tot cas a l’Empordà, encara que fos sol. Després de ponderar opcions, voluntats i ànims, va ser l’hora dels comiats per no dir del campi qui pugui. La meitat, els que teníem més vincles amb el lloc o sense obligacions imperatives a Barcelona, ens quedàvem.

Movent-me entre la perplexitat i el sentiment d’incertesa, l’esperança i el fatalisme, ens vaig deixar guiar pels esdeveniments. Algú es va ocupar de cercar lloc on dormir. A l’Escala, se’ns va dir, hi havia un parell de llocs bé de preu, però de tota manera vam seguir la inèrcia de quedar-nos al poble Sant Martí. Amb un cop de cotxe ens hi vam plantar (aparcant on bonament vam poder: és un dels temes complicats de Sant Martí). En Ph. i la T. se’ns havien avançat i ens esperaven de feia estona a la plaça central, ocupada per les terrasses de 3 ó 4 restaurants. Una gernació de turistes nòrdics s'esplaiava en el lloc, ja sopant o a punt de fer-ho. Menjaven i parlaven en la més absoluta satisfacció i tranquil.litat vacacional. L’ambient era de turisme familiar benestant, cofoi, colrat de sol, pletòric de salut i de bitlletera repleta... Nens i nenes corrien i jugaven a una banda i l’altra. La idea era sopar, però calia esperar una estona.

Em vaig deixar guiar per l’A. a l’Església de façana aparentment románica que dóna a la plaça. Malgrat el meu estat absent vaig poder apreciar la seva despullada bellesa, la seva essencial geometria: una paret quadrada, un rosetó central i una porta amb arc (amb, potser, dovelles). L’interior era amb arcs gòtics, amb típic botó on convergien les diferents nervadures. L’A. es va desfer en un exalçament ditiràmbic del lloc, de les formes, de les solucions arquitectòniques, era manifest que la cervesa i vi del pícnic havia ja fet el seu efecte i tenia el cap escalfat. No treu que tenia força raó, el lloc tenia el seu interés (pel meu gust més l’exterior que l’interior). La T. va localitzar entre els comensals a n'en X. R. i els seus dos fills més joves. Més tard ens diria que s'havia ofert a allotjar-nos, però en saber el nombre que érem no havia insistit, havia emmudit i mirat allò que tenia en el plat... Normal.

Vam sopar de manera bastant lleugera (amb polsim de cendra inclosa), almenys jo, i vam plegar veles. L’hotel Riomar era una mica apartat i no era fácil trobar-ho. Vam mirar d’accedir-hi per l’entrada equivocada i va caler encara donar una volta suplementària. Un home de mitjana edat (l’endemà sabria que era romanès) ens va obrir i conduir a les dues cambres (una per a cinc i l’altre per a dos). Tot era d’un vintage a matar. Un salt en el temps de 35 ó 40 anys. El kitsch anys 70 incloïa fins i tot la talla i la consistència dels matalassos. En el saló de l’hotel vam poder seguir per la tele les notícies de l’incendi. El de sempre: imatges de les diverses localitats afectades, entrevistes a peu de carrer, controls dels mossos, retencions a les carreteres, poliestportius acollint damnificats, bombers i voluntaris lluitant contra el foc, les explicacions d’en Felip Puig… i l’afegit extra de les declaracions del President Mas desplaçat especialment a Figueres (en un cas i l’altra apareixia sempre el fàcies d’en Santi Vila, l’alcalde de Figueres, posant aire de preocupat tot  volent quedar guapo). Vam saber que hi havia hagut ja 4 morts. El pare i la filla de Port Bou, un altre a Agullana d’un atac de cor, i un ciutadà francés afectat per les flames (més tard sabria que anant de Biure a Agullana havia baixat del cotxe amb la intenció de combatre les flames). 

Per la nostra banda teníem un conegut ferit: un alemany de nom Fritz, molt grün, que havia volgut quedar-se a casa a parar el foc. Era a l’hospital. Curiosament, el dia anterior, fent una passejada amb l’E. i els gossos havíem passat vora casa seva. Aquella passejada, llarga, amb l’argentat de les oliveres movent-se pel vent i reflectint la llum solar, quedarà com la darrera de tota una época alberense.

L'incendi (IV)


Sentia recança, preocupació per haver deixat el generador a l’exterior, sota el gran pi que hi ha a l’entrada del garatge: representava un perill (i a més, per ganga que fos, era nou de trinca); abandonar també a l’exterior, arran de paret, les bombones de butà (una mig plena i un parell o més de buides) també era una imprudència. Convenia potser en la necessitat de marxar, però s’havia fet amb unes presses que em semblaven injustificades. El fet de no haver agafat ni l’ordinador, ni la càmera, ni el necésser, ni roba de recanvi, ni banyador (ja que anavem al mar, almenys poder banyar-me) em tenia molest amb mi mateix i amb els altres. A la vida els detalls superflus solen pesar tant o més que les coses decisives, si més no aquest és el meu cas.

Em van tornar a persuadir de tocar el dos: allí no hi fèiem res, que encara entorpiríem el moviment dels efectius de bombers o de la gent ressagada, i de mala gana vaig tornar obeir... Tres o quatre dotacions de bombers van passar per la carretera en el sentit de la marxa de fugida. Un dels conductors feia amb el braç el gest d’abandonar el lloc. Em va semblar incomprensible que també els bombers s’escapolessin d’aquella manera. Seguint-los de prop els vam perdre en un revolt i es va fer evident que estaven fent marrada per poder atacar el foc des d’un altre flanc. Menys mal.   

Vam seguir camí de Sant Climent. Una primera dotació dels mossos a la cruïlla amb el trencat que mena a la base Alvárez de Castro (nom d’un militar espanyol que va voler defensar Girona dels francesos fins a fer morir de privacions no sé quants habitants i a última hora haver  de rendir-se igualment) i cap a Masarac i Cabanes. Ni cas, millor. El restaurant Ullastre era ple de cotxes; jo ja m’hi hauria quedat com a lloc des d’on seguir l’evolució de la situació, però havia ja desistit de convèncer ningú. A l’entrada de Sant Climent, La Parra, un altre restaurant amb terrassa, més senzill aquest, que em semblava indicat per a l’ocasió (gent de la zona, notícies, tele…),. Allunyar-me de l’incendi em seguia costant, semblant antinatural. Vam tòrcer cap a Mollet de Perelada, quin remei.

A l’apropar-nos del creuament amb la carretera que porta de Figueres a Llançà, vam veure que aquesta era saturada de cotxes aturats o circulant a 5 per hora. Entre ells, en aquell moment no ho podia imaginar, hi havia els que quedarien col.lapsats per la densa circulació a la carretera  de Port Bou a la frontera francesa (carretera que fa anys que es demana que s’eixampli però hi ha qui prefereix fer AVEs i aeroports fantasmes) i a l’abast de les flames de l’incendi que es va declarar també en aquest punt (sembla, com el de El Pertús, per una borilla llençada al voral de la carretera). Un pare i la seva filla de 15 anys ja no ho podran explicar i la mare i els altres dos fills quedaran amb un trauma de per vida. 

Lògicament vaig evitar d’entrar en aquell cua monstruosa de vehicles i vaig seguir recte cap a Vilajuïga. De seguida em vaig trobar els familiars i amics dels dos cotxes que havien sortit abans fent-me senyals des de la cuneta. Vam parar i arrambar els cotxes. Però no éreu ja a Llançà?!, etc. Va seguir una discussió més aviat caòtica de què fer i on anar; els esperits estaven un xic tensos i fastiguejats. El sol apretava, els cotxes ens passaven a frec. Jo proposava d’anar a Port de la Selva per la carretera que puja fins a Sant Pere de Rodes. Els que havien de tornar a Barcelona aquell vespre hi veien el risc de quedar-se aïllats. Es va parlar de Roses, de l’urbanització Almadrava on hi tenim gent amiga… Es van viure alguns moments d’empipament,  de tensió, de quasi exasperació. Em vaig sentir dir més d'un cop que els havia fet patir (però es descarregaven els nervis entre ells, preservant-ne el culpable, un servidor, per l'aire de víctima sacrificial que semblaven voler-me donar).

Mentre es desplagava un mapa i tothom deia la seva, vaig rebre una trucada d’un amic que ens oferia hospitalitat a la seva casa de Garrigàs. Quan va endevinar i saber que érem una colla nombrosa (dotze, el vaig informar) va precisar que l’hospitalitat era exclusivament per als de la família... S’havia espantat, potser amb raó; no en parlem més. Li vaig agrair l’oferiment; ja el tindria al corrent…

Algú, i jo m’hi vaig afegir, va proposar d’anar a Sant Martí d’Empúries, i més concretament a l’hotel Sant Martí d’Empúries, a tocar de les ruïnes. Posats a assistir al final de l’Albera, era preferible fer-ho en un lloc maco. En el trajecte cap allà uns es van perdre, els altres vam fer marrades absurdes. Després d’una estona llarga i de trucades de móbil (qui el tenia a mà i qui tenia encara prou bateria) ens vam trobar al pàrquing públic, a proximitat de la platja. El preu era raonable i no ens ho vam pensar més. Es va temptejar d’instal.lar-nos en un xiringuito a la platja mateix, però el vent, i per tant la sorra, ho feien poc agradable. Al costat mateix del pàrquing hi havia un xiringuito, de pineda diguem, més a recer. Ens vaig presentar com a fugitius de l’incendi i vaig demanar que ens deixessin instal.lar a les taules per desplegar el nostre pícnic; pagaríem el consum de begudes. La comprensió i l’amabilitat van ser totals.

Es va formar una taula llarga, una taula “dominguera”, en la que van aparèixer tota mena de menges. Les mesures de protecció de la casa davant l’arribada de les flames no havien funcionat (llevat de tancar els porticons metàl.lics), però la intendència, almenys pel que fa al menjar, havia funcionat de meravella. Fins i tot en algun moment va despuntar l’humor i tot. Vist de fora, la cosa devia tenir un cert aire fellinià. El repartiment de tallades de meló, les amanides, les llonces de carn rostida… Bona part del que havia sobrat de la festa que ma germana gran havia fet la vetlla per inaugurar la casa va servir per calmar els nervis i la gana. Poc a poc, de les diferents bosses, també van anar sortint tetrabriks i ampolles de vi ja encetats. Allò agafava per moments l’aire d’un festí campestre… En Ph. amb el seu humor proverbialment impertinent i inoportú (o segons com es miri sumament oportú), però en tot cas molt “juste”, molt ajustat, va dir que la festa d’inauguració s’havia doblat d’una de cloenda, que s’havia fet una sola festa per a les dues coses. El somrís o el riure se’ns va escapar a més d’un.

En J. va rebre o fer alguna trucada i vam saber que la meitat de Capmany no havia seguit l’ordre d’evacuar el poble. La C. recordava haver sentit a l'ex-jutge de pau (sempre vestit de negre, ja abans d'envuidar, i amb els seus cabells perfectament blancs i tallats curts) dir que no passava res, que era l'hora d'anar a fer la migdiada.