Evacuació de Sitges (II i final)

Tot va començar, és clar, per un briefing a càrrec de l'A. explicant-nos el contracte firmat amb la nostra mare un o dos dies abans. Li agrada dirigir-se a un públic atent per exposar fets i circumstàncies greus, això és indubtable. Havia portat prou bé la cosa del contracte d'arrendament i les condicions, en general, ens són prou favorables. S'havia sabut assessorar bé i com són temes que li agraden, doncs havíem sortit força ben parats. Per una vegada semblava que ens havíem repartit bé les funcions; jo i seguidament la T. havíem mogut fitxa i després d'un període de tempteig (no exempt de pífies, de retrets i insults), l'A. havia assumit la cosa i pareixia haver-la dut a bon port. Per moments semblava que podia sorgir un sentiment d'entesa, de complicitat familiar, de cordial germanor, però ens vam desencantar ràpidament d’aquest ideal.

L'A. en fa un gra massa i no sempre és fàcil tractar amb ell. Per altra banda s'ha de reconèixer que ha fet bona feina i que accepta responsabilitzar-se de la supervisió de les obres, indispensables, aquests propers mesos (s'ha instal.lat en una de les habitacions, talment un aristòcrata anglès de viatge pels highlands escocesos; el seu inseparable Rex l'acompanya amunt i avall; el passeig, la tardor, és certament un lloc poètic que invita al recolliment i la concentració. Com em vaig acollir a una oferta d'ADSL, la casa, fins a nova ordre, té connexió d'internet i podrà treballar des d'allà. Al cap d'un dia i mig de dirigir una mica la cosa, de fer tàndem amb mi per transportar coses de pes, i de carregar en el seu cotxe peces escollides que es queda sense a penes comentar-ho amb ningú, va haver de marxar per entrevistes i temes de feina. Ens va deixar a la resta amb tot el pastís ben encetat. Un cas interessant, l’A.: un tio potent amb una certa tendència a angoixar-se més del compte. Una pena. 

I va ser això, dos dies més d'esternuts, de dinars d'estudiant sense imaginació, de descoordinació, de moments de fugida per saturació, de “cagadubtisme”, d'immersió absorta en un aspecte, oblidant un altre... En poc temps, com era previsible i de témer, es va formar una confusió perfecta d'objectes heteròclits.

Els únics moments d'esbargiment eren les escapades per anar a llençar coses al contenidor o a trobar caixes de cartró en el poble (arran de contenidors i demanant en els supermercats, etc.), ocasió per gaudir amb les vistes de l’horitzó de mar i cel des d'un passeig més o menys desèrtic, ja hivernal... No se li escapa a ningú que el passeig de Sitges, amb el seu amplíssim panorama obert a l’orbe celeste i a l’extensió marítima, és de llarg el millor que ofereix aquesta vila costanera.

Llàstima que tan bon punt fosqueja, encenen les faroles (com d’autovia) i, cosa molt pitjor: quatre focus potentíssims fixats dalts d’uns postes de potser vint metres (!), tot per dissuadir el costum que es va estendre fa ja una colla d’anys de fornicar intempestivament a la platja, sobre tot entre el col.lectiu gai. L’única solució que les ments consistorials van empescar-se, va ser aquests projectors dignes de camp de futbol. Quin país... Recordo encara que poc abans d’instal.lar els focus aquests, l’esport dels jovenets fatxes de la colònia era agrupar-se els divendres i dissabtes al vespre a veure si atrapaven algun homosexual despitat i, amb les cadenes de les seves motos, l’estomacaven de valent. Tot en el nom de la decència nacional-catòlica, s’entén. Els anys han passat, els “pijos” amics dels mètodes feixistes s’han fet grans, s’han engreixat, tenen fills i audis o BMWs, i s’han oblidat de les seves gestes passades. Els focus, en canvi, segueixen en peu, encesos tot l’any, també els dies d’hivern que ni les gavines ni els crancs surten dels seus cataus. Quin país (bis). Amb tot això l’homosexualitat s’ha normalitzat fins a ser la principal font d’ingressos de la nostra estimada Blanca Subur, convertida fa ja temps en la meca internacional de la sodomia.

Seguim, però amb el prosaic trafegar familiar. Cadascú seguia el seu criteri. Jo ja sé quin és el meu: l'exhaustivitat (saber què hi ha en el darrer racó, no deixar res per a més endavant), la identitat (posar junt tot el que és igual), l'exposició (posar a la vista tot el que hi ha ), la netedat... Tot molt visible, d'evidència infantil, gens abstracta. Tendeixo a ser conservador però també puc ser expeditiu si dubto de la utilitat de la cosa (el plaer, l'alliberament del tirar en el que té d'emancipador, d'acte de rebel.lia...).

Mes germanes i ma mera segueixen cadascuna la seva pròpia dinàmica, cadascuna d'elles xocant amb la dels altres, és clar. Com és “normatiu”, elles es van centrar molt en la roba, en les joguines, els llibres, la vaixella. Es va fer evident, un cop més, que tenir o no fills afecta molt el criteri del que hom creu que cal o no conservar. Jo, en general, hauria estat més dràstic, però els meus germans pensen amb els fills (i algun d'ells encara amb hipotètiques cases de camp, cosa que, sigui dit de passada, hores d'ara ja ha passat de l'altament improbable a la categoria de quimera...). Els deliris de grandesa encara no s'han evacuat del tot, sembla. Cadascú amb la seva dèria, amb els seus fantasmes, els seus records, el seu esperit possessiu... Jo, sense fills ni la perspectiva de tenir-ne, vaig molt més lleuger, i em toca, més enllà de la sorpresa i la irritació, acceptar el sentir, l'enfocament i l'afany més atresoradors, o si més no conservadors, dels meus germans. 

D'alguna manera, era l'hora del saqueig, de la rapinya (tothom -jo, modèstia apart, el que menys, més que res perquè ja no tinc ja metres quadrats on posar res- mirant d'arreplegar alguna peça preuada, negociada a canvi d'alguna altra, etc.). Era també l'hora de l'inventari, de l'imprevist retrobament (a això era aquí, feia deu anys que ho buscava), del passar comptes (això mai m'ha agradat, per fi me'n podré desfer), de la nostàlgia, de la callada gratitud envers coses útils o ornamentals que fins aquell mateix dia havien complert, lleialment,  llur comesa... Ponderar, decidir, seleccionar, salvar, embolicar, empaquetar, repartir: una labor feta d'incomptables i laborioses operacions mentals i físiques per redistribuir en nous espais tot l'embalum, tota la constel.lació de pertinences de tot ordre que més de quaranta anys de materialisme pràctic, artístics, sentimental, esnob i capriciós han estat capaços d'amuntegar. Un cop posat tot en dansa, tret tot del seu lloc obedient, allò, aquell bagatge ingent s'havia convertit, com deia, en un maremàgnum amb quasi vida pròpia, en un maldecap ramificat en una intricada filigrana de mil circuits i revolts...

Per acabar-ho d'adobar, talment els clàssics de la comèdia costumista, en un moment o altre d'aquests darrers mesos, van desaparèixer les joies; algú en les devia prendre. Resulta que a la meva mare no li va agradar prou la caixa forta que li vam comprar per guardar-les (!), van quedar per allà i l'oportunista va intervenir. No parlem de cap pèrdua gaire important, però. Tampoc sembla que vulguin aparèixer les estovalles de fil de Nadal, d'aquelles heretades de l'any de la picor. En fi, el naufragi podria haver estat pitjor, i hi ha ocasions en els que perdre les coses és el millor que podem fer amb elles, i el millor que elles poden fer amb nosaltres, per a nosaltres.

Bé, la cosa ha anat més o menys com ho explico. Tres dies i mig fent “xup-xup” d'arqueologia familiar; la T. fumant Malboro com un carreter, l'A. amb els seus caliquenyos, la T. dient cada cinc minuts que marxava, la nostra mare, múrria, revellida, irònica i tan bon punt melangiosa com colèrica, mirant i escrivint postals a tort i a dret... Tot un panorama, tothom pencant a la seva manera, erràtica, inconnexa, voluntariosa, sentimental: un viu retrat de la família, finalment. Anit, passat un quart de deu del vespre, els darrers combatents (la T. i jo) abandonàvem el vaixell. Vaig fer un sprint final matador (sovint sóc d'esforç final, de clausura: acabar bé, almenys).”

Ha passat un any. D’ençà, només he posat un parell o tres de cops els peus a la casa de Sitges, per rematar serrells. Tot passa a una velocitat que redueix a l’absurd i a la insignificança tot el que fem o deixem de fer. Sitges, referint-me amb aquest nom a la casa de Sitges, queda, quedarà com una bona i emotiva metàfora de l'existència humana, en tot cas de com se m’ha donat a mi de viure aquesta. Hi havia tot el que calia, ho teníem tot per ser feliços i no ho vam ser, o no prou, no en el grau que ens pensàvem que ho seríem ni hauríem volgut i necessitat ser-ho. Sap greu però tampoc té una gran importància. Queda sempre la possibilitat de riure-se’n una mica. Gràcies per la gran lliçó.