CAPPROBLEMA bicicletes (XIII)

El tercer tenia nom marcià, començant per M. Tenia cara com de nen espantat, amb pell blanca, un pèl translúcida, i ulls esbatanats; de petit, cofat amb gorra, hauria quedat rodó en el paper d’un nen del gueto de Varsòvia. Bona persona, honesta i fiable; mecànic conscienciós però amb un punt despistat. Tenia un no sé què de persona com desvalguda i patidora que el feia entranyable. Va estar-se a la botiga uns anys i va acabar marxant a treballar a una altra botiga de bicicletes, per finalment fer el salt instal.lant-se pel seu compte. La seva botiga és per Gràcia, en un carrer que no recordo i que tampoc dec agafar mai, el que fa que no l’he vista ni  visitada mai; està pendent. De tant en tant ens creuem i saludem; s’ha casat amb una noia catalana i fa uns mesos que és pare. Es pot dir que és un cas d’immigrant exitós, o en tot cas ben integrat. 

Pel que fa a l’evolució del negoci, ja abans de la crisi en D. va optar per anar reduint l’espectre de les marques i models de bici. Si ja d’entrada s’havien descartat les mountain bikes, la cosa es restringia més i més; la competència i la manca d’espai així ho exigien. El servei de reparació diria que es va anar circumscrivint cada cop més als clients de la botiga (és a dir a la bici o bicis que havien comprat en ella, a les revisions, etc.). Els passavolants que necessitessin un cop de mà, se’ls deixava que s’ho fessin ells mateixos, proporcionant-los alguna eina; una manxa d’aire, fixada o deixada permanentment a l’entrada a l’abast de tothom, quedava a lliure disposició de qui n’hagués de menester. La idea era centrar-se, focalitzar la cosa en un segment productiu. S’havia de tirar endavant, salvar, mantenir el negoci obert i en funcionament. També, com a millora per als que hi treballaven, va arribar el dia en que es va instal.lar aire condicionat. Potser més d’un haurà agafat algun refredat, però aquelles hores xafogoses de feinejar encofurnats entre blocs de pedra, sense aire, amarats de suor, talment un captiu Comte de Montecristo, van quedar en enrere, en el record.

 

A partir d’un cert moment, farà uns cinc o sis anys, la botiga es va anar especialitzant en la bicicleta plegable, concretament amb les marques Dahon, i sobretot Brompton. Amb el temps Capproblema ha esdevingut un referent estatal, i es pot dir que internacional, d’aquesta darrera marca. Es tracta d’una casa anglesa, imbuïda encara d’esperit tradicional, que fabrica un model de bicicleta realment sorprenent. El disseny no ha canviat en els darrers 35 anys o més. Val a dir que són bicicletes cares, però d’una qualitat excepcional, que a més, gràcies al fet de ser plegables i fàcilment transportables, no presenten el risc de ser robades (o sols  ja amb intimidació o violència).

Tenen les rodes petites, un quadre de tub cilíndric lleument arquejat i es pleguen, en un tres i no res, en un paquet que hom pot portar en una mà passant per qualsevol porta i pujant per l’escala o l’ascensor. Es pot dir que són petites joies. Els diferents colors en les que es venen són els clàssics, aquells amb la consistència de les coses que no passen de moda (crema, negre, vermell, blau cel, verd i algun més). Lògicament hi ha tota una sèrie d’accessoris (en l'actualitat molts d'ells concebuts pel mateix D.) per satisfer tots els gustos i  necessitats.

L’experiència i l’aposta per aquesta bicicleta fa que la botiga ofereixi una venda molt personalitzada, diríem gairebé un “tunejat” de cada bicicleta Brompton que ven. Per altra banda el servei de post-venda que s'ofereix sembla que no té competidors. A mode de publicitat, un cop l’any, la marca Brompton organitza una cursa amb bicicletes Brompton, és clar. Se celebra sempre a Londres, o en tot cas més d’un cop s’ha fet allà. L’equip de Capproblema hi ha participat més d’un cop, sortint-ne vencedors en una ocasió, crec. Es pot dir, resumidament, que la bicicleta Brompton va suposar el reflotament de la botiga i hores d'ara és el seu millor aval i salvavides davant de la crisi. Me'n felicito tot esperant que duri: creuo els dits...

Respecte a l’evolució de la plaça, amb el temps ha anat guanyant humanitat, caliu. Fa ja uns quants anys, uns argentins van obrir un restaurantet amb tauletes a l’exterior i interior com de salonet de te. Una mica més enllà un altre local es va renovar i el va imitar. El resultat és que durant set o vuit mesos la meitat de la plaça és una estesa de tauletes a la fresca, unes quantes d’elles sota l’ombra arbrada. Dels “històrics” sols queda la nostra tenda i el pàrquing d’ous-bici: un invent que es va treure de la màniga un alemany espavilat (amic i aliat d’en D. de sempre) que ve a ser el rick-shaw (o un nom semblant) nostrat: un tricicle, amb xassís de forma ovalada i allargada, per a passejar parelles de turistes (un al costat de l’altre). Per la banda del Moll de la Fusta, d’Espanya i la Barceloneta se’n veuen uns quants. És un negoci que dura de fa anys i sembla que es manté ferm. Sense haver desbancat del tot les calesses de cavalls tradicionals en actiu de fa 50 ó 60 anys (sinó més), és clar que d’alguna manera en són la continuïtat modernitzada. Diria, pel que m’ha semblat entendre i intuir, que el xicot aquest alemany (que com molts ja té els seus anyets), en més d’un moment, sobretot al principi, ha fet una mica, des de l'apreci, una mica de germà gran d'en D. Saber envoltar-te de gent que val i acceptar l’ajuda i el consell que et brinden, també es compta entre les qualitats del meu soci; no dubto ni un segon que aquest ha sabut, en aquest cas i en altres, correspondre amb reciprocitat a la confiança i generositat rebudes.

Ahir vaig tornar a viure un atzar d’aquells et deixen parat i que et proporcionen una íntima i divertida satisfacció. Havia sortit de casa, havia estat escrivint algunes de les planes que precedeixen, entre d’altres les que parlen de la bicicleta Brompton, anava a creuar el carrer Còrsega perquè en el quiosc s’havia ja esgotat el diari que compro, i va i se’m para al davant en M.R. pujat dalt d’una Brompton! Ens vam saludar amb l’alegria d’aquests encontres improbables i fortuïts. Tenia al davant el seu trempat i empàtic rostre nòrdic, un xic hipertens, com esclatat i recremat pel sol, la diversió i l'activitat trepidant.

Li vaig dir que estava escrivint sobre Capproblema i que justament el dia anterior havia parlat d’ell i, feia tot just una estona, de les Brompton. Li vaig parlar d’això de les coincidències, de les “sincronicitats” que es diu que estan a l’ordre del dia. Em va escoltar distretament. Va pujar a la vorera i em va estar explicant la seva recent participació en una cursa popular amb bicis anteriors a l’any 1986, crec (amb les cables dels frens encara per fora i altres antigalles) per la Toscana (La ruta Bianca, crec que em va dir que es deia la moguda aquesta), amb gent com l’excampió Delgado (que admeto em sona molt vagament). Em va estar ensenyant unes fotos en el mòbil. Sí, força gent; animat. Li va semblar oportú ensenyar-me també una foto del seu nét d’un o dos anys (diantre, ja és avi...!). Molt maco, felicitats.

Li vaig preguntar per com anava “La Caseta del Migdia” i em va dir que molt bé, que, seguint amb el patrocini de la Moritz, estava a punt de llançar, una tanda de dijous amb “Escarxofes amb claqué”, en la línia de propostes músico-gastronòmiques encetades l’any passat amb “Calçots i cabaret” i “Cargols i flamenco”. Ho vaig trobar d’una genialitat molt propi d’ell. Com a futura possibilitat li vaig suggerir un “Costelles a la brasa amb swing”, que li va agradar, admetent que el swing està de moda; després se m’acudiria un “Botifarra amb seques i sevillanes”, i ara que escric, un “Sardines i pasodoble”, per bé que “Sardines amb sardanes”, ni que sigui per l’eufonia, també podria funcionar.

Em va també voler explicar que finalment havia trobat un soci vàlid per crear una societat d'esdeveniments lúdics, etc. Me’n va donar una targeta, en forma de xapa de cava, on es llegia Pumm (el so del destapar de les ampolles d’aquesta beguda) encapçalat amb un “AVENTURES URBANES” i subratllat amb un “since 2011” i amb el lloc web abaix: http://www.pummbarcelona.cat/. En el revers, com a fons de les seves senyes, es feia una foto seva de quan era petit, amb armilla amb l’estrella de xèrif, ja quasi amb el mateix somriure d'alegria contagiosa, de fruició a punt d'explotar, d'encesa complicitat que tindria d'adult... Amb el seu entusiasme de sempre, natural i alhora empresarial, em va contar que aquell mateix vespres tenien organitzada una baixada en patinet des del Castell de Montjuïc, cada patinador amb el seu frontal (emulant la baixada amb torxes nadalenca de no sé quina vall alpina... Sí senyor, hom ha de ser fidel al millor que té d'un mateix, i esgotar-se donant-ho als altres, deixant-hi la pell i morint en l'intent, si cal. Molta sort i èxit!...

Abans d’acomiadar-nos va lloar encara les virtuts de la Brompton, model de bici que tant de bé estava fent a molta gent que altrament no faria exercici físic (jo li donava la raó tot pensant allò era, òbviament, vàlid per a qualsevol tipus de bici, no sols les Brompton...). Ja uns metres més enllà li vaig cridar que faria bé de dur casc: amb el seu somriure d’orella a orella de gladiador bregat passat a one man show, em va llençar el crit de que ja en tenia un... (val, però no el duia pas posat). Una moto em va pitar i passar rabent a pocs centímetres meu; preocupant-me pel cap i salut de l’amic una mica més i sóc jo qui perdo una cosa i l’altra.