He passat
uns dies sense escriure, el temps de posar una mica d’ordre a aquesta cosa magmàtica,
a aquesta ameba intranquil.la que en diuen vida, vida moderna, urbana.
Fa uns dies,
aviat farà una setmana, vaig quedar amb el meu soci (fins i tot a mi se'm fa estrany,
jo que no sembla que tingui altra soci que jo mateix, más de lo mismo). Ens veiem un parell o tres de cops l’any. Ell
treballa i jo l’animo… a distància.
Bromes a
part, és una relació seriosa, desdoblada d’una amistat entre dues persones molt
diferents però amb punts de contacte importants. Abans, però, expliquem una
mica com va començar tot això.
Corria l’any
2000, feia uns mesos que havia desembarcat de Luxemburg. Em pensava que el
país, en els vuit anys llargs de la meva absència, havia fet un tomb decisiu
cap a la coherència i la integritat. La decepció es va anar desgranant mica en
mica, però amb esglaiadora força.
Tornava a
la pàtria però sols coneixia Barcelona, que és, com tot centre, un bon punt
des del que mirar-t’ho, un excel.lent panòptic, però en si no és res concret: tot disponible tot a la vista, com en el supermercat, però sense criteri, sense vincle, lligam, per decidir una cosa abans que una altra, tenint el sol desig per guia, sense compromís, com fora del temps i l'espai. Sí, tot centre té un no sé què de forat
negre: s’hi està molt bé, però no estàs pròpiament enlloc, encadenat a un catàleg de possibilitats gairebé infinites, a una identitat que no va més enllà de la teva ànsia... En el cas de la Barcelona “sociatolímpica”, per a mi, això demostraria ser així en un grau superlatiu. Una realitat urbana que
semblava néixer del no-res, universal i cosmopolita a cop d’ordenança i com qui
diu de la nit al dia; capital del disseny i del fashion turístic, del boom especulatiu i virtual… Tot això
infinitament abans que Cap i Casal del país que l’havia fet possible...
No tenia
arrels fora de Barcelona (la meva vinculació amb Sitges era la superficial de l’estiuejant)
i per tant la tendència natural i pràctica era tornar al punt de partida.
Vaig
arribar amb només tres o quatre idees. La ja esmentada en un altre lloc del
binomi identitat-intensitat, i la de tenir clar allò de mar o muntanya: o
trobava alguna cosa per Collserola o em situava cap a la banda de mar. Venia d’una
petita ciutat, Luxemburg, on l’aire fresc de la natura es fica per tots els racons, on
tens el bosc, amb arbres de 25 metres i més, a menys de set minuts en cotxe… La
idea d'encofurnar-me a l’Eixample,
Sants, Sant Gervasi, Gràcia... em semblava impensable, llavors. Encara era
relativament jove i encara era dels que buscaven la immortalitat en la salut i
la fusió amb la natura.
Després d’una
recerca força àrdua (sempre orientada cap a Ciutat Vella i Barceloneta), vaig
trobar un pis al Born, entre el Mercat i el Passeig Picasso. Era un lloc
fantàstic, que corresponia perfectament als meus desitjos: llum, el mar
relativament a prop, el Parc de la Ciutadella (l’únic parc amb ets i uts de la
ciutat), Santa Maria del Mar, la vella Barcelona martiritzada als peus (encara
no s’havia excavat el Mercat del Born posant de relleu el que havia estat el
barri de la Ribera, però sabia prou d’història per saber que vivia allí mateix
on hi havia hagut les muralles que havien resistit, fins a cedir fatalment, el
setge de 1714). La lectura del magnífic L'Onze de setembre de 1714, d'Albertí, no va fer més que reforçar, intensificar aquesta consciència. Tot quadrava, aparentment.
En aquest
context, i tenint uns estalvis, em vaig fer la següent pregunta (una altra de
les idees que van guiar-me en aquell moment): què pots fer per la teva ciutat
que permeti alhora guanyar diners, i més exactament: quina és la intersecció
entre ciutat i ecologia? La resposta va ser les bicicletes, però ho va ser
gràcies i després de conèixer en D. (tampoc tinc una capacitat abstractiva tan
gran, no fotem).
Un incís a
favor de les matemàtiques. He emprat el mot “intersecció”, que, talment com altres,
uns quants, arrossego incorporat al meu vocabulari des dels anys col.legials.
Vaig ser un estudiant dolent en gairebé tot (potser sols em salvava en dibuix –assignatura
que de seguida desapareixia-, en llengua i en història), essent particularment
dolent en matemàtiques (i els seus derivats: química i física, matèries en que
solia passar revista a les diferents modalitats de suïcidi enlloc d’estar pels
gasos i per ampers). La meva radical incapacitat per a les matemàtiques no m’impedia,
però, copsar la bellesa del conceptes que emprava, l’estètica que amagava el
seu formalisme. Mots i expressions com “funció”, “bijectivitat”, “equació”, “sistema
binari”, “límit”, “axioma”, “conjunt”, “x i y”, “infinit” tenien, ja des del
primer dia, fascinada la meva ment furgadora d'enigmes.
Passava,
però, que, a banda de no estudiar i no fer els exercicis, alhora d’encarar la
disciplina topava amb una mena d'impediment “ideològic”: sí, d'acord, “A és A”,
però què carai és A a banda de ser A?! Aquest caràcter inaprehensible de les
matemàtiques em desesperava. Estava molt bé que fos una llenguatge formal
(aplicable doncs a diferents “matèries” cognitives), però, justament perquè no
acabava d’entendre aquesta versatilitat, jo volia i necessitava la “chicha”,
que hauria dit llavors, el quid, el contingut doctrinal... la Veritat, ja, d’una
punyetera vegada. Era i he estat la persona més poc postmoderna que he conegut
mai. Sóc essencialista fins a l’arrel del més petit cabell. Jo volia i
necessitava l’objecte de creença com l’assedegat que travessa el desert
necessita imperiosament enfonsar el cap a l’aigua i beure’n a glopades
devoradores.
Les
matemàtiques, per tant, se’m van escapar d’entre els dits, com l’aigua o la
sorra: no eren el punt d’arribada, eren sols un mitjà, no una fi en sí. Merda!
Ara,
passades unes dècades, sense lamentar (per inútil) aquest error de percepció
(alimentat en tot moment per la manca d’estudi), mantinc un respecte seré envers
aquesta assignatura que em vaig viure turmentadament durant no pocs anys. Si la
meva intel.ligència i formació no fossin tan insuficients (i el dilettantisme
tan arrelat), investigaria en la direcció d’una fusió entre la paraula i el
número (i encara la figura geomètrica), m’endinsaria en una metafísica
matematizada i en una matemàtica “metafisicada” (que en principi ja ho és):
dotaria de contingut a la matemàtica i de rigor científic a la metafísica. Si l’esperit
és la suma de bondat i intel.ligència, l’esperit ha de gaudir, en la seva
expressió i justificació, de tots els avantatges, tota la formalitat de la
intel.ligència; ha de bastir-se com a intuïció perfectament demostrable,
perfectament descomponible en una seqüència ultralògica...
Veiem-me escriure
tot això, em pregunto per què coi no em faig cabalista d’una vegada, per què no
m’insereixo, talment com els castellers que empenyen des de baix, en l’estirp
de la “ciència catalana”, que deia en Francesc Pujols, arrencada amb un Ramon
Llull fundador i amb el mateix Francesc Pujols (els genis acaben perden la
modèstia pel camí), de qui ara es compleixen el 50 anys de la seva mort, com a continuador i culminació, amb les branques laterals
dels seus conciutadans i amics: un Dalí (insuperable bufó franquista), i un Alexandre Déulofeu
(que a través d’un complicadíssim sistema històrico-aritmètic, i després d'endevinar
l’any de la caiguda del tsar) arribava a la conclusió que Catalunya accediria a
la independència el 2029; esperem que s’equivoqui i s’hagi passat de llarg...
