CAPPROBLEMA bicicletes (IX)

Durant un temps en D. es va com tancar en banda, mortificat i esperant esdeveniments, centrant-se bàsicament en la seva tasca de mecànic. Es congriava la tempesta. Al final la cosa va esclatar. El moment fort em va agafar de viatge, a Luxemburg, i vaig anar rebent trucades d’un i l’altre, sobretot d’en M., per mirar de convèncer-me d’inclinar-me del seu respectiu costat. Vaig intentar posar pau i arbitrar la cosa, però ja era tard, la cosa s’havia deteriorat massa. Al final vaig dir-li a n’en M. que ho sentia molt però que el meu compromís inicial havia estat amb en D. i que em cenyia a aquest posició. Tot i així, per una qüestió d’orgull ferit, de i pudor i punt d’honor, en D. va deixar de treballar a la botiga. No quedava clar que fos definitiu, però la cosa pintava malament. Es va dedicar a muntar aires condicionats tot portant una vida més aviat desordenada, si recordo bé: es va desfogar, evadir, deixar anar una mica. Segur que ho necessitava. Crec recordar que es va tenyir el cabell i es va donar a un cert tribalisme urbà, aficionant-se, entre d’altres, a la percussió, concretament els bongos, crec, que tot sovint tocava fins les tantes a La Paloma (coincidint, potser, amb les queixes que hi va haver en un moment donat per part dels veïns del carrer del Tigre pel soroll i que van estar a punt de portar a la clausura l’històric local).

La barca va seguir, amb en M. de capità, tot fent aigües. Reconec que no vaig acabar de sortir del tot del meu paper d’espectador, i això que hi tenia diners i per tant responsabilitats, encara que fossin indirectes. Abans, però de la cosa naufragués del tot, en D. es va treure un as de la màniga i va pactar amb en M. la seva marxa en forma d’indemnització. A tal fi va haver de demanar un crèdit, que sortosament, també gràcies a la seva reputació i trajectòria, li va ser concedit (i que acabat de pagar fa un any o així...). Suposo que el sentir-se recolzat per mi el devia ajudar també una mica a fer aquest pas.

Com qui diu, tornàvem, havíem de tornar a començar. Poc després de la marxa d’en M. també va marxar la discreta G. (o ja havia marxat abans?). Tenia no sé quin projecte, oportunitat, relació en algun indret de la Commonwealth,  Austràlia, potser, i va desaparèixer. Com en D. ja s’havia quedat les participacions d’en M., es va convenir que les de la G. les comprés jo.

S’havia superat el temporal, però la botiga quedava molt tocada, amb considerables deutes pendents. Ja no recordo gaire com va anar. Potser es va plantejar la possibilitat de que m’hi incorporés jo, però no m’hi vaig decidir (finalment la meva vida haurà estat una accidentada abstenció?), i en D. va haver de recompondre la situació, amb l’ajuda d’algun jove mecànic a sou, que potser ja teníem contractat d’abans o que va comparèixer en aquella tessitura.

A partir d’aquell moment en D. navegaria sol. M’informava puntualment i sempre que ho demanava, de les seves decisions i de l’estat del negoci, però podia fer i desfer amb total llibertat. En general la situació va anar millorant, encara que lentament perquè la patacada havia estat important. En D., amb la seva proverbial capacitat de mutació, va anar provant, al llarg de les temporades, tots els enfocaments comercials, totes les opcions i marges d’actuació possibles. En un formidable exercici d’assaig i error, va anar dominant, fent seu el negoci i coneixent i adaptant-se a un mercat difícil, per capriciós, canviant. La disposició de la botiga va canviar no sé quants cops (ara el mostrador aquí, ara allà; l’espai de reparació més enrere, amb més llum, etc.), com per esgotar totes les possibilitats, com per tenir, en el temps, totes les botigues possibles en una de sola... L’horari també va bellugar i fluctuar cap amunt i avall en un ballet d’hores que descol.locava més d’un, s’ha de dir.

No cal dir que van ser anys de sacrifici per en D. No va tenir més remei que instal.lar-se a viure a la botiga, en l’entresolat del fons de la botiga i el semi-soterrani, convertit en cuina i petita sala d’estar. Tot era estret i l’aire no hi era gaire respirable (degut a un contenciós amb els propietaris de la finca no teníem resolta l’aeració del local), però en D. posava bona cara al mal temps. El descans setmanal potser no arribava ni a la breu jornada i mitja que és norma en el comerç, temps que tot sovint s'emprava per avançar feina endarrerida o empescar-se mesures i vies per millorar la precària situació. Pel que fa a les vacances, quan n'hi havia, no passaven d'una o dues setmanes, i amb freqüència consistien en arreplegar la furgoneta i un o dos amics i anar a Holanda, Alemanya o Anglaterra a visitar proveïdors i a carregar el vehicle de material cap a casa.

Va ser també en aquells anys que en D., sense l’ajut de pràcticament ningú, es va posar al dia amb la gestió informàtica de la comptabilitat, els estocs, les fitxes dels clients. Quan hi anava, tot content, m’ensenyava els gràfics, les taules, els fulls excel d’una cosa i una altra. Era per quedar bocabadat. Era, com sempre, el D. que es desafiava a si mateix i es vencia. El D. que no parava d’innovar, de millorar, de testar, d’incorporar novetats i millores en un no parar com no he vist en ningú més.

Les dificultats principals, un cop més, venien de la gent que treballava amb ell. Amb variants es reproduïa la vella incompatibilitat entre el seu tarannà perfeccionista i les limitacions de la gent amb manca d’esperit de millora. En D. em consta feia esforços per ser comprensiu, donava oportunitats, feia el necessari per ensenyar, per formar, però no tothom estava disposat a deixar-se guiar, a creure en ell, a pencar, i molt, per un negoci que finalment no era el seu. Van ser almenys quatre o cinc, els col.laboradors que van anar desfilant per la botiga. Un d’ells, recordo, ja era un home d’una certa edat; venia del sector. Havia hagut de tancar la seva tenda de bicicletes, amb la que prèviament, si no m’erro, Capproblema havia establert alguna mena de conveni consistent en derivar cap a ella les reparacions que no volíem o no podíem atendre, pel d’especialitzar-nos cada cop més en les nostres úniques marques i els nostres clients, compradors dels determinats models que veníem. Feia de mecànic, però la cosa va acabar malament, ara no recordo si es donava massa a la beguda o tenia una amant sud-americana que li xuclava la sang... Un altre d’aquests treballadors de poca durada, al saber que de l’acomiadava, va marxar enduent-se unes quantes eines de valor. El D. encaixava, no es desmuntava, superant els dubtes i les crisis (també morals, psicològiques), amb renovats esforços. Com he dit o deixat entendre, era una d’aquelles persones que persegueixen un objectiu, un ideal aparentment realitzable, i que no esmercen cap energia per atènyer-lo.

Dit això, malgrat aquesta certa dificultat per entendre’s amb la gent que tenia al seu servei, quan la persona valia prou i era capaç de superar un cert grau de resistència, de desconfiança egocèntrica, quan aconseguia adoptar una actitud constructiva i madura (“no, no volen aprofitar-se de mi, el que em demanen és raonable i ho puc fer”), la col.laboració es convertia en una festa, en una complicitat, en una amistat. Un dels casos que em ve a la memòria és el d’un nano de qui no recordo ara el nom, que tenia, almenys, tres aficions: els porros, els tatuatges i el Japó. Un cop es va aconseguir que el primer no influís en la feina (com podia ser atendre la clientela amb els ulls injectats, vidriosos i absents), tot va anar com una seda.

De fet, fins i tot amb les persones amb qui no s’entenia, amb les que havia partit peres, en D. acabava, al cap d’un temps, per fer les paus i reconciliar-se. Rara vegada he vist tanta generositat i tanta manca de rancúnia. Li preocupava sobretot haver estat just, no el perjudici que havia patit. Amb un deix d’ironia preveia, sabia, que la vida tard o d’hora corregiria el comportament d’aquella persona, o que en tot cas ja no li corresponia a ell el fer-ne l’educació o el castigar-la. Aquest plantejament, innat i alhora segurament també adquirit, a banda d’estalviar-li molts enemics, ha fet que en D. sigui una persona molt respectada, apreciada i en molts casos estimada, tan pels que estan sota seu (començant per la dona de fer feines, que ha respost sempre amb reconeixement a les atencions, favors i tracte exquisit que ha rebut d’ell), com per clients que el segueixen de fa anys, sovint gent important, de trajectòria brillant. En D. seria un d’aquells casos, relativament rars, d’una persona que sent molt seva, és, sap ser, al mateix temps, molt sociable. El seu ofici l’ha format en el tracte amb la gent; no podia ser altrament. Ell, això sí, ha dut el triangle del jo-bicicleta-client fins a quotes de valor afegit difícilment igualables, que ultrapassen per totes bandes el mer servei prestat i la mera utilitat d’un vehicle simpàtic.