També, ja acabant, voldria gastar unes paraules parlant de la reforma
de la finca que es va dur a terme fa cinc o sis anys. Potser obligats o
estimulats per l’Ajuntament, els propietaris de la finca (i nosaltres, de feia
poc, ja n’érem, puix havíem comprat els baixos) ens va tocar fer una reforma en
profunditat de la casa. En aquells anys, seguint la inèrcia del Barcelona posa’t guapa, estàvem immersos
en tots aquells plans consistorials d’”esponjar” Ciutat-Vella impulsats pels inefables alcaldes Clos i Hereu. Les
barrabassades que es van fer en nom d’aquests deliris modernitzadors (en clau
neoliberal, turística, multicultural i cosmopolita) són tema per a un altre dia
(i fins per a tota una tesi doctoral) i per un cop ens contindrem d’obrir més
hostilitats.
Es va designar un equip d’arquitectes i vam tenir durant mig any o més
una bastida que tapava tota la façana de la casa. Tot això costava un dineral i
no ens acabava d’agradar com s’estava executant. No passava setmana que en D.
no m’expliqués els greuges, els errors, les mancances que detectava en tot el
procedir del projecte aquell de renovació. Estàvem d’acord en que els
esgrafiats (potser bastant més de centenaris) es recuperessin en tot el seu
esplendor, però discrepàvem de certes actuacions que revelaven, als nostres
ulls, un fer incongruent i poc respectuós (he oblidat els detalls particulars).
Per tal de raonar la nostra queixa vam fer un “dossier” a base de
fotos i notes explicatives. El vam lliurar a l’arquitecte en cap i aquest, al
cap d’uns dies, visiblement dolgut i enutjat, ens va dir que no eren maneres,
que allò feia pudor de tàctica intimidatòria, que semblava que volguéssim denunciar-lo
o ventilar la cosa a la premsa. Que no estàvem capacitats per jutjar una
reforma d’aquelles característiques, amb un estucat de la façana excepcional,
que obligava a un tractament especial, etc. No era certament la nostra
intenció, però és cert que potser vam prémer una mica fort l’accelerador. Ja no
recordo massa com va acabar tot allò, de si van o no tenir en compte algunes de
les nostres raonades protestes, que no es limitaven a l’estucat. El cas és que
les obres es van acabar i l’edifici segueix en peu. La façana deu fer el seu
goig, però la pol.lució de tots aquests darrers anys ja li deu haver donat un punt
de l’aire marcit que tenia anteriorment, com ha ocorregut amb tants altres
edificis de la ciutat. El proper cop que vagi a la botiga m’hi fixaré. Dit
això, en D. em deia que recentment havia tingut ocasió de tornar a parlar amb
el dit arquitecte, i que hi havia fet les paus. Tot està bé si acaba bé.
Bé, això s’acaba, i ara va de veres. El que he comptat és gairebé tot
el que puc explicar de la botiga Capproblema, en la que un bon dia alegrament i
inopinadament embolicar. Sóc conscient entre una cosa i l’altra he parlat molt
més d’una persona, en D., que d’una tenda o negoci (com donava a entendre el
títol), però que em serveixi com excusa i justificació que sense el primer no
s’entén la segona. Per als que no coneguin en D. potser no té massa sentit
sentir a parlar d’ell de manera tant extensa, però estic segur que qui ho
llegeixi segur que coneix algú d’aquest estil, amb unes característiques
semblants. Escriure o llegir sobre en D. podria no ser altra cosa que el
desitjable i necessari reconeixement que tots devem a aquesta mena de gent, que
es dóna a sí mateixa en cos i ànima per tal de fer-nos, fent el que sap fer, la
vida més agradable i més plena. Parlar, escriure en bons termes d’algú no és quelcom
que faci gaire sovint, i em plau haver-ho fet d’algú que sens dubte s’ho
mereix.
En D. és de les persones que més han fet per estendre l’ús de la
bicicleta a la ciutat de Barcelona. Des de la botiga, des del gremi de
comerciants de bicicleta, des de, ni que fos transitòriament, instàncies municipals
(l’organisme creat per l’Ajuntament per a desenvolupar i regular l’ús de la
bicicleta a la ciutat), s’ha trencat el cap, tant o més que ningú, per idear
sistemes contra els robatoris i la “traçabilitat” d’aquests, per impulsar la
implantació del sistema ‘bicing’ a casa nostra, per traçar nous i més carrils
bici, etc. No crec que es pugui fer més del que ell ha fet, i és bo i té sentit
que se sàpiga, o almenys que algú ho digui.
Potser m’he excedit i tot plegat ha agafat un aire d'exalçadora necrològica (!), però haig de dir que no tinc la sensació d’haver exagerat el contingut, i s’hi
ho he fet ha estat empès per l’admiració, la simpatia, el reconeixement, l’amistat,
que rara vegada s’equivoquen. En D. ha estat i és per a mi un alt exemple d’humanitat, un exemple que afortunadament segueix formant part d'aquest món....
Aquests dies, mentre jo escrivia aquestes planes, en D. seguia al peu del canó,
lluitant per tirar endavant un negoci que, com pràcticament tots, demana energia,
paciència i atenció contínues. Jo passaré a veure’l molt de tant en tant, molt
lluny de la freqüència amb la que ho feia quan vivia en el barri; saludaré el
seu únic ajudant d’aquests últims anys, en J. (jove, ulls blau turquesa i cara
d’apòstol) o el nou, el desimbolt A., a temps parcial; en D. em posarà al corrent de les novetats, passarem comptes si s'escau, conversarem sobre les nostres vides i
filosofarem una estona sobre la condició humana i el pèssim estat del món... Tot això prenent
una cerveseta al bar del davant, des d'on veuré la persiana metàl.lica de la botiga potser ja
mig abaixada o abaixada del tot, amb el seu dibuix-grafit expressionista pintat a sobre.
Parlarem tal vegada de la seva mare malalta o del seu distant pare, de les seves
ganes de trobar una estabilitat que li permeti per fi centrar-se més en ell
mateix i la vida en parella, del darrer crèdit que ha aconseguit retornar, del seu amic i àlter ego O., de
la darrera millora de la pàgina web que encara no he visitat però faré aviat
(http://www.capproblema.com/), de plegar algun dia... Farem potser broma sobre fer ús de la botiga com a dormitori si les coses vam mal dades... Tornaré a suggerir de posar "Des de 2001" sota CAPPROBLEMA, i em tornarà a dir que posats a fer hauria de ser "1998" que és l'any en que va néixer el negoci, per bé no en l'actual local de la Plaça dels Traginers. Anant i tornant passaré a la vora dels "(ex-)quinquis" que segueixen allà,
autodestruint-se amb parsimònia inquieta o placidesa preocupada, potser també
arran d’algun dels pàrquings de bici on encara quedarà alguna resta dels molts
adhesius que vaig enganxar de la nostra estimada botiga, recordaré una mica els
carrers i racons d’una Barcelona que potser vaig voler estimar d’una manera
massa exigent i se’m va escapar de les mans.
