El camí que era una novetat que saltava a la cara com una pedrada, ara
entrava pels ulls més suaument. Vam tornar a passar pel davant d’un col.legi
d’època que es venia (to sell), el
que ja a l’anada m’havia semblat impensable (com si el col.legi centenari dels
Jesuïtes de la Bonanova, a Barcelona, es posés en venda…), i rengleres de cases
tirant a luxoses. Vam passar de llarg pel davant del zoo, el que afegia una
nota més de capitalitat i cosmopolitisme a Edimburg: no tenia metro, no tenia gratacels, no
tenia tramvies, i molt poca gent de color (potser degut al fred), però sí que
tenia zoo (amb gàbies amb calefacció, suposo). A mesura que el paisatge
esdevenia suburbial, ja quasi rural, es veien més nítidament les siluetes dels
dos ponts que salven el firth (of
Forth). M’ha quedat la idea de que firth
ve a ser la manera local de designar el que a la nostra latitud es coneix amb
el nom de “ría”. A Escòcia, com a Galícia, la realitat és una trencadissa de
pedra i aigua que corre, que baixa cap al mar o que entra venint d’ell. Els dos
ponts estan a tocar i fa pensar que un és per cotxes i l’altra per al tren,
altrament no s’entendria tanta despesa. Un, vermellós, és històric,
d’abans de la guerra; l’altra sembla més dels 50.
*
* *
Perpignan- Perpinyà era allí, com qui diu esperant-me. Tèrminus. La tornada se m’havia fet més ràpida que no pas l’anada.
Nîmes, Montpeller, Béziers (crec), Narbona ;
incomprensiblement havíem passat de llarg Lió. El comptador de quilòmetres del bar no havia
passat en cap moment dels 155 quilòmetres per hora l’estona que hi vaig ser,
però suposo que en algun moment ens devíem apropar dels 200.
Vaig dir adéu a la companya de viatge rossa
(la dolcesa seguia en peu; l’alegria de viure predominava en ella: els drames
que havia imaginat o no existien o quedaven lluny), al seu company d’eixerida
innocència, i vaig respirar alleugerit de ser a casa sencer, indemne, íntegre.
Després de l’ensurt momentani de no trobar
les claus del cotxe, vaig recuperar aquest, intacte, en el polsegós descampat.
Després de parar en una farmàcia (l’homeopatia és com 100% més barata a França
que aquí), i de fer cua per sortir de la ciutat, les indicacions, ja més
nostrades, em van foraviar i vaig passar per Villeneuve de la Raho. M’hi jugo
el coll que allò era Vilanova de la Raó, però deixem-ho córrer: la
tergiversació lingüística o fonètica republicana no té límits, convertint el
Canigó en Canigou (que sona "canigú") i coses per l’estil (o potser, com diu un amic, és un sufix occità? Ja m'estranyaria...). Poc després passo al
costat del mini llac d’aquesta mateixa localitat (havia vist algun cop la taca
aquosa des del cim del Puig Neulós…). Escoltava la ràdio local, curiosament en
català, parlar de la programació del Teatre de l’Arxipèlag, aquell mateix que
havia vist a l’entrar a Perpinyà a l’anada. Una prova més de que el món és un
gran "carrussel" en que tot gira i res es perd.
NON AU TRAVAIL LE DIMANCHE deia una pintada
en el mur blanc d’una petita fàbrica. Ostres, estem tornant al segle XIX, a la
fase inicial de la revolució industrial…
Una publicitat de
Cap d’Ona, l’anunciava com la meilleure
bière française 2009. La
mateixa cervesa que havia estat servint amb frenesí estakanovista a la Diada…
Més "carrussel".
Parada al Boló, en el súper bio. La targeta, que encara havia ressuscitat per
donar-me de menjar en el TGV em va fer un nou lleig. Vaig sortir amb un barra
de pa entre les cames i poca cosa més (sí, una bossa de sal natural, de salines
i tota la pesca iodada i oligoalimentada).
El caixer de La Jonquera em va informar que era en números vermells (i per
tant més a prop, inerme, de Déu). Vaig recalar a La Societat de la Jonquera per
seguir escrivint una estona. La Jonquera seguia sent la parada final abans dels
suïcidi anímic i cultural, però veníem amb forces de reserves. Casa meva, allà
perduda en aquell paisatge barreja d’Escòcia (ara ho puc confirmar), Àfrica i
el neolític, estava com l’havia deixada. Els gossos bé, folls d’alegria de
veure’m i de que els deixés en llibertat (el primer potser, sobretot, pel segon). El gosset petit, fill d'en Boix, que vaig aconseguir, amb parany, tancar en el clos, hi seguia, morfonent-se de tristesa (no pateixis aviat tindràs nou amo) Tot el pes de les coses inertes o
animades que ens necessiten, que no són autosuficients, em tornava a caure
amorosament a sobre. Aparentment no havia plogut, però l’endemà vam tenir una
tempesta huracanada que ja la voldrien a Escòcia…
El meu viatge s’havia acabat, hauria pogut ser millor, o pitjor. N’estava
raonablement content. L’escriure m’havia obligat, amb més intensitat del que ja
és habitual, a viure dues vides en una de sola (o dues mitges vides barrejades
i fotent-se la traveta tot el dia una a l’altra), però no podré dir que no he
volgut que fos així. S’obria pas en la meva consciència la idea de que per tal de guanyar temps per viure,
hauria de millorar l’escriptura: dir cada vegada més amb menys mots… Una
síntesi que no sols no perdi contingut sinó que el faci encara més “real”. El
punt d’arribada final, em deia, hauria de ser la poesia: màxima evocació amb
mínima verbalització… Una mena de fusió entre verb, vida i divinitat, això
estaria bé! Llavors sí, quan arribés a una síntesi de l'estil "Jo sóc el que És", llavors podria, com en Punset, afirmar que sóc immortal...
A la llibreta amb fulls de puntes rebregades
(el mal hàbit d'entaforar-se-la a la butxaca sense tancar-la) hi tinc encara
coses, idees que contar, que afegir o corregir, en el cap no paren
d'acumular-se’m detalls comprensius del món que ens envolta, passa i no s’acaba
mai, però el seu moment de veure la llum ja ha passat. No cal dir-ho tot de
cop, i en tot cas, no es pot. Confiem en el "carrussel".
