Anatomia d'un moment històric (III)

ERC. Tothom està d’acord que ha tret un molt bon resultat. L’Oriol Junqueras és un polític que sembla tenir moltes virtuts. Costa molt veure en ell l’individu dominat per passions egoistes. Té un coneixement de la història i de la realitat del país com potser cap altre candidat. És algú "preparat" que es diu: una formació acadèmica sòlida (història del pensament econòmic, història contemporània de Catalunya), és professor universitari, és alcalde i ha esta eurodiputat. Per damunt de tot però sembla ser una persona honesta, i fins i tot sincera, capaç de mantenir les formes, de conservar la sang freda. Tot això és garantia d’alguna cosa i potser de moltes: sap del que parla, i com coneix el país, sent afecte per ell. Realisme i estimació = idealisme sa. Un realisme parcial és insuficient (i tendeix a ser sectari); un amor imaginari, platònic, condemna a la fantasmagoria. En Junqueras sembla estar fora d’aquest doble perill. Té una visió de conjunt, prou coherent, del que és el país i del que pot i hauria d'arribar a ser.

Diria, també, que l’Oriol Junqueras és dels que no creuen en les essències absolutes (almenys humanes), però sí que creu que l’existència, el fer, el pòsit de l’acció van deixant, dibuixant una continuïtat, una tradició que determinen, des de la riquesa del llegat, el present. Reivindica el diàleg amb aquest passat per tal de poar-hi les forces per seguir. L’essència sola no val res; l’existència en el pur present, sense referents de cap mena, sense consciència del que has estat, lliurat al caprici de la superficialitat momentània, tampoc, ja que no porta enlloc. Som perquè som un baula, única i amb el seu dret d'innovar, però sense inspirar-nos en el millor del que ens ha precedit no serem ni farem res.

Sí, diria que en Junqueras és dels que cultiva aquesta percepció de les coses. L’ésser aïllat és un fòssil embalsamat; la voluntat sola, la bogeria d’una fútil persecució de miratges. Cal unir la dues peces i formar un binomi dinàmic i carregat de sentit: la voluntat de ser.

Sembla que tot el partit participa d’aquesta visió de les coses. Les lluites fratricides, sota el lideratge imponent i incontestat del seu secretari general (presumeixo que en Junqueras té aquest càrrec dins d’ERC però no ho sé del cert) semblen coses del passat. Sembla que el partit s’ha refundat sobre bases sòlides i que té possibilitats de fer un gran paper en la política catalana dels propers anys.

A mesura que vagi passant el temps i es vagi “mullant” haurà d’anar definint com entén que hauria de ser una Catalunya independent. Que la veu i la vol republicana ja se sap, però què més? ERC, més que cap altra partit, haurà de definir que és ser d’esquerres i independentista. El PSC no ho ha fet (ha desdibuixat el primer i negat el segon), i a algú li toca fer-ho, i ERC és el millor situat per fer la síntesi i donar la resposta. ERC, a mesura que es confronti amb la realitat governativa viurà (com tots i cadascun de nosaltres en relació les nostres respectives vides) la doble tensió de ser fidel als postulats teòrics (en els que tot casa i es pot ser tot alhora, seguint un ordre analògic i omnicomprensiu), i el fer concessions a la complexitat del moment. Ser pur sense deixar de ser realista, i ser realista sense deixar d’estar animat per la puresa...

Això posarà a prova la validesa del seu corpus ideològic i el temple moral dels seus dirigents. Fer l’exercici de salvar l’essencial sense oblidar el particular, donant a cada cosa la importància que li correspon, i no més, és un art dificilíssim. Cal estar inspirat per la millor de les intencions i comptar una immensa intel.ligència.

Aquest és el repte que té el país (i el món), i ERC sembla el principal partit per assumir-lo. En té vocació, i també tradició. Jo, personalment, el veig massa travessat d’humanisme d’encuny il.lustrat (en la línia de “republicanisme” francès): queda encara per veure la seva actitud davant les veritats transcendents i les ecològiques, però amb una mica de sort el bon sentit prevaldrà i per tant m’alarmo tal vegada inútilment.

ICV. Ha tret un resultat prou bo, i més si es té en compte la triple competència: PSC, ERC i CUP. Fa temps que es perfilen com una esquerra arrelada al territori (la vinculació amb Izquierda Unida és poc visible (a més IU és l’únic partit espanyol amb esperit realment federalista, i per tant la seva tutela o ingerència són mínimes). Que estigui arrelada al territori no vol dir que propugni un clar, un convençut sobiranisme, però. ICV s’ha sumat al dret a decidir arrossegada per l’ambient dominant, per l’opinió pública. El seu cavall de batalla són les reivindicacions socials. La seva experiència de gestió encara és menor a l’ERC i caldria veure què farien en la hipòtesi, purament d’estudi, de governar el país.

Segueixen, és de témer, abonat a donar preeminència (gairebé exclusiva) a la confrontació esquerres-dretes, sense voler assumir encara del tot que la dicotomia Catalunya-Espanya és anterior i superior a aquesta, que l’engloba i d’alguna manera la dissolt. Per una banda, ICV, covardament, omet tot el que pot d’afirmar si Catalunya és un entitat política definida (una comunitat humana, cultural, social, històrica: una nació), és un tema en el que “no hi entra”. Per l’altra, en lògica correspondència amb l’anterior, tampoc afirma prou rotundament que aquesta comunitat visqui cap greuge (econòmic, polític, cultural) per part de l’Estat.

Per a ICV, hereva del comunisme, sols hi ha classes socials i és irrellevant si hom es troba en un país o un altre. No veu o no vol veure que de la mateixa manera que hi ha desigualtats entre classes socials també n’hi ha entre comunitats humanes: no totes són tractades en peu d’igualtat, i que això es tradueix en unes injustícies sobreafegides a les injustícies de classe. La simplificació marxista l’ha dut a una relativa ceguesa respecte a aquesta qüestió. Els seus antecessors mentals (els seus pares o avis del PSUC-PCE) van aplaudir la invasió d’Hongria per part de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia l’any 1956, com van aplaudir –segurament ja amb menys entusiasme- la de Txecoslovàquia el 1968. No m’estranyaria, tampoc, que haguessin vist amb bons ulls la invasió d’Afganistan per part de l’URSS l’any 1980 per tal de posar o reforçar el seu titella local. I és que en Marx, que era algú molt fi, s'ha de dir, veia amb mals ulls la resistència irlandesa perquè, segons ell, dividia el moviment obrer...

No, no són un partit que estigui al dia en el tema nacional. Segueixen ancorats en una visió anacrònica i esbiaixada de la realitat. Fan esforços per evolucionar en el sentit dels temps, però van encara endarrerits. Em pregunto si en Romeva, d’un perfil més clarament sobiranista que l’Herrera (que personalment veig massa fluix i tou) no és a Brussel.les castigat, desterrat pel seu accent excessivament nacional...

Benvinguda la reivindicació social, és clar. El capitalisme  ha demostrat a bastament la seva perversió. D’acord; però precisament, formant part d’aquesta mateixa perversió capitalista hi ha l’anorreament de les minories nacionals, que li són un destorb, una nosa: una pedra a la sabata. Això és el que ICV (i afins) no han sabut copsar en tota la seva radical importància. Creuen, encara, il.lusos, que es pot fer front al gran capital unint en una sola veu de protesta la massa desfavorida, explotada. Encara no han entès que l’única manera d’abatre el Moloch és amb una guerra de guerrilles, per dir-ho en termes bèl.lics, no creant un anti-Moloch igual de gran, però molt més feixuc, malapte, inoperant que el seu adversari. Fer això no és altra cosa que aixecar, construir un correlatiu, un alter ego del mateix Poder omnímode, fàctic que s'intenta combatre: és caure en un parany.

No, només la fragmentació del poder allibera l'home (restituint-li la dosi de poder que va cedir o li va ser manllevada en el seu dia), no la creació de cap superestructura anti-poder que, inevitablement, anirà acompanyada dels mateixos vicis i abusos d'allò que diu voler combatre... La història ens hauria de servir de lliçó, diantre!