Potser per tot això, tal vegada com a símbol i culte a tot aquest
univers mecànic, en D., en el seu moment, ja fa anys, es va fer tatuar, en el turmell,
un cercle amb dos radis en forma de llamp o ganiveta (suggerint doncs
velocitat) que de bon principi es va convertir en l’emblema de la casa. Es dóna
la curiosa circumstància que fa un parell d’anys, en una peli xinesa sobre la
sagnant ocupació de Nankin per part de les tropes japoneses l’any 37 o 38,
surt, en una cerimònia mortuòria japonesa (una mena de ballet-processó amb la
capseta amb les cendres dels companys caiguts en combat) sortia exactament el
mateix símbol del cercle travessat per una doble traç corbat. Vaig quedar de
pedra. L’única explicació, descartant la improbable coincidència, és que el tatuador
tingués en el catàleg l’antic símbol japonès, finalment una mena de versió militarista del yin i el yan, i a n’en D. li fes gràcia.
Correspondències curioses de la vida.
En el capítol de les aficions no es pot ometre d’esmentar una pràctica
prou allunyada de les bicicletes i de la mecànica terrestre, com és la vela. Hi va
arribar a través d’un client. Aquest, a canvi de que l’arreglés, li va deixar
un veler de franc (que en D. va finalment acabar comprant, crec). Invertint-hi
gran part del seu temps lliure, i amb l’ajuda de la xicota del moment i algun company,
el va posar en solfa en qüestió de setmanes. Es va treure el títol, va aprendre
a navegar (fins llavors em sembla que tot just havia fet windsurf) i navegar va esdevenir, durant uns
anys, la principal passió. Aquesta fal.lera, combinada amb altres motius més prosaics,
el va dur fins a fer del veler casa seva, en un amarrament del Port Olímpic. La
cosa va durar el seu temps, potser dos anys o més, fins que els vaivens de la vida (les
relacions de parella, les humitats i les estretors o el que fos) van acabar amb
la residència flotant. Més tard, diria que es vengué el veler, però
coneixent-lo estic segur que encara té mitja canya penjada en això de la vela.
Queden ja poques coses més per contar. No voldria deixar el tema sense
mencionar alguns personatges, situacions o detalls que conformen, en el meu
cap, aquests onze anys llargs d’existència de la botiga Capproblema. Seran pinzellades breus.
Una de les coses que no voldria passar per alt, és els dos cops (o van
ser tres?) en les que en D. va aconseguir recuperar-me la bicicleta robada. Tots
els que els que hem patit el robatori d’una bici sabem que és una pèrdua prou dolorosa
(com qualsevol altra pèrdua equiparable). És com un cop, un buit en la nostra
integritat moral i física, una atemptat a la llibertat i dignitat personal, que
deixa el forat d’una humiliació. Malauradament tinc una dilatada experiència en
el tema. A Luxemburg ja me’n van robar dues, a Barcelona dues més, i encara
una, l’any passat, a La Jonquera (justament una “D. Milián”!), tal vegada la de
“dol” més dolorós, més profund. També, gràcies a n’en D. vaig viure la immensa alegria que
suposa recobrar el que creus haver perdut definitivament. Va ser fruit de la
casualitat, com no podia ser altrament, i de la determinació d’en D.: tot
veient-la passar la va reconèixer, va parar el conductor, va explicar-li el cas
tot comminant-lo amb l’amenaça d’avisar la policia i va aconseguir recuperar-la;
no sé si en els dos o tres casos va anar sempre així, però sí almenys una de
les vegades. Es tractava de la bici que m’havia venut al principi de la nostra
relació.
Al final la vaig passar a ma germana C., que va circular amb ella
feliçment durant anys, fins que farà un parell d’anys li van robar, com tantes
a la nostra ciutat i arreu. Va ser amb una bicicleta holandesa, proporcionada òbviament
pel mateix D., que vaig acabar la meva etapa de cinc anys de ciclista
barceloní. Era d’aquelles negres, elegants i de quadre femení, amb retropedal (aquell
sistema de fre amb els pedals, accionant-los en sentit invers al de l’impuls de
marxa), que curiosament és precisament el nom de la societat (Retropedal
Bicicletes). Al cap d’uns dos anys de gaudir-ne, a punt ja d’anar a viure fora
de Barcelona, algú que la va veure lligada al costat de la sortida del metro de
Pl. Catalunya, davant del Zürich, s’hi va fixar més del compte i ja no la vaig
tornar a veure. Em va saber molt greu: era maca i amb uns dos anys de fer-la servir me l'estimava.
Un altre detall que em sembla val la pena de deixar escrit és l’episodi
de l’endeví xinès. Vivia encara a Luxembourg, quan una dia una amiga em va
convèncer d’anar a visitar un xinès que t’endevinava el futur, et veia el
destí. Recordo que vivia a Arlon, al sud de Bèlgica, a una mitja hora en cotxe.
Hi vaig anar, per curiositat i per tenir algun element més per aclarir-me una
mica les perspectives de futur, com sempre molt confuses. Entre les coses que
em va dir, la més clara, i que per això em va quedar gravada, és que obriria
una tenda d’esports. En aquell moment em va semblar ridícul per impossible,
però què hi ha que s’assembli més a una botiga d’esports que una botiga de
bicicletes? S’ha de convenir que hi tocava bastant, el bruixot xinès aquell.
Unes paraules també per a n’en M.R., amic d’en D. de sempre, i de la botiga
des dels seus inicis. La veritat és que ell sol ja mereixeria un post. Bastant
més gran que en D., de fet té la meva edat, és algú que fa fer costat a n’en D.
des del principi, potser ja quan aquest, amb tretze anys, treballava de mecànic
al punt de lloguer de bicicletes a la Carretera de les Aigües, que portava en
M., si o m’erro (de poc no deuria anar que els conegués tots dos ja llavors:
com tanta gent, també jo anava a córrer per allà, i més d’un cop m’havia passat
pel cap de fer-hi un tomb llogant-hi una bicicleta, però no vaig fer mai la
passa, en part perquè tampoc sabia on era exactament el punt de lloguer). Amb
els anys, en D. va poder anar retornant tot el suport que va rebre durant tots aquells
primers anys per part d’en M.R. Entre ajuts, consells, "farres" i viatges es va
anar teixint una amistat d’aquelles sòlides i per a tota la vida.
En M.R. és potser l’home que més ha fet per dinamitzar el vessant
lúdic del turisme a Barcelona. És l’”inventor” de les sortides nocturnes en kayak (ja no
sé si amb torxes incorporades, no això deu ser imaginació meva; la cosa es deu limitar als frontals) combinades amb sardinades a la platja de la
Barceloneta, de les “bicicletades” i escapades en patins, i de coses per l’estil.
El seu cim, però, el va assolir fa uns tres anys, quan va muntar una mena un
servei de restaurant dalt del telefèric (sopars després de l’horari de
funcionament normal) que travessa de banda a banda el port de Barcelona. Una
tauleta per dues o quatre persones, amb violinista incorporat, segon plat a la
parada de la segona torre i postres a l’arribada (!). TV3 en va fer un
reportatge, amb entrevista inclosa, però la cosa, no sé si per un problema de
permisos o de costos no va acabar de funcionar prou per durar més enllà d’uns
dies o curtes setmanes. S’ha de reconèixer que la idea era bastant fantàstica: menjar
entaulat, penjat d’un cable, amb la ciutat, cel crepuscular i lluminària portuària
i urbana, als peus i a l’horitzó immediat. Em trec el barret.
En tot cas, el que sí que li
està funcionant prou bé és “La caseta del migdia”, el “xiringuito” que va obrir
fa uns anys arran de camí de ronda del Castell de Montjuïc, a una lloc ben
elevat, doncs, amb vistes sobre el port, i la immensitat de mar i cel. Sota una
pineda i en diferents nivells de terreny, hi té tot de taules amb parasols, i
algunes gandules. Amb un personal de tres o quatre persones, hi serveix
amanides i carn i peix a la brasa, amb soirées
musicals i tot la xerinola que faci falta. Resumint, la simpatia encarnada en
un tio espavilat que ha sabut sempre buscar-se la vida fent i provant en el movedís terreny de la diversió, la moda, les tendències... sempre, això sí, mirant d'afegir un cert valor afegit de descoberta cultural, o com a mínim l'originalitat, l'humor i una mica de sana suor.
