CAPPROBLEMA bicicletes (XII)

En el capítol aquest de personatges i curiositats, cal que hi figuri també en X., un d’aquells personatges estrambòtics que hom es troba a la vida. Anit, unes hores després d’escriure la frase que precedeix i parar amb ella de tractar el tema, el vaig veure pujar en bicicleta Major de Gràcia, esforçadament i concentrada; anava, pel carril bus-taxi, en la bicicleta de sempre, model masculí clàssic amb alforges. Ell mirava fixe davant seu i jo el vaig reconèixer massa tard per saludar-lo. La coincidència, naturalment, em va fer gràcia.

En X. és una d’aquelles persones que només vius pels trens, que té l’obsessió dels trens. Crec que està tipificat com a fixació, però tampoc n’estic segur. Tota la seva vida és l’estudi de les locomotores, les actuals i les antigues, dels diferents models i formes de vagons. S’ho sap tot (noms, èpoques, potència, etc.). Viatja per Europa, suposo que en tren, per anar a veure, conèixer els diferents tipus de tren. En D. l’altre dia em deia que s’ha fet amic dels conductors de l’AVE i que li deixen conduir (vull creure que sols uns segons i en recta). Sols he conegut un cas semblant abans d’ell. Curiosament també es deia X., però amb només uns trenta anys va morir d’esclerosi múltiple i per tant no va poder viure la seva passió com ho està fent en X. "de la botiga".

En X. tenia una comesa a Capproblema. Durant uns anys vam tenir un “carromato” (un tricicle amb “remolc” davant, per això les cometes) en un estil anys 1910/1920; molt maco, caixa de fusta envernissada marró fosc  i rodes negres. Un cop a la setmana o així, es carregava el dit tricicle amb el rebuig de les reparacions (metall, goma, plàstic) i es duia a l’abocador. L’encarregat de conduir el “carromato” i buidar el contingut era en X. Aquesta manera de fer va durar potser un any o més, fins que ens vam assabentar que l’Ajuntament no feia cap mena de tractament selectiu d’aquella brossa i a n’en D. se li van passar les ganes de seguir fent el passerell. Aparcat davant de la botiga o ocupant part l’entrada i aparador, el vehicle en qüestió cridava molt l’atenció i feia bastant de reclam publicitari. 

En D. se’n acabar desfent ja fa temps, però forma ja part de la memòria de la botiga. Es pot dir que va voler ser una provatura, massa pionera, d’introduir (reintroduir?) aquest sistema de transport a la ciutat. Per al transport de mercaderies en distàncies curtes i per zones de carrers estrets, com és Ciutat Vella, segurament podria resultar i suposar una millora (estètica, mediambiental). Caldria simplement fer l’esforç de creure-hi i impulsar-ho. Quan era petit recordo que es veien encara molts tricicles motoritzats (mobylettes amb estructura de minifurgoneta); es tractaria de tornar-hi, però en versió bicicleta... Em pregunto, però, si al pendent de la ciutat no ho fa massa impracticable.

En tot cas, l’exemple aquest del “carromato” és bastant la prova de que queda força terreny per investigar i desenvolupar en el món de la locomoció “ciclista”. Recordo, fa uns anys, haver vist unes quantes vegades una mare que duia el seu fill, potser eren dos (hi haurien cabut perfectament), en un recipient al davant de la bici en forma de cilindre gros (com un tambor de bateria cap per amunt). No recordo que fos el cas, però el nen o nens haurien pogut posar-se dempeus i, agafats amb les mans a l’escaire de la “caixa”, mirar a l’exterior que desfilava davant dels seus ulls. Se’m fa difícil concebre una manera més deliciosa de moure’s i veure el món.  

Si no m’equivoco i juxtaposo diferents èpoques, el “carromato” en qüestió, també anomenat “remolc” va compartir espai, almenys durant uns mesos, amb una “bicicleta 1900”, per designar-la d’alguna manera; una d’aquelles bicicletes que sols es veuen en les pel.lícules o en el còmics d’època: una roda enorme al davant i una diminuta al darrera. Aquest extravagant disseny, imagino, es basava en la idea, el principi de que quant més gran fos la roda, més velocitat es podia agafar (essent la roda petita un simple element estabilitzador). Fos com fos, com bé sabem, la cosa no va quallar i va quedar com una raresa de curta durada. No treu que durant un cert temps vam tenir, ben visible, una d’aquestes bicicletes, de factura nova, reproduint el model antic tot modernitzant, perfeccionant algunes coses. Ja no recordo si vaig veure mai ningú portar-la. Absurdament, tampoc vaig tenir mai la curiositat d’intentar-ho.

Un episodi que m’agradaria també fer constar, encara que sols sigui perquè hi vaig tenir un cert protagonisme, és el del prototipus de bicicleta Camper. Era una bicicleta tota de fusta (menys les quatre coses que indefectiblement han de ser de metall: eixos, cadena, cables de frens, canvi de marxes...) que un dissenyador barceloní va concebre per a la marca de sabates. La idea era llançar-ne una producció limitada, que es vendria a les mateixes tendes Camper. Primer, però, calia testar la bicicleta per tal d’introduir els canvis necessaris abans de fixar el model definitiu (que de fet és el que es deu fer qualsevol model de bicicleta nou). Ens van contactar per saber si volíem posar la bicicleta a prova.

El test consistira en fer 1.000 quilòmetres per terreny amb variació d'inclinació (amb pujades i baixades, doncs) en un termini d'un mes i mig o una cosa així. En D. m'ho va proposar a mi i em va semblar bé d'acceptar. Si recordo bé, era primavera, i era agradable fer els quinze o vint quilòmetres que calia fer de mitjana diàriament. El recorregut normal consistia en pujar fins a mitja muntanya de Montjuïc, baixar i recórrer tota la façana marítima, fins a pràcticament el Besós i tornar per la mateixa banda fins a la botiga. Com convingut, anava anotant les anomalies o insuficiències que detectava i les comunicava al dissenyador. Vaig complir amb l'encàrrec sense entrebancs (amb l'ajuda, dues úniques vegades, de sengles amics que em van substituir). Va estar bé. El projecte, però, no va acabar de prosperar. Tot i la calidesa, bellesa i la plasticitat de la fusta, potser no és el millor material per a fer una bici, almenys amb les possibilitats que dóna la tecnologia dels nostres dies.

A la  botiga, és clar, anaves coneixent gent curiosa, tot sovint estrangers, d’aquests que venen més o menys rebotats del seu país, es queden aquí un temps o definitivament. Així que recordi i tingui present amb facilitat, em ve el cas de tres brasilers, cada un per la seva banda (per bé que devien acabar coneixent-se coincidint més d’un cop a la botiga). Tots tres eren “blancs” (o caucàsics, que es diu), però prou diferents entre ells.

Un era corredor de motos (modalitat acrobàtica); nen de casa bona, estil “guaperas”, feliç de la vida, somriure d’orella a orella. Fa uns anys es va pegar una nata i es va calmar; viu amb la seva xicota en algun poble de la costa tarragonina, content, però lluny de l'exhibicionisme motoritzat.

L’altre era en P., amb cognom com germànic o eslau, havia estat executiu però s’havia passat a l’altra bàndol. Ho va deixar tot, va venir cap aquí i va anar a petar a la tenda d’en D. on va estar treballant unes temporades (de mecànic, però donant també cops de mà comptables, crec recordar). Era alt i prim com una mala cosa, amb el cap igual d’estirat i estret que el cos, amb cabell grisenc curt. Molt escultura Giacometti, per entendre’ns. Era de dieta estricta, puntual i complidor. Poc parlador, però expressant-se en un castellà prou acurat i sempre educat.  De tant en tant encara rebo correus seus de denúncia d’abusos d’una mena o una altra, amb recollida de firmes per protestar i pressionar. Un molt bon element.