La Carta Magna, malgrat definir l’estructura de l’Estat en termes d’un
conjunt de Comunitats Autònomes (molt em sembla que sense dir-ne el nombre ni
el nom) i de parlar de “nacionalitats històriques” (terme aquest d’una
ambigüitat estudiada, al que, val a dir, el mateix Prat de la Riba havia
recorregut –o s’hauria de dir en el que havia caigut?- en la seva obra La nacionalitat catalana), deixa molt
clar de què estem parlant quan parlem d’Espanya. En substància estem en l’esquema
mental de sempre: 1 nació, 1 Estat, 1 territori, 1 llengua. En el postulació d’aquests
principis, d’aquesta “arquitectura” estatal el text constitucional és d’una
rotunditat i d’una diafanitat envejables.
Curant-se en salut, la Constitució prohibeix explícitament qualsevol fusió,
confederació de dues o més comunitats autònomes. No cal ser molt perspicaç per
endevinar que fixant aquesta prohibició el que el legislador tenia en ment eren
els casos del País Basc i Navarra, i el de Catalunya, País Valencià i Illes
Balears. Calia evitar a tot preu la reconstitució d’entitats territorials que
poguessin tenir vel·leïtats federalitzants. S’havia d’impedir, d’arrel,
qualsevol retorn a una idea d’Espanya plural.
Si la Constitució era el lloc idoni, per excel.lència, obligat on dibuixar
un Estat plurinacional i plurilingüístic, es va fer tot menys això. Amb aquest
mancament es va perdre una oportunitat històrica, i es va condemnar la
democràcia espanyola a néixer estrafeta, i a ranquejar més que a caminar.
Marcat amb lletres d’or quin era el punt de partida, la direcció a seguir
quedava ja prou ben traçada. L’espanyolisme
havia guanyat la primera (i fonamental) batalla política, ideològica, cultural.
Els polítics de l’oposició franquista, sobretot els catalanistes i altres “perifèrics”,
no van poder o ser capaços de convèncer o d’imposar-se. Amb la seva claudicació
van donar via lliure a una visió de la realitat espanyola que diferia ben poc
de la que s’havia tingut sempre des del poder de l’Estat. Com dèiem, a partir d’aquell
moment, aquesta concepció –uniforme, centrípeta, de matriu i expressió
castellanes- primaria i calaria en la vida política i social del país. Aquesta,
i no altra, és la idea d’Espanya que ha prevalgut fins als nostres dies. El
pecat fundacional, per no dir original, estava servit.
Les concessions que s’havien fet (règim autonòmic, reconeixement de l’existència
d’unes “nacionalitats històriques”) no passaven de ser una cosa secundària, subsidiària,
més aparent que real. Un daurar la píndola perquè passés millor el contingut,
la “doctrina” autèntics. El tema, doncs, es va liquidar amb una mica de
maquillatge, uns copets a l’esquena i alguns dinars de “cochinillo”. Els
negociadors catalans (els bascos, almenys, van salvar el concert econòmic) en
van tenir prou amb això: una mica de retòrica i els creure’s tractats com
iguals. Poc avesats a fer política, cofois de formar part de la magnificència
del poder, o d’almenys prendre-hi part, de tenir-hi un mínim protagonisme, es
van creure que havien negociat, quan en realitat els havien ensarronat amb una
mica de formalisme, unes unces d’estètica verbal.
Per comprendre millor com es va poder encaixar un gol d’aquesta magnitud, només
cal fer memòria i recordar qui eren els més destacats negociadors catalans del
moment: Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. Cap dels dos, no és cap misteri,
es caracteritzava per tenir una profunda catalanitat, una idea de Catalunya
veritablement i radical nacional. En aquestes condicions, s’explica amb facilitat
que accedissin a tanta rebaixa. Calia un nivell de convenciment i de compromís
que no tenien.
Tant en Solé Tura com en Roca Junyent venien de tradicions ideològiques escassament catalanistes (dit amb molta generositat pel que fa al primer: com a bon comunista creia que el nacionalisme era un tret distintiu de classe social, a saber, de la burgesia). Eren, també, fills de la seva època, gent
crescuda, formada en el franquisme: no coneixien altra realitat que la
franquista; el franquisme era el seu únic món, tot i viure des del seu
contrari, des de l’antifranquisme. Havien begut poc de les fonts anteriors (en
sentit cronològic però també mental) a aquell règim que els havia, com qui diu,
bressolat, educat, instruït fins a fer d’ells uns brillants professionals de la docència i l'advocacia.
És segurament des d'aquesta mentalitat mig acomplexada i ingènuament "moderna" que en Roca Junyent va desestimar l'oportunitat de que Catalunya tingués un concert econòmic com Euskadi. Li va semblar anacrònic, innecessari, i aquesta oferta, nascuda, com d'altres, d'un cert sentiment de culpa per part d'alguns sectors de l'antic règim, va passar de llarg: es diria que la manca d'orgull nacional i de visió de futur de Miquel Roca va ser superior als ànims de redempció i de reparació d'alguns preclars elements del sistema franquista en fase de reconversió i rehabilitació. Fantàstic fàstic.
Afegim que, anys a venir, el polític de CDC va poder tastar en primera persona la fòbia que allò català pot arribar a generar en el gruix de l'Espanya profunda; ens referim, és clar, al seu estrepitós fracàs en l'intent d'accedir a la presidència del govern espanyol, conegut amb el nom d'"Operació Roca"...
Un fallit intent més per a la col.lecció: Pi i Maragall, president de la I República va durar un mes en el càrrec; El General Prim va ser assassinat; Cambó va patir un atemptat i mil i una travetes (unes quantes del mateix Alfons XIII, qui l'havia cridat més d'un cop per dirigir el govern). Per a un polític català, el càrrec de ministre és el súmmum al que pot aspirar, el plafó màxim. I tampoc és fàcil. En el curs dels darrers, posem, 150 anys, la proporció de ministres catalans ha estat sempre molt per sota del pes de la població catalana en el conjunt de l'Estat. Si els comptéssim sortiria una cosa així com que per cada ministre català n'hi ha hagut, potser, 20 de castellans, 10 d'andalusos i 5 de gallecs o d'altres parts castellanes de l'Estat (Astúries, Aragó, Extremadura, Navarra del sud, Múrcia). Significatiu, tanmateix.
La història d’aquests més de 30 anys de vida política a l’Estat espanyol (o diguem-ho sense embuts: de política espanyola, en clau espanyolista) en règim democràtic no són altra cosa que la història de les estratègies, de les tàctiques de l’Estat (inclòs el joc brut) per impedir o frenar l’inevitable: el marge de democràcia real, tot i ser petit, ha permès que la veritat d’una Espanya més diversa i complexa hagi anat aflorant mica en mica fins a convertir-se en un clam poderós, en una imperiosa reivindicació.
És segurament des d'aquesta mentalitat mig acomplexada i ingènuament "moderna" que en Roca Junyent va desestimar l'oportunitat de que Catalunya tingués un concert econòmic com Euskadi. Li va semblar anacrònic, innecessari, i aquesta oferta, nascuda, com d'altres, d'un cert sentiment de culpa per part d'alguns sectors de l'antic règim, va passar de llarg: es diria que la manca d'orgull nacional i de visió de futur de Miquel Roca va ser superior als ànims de redempció i de reparació d'alguns preclars elements del sistema franquista en fase de reconversió i rehabilitació. Fantàstic fàstic.
Afegim que, anys a venir, el polític de CDC va poder tastar en primera persona la fòbia que allò català pot arribar a generar en el gruix de l'Espanya profunda; ens referim, és clar, al seu estrepitós fracàs en l'intent d'accedir a la presidència del govern espanyol, conegut amb el nom d'"Operació Roca"...
Un fallit intent més per a la col.lecció: Pi i Maragall, president de la I República va durar un mes en el càrrec; El General Prim va ser assassinat; Cambó va patir un atemptat i mil i una travetes (unes quantes del mateix Alfons XIII, qui l'havia cridat més d'un cop per dirigir el govern). Per a un polític català, el càrrec de ministre és el súmmum al que pot aspirar, el plafó màxim. I tampoc és fàcil. En el curs dels darrers, posem, 150 anys, la proporció de ministres catalans ha estat sempre molt per sota del pes de la població catalana en el conjunt de l'Estat. Si els comptéssim sortiria una cosa així com que per cada ministre català n'hi ha hagut, potser, 20 de castellans, 10 d'andalusos i 5 de gallecs o d'altres parts castellanes de l'Estat (Astúries, Aragó, Extremadura, Navarra del sud, Múrcia). Significatiu, tanmateix.
La història d’aquests més de 30 anys de vida política a l’Estat espanyol (o diguem-ho sense embuts: de política espanyola, en clau espanyolista) en règim democràtic no són altra cosa que la història de les estratègies, de les tàctiques de l’Estat (inclòs el joc brut) per impedir o frenar l’inevitable: el marge de democràcia real, tot i ser petit, ha permès que la veritat d’una Espanya més diversa i complexa hagi anat aflorant mica en mica fins a convertir-se en un clam poderós, en una imperiosa reivindicació.
La crisi ha acabat de fer evident que l’edifici constitucional espanyol
tenia els peus de fang. S’ha vist a la llum del dia, per fi, que els seus fonaments
estaven corcats, podrits. Dia que passa hi apareixen més esquerdes. La Monarquia,
un femer; la separació de poders, una il.lusió; la corrupció, una peça més del
sistema (entre d’altres perles la privatització d’un bon nombre d’empreses
públiques adjudicades pràcticament a dit); l’administració, una disbauxa
dispendiosa (amb una taxa de funcionaris altíssima i una política d’infraestructures
demencial); la lluita antiterrorista, GALdosa; el model de creixement, un oportunisme
desgavellat de república bananera (totxo i confiar en el turisme i els fons
europeus); 17 autonomies, una festa on sobren ¾ parts dels invitats (però es
vol que hi siguin per diluir en l’olla de grills i el fals greuge comparatiu la
personalitat de les poques que sí tenen sentit); un sistema bancari que fa aigües; unes finances públiques cada vegada més intervingudes i tutelades des d'instàncies europees i internacionals (per molt que s'eviti parlar de rescat o la versió més flagrant d'aquest); etc. En poques paraules: una crisi institucional de cavall.
L’amenaça de ruïna és un fet. I tot per preservar els privilegis d’una
oligarquia bàsicament radicada a Madrid, arrepapada als aparells de l’Estat i a
un sector privat estretament vinculat i dependent d’aquest mateix Estat. En nom
dels interessos d’aquesta casta s’ha frenat tot possible i vertader
desenvolupament del país, tota evolució vers una societat més madura, més
integradora, més tolerant, més eficient i responsable.
En què s’ha traduït això respecte a Catalunya? Doncs ja ho sabem: la LOAPA
amb el “café para todos”, la invasió de competències, o dilació en la seva
deguda transferència, persistència de la figura del Delegat del Govern,
desinversió, escanyament fiscal, etc.
