Viatge a Edimburg (XXXIII)

Seguidament, sortint un cop al pati d’armes, entraves per la darrera porta, pensant que ja sols et quedava pujar fins a la torre de l’homenatge, amb el seu petit mirador en rotllana (hexagonal, o així) amb parapet de merlets i mástil on onejava la Union Jack, que s’alçava a partir del terrat d’aquest darrer cos d’edifici. Pujaves un o dos pisos per una escala de cargol i et trobaves, inopinadament, amb el nucli del museu, la raó de ser, el “sancta sanctòrum”. Tot començava amb un repàs històric que es remuntava als primers reis escocesos, que eren coronats dempeus o asseguts (no em va quedar clar) en la Stone of Destiny, un bloc de pedra que simbolitzava la unió de “ruler, land, people”; convincent, no es pot negar. El nom aquest em va fer somiar, el vaig trobar molt Tolkien, molt artúric, wagnerià i tota la pesca. Cap al 1200 ó 1300, els anglesos, després d’infligir una derrota als escocesos, es van endur la pedra cap a Anglaterra i la van retenir allà durant segles (durant els quals, em sembla que vaig llegir, es va acabar perdent per reaparèixer més tard). Aquesta forma de coronar els reis havia donat pas, per autorització papal, a la canònica: unció, ceptre, corona (que va acabar essent imperial: amb el doble arc per sobre del cercol) i, crec, espasa. D’en Wallace (Braveheart), aquí, no se’n parlava (finalment era un plebeu, no?), però d’en Bruce sí, com d’un rei que, pel que fos, va marcar època.

Com sol passar, els escocesos no en van tenir prou amb barallar-se amb els anglesos, també van acabar barallant-se entre ells: partidaris de la mare contra partidaris del fill, uns amb les joies de la corona autèntiques i els altres amb una còpia… Això devia passar cap a finals del segle XVI. El castell on érem va patir el setge de les tropes que anaven a favor del fill (la foto ampliada d’un gravat representava la cosa). Es va arribar a un acord i es van fondre les joies falses. En una de les sales hi havia allò de Dieu et mon droit, la divisa de l’escut reial anglès: sempre m’ha fet gràcia la possibilitat de perfeccionar-la en clau teocràtica, per no dir totalitària: Dieu est mon droit; fonèticament sona igual però el sentit és més ambiciós, en la línia del Gott mit uns de la sivella del cinturó de l’uniforme alemany durant les dues guerres mundials. Tothom es cura en salut i vol tenir a Déu de la seva banda, no fos cas… Val a dir que s’entén i suposo que arribat el cas ho subscriuria com un més.

El darrer rei escocès va ser coronat, amb pompa, cap al mitjans del segle XVII. Les dues dinasties, l’anglesa i escocesa, s’havien acabat emparentant, i aquest rei va ser també rei dels anglesos. Un arbre genealògic d’ambdues dinasties permetia, teòricament, fer-te una idea però tot era molt enrevessat, massa complicat per fer-se’n una idea en uns pocs minuts. Et quedaves amb el final, que sí sabies: ni rei, ni regne independent per a Escòcia.

Una sèrie de sales, ja del tot de didactisme de museu de cera, mostrava els diferents artesans que havien confeccionat les últimes, les “definitives”, joies de la corona (l’orfebre, el sastre que va fer el barret de vellut i alguna cosa més), etc. Tancaven i vaig haver de fer amb una revolada les darreres sales del museu. En una d’elles vaig preguntar a un vigilant com era que l’abadia on es coronaven els reis escocesos, a Holy Rude (sagrada rudesa?) era una ruïna, i em va dir que va ser en la guerra contra Cromwell. “Bad man”, li vaig dir, i va dir cosa així com “Oh, yeah, he was a bad man!” Mig buscant la sortida vaig anar a petar a la sala on tenien exposades, en una vitrina, la corona, el ceptre, l’espasa… i la pedra (amb les anelles de ferro amb la que la pèrfida Albió se la va endur cap a casa seva): era això, era aquí! Una mica més i m’ho perdo. Sí, la pedra era l’autèntica… Tot denotava un cert protocol majestàtic, el que s’empra amb les coses sagrades: la llum focalitzada, els coixins de vellut vermell on eren dipositats els màxims símbols de poder i glòria escocesos, el recolliment de la sala, etc. Recordava molt allò del Ceptre d’Ottokar de Tintín, i també aquesta mena de tresors reials vistos a Budapest i a Londres, o potser tot són composicions mentals a partir de fotos i pel.lícules, no n’estic segur ara mateix (ni segurament mai més).

Ja està, ja havia pujat al punt més alt d’Edimburg, i conegut, anant de sorpresa en sorpresa, una part del seu misteri, del seu íntim orgull. Lamentava no haver pujat a la torre, però preguntant, em va dir que no estava obert al públic. Menys mal, menys recança. Encara vaig tenir uns minuts per donar un volt per un dels trams del camí de ronda i topar-me amb el Mons Meg : una bombarda monumental i d’un matusser infantil. Un cilindre de potser seixanta centímetres de diàmetre, amb un extrem amb forat de canó i l’altre tallat tot recte, sense cap disminució progressiva, cònica, pròpia dels canons d’època. Va estar en servei durant mig segle o més, fins que en una batalla, de tant disparar es va esquerdar (what a pity!, devien dir i pensar els que estaven del costat tallat...). Per allí la vora hi havia un altre canó, aquest modern; sembla que disparava una salva a la una del migdia; haig de dir que no recordo haver sentit cap detonació durant la meva estada a Edimburg; potser és discreta. Uns panels amb text i il.lustració explicaven l’origen del lloc: ja en l’època dels romans el lloc estava habitat (es veia uns legionaris parlamentant amb una família vestida amb pells), més tard seria el punt de trobada per parlamentar, redactar lleis i impartir justícia… L’home sempre ha buscat les altures per sentir-se net, important, digne, poderós. Aquí també.

Em semblava que marxava deixant-me coses per veure i una de les guies-taquilleres em va anotar uns mots en l’entrada perquè pogués tornar-hi l’endemà. Sempre em sorprendrà la meva ingenuïtat… Arriba l’endemà i en prou feines tens temps de rentar-te les dents.

Passava, en sentit contrari, l’entrada (amb túnel i fossat) del castell, deixant enrere un Wallace i un Bruce de pedra vetllant, terribles en la seva rigidesa impassible, des de les seves respectives fornícules, i el lema NEMO ME IMPUNE LACESSIT ("Ningú m'ofèn impunement"). Ja a l’esplanada del davant del castell vaig inquirir una altra soferta guia que acompanyava els visitants ressegats fins a la tanca d'entrada, que coi era aquell palau negrós que es veia per aquella banda (nordest). Doncs era una escola de luxe, la que sortia a Harry Potter com acadèmia de mags (el que lligava amb els nens amb uniforme que veus de tant en tant, com els del col.legi Viaró de l’Opus que veus pels FGC, i que en algun somni has atret i t'has endut com un flautista de Hamelin), però amb tons blaus, com es deu, tractant-se de terra escocesa). Ah!... I aquelles estructures com de grades penjades com si fossin grues del port, els braços articulats d'aquella cosa horrorosa de les Olimpíades del 92 (actualment rovellant-se a l'entrada d'algun poble de la costa brava) que representava el món o ves a saber què... Doncs són graderies, en efecte, pensades per les tres setmanes a l’any en que es fa una desfilada amb tambors (una cosa que es diu “tattoo”, però que no té res a veure amb tatuatges, almenys a vista). No quedava clar si ho estaven desmuntant o muntant, suposo que el primer, si pensem en l’hivern que els hi estava caient a sobre. 

Per la banda esquerra, un petit obelisc, l’estàtua d’un Duc d’Edimburg vuitcentista i un cilindre acabat amb creu celta delimitaven l’espai. La visita al castell ja no donava més de sí. Com el conjunt de la ciutat, era un indret tenebrós, sinó tètric, però alhora, i aquesta és la màgia, el tret de genialitat d’Edimburg, ple de vida, amb el color del caliu, amb l’escalf de l’autèntic.