Després vindria la resta, tot el que composa i comporta una tenda de
bicicletes amb venda, servei de reparació i post-venda: compressor d’aire
comprimit, bancs de treball, magatzem, instal.lació elèctrica i telefònica,
prestatgeries, calaixeres, i panels per a eines, bany amb espai per rentar a
pressió les bicicletes, gran porta –nova- de vidre, automatització de
l’obertura i tancament de la persiana metàl.lica... Abans d’instal.lar, de
col.locar tot això calia encara, és clar, pintar el sostre i el terra... Van
ser, per descomptat, uns quants mesos de pencar sense interrupció. La meva
participació, més enllà de fer saltar el guix, va ser, ho reconec i mai he dit
el contrari, minsa per no dir inexistent. El motiu de fons no va ser ni la
mandra ni la poca destresa i competència per a la majoria d’aquests tasques,
sinó la inhibició a la que em tenia condemnat un dolor crònic que patia a
l’esquena (amb ramificació fins al braç dret passant per l’espatlla),
consistent en una barreja de radiació-formigueig, suor abundant a l’axil.la i
el burxar d’un pinçament.
No fa gaire vaig saber el nom que es dóna a la contractura que provoca
aquest persistent i intens malestar: “contractura de la punyalada”, per ser
exactament el punt en que l’atemptat, l’intent homicida amb punyal, per
l’esquena, pot ser més definitiu, tenir més èxit. Pot sonar a excusa de mal
pagador, a sortida per la tangent, però el fet és que no em vaig veure amb cor, capaç de fer més del que vaig fer. En
aquella època encara no havia après a tenir una voluntat per sobre de i indiferent
a l’estat físic; tampoc és que ara ho hagi aconseguit del tot, però he
progressat una mica en aquest sentit. En aquells temps, l’estat d’ànim era
totalment tributari i dependent del benestar corporal, amb el qual es pot dir que
vivia, de feia anys, instal.lat en una mena de semi-depressió permanent.
La manca de col.laboració pràctica també es devia al fet de que era
qui havia posat més diners en la nova societat, i això em donava un cert dret,
el capitalista (sempre relatiu i discutible) a quedar eximit de certes tasques,
i més si no estava previst que treballés al dia a dia a la botiga, com era el
cas dels altres, tots ells més joves i que en principi ja sabien el que es
feien. En aquell moment no tenia una necessitat imperiosa de guanyar-me la vida
i podia donar-me un temps per anar trobant de nou el meu camí. Acabava, com qui
diu, de desembarcar d’un altre país i necessitava reaclimatar-me. Per altra
banda, estava encara immers en l’assimilació, dificultosa, de la mort del meu
pare, traspassat menys de dos anys abans.
Unes paraules respecte a l’emplaçament, l’esmentada Plaça dels
Traginers. És un lloc bastant
particular. Actualment sembla una placeta que et poguessis trobar a una ciutat
com Roma o alguna altra ciutat de la Itàlia meridional. Ve a ser un recés de
pau, un primer replegament cap al dèdal de carrerons del gòtic (al que
s’accedeix per la pujada en rampa del carrer Lladó), un cau protegit del brogit
de Via Laietana (el carrer més novaiorquí de Barcelona, sigui dit de passada) i
el del Passeig Colom pel massiu edifici de correus (com de neobarroc del Nou
Món), porta d’entrada, mascaró de proa, com qui diu, d’aquella banda de la
ciutat en el seu encarar el mar. Protecció encara reforçada per la graduació
ombrívola que suposa el carrer que envolta per darrera el dit edifici; carrer
curt, poc transitat, d’entrades i sortides de saques de correu, de pasarel.la
d’ideal ciutat administrativa: el segle XX arriba i s’acaba allà; ençà comença
la ciutat antiga, on el cotxe se sent atrapat, on aparcar és més que un malson
i el semàfor una raresa per no dir una extravagància.
La plaça del Traginers està perfectament encarada a sud, pràcticament
no hi ha trànsit motoritzat i tots els edificis són de factura històrica. Va
passar un cert temps, llargs mesos (i potser algun any) abans no tingués la
curiositat de saber què volia dir traginer. Amb la satisfacció de qui resol un
endevinalla, un enigma (com em passa amb tota paraula nova que aprenc) vaig
assabentar-me que traginer no és altre que la persona que tragina, és a dir,
que transporta d’un lloc a un altre una mercaderia qualsevol. Encara més tard
sabria que a Balsareny, al Bages, se celebra cada any la Festa dels Traginers
(que no sé en què consisteix, però m’ho represento com una assemblea de carros
amb mula i portadors a peu amb pal i farcell amb mocador d’aquells
d’embolicar coses per dur-les d’una banda a una altra (quan era petit encara
se’n veien; m’agradaven, tenien uns quadres i unes ratlles de tonalitats
gris-marronoses, amb un deix morat, molt suggestius, quasi es pot dir que elegants).
La muralla, que com he dit, acaba allà mateix (després de resseguir,
en paral.lel el tram final de Via Laietana, pel carrer dels Sotstinent Navarro:
qui coi devia ser aquest?), té un final en forma de torre i un fossat, com de
cocodrils, amb barana de ferro. Un parell de bars-restaurants escampen les
seves tauletes per a parelles de turistes romàntics i jovent a la recerca de
l’”autèntic”, del glamur pintoresc, en general.
Això és ara, quan vam arribar fa un xic més d’una dècada allò era una
altra cosa. La idea que em va quedar, com a síntesi en forma de nom i imatge,
és la de Sarajevo. No recordo si tota la plaça estava asfaltada com ara, però
el que sí recordo perfectament és que pràcticament al davant de la botiga hi
havia el “cadàver” d’un cotxe, potser eren dos: sense rodes, faltant-li algun
dels vidres, abonyegat per totes bandes, sense llums... Portava mesos, potser
anys abandonat allí. Quan hi penso me’n faig creus: en plena Barcelona olímpica,
la ferralla d’un cotxe que ningú pensava en retirar i que exhibia dia sí i dia
també l’obscenitat de la veritat última de la realitat, de la ciutat, de la
vida al costat de l’hedonisme programat, del consumisme cosmopolita. Simplement
increïble, però cert. El cotxe aquell, la ruïna aquella, no era cap accident,
és clar, no anava sola. Anava acompanyada de tota una fauna humana que vivia o
passava mitja vida a la plaça.
Eren droga-addictes, petits delinqüents, gent perduda sense més
horitzó que acabar de perdre’s perdent el temps i la salut que encara els hi
quedava. Gent, la majoria joves, que havia agafat un camí sense sortida i
donaven voltes al voltant dels mateixos gestos, la mateixa cara de fàstic, el
mateix avorriment mortal, la mateixa amargura i desesperació de feia anys. El
cotxe (o els cotxes: tendeixo a creure que eren dos, un al costat de l’altre)
eren com una segona residència, que servei alhora i alternativament d’amagatall
per a la droga, d’aixopluc contra la pluja, de jaç on descansar i eventualment
fornicar, de caliu on fumar o injectar-se alguna cosa potent per alguna entrada natural o forçada del cos.
El personal en qüestió no és que fos molt nombrós (no solies veure’n
més de cinc o sis), però s’anaven com tornant i sempre, tothora, n’hi havia uns
quants, amb aquella actitud d’esperar no se sap què, el final i el principi de
tot alhora, talment uns místics de l’autodestrucció (potser les únics místics
que la nostra civilització és capaç de generar, i ja és trist). S’ha de dir que
passar a proximitat, per entre aquests pobres desgraciats no feia gaire gràcia.
La inquietud que suscitava la seva presència no t’abandonava fins que no eres
dins la botiga o un carrer més enllà.
En D. sabia també torejar aquesta mena d’individus. En coneixia algun
i sabia com parlar-los, com guanyar-se la seva confiança i, fins un cert punt,
el seu respecte. El fet d’haver nascut i crescut al carrer Lancaster (allí on era La Bodega Bohemia, un local de cabaret d'un rònec esperpèntic), en ple
Raval, enmig de la pobresa, de l’univers de desestructuració familiar, de
bandes juvenils i de tràfics diversos, i d’haver-ho superat, li donava la
seguretat, la familiaritat, l’autoritat, l’ascendent respecte a aquell submón. Tot i
així, és clar, aquell ambient de leproseria suburbana no ens anava gens bé per
a la botiga. Calia fer alguna cosa.
