Diumenge passat vaig anar a visitar ma mare a la residència. Un parell
de cops al mes hi vaig a dinar, però aquest cop era una visita sense àpat.
Aprofitant que havia d’anar a aparcar el cotxe a la quinta forca (per no tenir
vinyeta de cap mena: per pagar menys el tinc empadronat a fora), m’hi aproparia
a dir-li hola. Depenia de mi si m’hi arribava directament amb cotxe o després
d’haver ja aparcat, desfet d’aquest. L’horari va decidir per mi; feia tard
(vaig voler recuperar, debades perquè no hi havia ningú, una carta que un amic
em va enviar fa uns mesos a una antiga adreça, des de Nova Zelanda, manuscrita…
sap greu que s’hagi perdut) i ja no tenia temps d’anar a aparcar.
A ma mare li va semblar molt bé que anéssim a donar una volta. De fa
molts mesos té uns dolors (un pinçament de nervis de còccix cap a una cama) que
no deixen en pau i està més neguitosa que abans. Vam tirar cap amunt. Em va
proposar d’anar al cementiri d’Horta a veure els avis enterrats allí, però allò
suposava fer molta Ronda i ho vaig desaconsellar. La meva idea era dur-la fins
al Parc de les Orenetes, que no he visitat mai (i que és per allà on solc aparcar),
però ma mare no estava ni per baixar del cotxe i reclamava altura: “vull veure
els núvols”. La insistència per veure els núvols venia a ser una més d’aquelles
sortides seves amb un punt capriciosament extravagants. Tot i conèixer aquesta
tendència seva, com l’objecte d’interès es renova, és sempre nou, no deixa de
desconcertar-te. Vam fer alguns intents de pujar Collserola amunt per aquella
banda. Carrers força empinats; el col.legi Costa Llobera (ah, aquest és aquí,
doncs); culs de sac, cases i edificis moderns de gent amb pasta (amb tota l’abundància
de rampes, escales, garatges, enjardinaments, tanques per a la privacitat, la
tranquil.litat i la comoditat); sensació de vegetació per una banda i l’altra;
noms de carrers desconeguts (carrer del Saüc, carrer de la Lliça, Carrer dels
Pins de Can Caralleu...); alguna accidentada perspectiva sobre la ciutat i el
mar; el club esportiu Can Carelleu a l’anada i tornada; “el desert de
Sarrià”...
Sempre m’ha agradat conèixer indrets, barris, ambients desconeguts de
la meva pròpia ciutat. És com ser en una ciutat estrangera; l’interès és viu,
se’m desvetlla la curiositat: un antídot contra l’avorriment, una fugaç
sensació de llibertat. A més, els diumenges per la tarda, quan no són
depriments, tenen aquell punt de temps en suspensió, de treva, d'eternitat
morta, de desolació burgesa que ho fa tot molt poètic, molt entranyable: temps
d'elegia.
Rebotats de nou a l’altura de la Ronda ma mare va suggerir d’anar al
Garraf. Un cop més em va agafar amb el pas canviat. Li vaig dir que era una gran idea però que no
ens donava temps, que a les set havia de ser a casa uns amics. Ella mateixa, o
vaig ser jo, vam proposar d’anar a Vallvidrera. Aquest nom i lloc sempre ha
m’ha despertat simpatia. És curiós com uns noms i llocs ens donen oxigen vital i
d’altres ens el treuen. Per a mi, Vallvidrera, i sense que hi hagi cap motiu
especial, és d’aquells topònims i realitats que em comuniquen i embolcallen amb
el que m’hauria agradat que hagués estat la meva vida barcelonina, i més enllà,
amb tot un món humà tradicional, bellament benestant, feliç, exempt i anterior
de tota la misèria que ens va caure al damunt després de la guerra. Vallvidrera
(i de fet moltes de les poblacions de l’altra banda de Collserola: com La
Floresta, Mirasol o Valldoreix) evoca aquella espècie de Catalunya idealitzada,
de noucentisme de llibre, de somni socialdemòcrata que molts hem tingut i
seguim tenint en el cap. I el bo, és que malgrat els anys, es conserva el
miratge, l'embruix es reprodueix.
Evitant el parany dels túnels de Vallvidrera, pugem per l’avinguda homònima.
Sentiment, ja, de deixar la ciutat i d’entrar en una realitat més amable. A
partir d’aquell punt comences a sentir-te més lliure. Sarrià està bé, però encara
forma part de l’argamassa urbana on la mentalitat “pepera”, i afí, de tota la part alta
de la ciutat, senyoreja encara massa, amb la seva
lletjor arquitectònica i la seva mediocritat rampant. Són barris on la lepra i asfíxia franquistes encara ho impregnen tot en excés. Recorres uns quants centenars de metres i amb una mica d’imaginació
ja ets a una Catalunya-jardí de tren elèctric, a una mena de mini Suïssa on hi
arribés la Mediterrània, a un territori ahistòric, o si més no, on l’harmonia
et fes oblidar aquella.
Deixem enrere el Peu del funicular (hi ha res de més enamoradís que un
funicular?, tecnologia de parc d’atraccions per a enamorats adolescents i
catedràtics retirats) i les quatre casetes d’aquest barri, que es diria viu i veu els drames del segle com una llunyana truculència de novel.la, de tan
amable i plàcid que sembla el seu dia a dia. Enfilem amunt per la carretera de
Sarrià a Vallvidrera. Anem agafant alçada. Cotxes que pugen i baixen; gent que
ve del plaer o va a la seva recerca. Fem parada en el mirador des del que es
domina ja el monstre anomenat Barcelona. Sí allò és la Sagrada Família. Ciutat
estimada però sempre esmunyedissa; malentès d’amor impossible. Seguim, passem
sota la passarel.la del Camí de les Aigües (no existia a la meva època de
corredor) i, passant vora alguna vil.la perduda en la pineda i el seu particular
encant, arribem finalment a Vallvidrera, que, com sinó, ens rep amb el seu perpetu aire d’anys 50.
Reconec velles cases, i visions velles. Alguna estelada. Redescobriment del ja
conegut, tot igual i diferent.
Agafem pel carrer de les Alberes (ves per on...), casetes d’abans de
la guerra, alguna modernista (com la que té el rellotge de sol amb la
inscripció llatina: Tempus fugit:
gràcies, ja en n’hem adonat). Deixem enrere l’estació del funicular (petita
joia arquitectònica) i continuem per “les alberes”. Vella mansió a la dreta,
amb vistes com qui diu alpines, de vertigen; a l’esquerra vell hotel convertit
en centre geriàtric, una mica “arsènic per compassió”. Bifurcació: optem per
seguir cap amunt, per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, entre els arbres
la Barcelona recollida en una sola gran taca gris platejada d'humitat i de
final de tarda. Ens creuem o avancem algun corredor o corredora de footing (us
conec, us vaig precedir: vaig córrer dels 20 als 40 anys); cal tenir cura de no
aixafar-los i de respectar el seu fer: són ja en territori propi. Passem sota els
cables tensors de l’horrorosa torre de telecomunicacions d’en Foster: sens
dubte un dels afronts més greus que ha patit la nostra ciutat en els darrers 20
anys. En canvi la d'en Calatrava, a mitja falda de Montjuïc, amb el seu aire de coet del viatge a la lluna de Tintin, té tot el que ha de tenir; llàstima que, diuen, no serveix per a res perquè està permanentment fora de servei. En fi, sí, tot acaba formant part del paisatge, els crims s’obliden i es
naturalitzen, però hi ha una objectivitat que cap desmemoriament ni estovament
mental pot diluir. La torre Foster és lletja sense cap interès, té no sé què -amb tots aquella mena de tambors-
de costurer, és aparatosa, antiergonòmica i no sé quantes coses més, totes
dolentes. Tot per poder veure els culebrons del Brasil i la lliga de futbol de
Sibèria...
Sembla que per entrar al Tibidabo cal entrar en un pàrquing, el que
sempre fa una mica de por. Tibidabo... Com és que no vam tenir cap Hitchcock
que ens filmés una bona pel.li de cine negre ambientada allí, amb un apunyalat en
el túnel dels horrors, un projectat des de les muntanyes russes o un
defenestrat des de l’avió captiu? Tenir
un fill ni que fos per poder tornar a anar-hi i reviure, a través d’ell, totes
aquelles sensacions de pànic reconfortant, com el pessigolleig sexual de la
baixada de la muntanya russa, la por de la vagoneta assetjada per les tenebres
i els seus macabres ensurts, la centrifugació i sacseig d’alguna de les vuit o
deu màquines tentaculars amb tonada de
bombers psicodèlics i llums i flashos de llampant mal gust kitsch... Sí, una
oportunitat i un pretext per tornar a creure en aquestes coses, en el món, en
la vida.
