Per acabar aquesta breu sèrie de
posts sobre el conflicte àrab-israelià, em permeto evocar breument el curt
viatge que vaig fer a Israel fa molts anys, concretament l’any 1994. De sempre,
i segurament era un sentiment in crescendo, havia tingut curiositat per aquell
racó de món, per la cultura i la religió que s’hi havia desenvolupat. Des de
ben petit que he sentit com una crida, un eco del judaisme dins meu, el que ha
mantingut sempre molt desperta la curiositat envers tots els elements que han
determinant i acompanyat aquest grup humà.
Malgrat l’aprensió que suscitava
la recent campanya d’atemptats bomba (potser encara no suïcides, o no
sistemàticament) contra autobusos i altres punts humanament concorreguts de les
ciutats i pobles israelians, no m’ho vaig pensar massa i un bon dia, aprofitant
les vacances de Setmana Santa, vaig volar cap allà. Seria un viatge curt i
solitari, incomplet com la majoria, però que em va donar un cert tast del país.
Vaig aterrar a Tel Aviv, on vaig
romandre uns quants dies. A l’hotelet on vaig anar a petar no van fer cas del
meu primer cognom però sí del segon. Dir que venia de Sefarad era, em va
semblar, una bona carta de presentació. Descobrir les cisternes amb doble
descàrrega va acabar de confirmar que alguna mena de vincle mental tenia amb
aquella gent.
Tel Aviv és una mena de
Castelldefels (sí, un cop més), costat platja, en versió més urbana i amb un
aire encara més anys 50 i 60. La ciutat, per la banda de mar, dóna a un ampla i
llarga platja, amb el seu corresponent passeig. Res gaire luxós, tot molt
d’anar per casa, com qui diu amb xancletes. La major part de l’any la
temperatura és ideal, és clar, i el sol desapareix, es pon l’horitzó marí, el
que no està malament. Els carrers tenen un punt descuidat, amb petits
enjardinaments de iuques i altres plantes vagament tropicals. Tot és com
accessible, fàcil, informal. Les grans artèries (d’amplada discreta) són
sorolloses i el trànsit té el caràcter oriental que podia tenir el de Barcelona
fa 40 anys: pol.lució, caos, cops de clàxon... En tot cas és la imatge que n’he
retingut. Evitava els autobusos (en aquella època de color blau, crec recordar)
però vaig acabar agafant-ne algun, amb un deix d’inquietud comprensible. Feia
uns quants mesos que no hi havia hagut cap nou atemptat, però això, obvi,
tranquil.litzava només fins a un cert punt.
Com he fet sempre allà on he
anat, caminava molt i em fixava en els detalls, en els signes del real, mirant
de descobrir o desxifrar raons i enigmes. Seguia les indicacions i consells
d’una o més guies, que guixava amb passió d’estudiós.
Vaig tastar la cuina local, prou
saborosa i interessant. Vaig anar a algun bar per mirar de fondre’m una mica
amb un jovent bigarrat proper i estrany alhora. Vaig tenir alguna conversa,
vaig sospesar, calibrar l’oportunitat de venir a viure-hi, de refer la meva
vida a partir d’uns nous fonaments que em semblava, volia creure, potser eren
el propis. Tenia l’edat límit per entrar en un kibutz, un moviment o fórmula que ja llavors estava en decadència,
però que encara vivia de l’aura del passat, sobretot venint d’Occident.
Potser va ja ser llavors o, més
probablement, uns anys més tard, vaig veure en algun llibre o suport la
reproducció d’una foto dels primers habitants de Tel Aviv, reunits a la platja.
Estem parlant de principis del segle XX... A diferència de moltes, de la
majoria de ciutats israelianes, Tel Aviv va ser fundada per decisió i
iniciativa d’una colla de colons, segurament arribats a Palestina de feia pocs,
i com qui diu d’un dia per l’altre. De molt abans (potser de temps històrics, “immemorials”),
existia ja la localitat de Jaffa, actualment un barri (o tal vegada municipi
independent, però tocant, enganxat a Tel Aviv), però no aquesta ciutat que ens
ocupa, de radical nova planta, com diem. La curiositat o el vagareig em van dur
a donar un volt per el dit barri de Jaffa. S’estén per un turó, a la part sud
de la capital (econòmica), que dóna al mar. Recordo que l’ambient ja era més de
poble i esbalandrat. Per l’observació i la intuïció (o potser per la mateixa
guia) vaig endevinar saber que era una zona de majoria àrab-israeliana. Potser
vaig veure algun vell cofat de keffieh
que em va donar la pista, ho he oblidat. El cas és que es respirava una certa
tristesa, una malenconia tenyida de desesperança.
D’alguna manera la cosa em va
arribar a l’ànima, i de seguida em vaig imaginar vivint en una casa amb
finestrals donant al mar, assistint a la moral (per no dir mortal) destil.lació
del subconscient dels habitants del lloc. Sí, instal.lar-me allà, tal vegada
definitivament, en la triple intersecció de la condició de bnei hanussim (terme que designa els fills, i per extensió
descendents, de jueus conversos); la realitat dels àrabs-israelians,
mortificats en llur condició de ciutadans de segona, espoliats en grau més o
menys intens; i, encara i per acabar, la societat israeliana d’identitat jueva,
tot ella allí, concentrada al voltant, per ser descoberta en la seva
complexitat i diversitat, i abraçar fins on fos possible... En fi, un lloc, l’ideal,
on viure mena decantació elegíaca de mí mateix, i fer-ho arran de la Mediterrània,
ben a prop del centre i l’origen de tot (o de mi, que en aquest cas és
equivalent), i alhora, tal vegada, allà mateix on el món s’acabarà,
escenificarà el seu final (reassumint-se, reabsorbint-se a sí mateix o alguna
cosa per l’estil). Però no, ni vaig anar mai a viure a Jaffa, ni tampoc a cap
kibutz. La inèrcia, la indecisió, la submissió, covarda, vulgar i fàcil, feia
temps que senyorejaven dins meu i vaig seguir l’evolució de llur tendència.
