El final del dia es va fer amb aquella
sensació d'acceleració de les coses que s’acaben. Suposo que moriré, morirem
també amb aquesta sensació de que ens fan marxar molt abans de que haguem
acabat la “feina”, allò que volíem fer. Com a The Elephant no tenien connexió
internet vaig encaminar-me cap al Brass Monkey habitual. Camí d'allà, pel
carrer South Bridge, en un carreró perpendicular, em faig ficar en el Royal Oak
(o era Oak Royal?). El nom em va cridar l’atenció: tenia tot el regust
condensat de la tradició. Era un pub petit, amb un ambient com familiar. Un
noia que podia ser nord-americana i uns acompanyants seus parlaven, amb la
desimboltura que tenen els americans, i més si han begut una mica, amb el
bàrman. Era allí que vaig veure el quadre de la Batalla de Calloden. També penjava
de la paret un facsímil de la declaració d’independència: un text breu amb tot
de firmes acompanyades de l’estampat del segell de nacre enganxat al paper amb
una cinta. Tenia l’aire de ser un document del segle XVIII (molt
probablement un intent dels jacobites de
normalitzar i legitimar una –ai!, precària- realitat estatal escocesa.
Al costat de l’entrada hi havia un senyor que
cridava força l’atenció, tot i la seva extrema discreció, concentrada reserva.
Era un d’aquests individus prims, alts i amb una certa elegància i noblesa que
les classes populars produeixen amb compta gotes, però amb regularitat. Seia
amb els braços i les cames creuades i tenia la mirada fixa, sempre en la
mateixa direcció. Devia tenir uns setanta anys, els llavis xuclats d’una
desdentada boca. Cabells blancs escassos i més aviat desordenats, roba de
jardiner retirat, pensada per caminar llargament a la intempèrie. Nas afilat, afuat, punxegut, com el dels morts i el dels ocells petits... El que
sobtava, captivava més era la mirada, com si hagués tornat de visitar la mort,
i a més de perdre les dents i vint anys de cop, li hagués quedat una permanent mirada de quietud
esparverada, i alhora perpètuament astorada d’haver sobreviscut. Els seus ulls semblaven
sols tenir un pensament: l’embogiment d’haver vist una cosa terrible que feia
temps havia renunciat a explicar. Semblava que no tingués res més a oferir als altres, al món que la seva calmosa estupefacció. La seva primor escardalenca, de pardal portat al límit de la inanició, la seva elegància
de raça, descuidada, de joventut envellida, el seu mirar extàtic, de terror
asserenat, em va fer pensar, amb colpidora precisió, en l’amic T. Al marxar
vaig dir adéu i va proferir, musitar una vaga i distreta resposta.
El Brass Monkey estava animat, com sempre. Em
vaig fixar, aquest cop sí, que l’element decoratiu central no era altra que una
foto d’en Jack Nicholson amb una lupa agrandant-li desmesuradament la boca,
donant al conjunt del rostre, en efecte, un aspecte simiesc. De la paret de l’entrada penjaven fotos emmarcades dels
actors clàssics de sempre. La iconografia cinematográfica volia ser un dels leit-motiv del pub.
Vaig concretar quin era el major inconvenient
del local: la manca de lloc on seure. Tot era sempre ocupat, a menys que t’endinséssis
en uns espais sistemàticament reservats i ocupats pel jovent amb algunes taules
i tota una renglera com de llits-sofàs on els nois i noies es podien descalçar
i adoptar totes les postures que abellís a l’elasticitat de llur sensual edat. Em
vaig haver d’acontentar amb una mena d’ampit de finestra amb coixí de cuir.
Allí, mal assegut, vaig escriure una estona, tot suportant una música massa
forta (de quan el pop és o deriva cap el rock amb abús de guitarra i veus que s’esgargamellen
vociferant repetidament consignes improcedents o ja plenament insolents). Vora meu
vaig acabar reconeixent una noia vista el primer dia, que semblava haver-me
reconegut; el pentinat o diferent manera de vestir no m’hi havien fet caure abans.
Va ser observant-la que vaig concretar la diferència, de matís, entre
sex-appeal i atracció. La primera és purament física, i la segona és més
general. Aquella noia, amb la seva mirada i somriure de sana fruita explosionada s'alineava
clarament en la primera categoria.
Em vaig refugiar, com sempre en el si no fos. Si no fos que havia de
marxar, si no fos que estava mig constipat, si no fos que no era guapo, si no
fos que el meu anglès era pobre, si no fos que no era ric o famós, si no fos
que amb tan de brogit em costaria d'entendre-la, si no fos que li portava més
de vint anys… atacaria i me la faria. Així doncs, tot va quedar, com sempre,
posposat a un hipotètic futur en el que tots els obstacles haurien desaparegut
i la felicitat i la facilitat triomfarien en lliure expansió.
Potser també va ser aquí (o no, però la situació
detonant de la idea podria bé haver estat aquesta) que vaig perfilar la dicotomia
(o hauríem de dir disjuntiva?) escriure-viure (contada ja en alguna ocasió
anterior) amb l’exemple del principi d’indeterminació d’Heisenberg: o coneixes
la velocitat de la partícula o la seva posició, però no pots conèixer ambdues a
l’hora. Aplicat al cas de l’escriptura i la vida, la cosa seria: o escrius, i
no vius, o vius i no escrius. Dilema terrible… De tota manera, amb el meu
acostumat optimisme difuminat, haig de dir que tinc l’esperança de que l’escriptura (per
una mena de velocitat i de refinament qualitatiu) em desembarqui tard o d'hora
en la vida. Una mica com una catifa voladora que et portés pels aires, sí, però
et permetés aterrar on vulguéssis (sense per tant, de cap manera, condemnar-te
a romandre suspès en l’aire).
Vaig
esperar una estona el bus. Un cop més vaig veure passar algun cotxe o furgoneta
de la policia amb els llums blaus giravoltant (o sols vaig veure els llums
despuntant per la perspectiva d'algun carrer): no va haver-hi vespre que no
veiés aquest ballet de llums, com si les nits esdevinguessin sobtadament
conflictives, violentes: eclosions etíl.liques? tràfic de kilts farcits de
droga? partides de bitlles a la via pública amb ampolles buides de whisky i pilota
de rugby? Un misteri.
Sí, n’estava
una mica fart de tornar sempre caminant cap a casa, i el temps plujós tampoc
acompanyava. La parada em va deixar just al davant d’un pub que no havia vist
fins llavors (i al costat de casa, el que sempre és un avantatge). També es
deia Monkey, a seques, i també aquí, com al Royal Oak, va ser la silueta d’alguna
noia entrevista des de l’exterior la que em va decidir a entrar-hi.
