Pel que em va semblar copsar en
la meva breu estada, El Caire de l’era Mubarak tenia bastants dels ingredients
del moment “dolç” de l’època franquista. El President egipci, un dictador de facto, feia tretze anys
que manava de forma pràcticament incontestada, amb el suport dels americans i
la benedicció de la comunitat internacional (quina vergonya...). Tot indicava que els rics, com aquí
amb en Franco, recolzaven el règim i a
canvi vivien en l’abundància i el luxe. L’oposició dels Germans Musulmans era
limitada i seguia patint la inveterada repressió de l’Estat (ja practicada en
temps de Nasser, sinó abans). Si hom és observador, veu senyals inequívocs, que
si combina amb la informació que li arriba, li permeten treure algunes conclusions
i fer-se una composició de lloc prou ajustada.
Tot feia pensar que el règim de
Mubarak era un més d’aquells règims del 3r món instal.lats, repapats, es diria,
en la contradicció de buscar l’occidentalització i alhora negar la democràcia i
una mínima distribució equitativa de la riquesa. Es detectava aquella cosa tan
odiosa i ridícula d’una occidentalització (purament material) de les classes
privilegiades i una abandó en la letargia de la supervivència la majoria de la
població (amb puntuals, escadussers i insuficients esforços de servei públic). Em
ve aquí a la memòria, el creuar-me pel carrer amb un grup de col.legials que
sortien de l’escola americana. Tots ells eren autòctons, però llur posat i manera
de vestir era calcat al d’una sèrie televisiva americana sobre adolescents; intercalaven,
al parlar, tot de mots en anglès. La majoria d’ells, uns pocs anys més tard,
marxaria a estudiar fora, preferentment als EEUU, i tornarien preparats per
reproduir uns lustres més les estructures del règim i contribuir a consolidar uns anys més la mentalitat dominant...
o no: es convertirien més aviat en els impulsor de la revolta del 2011. Hi
haurà hagut de tot, és clar.
En tot cas, Egipte, com s’està
veient aquests dies, té mala peça al teler. Trobar la fórmula d’una democratització
que no suposi una occidentalització (impossible en termes pràctics i alhora rebutjada
per una part massa important de la població) no serà cosa fàcil. És de témer
que no s’estiguin creant les condicions per a un cop d’estat per part de l’exèrcit,
uns pro-occidentals a l’estil Mubarak: occidentalització, sí, però per a uns
pocs, els de sempre, i per poder anar de compres a Londres i escollir la marca
del cotxe que volen importar. La llibertat del diner, per a la família i per
als que “són com nosaltres, ja ens entenem”. I si fracassés el cop d’estat,
doncs la cosa potser degeneraria en guerra civil; una altra...
Alguna d’aquestes reflexions o
percepcions em devia venir acompanyant un dels dies els meus amfitrions a un club selecte al que,
sense ser socis però havent empescat un tripijoc rocambolesc, tenien accés. Venia
a ser el Club Polo de Barcelona d’allà. A penes recordo res, llevat que era un lloc molt
agradable, amb un jardí extens (amb gespa, àrees de terra sorrenca i grans
arbres) i un ambient amb aquell punt casolà i distès que gasten els rics entre
ells: el goig de la complicitat entre els escollits i afavorits de la fortuna.
Els meus familiars hi anaven, de tant en tant, sobretot per les facilitats que
hi trobaven per el nen petit. El podien deixar lliure una bona estona sense
gaire perill que es fes mal. No treu que també, tot i les reserves mentals que
poguessin tenir, apreciaven (qui no ho hauria fet) la possibilitat de gaudir d’aquella
tranquil.litat i benestar.
Segurament va ser aquesta visita
al club, junt amb algunes altres circumstàncies i detalls, la que em van fer
aprehendre per primer cop l’avantatjosa posició de l’occidental en els països
del Sud. A l’exotisme de l’expatriació, s’hi afegeix un doble avantatge gens
negligible: el cost de la vida és baix, i pots viure bé, bastant millor que
aquí, per poc que feina que facis sigui pagada amb sou del 1r món; poc o molt, la
mera condició de “blanc” et dóna, ja d’entrada, un estatus social superior. Per
poc que sàpigues aprofitar aquests dos atots, que t’ho sàpigues fer venir bé,
viuràs amb un marge de llibertat i de benestar impensable en el 1r món, i menys
ara. Serà això sí, no ens enganyéssim massa, la llibertat del diner i del
racisme (interioritzat, subliminal). Allà on vagis, d’una manera o d’una altra,
estaràs fent el joc a la casta dominant.
Com en tot, tanmateix, aquí
també hi ha intersticis vàlids, maneres de fer que permeten sortejar el risc de
l’abús. Com arreu i en tot àmbit, també aquí la cosa passa per l’esforç. L’esforç
de conèixer, d’entendre el país on vius, d’aprendre –fins on puguis- la seva
llengua. L’esforç de demostrar als indígenes que aprecies com són, que comprens
la dificultat de llur situació, que saps o endevines quins són els seus
problemes, i que portes, és clar, aquesta presa de consciència fins al gest,
fins a l’actuació solidària... Per definició, com qui diu, molts dels occidentals
que treballen amb oenegés en el terreny ja deuen adoptar aquesta actitud, però
tot i així queda per veure si ho fan prou, o si no és, en bastants casos, més
una aparença que una realitat, més una màscara de respecte que un respecte
autèntic, que passaria per voler ajudar, sí, però sense voler canviar, sense
voler, de passada, occidentalitzar. Complicat.
Pel que fa als occidentals que
viuen al 3r món treballant per a multinacionals (o fins i tot grans
institucions internacionals com l’FMI, el Banc Mundial, la UE o àdhuc l’ONU),
tinc bastants dubtes sobre els efectes ètics o útils de llur feina i la influència
que es dimana d’aquesta.
No puc evitar d’evocar ara i
aquí la casa que en Rudolf Hess tenia a Alexandria, o l’exili i refugi cairota del
Dr. Mort. I em pregunto si, en clau literària o cinematogràfica, s’entén, hi ha
res més saborosament inquietant i exòtic que un nazi a l’Àfrica (el cas i tema del refugi a Sud-Amèrica ha estat prou tractat, per raons òbvies, perquè hagi perdut part del seu caràcter sinistres...). Quants
malfactors emboscats hi deu haver a l’Àfrica i al 3r món en general? Gent
fugida de la justícia que mena una vida regalada i se’n riu de nosaltres. Uns
quants, no hi ha dubte.
No, no és fàcil viure en un país
pobre i no beneficiar-te d’alguna manera de la seva pobresa. Conec un cas
proper que penso se’n deu sortir prou bé, o prou malament com la resta de
nosaltres: fem realment el que hauríem en favor dels que passen gana o pateixen
privacions, també a prop nostre? L’única manera de lliurar-se del dilema, de la
permanent requisitòria de la nostra mala consciència, és esdevenir pobres. La
crisi ens hi està ajudant, però fins i tot amb ella, sempre hi haurà qui estarà
pitjor que nosaltres i necessitarà la nostra ajuda. Per aquesta banda, doncs,
no hi ha doncs sortida. Ric o pobre, sembla que cal ser igualment solidari, sense
demora, sí, però fins on, fins a quin límit? Farà uns quaranta anys que em faig
aquesta pregunta i encara no he trobat una resposta prou clara i fidedigne.
Això també, com tantes coses, ho deixo a la improvisació, a l’humor del moment.
Tot fa pensar que és manifestament insuficient, però no en sé més i ja em
sembla bé que l’Altíssim em condemni, quan vulgui, per això.
