Doncs va ser en aquest context de Born on cada dia queia una bacallaneria immediatament substituïda per un Adolfo Domínguez que vaig conèixer en D.M.
Tot va començar el dia que em van robar al bici que havia dut de Luxemburg. Havia arribat amb la segona tanda de la mudança, la que vaig fer des d’aquí amb furgoneta i amb l’ajut i companyia de l’amic D.P. La primera tanda l’havia feta al marxar d’allà, amb el vell Volvo que havia heretat de mon pare, sol i carregat com un moro que enfila cap Algeciras. Pujar tot l’embalum de coses fins a un tercer pis sense ascensor va ser un calvari considerable. Recordo, com a feta heroica, la pujada de la rentadora AEG que pesava com un mort, jo i tres abnegats amics. L’estretor de l’escala i la conveniència ens feien pujar-la mig fent-la lliscar, amb manta vella, per la barana de fusta del vell forat de l’escala (molt galdosià, molt Fortunata y Jacinta). Va anar d’un pèl, més d’un moment, que l’artefacte no caigués a l’abisme. Encara em recreo mentalment el soroll de terrabastall que hauria fet a l’impactar al terra del soterrani. Hauria estat una entrada a la finca certament memorable.
La bicicleta, òbviament, no calia ni tocava pujar-la. La tenia lligada a la barana de l’entrada, davant de la porteria. No feia un mes que m’havia instal.lat a la casa que un bon dia, baixant per l’escala, vaig veure que no hi era però que en canvi sí hi havia un individu que estava manipulant el meu cadenat o una cosa així (no recordo exactament: potser vaig veure l’individu en un segon moment, una estona després de constatar que m’havien robat la bici). El cas és que vaig interpretar que era el lladre i m’hi vaig tirar a sobre fet una fúria. El tio no va tenir temps de fugir i es va defensar. Vam estar forcejant, agafats l’un a l’altre intentant recíprocament fer-nos caure al terra. Jo li vaig cridar alguna cosa així com que el mataria... Una noia va sortir de l’entresòl o el primer, va cridar, espantadament desesperada, que deixés el noi i va afegir, xisclant, que avisaria a la policia. Jo no entenia, i amb va indignar profundament, com aquella noia es posava del costat del malfactor. El forcejament amb aquell noi, uns anys més jove que jo, no va durar cap eternitat, però recordo el tens silenci muscular de dos cossos que s’entrelliguen, s’engrapen intentant sobreposar-se un a l’altre, el lleu panteix de la violència concentrada que lluita per vèncer o almenys sobreviure.
El noi va acabar dient alguna cosa, ho he oblidat, que va fer evident el malentès: era un veí com jo, a qui també, crec, havien robat la bicicleta, i estava simplement comprovant com havien obert o segat el cadenat. Ostres, ho sento, havia cregut... Recordaré sempre el seu nom, es deia Tatevin (tastavi, doncs, i calla, que em sembla que es deia Ludovic). Era anglès, cabell fosc i faccions afrancesades o eslaves abans que angleses i parlava un castellà prou correcte; la noia que havia sortit fent escarafalls era la seva companya. Es guanyaven la vida com actors, el que potser em va salvar la vida, ja que el noi va demostrar tenir una sang freda (aquella del que no acabar de creure’t el que fas o et passa) admirable.
Em vaig disculpar, és clar; afortunadament cap dels dos havia pres mal. La policia no va arribar a venir; potser la confusió es va resoldre abans de que la noia arribés al telèfon o el cos armat li va donar llargues (en la línia de "avísenos cuando la sangre esté manchando el piso, y entonces ya sí le mandamos enseguida a alguien")... Va ser potser llavors que vaig engegar una puntada de peu d’una agressivitat assassina a la porta de la porteria vociferant acusacions i injúries; els vidres van dringar tremolosos. Creia tenir motius per sospitar de la portera, el personatge més entabanador que he vist mai, digne d’un aiguafort de Goya, mentidera, victimista, filla de la picaresca i de l’alcavoteria més autèntiques. M’havien desaparegut dues bombones de butà deixades buides en el replà de l’escala, no deixava accedir al terrat (o tal vegada això va ser després de l’episodi de la bicicleta, però diria que no)... Sospitava dels seus tripijocs i de les seves amistats pocs clares. No sabré mai si la meva acusació era infundada, però la puntada de peu valia igualment per altres coses hagudes i per venir.
M’havia quedat sense bicicleta i tenia clar que volia circular amb bicicleta. Viure a la part baixa de Barcelona, a tocar de la Barceloneta i no anar en bici era, i és, una absurditat, essent com és, una zona plana amb força carrers sense circulació motoritzada.
Pocs dies després, caminant pel barri, concretament pel carrer Agullers, em vaig topar amb una mini tenda de bicicletes. Era gairebé al davant d’”Un cotxe menys”, un d’aquells negocis turístics pioners de rutes en bicicleta per Barcelona. La memòria em desplaça i barreja les coses i ara mateix no podria afirmar que no li hagués dut ja un cop la bicicleta portada de Luxemburg per reparar. Sigui com sigui, el fet és que devia quedar prou content per tornar-hi amb la idea de temptejar la idea de comprar-li una nova bicicleta. Fos en una circumstància o una altra, va ser veure en D. i tenir aquella sensació, aquell sentiment de que estàs en bones mans, de que tens un interlocutor vàlid, de qualitat.
Llavors en D. devia tenir 23 o 24 anys, però ja gastava el tarannà que ha mantingut al llarg de tota la dècada, de tots aquests anys: eficiència i amabilitat. La seva manera de fer ja llavors em va convèncer: ràpid, educadíssim, anticipant-se a les teves objeccions o dubtes, clar, precís, honest. Un tracte així rendia a qualsevol, i potser encara més a mi. Era, condensadament, en un cos relativament petit però àgil i nerviós, tot allò que sovint atribuïm, admirant-ho, a la mentalitat anglosaxona, l’eficàcia alegre, el pragmatisme “modern”, la productivitat simpàtica... El fair play combinat amb el be happy i el just do it, si es vol. De fet, són qualitats universals (pròpies de les intel.ligències superiors) que es troben en totes les cultures i civilitzacions (la felicitat de fer bé les coses i de servir als altres), però que no sé ara ben bé perquè hi hagut la tendència a associar, preferentment, amb la mentalitat anglosaxona (que, tanmateix, això és cert, ha posat sempre l’accent en la invenció de solucions pràctiques en tots els ordres de la vida, des de la guerra fins a l’aeromodelisme, passant per la clau anglesa, el tocadiscos, les liquadores, l’assecador de cabells, els aparells de fer gelats, etc., amb alemanys, japonesos i francesos, i ja més puntualment, escandinaus i italians, fent de competidors).
Fos ja el primer o el segon contacte que tenia amb en D., va ser qui em va vendre la bicicleta que es va esdevenir l’amiga inseparable durant uns tres anys. M’anava un pèl petita, i en D. no m’ho va amagar en cap moment, però era maniobrable, maca, robusta... una “híbrida”, que es diu. Amb ella em movia com un peix a l’aigua per tot el que era Ciutat Vella i la Barceloneta. Si havia d’anar més enllà la lligava i agafava el transport públic: defugia les pujades excessives i l’haver de competir perillosament amb els cotxes, autobusos... Uns mesos més tard va ser amb aquesta mateixa bicicleta que vaig fer el camí de Santiago amb l’amic D.P.: cap queixa, ans al contrari (l’únic problema tècnic, una roda rebentada, va donar peu a un situació còmica –injectant un excés de líquid que es convertia en goma, la roda rebentada es convertí en una mena de botifarró de color rosa, carregant-me la càmera, crec- que no es podia de cap manera imputar a res ni a ningú més que a mi mateix, a la meva imperícia).
