Un bon dia, ja devia haver passat l’estiu, vaig plantejar-li a n’en D., a qui potser havia tractat mitja dotzena de vegades, la possibilitat d’associar-nos. Li havia sentit dir que el local se li estava quedant petit. De fet, no calia que ho digués, era una evidència palmària: l’espai no feia més de 20m2, i allí tenia que cabre tot: la zona lliure per fer les reparacions, les eines i recanvis, les bicicletes per vendre, les ja reparades i encara l’ordinador, si ja hi era, que potser encara no, l’aparell per a les targetes de crèdit, alguna mena de caixa per als calés, el telèfon, els catàlegs i les quatre llibretes i classificadors amb factures, albarans, encàrrecs, llistes de recanvis, de clients, de proveïdors... Això darrer, el “cervell” de la botiga, diguem-ne, desbordava sobre l’empedrat del carrer, tot dalt d’un mòdul amb rodes, si recordo bé. En D. ja llavors era un artista de la provisionalitat amb cara i ulls, de l’aprofitament volumètric, del joc de la polivalència de l’espai. Una faceta que amb els anys i en el nou local va anar desenvolupant, practicant, perfeccionant fins a esdevenir-ne catedràtic.
La seva capacitat de treure partit de tot (espai, coneixements, persones, situacions, temps) ja aleshores s’endevinava prodigiosa. Se li veia la fusta d’home orquestra amb capacitat d’aportar valor afegit a tot el que fes i toqués. Com deia més amunt, aquest tarannà seu servicial, atent, amable, dinàmic, inventiu, competent, diligent captivava des del primer moment. Venien ganes de fer coses amb ell, d’ajudar-lo a donar tot el que semblava capaç de donar, que havia de ser molt.
En D. era prou conscient de la seva capacitat i tenia l’ambició sana de qui sap que pot créixer, desenvolupar-se. Podia seguir fent indefinidament, com si es tractés d’un número de circ, piruetes i equilibris impossibles en aquells vint metres quadrats, però era prou intel.ligent, prou lúcid per entendre que a la llarga això no tenia sentit. Sabia que calia fer un salt qualitatiu, i el volia fer. La natura no dotava un individu amb aquelles qualitats perquè es quedés en un racó fent malabarismes tota la vida, i poc o molt n’era conscient, això sí posant sempre per endavant l’esperit de sacrifici, la moral de l’esforç, la voluntat d’aprendre, no la presumpció o l’orgull.
Cal dedicar unes breus ratlles a la persona que l’ajudava formant equip amb ell (i que potser ja llavors era també sòcia del negoci), la G. La vaig tractar prou per fer-me’n una idea esquemàtica. Era una noia anglesa, d’encara no trenta anys. Un personatge com sols, diria, el Regne Unit sol donar. La mecànica de les bicicletes i el nomadisme semblaven ser les seves dues vocacions o condicions d’existència. Hom se l’hauria pogut imaginar essent marinera, de la flota mercant o la pesquera, feinejant amb motors o amb xarxes. Feia un temps que era amb en D. però la seva permanència era incerta: el dia menys pensat marxaria cap a horitzons llunyans. Era rossa, amb el cabell tallat curt, no gaire agraciada, poc parladora, amb una honestedat d’una peça, d’ànima senzilla i ferma. Suplia amb expressió facial i sòbria gestualitat amb deix irònic el que el seu escàs castellà i la seva cultura una mica justa li donaven com a marge de comunicació amb els altres. Tot fa pensar que tenia preferència per les dones, extrem, aquest, en que no podia més que donar-li la raó.
Un dia d’aquells de la tardor de l’any 2000, en D. va emparaular un local just darrera de la central de Correus, en una plaça anomenada dels Traginers. L’endemà o al cap de pocs dies me’l va ensenyar. Era un senyor local. S’endinsava, en forma de túnel, al tram final de la muralla romana del segle IV (allí on aquesta tal vegada s’acabava, arran de mar). El local era als baixos d’una finca vuitcentista, amb esgrafiats i tota ella respirant un aire tradicional. Havia estat una fusteria, però portava ja uns quants anys desocupada. Tot plegat devia fer uns 100m2. El terra era de ciment, i els sostre amb volta catalana de totxo.
Vam començar a reunir-nos per fer números i dissenyar la societat i l’activitat que volíem endegar. Hi hauria una quarta persona en l’aventura, en M. Un nano que venia del món del comerç i que semblava espavilat i amb moltes ganes de fer coses. La venda i la comptabilitat no semblaven cap misteri per a ell. Mig català i mig gallec; amb aquell defecte en el parlar consistent en estovar no sé quines consonants, o parlar amb z en lloc de s, o allò de parlar amb la llengua contra el paladar o contra el llavi superior, ja no recordo exactament; de complexió normal tirant a petita; cabell arrissat arrapat; pell citrina i ulls vius amb un punt de saudade incorporat (desmentit per la seva entusiasta verbositat). Un fenici, un libanès empeltat de lisboeta.
Vam passar pel notari i tothom, en funció del que aportava, es quedava una part més o menys important de les participacions. Jo, d’entrada, em limitava a posar-hi uns diners. Els altres hi aportaven també uns diners , les eines, estocs de material , “cartera de clients”, know how, experiència. Ells farien anar la cosa i jo ajudaria a engegar-ho, quedant oberta la possibilitat de que més endavant, si hi havia marge de negoci, m’hi incorporés en qualitat del que calgués i pogués. Més d'un amic i familiar em va desaconsellar de llençar-me a una empresa que, efectivament, era força vaporosa i arriscada. Un cop van veure que la meva decisió era ferma, en van assessorar en allò que sabien i podien. Faig constar aquí un cop més el meu agraïment.
El primer era condicionar el local. A algú, segurament a n’en D., se li va ocórrer fer saltar la capa de guix i anar a buscar la pedra. Ja aleshores estava de moda el posar a vista els murs de pedra de tots els baixos, antics tallers i magatzems de la Barcelona gòtica. La idea li devia venir del coneixement que ja llavors tenia del món, de l’entorn comercial de Ciutat Vella o bé simplement descobrint un pany de mur sense guix al fons del local. Fos com fos tots vam estar d’acord. Va començar així una tasca que va durar no menys de quinze dies o tres setmanes. Els murs eren alts i la capa de guix era gruixuda (per mor de la irregularitat del mur original). Teníem un parell de màquines (com unes escarpes elèctriques –o anaven amb aire comprimit?) que permetien anar fent saltar el guix amb facilitat. Ens anàvem tornant.
Es tractava d’anar endevinant i resseguint les anfractuositats dels blocs de pedra així com els seus límits, de netejar-la, decapar tota la pedra fins a eliminar tota adherència de guix. Era una labor de conquesta i de descobriment: la superfície de pedra, de carreus romans combinats amb maçoneria, anava creixent dia a dia, canviant l’atmosfera del local. L’esforç físic exigit, junt amb el soroll i la pols (la del guix i la del terra o argamassa que feia de ciment entre els blocs petris) et deixaven baldat i havies de sovintejar les pauses. Tot i les mascaretes, les ulleres i alguna gorra pel cabell, sorties d’allà emblanquinat i brut per dins i per fora. A partir d’un cert punt calia treballar amb escala o bastida, afegint-s’hi per tant la cura de no desequilibrar-se, de no ensopegar i caure d’un metre o metre i mig d’alçada, que no és molt però pot ser suficient.
Tota aquesta feina, vistosa, que era una mica l’apropiació simbòlica del local, una de les marques de la casa que li volíem imprimir, no representava, potser, ni el 10% de tot el que s’havia de fer. Sense anar més lluny, un cop desapareguda la gruixuda capa de guix, deixant a vista tot un “mapa” d’autèntics carreus, alguns enormes, del segle IV (segurament no en llur posició original, sinó reaprofitats i recol.locats quan es va fer la finca aquella i es va obrir aquell local, potser cap a finals del segle XVIII?), de blocs més petits, de maons sencers o a trossos, d’antics arcs tapiats (costat esquerra), calia impregnar tot el mur amb un oli fixador, una mena d'imprimació per evitar la pols que els intersticis terrosos, granulats, anaven deixant anar, i, tal vegada, prevenir també, evitar les ja aparents humitats (això darrer sols es va solucionar a mitges). El fixador tenia la virtut, volguda o accidental, de donar, talment un vernís, un efecte de lluentor, de cosa nova i fresca a les que serien les noves parets del local.
